Le Concert de Nations, La Capella Nacional de Catalunya, solistes vocals, Jordi Savall i Lluís Vilamajó a la Sala Pau Casals de l’Auditori, diumenge 20 de març de 2026. Foto IFL

Ahir diumenge va tenir lloc a L’Auditori de Barcelona un concert del cicle “El so original” amb obres de Ludwig van Beethoven i el seu Christus am Ölberge (Crist al Mont de les Oliveres) a la primera part i Franz Joseph Haydn amb Die sieben letzten Worte unseres Erlösers am Kreuze (Les set últimes paraules de Crist a la creu), en la versió per a solistes i cor. Ambdues obres van ser dirigides per Jordi Savall al capdavant de Le Concert des Nations, La Capella Nacional de Catalunya, i amb Elionor Martínez (soprano), Lara Morger (mezzosoprano), el baríton Manuel Walser i els tenors Emanuel Tomljenović per a l’obra de Beethoven i Ferran Mitjans per a la de Haydn.

El programa era excel·lent, amb dues obres bellíssimes que no es programen gaire i, per tant, l’ocasió, malgrat la concentració musical d’aquests dies, era una cita ineludible.

Cal dir que m’agrada més l’obra de Haydn que la de Beethoven; en qualsevol cas, aquesta és una obra bellíssima, però la de Haydn em sembla, a més de bella, una obra mestra.

Amb Jordi Savall està garantida la qualitat de la interpretació, l’equilibri i la puresa del so, així com aquella sensibilitat musical que l’ha consagrat com un dels grans de la música antiga amb criteris històrics, alhora que s’ha distingit com un incansable cercador de repertoris i obres desconegudes. No era aquest el cas, ja que ambdues formen part del gran repertori clàssic, malgrat que, com he dit abans, no sovintegen gaire a les nostres sales de concert si les comparem amb les passions bachianes i tota mena de rèquiems que es programen al voltant de la Setmana Santa.

A mi el Beethoven pulcre, equilibrat i més clàssic que romàntic de Savall no m’acaba de satisfer, sobretot si parlem de les seves simfonies. Digueu-me antic, però les versions “modernes” prèvies a la revolució historicista continuen sent la meva debilitat. La versió de Crist al Mont de les Oliveres, op. 86, va ser, des del punt de vista sonor, exemplar. Tot estava al seu lloc i tot va sonar de manera esplèndida, si bé a les cordes de Le Concert des Nations i especialment als violins, els hi vaig trobar a faltar més gruix. En general, tota la secció de corda va quedar una mica en segon pla en els moments de més intensitat sonora, com “menjada” pel metall i les fustes, però potser va ser una percepció meva. La qualitat va ser globalment impecable si bé vaig notar algunes entrades prquestrals dubtoses sense gaire importànciai. Jo només hauria desitjat una mica més d’intensitat dramàtica per part del mestre Savall, potser perquè estic massa acostumat a altres versions més arriscades, com la de Nikolaus Harnoncourt, que em sembla admirable.

Si cal destacar alguna cosa en especial, a banda de l’excel·lència del cor, del qual parlaré després, ha de ser el tenor croat Emanuel Tomljenović, que ha cantat la part de Jesús, amb un timbre líric puríssim i una línia de cant meravellosa. La sala Pau Casals de L’Auditori no és especialment agraïda per a la veu, i si les veus no tenen un volum i una projecció molt notables, queden malauradament empetitides per les formacions orquestrals. En algun moment de la seva excepcional prestació ha estat així, tot i que trigaré a oblidar la seva bellíssima aportació. En acabar l’obra, ha estat sorollosament premiat pel públic que omplia les zones posades a la venda.

