L’estiu musical de les retransmissions en streanming comença amb el concert al parc de Walbühne a Berlín, a càrrec de Philharmoniker de la capital alemanya. En l’edició del 2026, celebrada ahir dissabte 27 de juny, l’orquestra va ser dirigida pel seu titular, el sempre sorprenent i admirat Kirill Petrenko, que va oferir un programa pràcticament operístic, atès el solista, que no era altre que Jonas Kaufmann, que no és la primera vegada que el protagonitza, sol o acompanyat.

Com que en aquesta ocasió tot se centrava a veure l’estat vocal del tenor, perquè les interpretacions dels fragments solistes de l’orquestra van ser, com es preveu amb aquesta orquestra, esplendorosament magnífics i previsibles, us parlaré breument de Kaufmann.

Que Jonas Kaufmann ja ha passat el seu millor moment, no és cap novetat, que les seves aparicions memorables en les sales de concert i teatres d’òpera es compten amb els dits d’una mà i en sobren, mentre que totes les altres són cada vegada menys freqüents i sobretot menys interessants, amb rols on no aporta res i el poc que aporta és qüestionable.. Ell va fer una tria legítima i podent ser el millor heldentenor de la seva generació, s’ha anat convertint amb un tenor adotzenat en el repertori que menys li escau, l’italià, però que segurament és el que amb menys esforç li ha proporcionat més diners. Com a opció comercial és rodona, com a opció artística és, si més no, tristíssima.

I aquest gran concert de costellada n’és la prova, enèsima i fefaent, que la veu es deteriora amb el pas del temps, res estrany, però que la tria d’àries i peces escollides, malgrat ser d’un compromís relatiu i només cinc, tres a la primera part i dues a la segona, denoten uns límits vocals, tècnics i estilístics que ja no aclaparen vocalment com anys enrere (concerts memorables a Peralada, per exemple), ni tenen especial interès en uns programes on canta el que pot i encara no del tot satisfactori.

Inicia amb el pròleg de Pagliacci, que ja sabem que no és l’únic tenor que l’ha cantat, malgrat ser una peça destinada al baríton que després interpretarà a Tonio. Ell creu sentir-se còmode en aquest fragment i fins i tot pot lluir un agut, que per a un baríton és compromès i per a un tenor, un tràmit que ell vol convertir en extraordinari. La veu fosca i ample li permet fer front a la part, però quan és un baríton qui ho canta, el pròleg adquireix una dimensió que ni Kaufmann, ni els altres tenors que l’han cantat en escena, aconsegueixen igualar. Per escalfar la veu està bé. Després de l’Intermezzo de la mateixa òpera prodigiosament interpretat per Petrenko i la seva orquestra, Kaufmann insisteix en l’òpera de Leoncavallo, ara per cantar una de les àries que li correspon, el famós “Vesti la giubba” que tanca el primer acte i és quan la veu del tenor es trenca i ho salva amb la gran professionalitat que el caracteritza, però no enganya a ningú. L’emissió, que mai ha estat el seu fort, ara és més forçada i els cops d’efecte veristes no poden amagar que la veu pateix, el tenor pateix i el públic també pateix.

Abans d’unes impressionants Fonts de Roma, el poema simfònic d’Otorino Respeghi a càrrec de l’orquestra i Petrenko, Kaufmann ofereix una versió d’Ombra di nube de Licinio Refice, la preciosa cançó que va popularitzar Claudia Muzio  i que després han cantat tantes i tants, i que permet al tenor desplegar aquell cant entre apianat i afalsetat, que tant sovinteja el tenor bavarès i que tant ha fet avorrir a molts dels seus fans, entre ells jo, per tot el que porta de truc amagat, més que de musicalitat i sensibilitat ben entesa. La canta amb dignitat malgrat que el legato tampoc l’acompanya com temps enrere.

A la segona part, després de l’Intermezzo de la Cavalleria, peça ideal per a les costellades estiuenques, Jonas Kaufmann interpreta “È la solita storia”, de l’Arlesiana de Francesco Cilea, ària on ell sempre havia lluït seducció, però ara aquells sons flotants esdevenen en moltes ocasions lletjos, amb les vocals obertes i les notes que es trenquen. L’atac a l’agut és definitivament decebedor. El públic participant a la costellada, el bravegen amb fruïció, és clar.

Tot seguit sense peça orquestral pel mig, ataca l’ària més breu de la història (no ho tinc contrastat, però a mi sempre m’ho ha semblat. “Amor ti vieta” de la Fedora de Umberto Giordano i el desencís és total. Cap clímax, una interpretació de molt baixa intensitat.

Quan vaig començar el blog (2007) es va iniciar l’esclat de Kaufmann i jo vaig quedar atrapat, però veient el gir que anava agafant la seva carrera i les seves tries de repertori amb els resultats obtinguts, he anat acceptant la realitat, que a banda del deteriorament natural de les veus a mesura que passen els anys, també inclou un desencís per allò que hagués pogut aportar i no ho ha fet. També en la meva valoració hi ha la seva actitud amb el Liceu i les espantades desconsiderades, tot s’ha de dir.

Quedaran pel record moltes coses que ha fet, i possiblement encara tindrà algun as amagat a la màniga, però aquest tenor tan poc compromès ja no m’interessa gens.

El concert acaba musicalment pels núvols amb uns Pini de Roma espectaculars.

I com és habitual, no vull dir allò de i no podia ser d’altra manera, s’ofereixen propines: El “Catari” de Cardillo cantat “alla Kaufmann”, sí, però sense aquella italianitat meridional que ens enamora i malauradament, amb una veu insegura que si mai va ser solar, ara trobo propera a l’eclipsi.

I és clar, si Viena acaba sempre el concert de Cap d’Any amb la Radetzsky a Balbühne és la marxa “Berliner Luft” (una mena d’himne popular de la ciutat) incorporada a l’opereta Frau Luna del mateix Paul Lincke. Ningú està massa atent, la festa es desborda.

Fins a l’any vinent, que espero que sigui millor i en qualsevol cas ara comença la peregrinació pels streamings d’Aix, Salzburg, Bayreuth, Pesaro, Edimburg i el que faci falta. Aquí intentarem ser-hi.

Programa

Ruggero Leoncavallo
Pagliacci: “Si, può?”, Pròleg  Jonas Kaufmann tenor

Ruggero Leoncavallo
Pagliacci: Intermezzo

Ruggero Leoncavallo
Pagliacci: “Recitar … Vesti la giubba”, Aria de Canio Jonas Kaufmann tenor

Giuseppe Verdi
La forza del destino: Obertura

Licinio Refice
Ombra di nube Jonas Kaufmann tenor

Ottorino Respighi
Fontane di Roma

Interval

Pietro Mascagni
Cavalleria rusticana: Intermezzo

Francesco Cilea
L’Arlesiana: “È la solita storia”, Ària de Federico Jonas Kaufmann tenor

Umberto Giordano
Fedora: “Amor ti vieta”, Ària de Loris Jonas Kaufmann tenor

Ottorino Respighi
Pini di Roma

Propines:

• • Core ‘ngrato (Catari) Salvatopre Cardillo
  • Berlin Luft (Frau Luna) Paul Lincke

Berliner Philharmoniker
Kirill Petrenko conductor
Jonas Kaufmann tenor