IN FERNEM LAND

SALZBURG 2014: IL TROVATORE (Meli-Netrebko-Lemieux-Domingo-Zanellato;Gatti)


Si teniu a la memòria aquell Trovatore que Karajan va dirigir en el mateix Festival de Salzburg l’any 1962 amb Corelli, Price, Simionato, Bastianini i Zaccaria, i a més a més de tenir-lo present és un dels vostres referents quan es parla d’aquesta òpera, com és el meu cas, quasi m’atreviria a assegurar que aquest Il Trovatore que es va representar abans d’ahir en el luxós, elitista i glamurós festival austríac, no us agradarà gens.

No crec que el problema només sigui degut a la comparació lacerant entre uns cantants i els altres, ja que no sóc dels que sistemàticament cregui que tot el que fa referència al passat sigui millor que el que tenim avui en dia, però és que el Festival de Salzburg s’ha estimat apostar per la soprano del moment, és a dir Netrebko, cosa que trobo lògica, i envoltar-la de cantants poc adients, amb l’afegitó indigne de buscar en el nom de Plácido Domingo, un atractiu incomprensible de taquilla, per sobre del seu estat vocal  i de la dubtosa idoneïtat de considerar-lo un baríton verdià.

El resultat també es preveia, com l’Otello de Orange que us vaig portar ahir, un fracàs i la previsió s’ha certificat amb l’escoltada de la transmissió radiofònica de la primera de les sis representacions previstes (sembla ser que també es retransmetrà per TV), que us porto avui a IFL.

Puc comprendre la devoció que molts encara senten per Plácido Domingo, una de les figures més importants que ha donat la història de l’òpera, però després d’escoltar-lo en aquest Conte di Luna, crec que ha traspassat aquella línia que creiem que ell no passaria, i és la del ridícul, un ridícul vergonyós que clama a crits la seva retirada. Jo creia sincerament que Domingo s’hagués retirat molt abans com a cantant, dedicant.se els seus darrers anys a fer de director musical, d’escena o donant classes magistrals, però no cantant i menys de baríton.

La immensa llàstima que fa escoltar-lo lluitant contra la seva pròpia història és un patiment que ens hauria d’estalviar. El mite Domingo no se’n veurà ressentit, però Salzburg o qualsevol altre teatre no es pot permetre seguir enganyant al insigne cantant i molt menys al públic, o dit a la inversa, el senyor Domingo no pot continuar enganyant als teatres i al públic. No crec que hi hagi ningú que encara que sigui un incondicional fan del cantant, el vulgui veure discapacitat d’aquesta manera. Lamentablement ara ja no podem demanar encaridament a Plácido Domingo que es retiri abans de fer el ridícul.

Escoltem “Tutto è deserto…Il balen del suo sorriso…Per me ora fatale”

Anna Netrebko no hi ha dubte que és la veu de soprano més interessant i important de l’actualitat, les seves possibilitats són extenses, potser no tant com ella pretén, però si que abracen un amplíssim repertori que la pot dur fins als rols de dificultat contrastada, com el de Anna Bollena (Donizetti) o el de la Lady Macbeth de Verdi, amb resultats no ben bé iguals, però sempre amb una notòria voluntat de superació a la recerca sempre perillosa de esdevenir la soprano absoluta, empeny que sabem que ha portat a més d’una pel pedregar .

Sempre vaig creure que la Leonora de Il Trovatore havia de ser un del rols adients en aquesta evolució tan sorprenent d’una veu sumptuosa com poques i que quan s’aplica una mica de rigor i estudi, és capaç de deixar bocabadat a tothom, detractors inclosos. La primera escoltada d’aquesta Leonora em demostra que no anava errat, si bé cada vegada es fa més difícil saber en quin idioma canta, possiblement degut a que a part del seu habitual descuit en la dicció, Netrebko sembla que vulgui emetre la veu més fosca per semblar més dramàtica del que és , i això li resta espontaneïtat al cant, alhora que la priva de la lleugeresa que la veu ha de mostrar en els passatges més farcits de coloratura, sense deixar de perdre la consistència. Hi ha en aquesta Leonora de Netrebko alguna cosa que no m’acaba de satisfer del tot, no sé si és culpa seva o del ambient que es respirava la nit de l’estrena, amb una direcció del mestre Gatti, personalíssima, quelcom que no em desagrada en absolut.