També la jove soprano barcelonina Elionor Martínez, que en la darrera edició del Viñas va acaparar premis a mans plenes m’ha sorprés molt gratament. En la gala final ja vaig poder constatar la qualitat d’una veu puríssima i una línia de cant immaculada. Doncs bé, en l’ària “Preist des Erlösers Güte”, amb què ha iniciat la seva intervenció, ha quedat clar que la carrera d’aquesta soprano ens té reservats grans moments d’exquisidesa musical. La veu és cristal·lina, amb notes sobreagudes d’alta precisió. Especialment deliciós m’ha semblat el solo acompanyat pel cor i el duet amb Jesús, “So ruhe dann mit ganzer Schwere”. Té una veu que corre bé, però no gaire voluminosa i, com el tenor, necessita un espai amb una acústica més favorable; però, sense cap mena de dubte, té un esdevenidor molt engrescador.

La part de Pere ha anat a càrrec del jove baríton suís Manuel Walser. Posseeix una veu bonica, no especialment corporia, però la part no li ofereix gaires possibilitats de lluïment, a banda d’un recitatiu amb el tenor i el preciós tercet “In meinen Adern wühlen gerechter Zorn und Wut”. En qualsevol cas, m’ha semblat una veu menys destacable que la de la soprano i el tenor.

La part coral ha estat esplèndida, perquè els trenta-sis cantants que formen La Capella Nacional de Catalunya, sota la preparació de Lluís Vilamajó, constitueixen una formació coral de primera categoria, amb un equilibri, una qualitat de so i una projecció veritablement notables, amb una capacitat pel matís molt remarcable i sense signes de tibantor en els moments més exigents de la partitura. Fan molt goig, i la fuga final del cor d’àngels ha estat un colofó brillantíssim a una interpretació bellíssima que ens preparava per a una segona part amb l’obra de Haydn, per sucar-hi pa, ja que és una obra molt coral.

La versió més religiosa de Die sieben letzten Worte unseres Erlösers am Kreuze de Haydn és la tercera que va fer, després de la inicialment destinada a l’orquestra, posteriorment reduïda a quartet de corda i finalment convertida en l’oratori que hem sentit en aquest concert, amb la incorporació d’un text en alemany, quartet solista i cor, i estrenada a Viena l’any 1796.

L’obra és una meditació que requereix una atenció especial per part del director perquè, a banda del “terratrèmol”, que és l’únic moviment ràpid i amb un caire més dramàtic, no decaigui en la monotonia d’uns moviments lents que exigeixen un caràcter eminentment religiós i una tensió constant.

Le Concert des Nations m’ha semblat molt més equilibrada i amb la secció de corda més present, més bella i més intensament present que en Beethoven, i tota la formació orquestral ha mostrat més concentració, sense cap defallença o manca de precisió en alguna família, com sí que havia notat a la primera part.

La part dels solistes vocals ha estat molt equilibrada, però l’obra no arriba a tenir àries o solos especialment destacables per a cap d’ells, que han mostrat sempre un equilibri molt adient, sense que cap veu sobresortís del conjunt, aportant solidesa i una degudament discreta notorietat .

El cor encara m’ha agradat més que en Beethoven. Ja he dit que l’obra la trobo mestrívola i potser per això hi he percebut més valors interpretatius i més precisió expressiva, amb contrastos dinàmics i d’intensitat extraordinàriament treballats.

Un gran èxit de públic, del públic fidel a Savall i a les seves formacions, però no només. Un gran concert inaugural de la Setmana Santa, absolutament modèlic, de gran categoria i un preàmbul luxós a la Passió segons sant Mateu que dirigirà Philippe Herreweghe i que tindrà lloc al mateix Auditori avui dilluns.

Per finalitzar, voldria saber per què s’anuncien tres tarifes i, a l’hora de la veritat, només en són dues. Per què els responsables de L’Auditori han decidit tancar el segon pis, dient que les localitats estaven esgotades quan en realitat no s’han venut? Les opcions eren dues: o bé posar a la venda tot l’aforament, com anuncien, i després, si la venda no és bona, reubicar els espectadors del segon pis al primer i a platea; o bé, ja d’entrada, tancar-lo, com han fet, però sense enganyar amb una tarifa més econòmica inexistent. És simple i sense la sensació de presa de pèl.

Demà, més.