Brillantíssim streaming des de la Bayerischen Staatsoper ahir dissabte, amb la representació de Die Walküre sota la direcció de Vladimir Jurowski i la producció de Tobias Kratzer d’aquesta Tetralogia que es va iniciar a Múnic el 2024 i que a partir de la temporada vinent veurem al Liceu, a raó d’un títol per temporada, com s’està fent a la capital bavaresa.

Una Tetralogia funciona si el director musical és excel·lent i si l’acompanyen de cantants que puguin cantar les parts de gran compromís, si més no amb solvència, si els cantants són excel·lents aleshores a mi no em cal gaire més. La proposta de la primera jornada bavaresa en aquest sentit pràcticament ho broden.

La Bayerisches Staatsorchester és sensacional i si el director té la categoria per construir un relat coherent, dramàticament potent de teatralitat, intensitat, lirisme, varietat expressiva i refinament detallista en el so, la representació esdevé ja una referència. El streaming en aquest sentit i com sempre succeeix en les retransmissions fetes des d’Alemanya, ofereix una qualitat sonora esplèndida i es pot gaudir del treball orquestral i de la direcció de Jurowski de manera molt satisfactòria, ja que l’equilibri sonor de l’orquestra és nítid i és gaudeix del conjunt i els instruments solistes molt satisfactoriament, també entre el fossat i l’orquestra no hi ha aparents manipulacions i tot arriba amb naturalitat. Al director rus mai li cau la tensió i gràcies a ell el relat dramàtic se segueix amb una intensitat emocional brillantíssima.

L’equip vocal és de primera categoria i no cal afegir pels temps que corren, no, és de categoria wagneriana sense defalliments, ni concessions, com si acostuma a passar a Bayreuth.

El baríton-baix nord-americà Nicholas Brownlee està predestinat a ser el Wotan dels anys vinents. La veu encara és més de baríton que no pas de baix-baríton com correspon, però tot arribarà. És una veu generosa, esplèndida i segura. Amb un cant expressiu i un gran legato que li permeten fer front al llarg fraseig wagnerià amb naturalitat i noblesa, mai decau, mai avorreix, mai s’adorm o fa adormir. El registre agut és espectacular i ferm, només li trobo a faltar un registre greu més consistent per omplir amb notorietat tot l’amplíssim ventall vocal del rol. L’interpretatiu hi és, atorgant una notorietat dramàtica i èpica al seu llarg monòleg del segon acte, magníficament construït i acompanyat per Jurowski, però també fent un comiat de Brünnhilde carregat d’un emotiu dramatisme i sensibilitat, amb un timbre penetrant, noble i càlid. Colpidor!

La Brünnhilde de la soprano Miina-Liisa Värelä és tota solidesa. La veu és ferma, segura, dramàtica i ja sabem els que l’hem vista en escena, que potent, i tot això és d’entrada el que necessita una soprano que vulgui triomfar en aquest rol. Però la soprano finlandesa a més té una emissió segura, sense portamentos, ni trucs per amagar mancances i una cosa imprescindible també, calidesa en el cant. Pot ser una roca imponent en el segon acte, però en el tercer tots aquests mitjans s’han de saber doblegar en un desenvolupament emocional ben contrastat i evident, des d’un inici rebel al costat de les germanes per protegir i salvar Sieglinde, fins al comiat del pare, absolutament desprotegida i humanament afeblida pel càstig patern. Aquesta progressió la fa magnífica i convincent.

