TEATRO ALLA SCALA 2026: NABUCODONOSOR (SALSI-NETREBKO-PERTUSI-MELI;TALEVI-CHAILLY)


Vaig començar a mirar el darrer streaming de la Scala i no vaig aguantar més d’un quart d’hora, però després he volgut insistir i veure tota la representació, no per un afany masoquista o per estripar-ho tot, com molts diuen que m’agrada fer, no, sinó per reflexionar una vegada més sobre l’estat actual de certes coses que penso que poden ser també motiu de reflexió per a vosaltres.

Quantes nits indignes ha de lamentar la Scala de Milà, on grans cantants van ser víctimes de la inclement i despietada operafília del seu públic, especialment dels loggionisti i els vidus de la Callas, però no només aquests, que no perdonaven un agut destemprat, un fiato trencat, una desvergonyida nota calada o la més greu desafinació en tota una frase. La llista és llarga (Callas, Tebaldi, Freni, Caballé, Studer, Merritt, Pavarotti, Alagna…), a vegades justa, sovint no, si hem de fer cas als registres existents, i que feien del teatre milanès un teatre temible, segons en quines òperes i rols.

Els temps han canviat tant que, d’aquells sovint injustos tribunals inquisitorials, hem passat a representacions com la del passat 29 de maig, en què el teatre milanès va retransmetre en streaming el Nabucodonosor (s’ha recuperat el títol original tot i que penso que aquesta decisió no crearà tendència) de Giuseppe Verdi, amb el cast de les figures de la casa en les darreres temporades, és a dir, Luca Salsi, Anna Netrebko, Francesco Meli i Michele Pertusi. És el que hi ha, i segurament aquells loggionisti i els vidus (tot i que Callas mai va cantar aquest títol a Milà) deuen criar malves o han deixat d’anar-hi, perquè després d’una digna, però malauradament poc rellevant, intervenció del baix Pertusi cantant «D’Egitto là sui lidi… Come notte a sol fulgente» i d’un inquietant duettino entre Fenena i Ismaele, ha arribat el terzettino entre aquests dos i Abigaille, «Io t’amava!… Il regno, il core», i m’he preguntat: això està passant a la Scala de Milà i no provoca cap protesta?

Comencem per la direcció d’orquestra a càrrec del mestre Riccardo Chailly, un director que aprecio i que fins i tot m’ha fet estimar certes obres. A banda d’obrir un tall musical, no sé si justificable, com és incorporar la música de ballet que Verdi va escriure per a les representacions de 1848 al Théâtre Royal de la Monnaie de Brussel·les, que, com París, exigia un «divertissement», tan pompier com fora de tota acció dramàtica, la seva direcció em sembla totalment centrada en l’orquestra i el cor, deixant que els cantants facin la seva interpretació, allunyada de l’estil verdià i, per tant, desatenent el que hauria de ser una versió crítica de la partitura. Possiblement dirigir, concertar i aconsellar Netrebko deu ser impossible, però és que no és tan sols a ella a qui trobo fora d’estil.

Fa poc vaig quedar meravellat del Macbeth al Regio de Torí, on el mestre Muti, a part de fer interpretar a l’orquestra cadascuna de les accions dramàtiques de la partitura amb especial intensitat, va fer, com hauria de ser sempre, que els cantants diguessin el text i la música d’acord amb la partitura, amb estil, intenció i musicalitat. Cantants que, malgrat no tenir el prestigi del cast de la Scala, van demostrar ser extraordinaris.

Que Chailly és un dels grans, no n’hi ha dubte, però precisament per això penso que no hauria de permetre que Verdi es cantés de manera tan barroera a la Scala.

El cor de la Scala és el millor cor de teatre d’òpera del món. Ja està dit tot. És aquest Nabucco i el seu esperat «Va, pensiero» el millor que li he sentit mai? No ho sé, jo diria que no, però és normal que el públic milanès, més enllà del folklorisme de demanar un bis que no es concedeix, es desfermi davant del moment vocal més rellevant de la representació.