Netrebko distribueix bé els seus recursos vocals, tècnics i expressius en tota la partitura, oferint una ampli ventall de bellíssims moments que en cap cas, i us ho dic amb la ma al cor, m’han emocionat el més mínim. No sé de qui és la culpa, potser de la suma de molts factors que van envoltar una representació molt millorable, i no per culpa seva, però estic segur que si ella hagués estat més ben envoltada tot plegat hagués estat més satisfactori i ella memorable.

No cal dir que ella és l’únic realment  notable d’aquest repartiment. Aquí tota l’escena de la torre: “Vanne, lasciami…D’amor sull’ali rosee…quel suon, quelli preci solenni…Tu vedrai que amore in terra”

Fa molts anys en Fede em va dir que Francesco Meli cantaria Manrico i això m’ho va dir quan el varem veure cantant el rol de Torvaldo a l’òpera de Rossini Torvaldo e Dorliska, una raresa dirigida en aquella edició per Víctor Pablo Pérez. La primera vegada que el varem veure va ser al ROF de Pesaro cantant el dificilíssim rol de Contareno de la bellíssima òpera de Rossini, Bianca e Falliero a l’any  2005.  Quan ell em va dir això del Manrico,  jo vaig dir-li amb tot el respecte, que no estava bé del cap, però vet-ho-aquí que tenia raó i ho fa no a un teatre de províncies italià sinó al Festival de Salzburg i en una de les produccions més esperades de l’any. En Fede tenia visió de futur, cosa que no treu que si en aquell moment em semblava una barbaritat, a hores d’ara i passats 9 anys, m’ho continuí semblant. Meli era un tenor líric lleuger esdevingut, ara esdevingut  Manrico per la mateixa llei que Inva Mula és Desdemona, Alagna és Otello, la mateixa Netrebko és Lady Macbeth, Hampson és Rigoletto, Vogt és Siegmund o Flórez és Arnold, entre tants i tants exemples de vocalitats equivocades en rols que els sobrepassen, això sí, resolts de manera dispar  en funció dels mitjans i la tècnica que cada un d’aquests “il·lustres o endreçats” cantants de l’actualitat, tinguin.

Meli és un cantant amb un cert gust en el fraseig que fa bé en tenir a Bergonzi com a referent. El seus mitjans són interessants, però res de l’altre dijous. Semblava que el seu repertori hagués de ser el belcastisme, després d’haver passat per el repertori rossinià, per el qual li mancava la lleugeresa per esdevenir un referent de contraltino, i la consistència en la zona greu per ser un baritenor. El que més sorprèn és que hagi saltat els Donizetti que semblaven preceptius (encara canta Nemorino), que va cantar sense gaire fortuna, per passar directament a les òperes verdianes i no limitar-se  aquelles que podríem creure que s’adapten més a la seva vocalitat més lírica, sinó als grans rols de líric ample i heroic, ja sigui aquest Manrico, com el Riccardo de Un ballo in maschera o Ernani, que alterna amb el Gabriele Adorno, el Jacobo Foscari, el Duc de Mantua o l’Afredo de la Traviata. Altres contrasts sorprenents en la seva llista de rols el porten al Don José de Carmen i al Rinuccio del Gianni Schicchi puccinià. El cas és que ara, ni en un repertori, ni en l’altre m’acaba de satisfer malgrat ser un cantant pulcre, gens maldestra, a anys llum d’altres col·legues que destrossen tot allò que toquen, però diguem-ho clar, en tota la història de Salzburg mai s’havia   vist un Manrico amb tan poca substància vocal.

