Pocs dies després de deixar de ser Manon i Lescaut al Liceu, Asmik Grigorian i Iurii Samoilov van ser Tatiana i Onegin (ell ja ho havia estat al Liceu al 2023) al MET. El 2 de maig es va passar pels cinemes del món i avui us en parlaré a IFL.

Timur Zangiev (Moscou, 27 de gener de 1994) és una de les batutes joves que estan causant sensació. Debutava amb aquestes representacions al MET, òpera que també va dirigir a Les Arts el passat mes de gener. La carrera és fulgurant i aviat t’adones del perquè, tot i que sembla que la crítica novaiorquesa no ha estat del tot unànime, no es  pot negar la seva direcció és impetuosa, segurament massa juvenil, i una mica desconcertant en el canvi del tempo, però hi ha intensitat teatral i un innegable color rus en la sempre magnífica orquestra. Qui sap si el MET no oblida, i és lògic, la immensa direcció de Gergiev l’any 2013 quan es va estrenar la producció de Deborah Warner que tretze anys més tard i després d’haver-se reposat en altres dues temporades (2016-2017) i (2021-2022) torna a pujar a l’escenari del Metropolitan. No convé comparar perquè aleshores Zangiev hi surt perdent, però caldrà seguir un director que després de Nova York dirigeix l’obra a Viena, després dirigirà Il Trovatore a París, Mazzepa a Munich, La nit de Maig a Lió o Don Carlo a Dresden.

El gran reclam de les reposicions d’aquesta temporada requeia en la Tatiana d’Asmik Grigorian, aquest sí un rol fet a mida per la seva veu on juntament amb la seva intensitat interpretativa, fa que una vegada més, hàgim de rendir-nos davant del seu talent. Pocs cantants tenen aquesta capacitat de transformar-se i oferir una evolució del personatge de Tatiana amb tanta simplicitat i economia de recursos, sense grandiloqüències gestuals, i en això el streaming és una eina fonamental, per capturar el petit gest, les mirades i la transformació facial en totes les escenes cabdals, la de la carta per descomptat, però en l’escena immediatament posterior, quan espera a Onegin i aquest la rebutja, la festa d’aniversari i el recital del tercer acte, tot mereixedor d’un Tony o un Oscar. El que em sorprèn, després de les declaracions fetes a Barcelona arran de la producció de la Manon Lescaut, dient que ella rebutjava totes les produccions on s’hagués de “disfressar” d’època per sentir-se allunyada del rol i no saber com actuar, que hagi acceptat la producció del MET i que ho faci tan espectacularment bé. Coses de diva? La Grigorian tornava al MET després del triomf assolit amb una inoblidable Cio-Cio-San la temporada 2023-2024. Potser sí, que les produccions tradicionals del teatre són el motiu de la poca presència a Nova York. En qualsevol cas és una Tatiana en majúscules, amb un fraseig intens, un cant legato espectacular com tot el ventall de recursos tècnics, sempre al servei de la interpretació i no del lluïment vocal. L’evolució entre la Tatiana innocent del primer acte i la maduresa i intensitat dramàtica del tercer en un duet final, colpidor és extraordinària.

Iurii Samoilov no és un cantant que valori tant com el públic, del Liceu i del MET, trobo que el cant i l’emissió són irregulars, sense la consistència i fortalesa per arribar al tercer acte amb suficiència. Està millor que al Liceu (2023), això sí, però com també em va succeïr en un rol menys rellevant com el darrer Lescaut, manca aquella personalitat dels grans protagonistes, el salva la bona interpretació del rol i un físic cinematogràfic, però ai! A l’òpera cal més i només escoltat, no passa de correcte.

El tenor francès Stanslas de Barbeyrac canta el Lenski. En el primer acte i durant el preciós quartet em va fer la sensació que la tessitura aguda li costava i em va preocupar tractant-se d’un tenor líric i vaig pensar que potser aquelles incursions wagnerianes amb el Siegmund començaven a passar factura abans d’hora. Però en el concertant del segon acte i sobretot en l’emblemàtic “Kuda, kuda” la línia exquisida i eminentment lírica d’un cant sempre elegant convencen més que no pas algun moment de dubte en la tessitura més alta, és un tenor d’exquisida musicalitat i com que no acostumen a unir-se ambdós conceptes, crec que mereix que en faci esment.

Per tal que una Olga sigui recordada caldria quasi un miracle o que Onegin, Tatiana, Lenski i Gremin fossin molt d’estar per casa. Maria Barakova ho fa bé sense ser res extraordinari. Veu bonica i eclipsada, com tothom, per Grigorian.

Amb el príncep Gremin d’Alexander Tsymbalyuk es produeix un fet lamentable que denota la davallada generalitzada del nivell de coneixement del públic operístic arreu. Ara, que el del MET pensant que l’ària acaba quan el baix ha de respirar per fer front a les quatre darreres notes greus, que cal dir que a Tsymbalyuk li costen déu i ajuda, es posin a aplaudir, mentre el baix i l’orquestra els deixen fer (ves quin remei!), i quan els aplaudiments s’han acabat acaben l’ària, no deixa de ser un moment tant trist com grotesc, amb rialles d’un públic avergonyit (suposo) en adonar-se de l’esgarrada que finalitza amb una altra tanda d’aplaudiments just per a unes quatre notes anèmiques d’un bon baix, però no prou rotund i autoritari per fer lluir la seva única intervenció, com es mereix.

En la resta de rols, repeteixen després de tretze anys, però bastant més perjudicades, dos grans noms de l’escola russa, les mezzos Elena Zaremba com a Larina  i Larissa Diadkova, malgrat tot i per aquests rols, encara fa goig veure-les dalt de l’escenari.

Tony Stevenson és un Triquet perfecte i Ben Brady, Richard Bernstein i Remy Martin compleixen amb escreix les seves intervencions.

La producció ja he dit que és la mateixa de les tres edicions d’aquest títol, degudes a  Deborah Warner i comentades en els dos apunts de l’estrena el 2023 i la reposició del 2017. Funciona fins l’acte tercer que sembla que les idees s’haguessin esgotat, si més no, escenogràficament parlant, tot i que si la parella protagonista són dramàticament bons, com és el cas, el duo final colpeix.

L’èxit al final és més sorollós que merescut en l’àmbit general, però paga la pena parlar-ne aquí, penso jo.

Piotr Ilitx TxaikovskI | Konstantin šilovski
EUGEN ONEGIN

Metropolitan Opera House, NY 2 de maig de 2026