Nabucco és una òpera vocalment molt exigent, sobretot per al baríton, la soprano i el baix, i requereix el millor del millor. Actualment hi ha pocs cantants que li puguin fer justícia, però penso que hi són (potser els del Macbeth de Torí?). El que puc dir segur és que aquests no eren els que va proposar la Scala, la seva «squadra vincente», que lamentablement fa aigües i el públic ho assumeix amb una trista resignació que es manifesta amb uns aplaudiments poc entusiastes, però aplaudiments al cap i a la fi. A banda dels tifosi de la russa, que volen fer combregar amb rodes de molí, amb èxits cuinats abans d’alçar-se el teló, són, si més no, la demostració fefaent que Milà ha deixat de ser un referent i això, que no és la primera vegada que ho dic, em dol especialment, perquè la Scala continua sent per a mi una icona, ara ja només mental.

A la Scala encara hi deu haver algú que recordi Anita Cerquetti, Elena Souliotis, Ghena Dimitrova, Maria Guleghina o Anna Pirozzi; Ettore Bastianini, Giangiacomo Guelfi, Renato Bruson o Leo Nucci; i potser Siepi, Ghiaurov o Burchuladze. A banda que Callas mai cantès l’Abigaille allà, també és molt desconcertant constatar que Piero Cappuccilli tampoc va interpretar mai aquest títol a Milà.

És clar que el 2026 juguem en una altra divisió i, així com el públic s’ha tornat acomodatici, els cantants també han esdevingut menys rellevants i clarament pitjors, sempre avaluant aquesta representació, que ni de lluny és el millor que es pot oferir en l’actualitat si parlem d’aquesta òpera.

Salsi sovint sembla que canti Scarpia, un dels seus rols. Amb Verdi el seu fraseig és  genèric i el seu cant és monòton, manca autoritat, no volum, autoritat i elegància en les gran frses. El seu legato és curt i no emociona. Netrebko, a banda de no saber en quin idioma canta, desplega el pitjor de la seva caricatura, amb un registre grotesc, amb calades, desafinades prou evidents i algun que altre estalvi de notes compromeses que comencen a denotar uns problemes que abans no tenia. La millor veu sorgida en els darrers anys, s’evidencia perduda davant la poca rellevància musical i artística d’una cantant poc intel·ligent. I Pertusi, de lluny el millor cantant dels tres, éss l’únic que sap dir i frasejar, no es troba en el seu millor moment vocal. No ha estat mai un baix rotund com reclama Zaccaria, però sí intel·ligent i musical, i ell intenta aixecar un nivell vocal d’absoluta mediocritat. Els aguts són ofegats i els greus, quan hi són, són opacs. Inevitable pensar en els grans baixos italians del passat remot i recent.

Francesco Meli ha malbaratat el tenor belcantista que sempre va ser i ara ja no pot fer front ni al rol anecdòtic d’Ismaele. Interpretar Otello de Verdi amb la seva veu no pot passar sense consequències. Entenc que el públic italià estimi un cantant italià, però també ho eren Tebaldi o Freni i per molt menys van rebre de valent, i amb això no vull dir que se’l protesti, només vull dir que no entenc com canta en el seu estat, en aquest teatre.

Veronica Simeoni té el seu moment a la curta pregària «Oh, dischiuso è il firmamento», on no pot exhibir res, més enllà d’una oscil·lació tan molesta com la caracterització que pateix el seu personatge.

Abdallo i Anna, a càrrec de Haiyang Guo i Laura Lolita Perešivana, no sobresurten especialment, és clar que ells no tenen possibilitat de millorar un cast desconcertant.

Impossible no recordar aquella Scala que meravellà el món verdià amb un Nabucco protagonitzat per Renato Bruson i Ghena Dimitrova, l’última i veritable soprano dramàtica que va fer d’Abigaille una immensa creació, sota la inspiradíssima direcció del millor Muti.

De la nova producció d’Alessandro Talevi no cal perdre gaire el temps. No hi ha dramatúrgia, tothom sembla anar a la seva i res no té cap coherència, ni plàstica ni conceptual. És lletja, amb un vestuari ridícul i una escenografia incomprensible entre la foscor generalitzada.