Us deixo la seva escena més esperada amb “Amor…sublime amore….Ah! si, ben mio..Di quella pira”. Cal dir que aquest intent de complaure a “tothom” amb un final de la “Pira” amb agut i sense, és tan peculiar com poc satisfactori.

La contralt canadenca Marie-Nicole Lemieux s’ha vestit d’Azucena no sent el repertori verdià, al menys fins ara, el que l’ha dut a la fama. Lemieux és una notabilíssima cantant que ha fonamentat la seva carrera en el repertori barroc, tot i que cada vegada ha eixamplat més el seu repertori, incorporant a Rossini i darrerament Verdi (Ulrica, Quickly, Rèquiem, Azucena), així com Dalila o la Zia Principessa de Suor Angèlica. És una excel·lent cantant, molt musical i expressiva, amb una agilitat notable, quelcom que sens dubte té molt a veure amb l’excel·lent carrera feta en el repertori barroc, però el salt a Azucena és molt gran, i el resultat no és reeixit, perquè la veu no s’acaba d’adaptar bé al que les característiques dramàtiques i vocals exigeixen en aquest rol. La veu que sempre era homogènia, aquí canvia de color i en l’intent de fer les notes més agudes, fins i tot el sobreagut no escrit per Verdi en el duo amb Manrico del segon acte, la veu s’escanya i perd color i bellesa. Li manca la força de les grans intèrprets del rol, mezzosopranos dramàtiques amb un registre greu molt consistent que les apropa a les contralts, però no n’hi ha prou amb el registre, manca la força i consistència dramàtica que la cantant no posseeix. Com va succeir anys enrere amb els fallits intents de Marilyn Horne de cantar les heroïnes verdianes mezzosopranils (Amneris, Eboli i també Azucena, que va gravar amb Sutherland i Pavarotti), a la cantant quebequesa li trobem a faltar pes vocal i convicció dramàtica en aquelles frases genuïnament verdianes que en la seva veu queden empetitides.

Completava el quintet solista, el baix italià Riccardo Zanellato com a Ferrando, que el millor que podem dir, després d’haver escoltat als seus companys, és que va respondre bé, sense especials estridències i sense deixar memorable record.

M’agrada Daniele Gatti, l’orquestra sota les seves mans sona càlida i embolcalla els climes obscurs d’aquesta òpera, si bé és veritat que sembla que no hi hagi gaire entesa amb els cantants,  no cal dir amb Domingo, al que li costa seguir qualsevol ritme, però també amb Netrebko i amb Meli, hi ha dubtes i manca d’entesa. Una petita part del públic l’intenten protestar al començament de la segona part, però la resposta de la gran majoria, amb bravos, deixen en anècdota aquesta reacció adversa.

No cal dir que la Filharmònica de Viena sona meravellosa i el Cor també.

Giuseppe Verdi
IL TROVATORE
Llibret de Salvatore Cammarano

Il Conte di Luna: Plácido Domingo
Leonora: Anna Netrebko
Azucena: Marie-Nicole Lemieux
Manrico: Francesco Meli
Ferrando: Riccardo Zanellato
Ines: Diana Haller
Ruiz: Gérard Schneider
Un vecchio Zingaro: Raimundas Juzuitis

Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor
Director del cor: Ernst Raffelsberger
Wiener Philharmoniker
Director musical: Daniele Gatti

Großes Festsspielhaus, Salzburg, 9 d’agost de 2014

ENLLAÇ àudio (mp3) dos enllaços directes

https://mega.co.nz/#F!2J10AJrL!n6JB-6G1qA3hLW–MpI5bQ

hires-04_Il_Trovatore_Domingo_c_SF_Forster

Quan tinguem el vídeo a disposició ja parlarem d’aquest museu on els quadres prenen vida i on el Conte di Luna és també el vigilant. On he vist abans això de que en un museu per la nit passen coses…Potser Night at the Museum?

