Mathieu Pordoy i Michael Spyres al Conservatoire Darius Milhaud d’Aix-en-Provence, 13 de juliol de 2026. Foto IFL

Un dia després de fer front al Kaiser de Die Frau ohne Schatten i dos dies abans de tornar-hi, el tenor Michael Spyres ha ofert, acompanyat del pianista Mathieu Pordoy dins de la programació del Festival d’Aix-en-Provence 2026 i en el magnífic auditori del Conservatori Darius Milhaud de la ciutat provençal, un liederabend dedicant a obres del romanticisme i postromanticisme alemany de Richard Wagner, Gustav Mahler, Richard Strauss i Erich Wolfgang Korngold.

En una sala de dimensions humanes, amb una magnífica acústica i acompanyat amb un piano, el tenor nord-americà, té pocs rivals, no només de corda, que puguin superar la seva seducció artística, gràcies a una ductilitat, domini tècnic, sensibilitat, elegància i talent interpretatiu absolutament captivadors.

Spyres no sempre manté una emissió homogènia que sempre s’acostuma a qüestionar la seva tècnica vocal, a causa dels canvis de color que utilitza per dotar les seves interpretacions de la densitat necessària, per abraçar l’amplíssim i difícil repertori que interpreta. En el liderabend ofert a AIx, l’homogeneïtat del repertori triat, ha permès que tot i dotant en cadascun dels lieds interpretats, del color i la sonoritat més adequada, el tenor s’esplaiés en una interpretació austera, intensa i gens tensa en cadascun dels compositors interpretats, acompanyat en magnífica sintonia pel pianista francès, que amb tempos lents han creat una atmosfera extraordinàriament concentrada i ideal per fer gaudir al públic que emplenava totalment l’aforament.

Spyres ha iniciat el recital amb els Wesendonck lieder de Richard Wagner, quan la veu encara no estava prou modulada i escalfada, fet que ha motivat en les dues primeres peces, “Der Engel” i “Sthe still” una sensació de certa inseguretat, sobretot en l’emissió. Potser hauria hagut de començar amb un escalfament previ. Sortosament, ja amb “Im Treibhaus” la veu ha començat a respondre amb calidesa i el tenor amb un acompanyament molt íntim i amb perfecta complicitat han culminat les cinc famoses cançons amb esperançadores expectatives.

Amb els “Lieder eines fahrenden Gessellen” de Gustav Mahler s’ha iniciat un procés de catàrtic aprofundiment, sobretot motivat per una quietud i serenor interpretativa, molt captivadores. La gravetat i el control extraordinari de l’instrument, amb un savi domini del color i l’emissió de la veu i les intensitats, gràcies a un prodigiós legato  que li permet atorgar la intensitat justa de text i música, l’han portat a una interpretació intensíssima dels dos lieder que acaben el bloc:”Ich hab`ein glühend Messer” i “Die zwei blauen Augen von meinem Schatz”, sense solució de continuïtat, d’una bellesa sense artificis, totalment definitòria.

Amb el blog dels “Vier Lider” de Richard Strauss, que incloïen les  sempre reconfortants, per molt sovintejades que siguin, “Cäcilie” i “Morgen”, Spyres i Pordoy han aturat el temps i s’han permès sense trair, evocar la bellesa del cant més autèntic, pur i sincer, sense artificis. Un moment absolutament bonic que ha donat pas els cinc lieder d’Erich Wolfgang Korngold, Unvergänglichkeit, sobre els poemes d’Eleonore van der Straten, massa poc prodigats i que han merescut una interpretació, intensa i apassionada.

Era normal, malgrat que el recital s’ha interpretat sense pausa i que el tenor es volgués reservar, que a causa de la reacció intensa del públic, s’oferís alguna propina. Han estat dues: la primera “Le Spectre de la rose” que és la segona melodia del cicle Les Nuits d’été, op. 7 d’Hector Berlioz, compositor que Spyres ens ha confessat que és el seu compositor romàntic predilecte i que és una de les obres cabdals del repertori de la mélodie francesa. Spyres, en un estat de gràcia vocal i sensibilitat interpretativa molt notable, tot i un cert cansament, ha excel·lit i com que l’allau d’aplaudiments ha estat molt intensa, encara ens han ofert una segona propina anunciada pel pianista, la bellíssima “An die Musik” el D 547 de Franz Schubert. No es podia acabar un recital tan delicat sense aquest agraïment a la música davant les adversitats del món i tal com ho ha fetm, en el més pur estil De los Angeles.

Algunes reflexions al respecte:

Michael Spyres que ja no ha de demostrar gaires coses i que sembli que els reptes inassumibles per a tants tenors, no són cap obstacle, hauria de prodigar-se molt més amb recitals de lied. Mentre gaudia d’aquell Mahler i aquell Strauss pensava, si d’acord el Tristan és un gran repte, però perquè no ens proposa un Winterreise?, la connexió de pensament potser ha fet que acabés amb el lied de Schubert per dir-me, si Joaquim, ho tinc present i ves a saber si l’estiu vinent, en lloc d’anar a Peralada a fer un concert de Festa Major, aniré a Vilabertran.

Una altra, en general i reiterativa, perquè ens enfadem tant davant els desenganys operístics si en els recitals de lied, on no acostuma a passar mai que acabin sent un desencís, hi ha tot allò que ens fa feliços els que estimem el cant.

Per què el públic, que he de dir que durant el recital ha mantingut un silenci absolut, sense estossecs, mòbils o mostres de neguits davant l’absència d’àries d’òpera de fàcil digestió i lluïment espectacular, malgrat que efímer, a l’hora de mostrar la seva gratitud entusiasta, ha de fer crits histèrics i compulsius (made in públic nord-americà) amb tan poca afinitat amb l’extraordinària senzillesa, elegància i recolliment d’un repertori tan exquisit?

I aquesta darrera a qui correspongui. Si Berlioz és el seu compositor romàntic més estimat i, ja que el Liceu encara té pendent d’estrena Les Troyens… Estaria bé, oi?

Aquest estiu encara tornaré a parlar de Spyres arran del comiat del mestre Pons amb la vuitena de Mahler, on ell participarà, tot i que no sé si el sentirem gaire i també arran d’un recital a Peralada, amb un programa que no té res a veure amb aquest, acompanyat de la soprano Sara Blanch i que segurament farà les delícies dels estiuejants.