Jo crec que les reflexions són pertinents, sobretot si es pretén recuperar una versió crítica d’un títol popular sense comptar amb els cantants idonis. Chailly, com a director musical de la casa, hauria de fer possible una representació verdiana de qualitat, tenint els precedents que hi ha a la Scala de funcions memorables d’aquest títol, hereu de la tradició belcantista, però amb cantants que han d’imposar una vocalitat verdiana sense cap mena de trucs o desconeixement estilístic.

Els aplaudiments al final de la representació són la cosa més desconcertant i només puc pensar que el públic de la Scala ja no és el públic de la Scala, potser per bé, però sobretot per mal.

Si algú d’aquí a quaranta anys parla d’aquest Nabucco com a referencial (jo ja no ho veuré), voldrà dir que tot s’ha acabat.

Giuseppe Verdi-Temistocle Solera
NABUCONODOSOR

Nabucco: Luca Salsi
Abigaille: Anna Netrebko
Ismaele: Francesco Meli
Zaccaria: Michele Pertusi
Fenena: Veronica Simeoni
Abdallo: Haiyang Guo
Anna: Laura Lolita Perešivana

Cor i Orquestra del Teatro alla Scala de Milà
Director del cor: Alberto Malazz
Direcció musical: Riccardo Chailly

Direcció d’escena: Alessandro Talevi
Escenografia i vestuari: Gary McCann
Disseny de llums: Marco Giusti
Vídeo: Marco Giusti
Coreografia: Danilo Rubeca

Milà 29 de maig de 2026

Mes informació a: https://www.teatroallascala.org/it/stagione/2025-2026/opera/nabucodonosor.html
 

 

 


Descobriu-ne més des de IN FERNEM LAND

Subscribe to get the latest posts sent to your email.

Un comentari

  1. hisdorkmaterials's avatar hisdorkmaterials

    Estimado crítico:Creo que es importante que los lectores sepan que la función retransmitida en directo que usted reseña tuvo lugar durante una jornada de huelga nacional en el Teatro alla Scala.La huelga afectó de forma significativa a los departamentos técnicos responsables de materializar la producción.
    Solo una pequeña parte del equipo técnico habitual estuvo disponible para llevar a cabo la representación y aproximadamente el 60% de la escenografía no pudo operarse ni presentarse según lo previsto. Además, varios cambios de vestuario, efectos de iluminación y otros elementos técnicos tuvieron que reducirse o suprimirse.
    Dado que su crítica formula conclusiones contundentes sobre la puesta en escena, la dramaturgia visual y la coherencia conceptual de la producción, considero que este contexto resulta muy relevante. Los lectores deberían saber que la función retransmitida no representó plenamente la producción tal y como fue concebida, ensayada y posteriormente presentada en condiciones normales.
    Por supuesto, que una producción guste o no es una cuestión de opinión personal. Sin embargo, las circunstancias excepcionales de aquella función concreta deberían tenerse en cuenta al valorar la puesta en escena.
    Atentamente,
    Jonathan

    M'agrada

    • Gracias Jonathan por la explicación de un hecho importante.
      Ante todo, yo no ejerzo de crítico, comento lo que veo, principalemnte en el teatro y en las oportunidades que nos ofrecen los streamings, que son un sustito que se agradece, pero que nunca son la verdad absoluta de un espectáculo.
      Le agradezco el matiz que aporta, ya que en el streaming, siempre una solución no del todo satisfactoria para juzgar una representación, ya sea en los aspectos musicales y vocales, pero también en lo escénico, ya que estamos sujetos a un realizador que nos indica donde debemos centrar la mirada, seguramente obviando otros enfoques también imprescindibles.
      Hecha la aclaración y por lo visto en ese streaming con limitaciones, repito, se me hizo difícil seguir la trama y entender las reacciones de los personaje y su interrelación. El gesto me pareció siempre grandilocuente de gran guiñol y si que la entrada de Nabucco en escena resulta espectacular con los caballos mecánicos, pero hubo demasiadas escenas, quizás por la poca luz debida a la huelga, de extrema confusión y poca definición dramática. Prefiero menos espectáculo visual y más trabajo de profundidad dramática de los personajes y también unas soluciones más novedosas en momentos tan emblemáticos como el “Va pensiero”, de una pobreza escénica anclada en el pasado teatral y con una clamorosa respuesta del público.
      La solución del ballet, es muy difícil de resolver, lo comprendo, es un pegote y quizás en la sala resulta más comprensible o estéticamente bello, la realización televisiva fue muy pobre.
      En definitiva, no puedo decir que me gustara lo visto, pero me gustó muchísimo menos lo escuchado y en eso si que lamento profundamente los cantantes escogidos opor el primer teatro operístico italiano.
      Gracias por ponerse en contacto conmigo.