De ben segur la proposta dóna per a molt, llàstima que de Il Trovatore jo desitgi tota un altre mena d’estímuls que en aquesta ocasió, cas Domingo a banda, no he pogut trobar.

Quan començava l’apunt anomenant els gloriosos intèrprets de l’edició del 1962 no m’oblido d’altres repartiments que m’han fet gaudir tantíssim d’una òpera que sense veus és com un nyap. Recordar ara les Leonora de Caballé, Arroyo, Callas, Tebaldi…els Manrico de Bergonzi, Tucker, Pavarotti o el mateix Domingo, les Azucena de Cossoto, Barbieri, Obraztsova o Zajick, i els Conte di Luna, de Bastianini, Cappuccilli, Milnes, Merrill…

L’intent de fer un Trovatore avui en dia és possible, però a Salzburg no han reeixit.

33 comments

  1. Un disastro. Pazzesco. Azucena senza voce, Anna Netrebko urlava ed era tutta calante, Meli nella pira a momenti ci resta secco, Domingo inenarrabile,Gatti menava mazzate e strangolava i cantanti con tempi impossibili. Una cosa del genere ai miei tempi non la avrebbero neanche fatta finire!

    M'agrada

  2. Elio

    Entre l’Alagna d’ahir i el Domingo d’avui m’estic fent uns tips de riure!!! Ja tenia a la Florence Foster Jenkins una mica avorrida, està bé saber que té uns bons relleus 🙂

    M'agrada

  3. Jan

    Estic totalment d’acord amb tu. Sols vull dir 4 coses.
    Meli no fa l’agut a la segona estrofa del ‘Ah si ben mio” i perd gràcia… està escrit? Si no ho està no puc dir res 🙂
    La Netrebko aquí ha estudiat però per a mí hi ha coses que no fa bé. Els sobreaguts els agafa a les braves atacant-los de cop i ara això li suposa calar la nota. Podria fer-se la vida més fàcil encara que no sigui estilísticament la manera adecuada.
    Per altra banda hi ha algun dubte amb l’afinació (hi ha cops que l’hem sentit molt mes desafinada) i les escales ascendents no li surten bé. Hauria de cuidar aquests detalls, si soluciona això per a mí serà una leonora ideal. També pot ser que el fet d’estar envoltada de tanta mediocritat l’afecti pero ha de millorar aquestes cosetes.
    De moment aquest rol és actualment de la Radvanovsky. Però la Netrebko dirigida per Muti o Pappano segurament la podria superar.
    De Domingo ja no dic res, vaig sentir llàstima.

    M'agrada

    • Si la Netrebko ha de començar a fer portaments per atacar les notes vol dir vàries coses. La primera és que el repertori que està fent no és el propi, i per tant està forçant el instrument i per això li passa el que li passa. Si no volgués semblar el que no és, la veu seria més “lleugera” i transparent, no hauria de forçar tant i el agut seria clavat.
      No cal que vulgui demostrar que té més greus que ningú, tots sabem que aquests greus no són naturals, i això també la perjudica. Només cal que mantingui la columna sonora igual, sense canviar el color i si el greu li surt més feble ningú li retraurà, Leonora no és Gioconda.
      L’afinació smepre és un problema que Netrebko ha de treballar, però si estudia bé el rol i va segura, no els té aquests problemes. potser l’activitat frenètica i sobretot la Lady Macbeth comença a passar factura.
      La Netrebko no serà millor depenent de qui la dirigeixi, serà bona si canta el que ha de cantar.
      No estaria gens malament que Netrebko adaptés Leonora a la seva veu natural, en lloc de voler ser la més dramàtica de les sopranos per impressionar, ara ja no sé a qui.
      Per altra banda, si Meli va fer un final de la pira inventat, volent ser filològic i alhora donar l’agut no escrit, hauria de saber que d’aquesta manera no acontentaria a ningú, com a sigut.