El tenor suec Joachim Bäckström canta bé el rol de Siegmund, malgrat que per a mi, a la seva veu li manca heroïcitat i calidesa en el so i potser més impacte en certs aguts que li queden una mica apagats, sobretot al final del primer acte. Això no obstant, és un tenor líric amb veu consistent, no especialment seductora, però sap fer el rol i sosté amb un bon fiato els “Welse”, sense defallir i amb la deguda masculinitat sonora i consistència en el duo de l’anunci de la mort del segon acte. A tenir en compte

Senzillament espectacular la Sieglinde de la “mezzosoprano” nord-americana Irene Roberts, d’una intensitat interpretativa colpidora. La veu no em sembla especialment bonica, però el seu cant molt. Està magnífica en l’evolució del primer acte i fa un comiat en el tercer que mereixeria un aplaudiment espontani i després diré el perquè. Com altres mezzosopranos en el passat (Regina Resnik o Waltraud Meier) constata que el rol necessita un centre vocal carnós i ella a més a més, fa front a les notes agudes amb total seguretat. Un triomf!

La solidesa del baix estonià Ain Anger és ideal per assumir la maldat de Hunding sense necessitat de truculències. Està imponent.

Ekaterina Guibanova fa una Fricka marcadament senyorívola, autoritària i protectora dels valors religiosos i d’autoritat. Escènicament, està magnífica, vocalment la veu denota certes tibantors i oscil·lacions en la zona aguda. Li maca que l’autoritat que transmet en escena vagi acompanyada d’una veu sense defallences.

Les vuit valquíries tenen molta prestància vocal i configuren un equip sòlid i vocalment ferm, sense els desgavells que s’acostumen a sentir en l’inici del tercer acte.

I la producció del noi de Landshut, idolatrat des de fa anys per la modernor wagneriana? Doncs bé, malgrat que un Ring no es pot valorar escènicament fins a haver vist el pròleg i les tres jornades, pel que fa a aquesta Die Walküre, cal dir que Kratzer lluny d’experimentar, profunditza i no ofereix una lectura arqueològica com era d’esperar, però tampoc contradiu a Wagner. Cerca, encara que sembli impossible, un  altre gir possible i més profund amb una concepció contemporània centrada en la religió i el poder, valent-se de la rica psicologia dels personatges creats per Wagner.

Sembla prou fidel al llibret original, cosa que és d’agrair, i sembla que la qüestió religiosa tindrà la seva importància, però encara és massa aviat per pronunciar-se definitivament, A manca de veure la presentació a Das Rheingold que ens ha de donar les pautes per entendre alguns dels petits enigmes proposats, tot allò que veiem en escena no difereix en res o quasi, el llibret original. Que els llocs on se situa l’acció no es corresponguin literalment només pot molestar als guardians del sant Grial, però en cap cas Kratzer ens situa en llocs que neguitegin, com tampoc ens presenta uns personatges allunyats del que hem vist sempre, fins i tot els vesteix amb trets tradicionals, cascs alats inclosos, en un anacronisme que a mi no m’agrada.

Hunding se’ns presenta com una mena d’integrista religiós en una casa perfectament identificble d’un capellà luterà i presidida en el menjador, per una capelleta de la “Sagrada Família”  d’aquelles que passaven per casa quan jo era petit i que s’anaven traspassant entre el veïnat, però aquí aquesta “capelleta” és el Walhalla (altar daurat i neogòtic) que veurem a Das Rheingold. Hunding amb la veritat de Déu com aliada, exerceix un poder despostic (com Trump en el discurs del 250 aniversari del 4 de juliol). La seva brutalitat la justifica el seu dèu. La simbiosi poder i religió serà sense cap mena de dubte el leitmotiv d’aquest Ring.

Sieglinde sotmesa a la brutalitat de Hunding, s’allibera amb la trobada del germà. El conflicte traspassa la moralitat per esdevenir un alliberament de la submissió.