      M'agrada

  2. Alex's avatar Alex

    no me extraña tu decepción, mas teniendo en cuenta que Salsi nos vendrá como Falstaff dentro de un mes al Liceo y Netrebko como gran reclamo para 4 Aídas en sept./oct.

    concretamente a Netrbko, ya tuve bastante con una Tosca irregular hace dos años en Roma y luego el pasado octubre en el S. Carlo como Amelia ( BALLO ) con unos cambios de color casi insufribles, con unos ensanchamientos artificiales de la voz para meter graves de pecho de bastante mal gusto.

    Es lo que hay y supongo que Netrebko no cantaría ningun Verdi que concertara Muti. Afortunadamente, en la Aida liceistica, me toca su mismo reparto pero en lugar de ella , la USA Plownka. No haré ningún esfuerzo para ver a la rusa.

    La Scala no es lo que era y como bien has dicho, los vidovi de la Callas deben estar todos enterrados. Creo que sus últimas protestas, fueron con una lejana Traviata con la Gheorghiu y con Maazel, a los que protestaron ruidosamente.

    M'agrada

    • Los dos cantantes que nos harén el Falstaff del Liceu para este final de temporada no me gustan, no es ninguna novedad, pero ahora hablamos del Nabucodonosor de la Scala.
      Salsi, que es uno de ellos, me aburre, es gritón y exagerado, nunca encuentro ni una frase con sentimiento conmovedor y es que quizás los recursos técnicos de los que dispone, no ayudan a ello, con un legato corto y una elengancia en el decir, inexistente. Su canto no me seduce aunque pienso que si el maestro Chailly se hubiera esmerado más con los cantantes, se podría sacar más partido, ya que la voz es importante y bonita, pero dudo que Chailly perdiera medio minuto en intentar convencer a nadie de como se debe cantar Verdi. Con Netrenbko, un caso perdido, mucho menos.
      Los viudos de la Callas cometieron muchas atrocidades intentando defender a una cantante que también fue víctima de los loggionisti, pero sus acólitos hicieron mucho más durante los años posteriores a la retirada de la diva, queriendo sentar cátedra a cantantes extraordinarias que no eran Callas. En fin, la historia lo pone todo en su sitio y este Nabucco no creo que nunca haga olvidar aquel de 1986, donde curiosamente tantos dijeron que Bruson no era una voz verdiana para el rol.

      M'agrada

  3. reallygoateef19b11f770's avatar Leonor

    ¡Vaya lástima! No la he escuchado (se me escapó, no tengo tiempo). Con todo, solo he escuchado una vez a Netrebko y fue en el recital en Sevilla donde estuvo excelsa. Claro, repertorio ruso (maravillosa) y añadió “O quante volte”, “Stridono lassu”, “Io son l’ umile ancella” y el aria de “Ariadna en Naxos”. En esta última, reconozco que estuvo bastante bien, aunque mucho mejor en el resto.

    Abigaille es un personaje muy difícil,tanto como la Lady (no lo creo para ella).

    Eso sí, volverá con otro recital similar (eslavo) e iré.

    Gracias, Joaquim por tan buena crítica; a ver si puedo encontrala (he dado ya con algunas de tus reseñas pasadas y escribiré).

    Buen fin de semana, infernems.

    Leonor

    M'agrada

    • Si no la encuentras, cosa difícil porqué por aquí o por allá siempre se acaba encontrando casi todo, ya nos dirás, pero si no, créeme, tampoco te habrás perdido nada, un berrinche quizás, pero nada más.

      M'agrada

Deixa un comentari