      M'agrada

  4. dandini

    Ara és massa tard pero demà tindré temps d’escoltar-ho amb deteniment.
    De moment us envio una cantant molt interessant:Dinara Alieva (1980) que va ser premi Viñas.A veure que us sembla?

    M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias de agosto de 2014 | Beckmesser

  6. Después de escuchar “Il balen”, he decidido no descargar el audio… Me bastan los tres fragmentos que has colgado para hacerme una idea de este espanto perpetrado con nocturnidad y alevosía. Ella me gusta, a pesar de lo que la rodea y de que podría estar mejor. En vídeo seguro que se nos olvidan los fallos que escuchamos aquí.
    Respecto a lo de la noche en el museo, se les adelantó a todos Manuel Mujica Láinez con el libro “Un novelista en el Museo del Prado”, en el que los protagonistas de los cuadros del Prado interactúan unos con otros por las noches. Muy recomendable.

    M'agrada

  7. SANTI

    Qualsevol Trovatore dels anys 60 o 70 de qualsevol teatre era millor que aquest.
    Sense tenir en compte el deplorable Plácido Domingo, crec que actualment ho fan millor els de Munich encara que aquells cantants no eren per tirar coets, però és que això de Salzburg és molt dolent.
    Netrebko em sap greu dir-ho, no en té ni idea de cantar Verdi. Qualsevol Leonora antiga és millor que ella. Tebaldi, Stella, Kabaivanska, Sutherland, Callas, Milanov, Caballé, Gencer, Price, Millo, Mancini, Tucci, feu la prova, youtube ens ho posa fàcil
    Potser algunes no tenien les seves facultats però totes elles feien alguna cosa més que col·locar notes, i a sobre Netrebko a vegades no les col·loca bé.
    Una decepció.

    M'agrada

    • El que més em sorprèn és com tot un Festival de Salzburg pot presentar un Trovatore com aquest sense que al final tots els que han pagat una fortuna, acabin aplaudint com si res.
      Hi ha un intent de protesta contra Gatti, acostuma a passar que qui paga els plats trencats sempre són els directors, però sota el meu punt de vista, a Salzburg hi haguessin hagut d’haver protestes serioses per a quasi tothom. No et diré a Netrebko, no, a aquesta no, però la resta…

      M'agrada

  8. dandini

    Doncs a mí l’Anna Netrebko sí que m’ha agradat.Al passat hi havien cantants molt bons pero tots ells tenien defectes que sovint amaguem no se per quina estranya raó.
    Plácido Domingo pateix en exces com Di Luna i acostuma a diluir el final de les frases per assegurar la següent.Encara va estar pitjor a Berlin. Marie Nicole Lemieux és una cantant de gran classe que malgrat està fora del seu repertori habitual fa coses molt boniques i fa una Azucena més propera a la de Simionato i Urmana que a les més viscerals Cossotto o Obraztsova,que són els meus referents.
    Francesco Meli no m’interessa gens ni la veu ni l’interpretació.El Liceu va saber escollir millor al contractar Alfred Kim que no té el pedigree de ser italia pero és bastant millor Manrico.

    M'agrada

    • Agafa un Trovatore normalet dels anys de la picor, hi trobaràs un esperit que en aquest no hi és, en qualsevol dels que escoltis.
      Lemieux no pot ser mai una Azucena, no aguanta la tessitura i posar-la a la banda de Simionato em fa riure.
      Miriam Pirazzini, que no era la gran Azucena de la seva época, li dóna quaranta mil lliçons de com s’ha de cantar aquest rol, si agafes a qualsevol de les altres que venerem tant, massa segons tu, ja no et dic res.
      De Domingo no he posat el tercet amb Leonora i Manrico, em semblava massa cruel.
      Meli, en els anys aquests de que et parlo, hagués fet allò tan bonic de: Manrico?…La zingara, vieni, tra ceppi mira…”
      Ens queda la divina. ho pot fer millor, estem d’acord, però és que està duent una carrera perillosa i els perills passen factura a una veu que pot deixar de ser sumptuosa si s’encaparra en voler semblar dramàtica, enfosquint-la de manera innecessària, al menys per aquest rol, altres els hauria d’evitar, al menys de moment. Quan estigui estripada podrà fer la Lady i ningú li dirà res, ara per ara, ni és una bona Lady, ni tampoc, malauradament, perquè aquesta si que ho pot ser, una bona Leonora.