Kratzer, com tants d’altres directors actuals, utilitza el vídeo i en alguns casos no per omplir les escenes només de manera decorativa, sinó per fer-nos veure allò que explica el relat wagnerià, és a dir: la infantesa dels bessons, Wotan fent de pare afectuós, els records dels germans o el lliurament de Notung. D’aquesta manera la relació entre Siegmund i Sieglinde deixa de semblar una calentor sexual de les feromones primaverals. El vincle entre els germans s’inicia en la infància. El treball del gest amb els cantants és fonamental per fer entenedors i properes les reaccions dels personatges. El vídeo ajuda molt, es troba a faltar en altres i en el tercer acte un vídeo durant la cavalcada, per a mi desllueix massa aquesta producció. Aquest vídeo que provoca rialles i aplaudiments del públic (per això deia que l’actuació de Roberts era mereixedora d’aplaudiments en mig de l’escena, més que no pas aquesta ocurrència), per a mi és un error teatral, que no sé pas si s’adaptarà a Barcelona i veurem les valquíries cavalcant per sota l’Arc de Triomf abans d’entrar pel passeig Lluís Companys a la Ciutadella i pujar la Rambla per arribar al Liceu?. A Múnic el públic identifica els llocs per on les valquíries van recollint els herois amb gran gatzara: Siegestor, Englischer Garten, Hofgarten, el centre de la ciutat i l’arribada al Nationaltheater. Aquí l’elicopter conduit per Brünnhilde passarà per la Sagrada Família tan sovintejada i promocionada darrerament, per arribar a la Rambla remodelada i pujar l’escala del Liceu com el vidu Rius portant en braços la Mariona Rebull? Fora de context funcionarà la producció?, aquí difícilment riurem el tour muniquès i no penso que provoqui l’entusiasme del públic com allà. Kratzer ha buscat una solució poc teatral i no és el que s’espera precisament d’un director tan inspirat en els recursos escènics.

L’escenografia és molt corpòria i agradarà per la seva elegància estètica. És el que hem vist sempre, però escenificat de manera convincent i que fa que el primer acte agafi una veritable embranzida i creï expectatives, que després no es produeixen. El segon acte amb un inici molt prometedor i original, m’ha avorrit, tenint en compte les expectatives, tot una imatge final molt inquietant i potent, mentre que en el tercer, sobretot després de l’austeritat del comiat en el foc màgic en una solució tant intel·ligent com decebedora per a tots aquells que volem que el teatre s’impliqui en la grandiositat de la música i no ho deixi tot en una solució interioritzada amb una trista espelmeta al costat del matalàs on jeu Brünnhilde en mig d’un saló luxós de l’òpera bavaresa, ens deixa amb incògnites per resoldre en les dues jornades següents.

Kratzer ha triomfat, ningú gossa qüestionar les genialitats, que les té, però tampoc els errors que també els té. Segur que els que van entronitzar-lo en el Walhalla per aquell Tannhäuser de Bayreuth els haurà agradat aquest inici del Ring? Jo esperava més, però també menys i en aquest cas cal dir que el m’ofereix no em desagrada.

Richard Wagner
DIE WALKÜRE

Siegmund Joachim Bäckström
Hunding Ain Anger
Wotan Nicholas Brownlee
Sieglinde Irene Roberts
Brünnhilde Miina-Liisa Värelä
Fricka Ekaterina Gubanova
Helmwige Dorothea Herbert
Gerhilde Julie Adams
Ortlinde Elene Gvritishvili
Waltraute Claudia Mahnke
Siegrune Niina Keitel
Rossweiße Christina Bock
Grimgerde Natalie Lewis
Schwertleite Noa Beinart

Bayerisches Staatsorchester
Direcció musical Vladimir Jurowski

Direcció escènica Tobias Kratzer
Assistent a la direcció Matthias Piro
Escenografia i vestuari Rainer Sellmaier
Disseny de llums Michael Bauer
Video Manuel Braun, Jonas Dahl, Janic Bebi
Dramatúrgia Bettina Bartz, Olaf Roth

Múnic 4 de juliol de 2026

Més informació a:

• https://www.staatsoper.de/stuecke/die-walkuere/2026-06-28-1700-15670

Cal agrair a Isolde-Sons que hagi pujat els vídeos a YouTube amb el català incorporat en els subtitols.

Acte 1er

Acte 2on

Acte 3er

Aquí, encara trigarem una mica, paciència!, però segur que en parlarem i molt.