      M'agrada

    • Hanno pagato un sacco di soldi e poveretti, pensano che quello che costa tantissimo deve essere straordinario. Tutti vanno convinti e sopratutto orgogliosi per essere privilegiati che possono pagare una prima a Salisburgo, con questo basta, tutto l’altro non importa, c’è la Netrebko e Domingo, chi osa discutere ai Dei?

      M'agrada

  9. Jan

    Després d’haver pensat que no hi havia un cast.dihne per fer Il trovatore vaig pensar en buscar-lo i he trobat uns quants noms, potser no estarem d’acord amb tots els noms però penso que es podia fer molt millor que a Salzburg:

    Leonora:
    Anna Netrebko
    Sondra Radvanovsky
    Angela Meade
    Liudmyla Monastyrska
    Krassimira Stoyanova
    Anja Harteros

    Manrico:
    Gregory Kunde
    Bryan Hymel
    Aleksandrs Antonenko
    Jonas Kaufmann
    Piotr Beczala
    Marcelo Álvarez

    Conte di Luna:
    Juan Jesús Rodríguez
    Ludovic Tézier
    Carlos Álvarez
    Àngel Òdena
    Luca Salsi
    Leo Nucci

    Azucena:
    Dolora Zajick
    Jamie Barton
    Ekaterina Gubànova
    Ekaterina Semenchuck
    Luciana d’Intino
    Anita Rachvelishvili

    Ferrando:
    Dmitry Belosselskj
    Ildar Abradzakov
    René Pape

    Segurament si els puguéssim escoltar a cadascun d’ells en els corresponents rols amb uns quants ens emportaríem una gran decepció, però amb alguns d’aquests noms penso que podríem arribar a fer un quintet realment notable. Em sembla que actualment tenim esperances d’escoltar un Il trovatore com a mínim digne. 🙂

    M'agrada

    • La teva llista, benvolgut Jan està bastant bé, però cap de les combinacions possibles superaria la versió de Salzburg del 1962 o una del MET amb Caballé, Domingo, Cossotto i Milnes (crec que era ell).
      Per sobre de tot, i sense voler discutir si en una llista de cantants d’ara hi ha de figurar Nucci o Zajick, ja que són més del passat que no pas del present/futur, el problema rau en la manera com es representen les òperes. Si tu escoltes les representacions antigues hi ha una manera de cantar que implicava molt més als cantants, ja que aquests eren el centre de la representació, fins i tot si al podi hi havia divos com Karajan, Ara en canvi l’escena condiciona tant que una producció fallida o volgudament escandalosa, pot arribar a condicionar el rendiment dels cantants.
      En molt poques representacions actuals hi ha foc sobre l’escenari, és quelcom que em costa expressar les sensacions que transmetien aquelles representacions. Els cantants possiblement ho fan millor, però de manera més adotzenada. Les produccions s’assagen molt, sempre per motius escènics, i en canvi en la majoria de les que he vist hi ha ànima. Agafa per exemple Il Trovatore o La Forza de Munic, no hi ha sang verdiana, cosa que en qualsevol gravació del MET o Viena dels anys 50 o 60 sí, saltaven guspires. No són invencions nostàlgiques meves, només cal escoltar la reacció del públic.
      Rene Pape no farà mai un Ferrando millor del que podia fer Zaccaria, un cantant molt més mediocre que ell, però que quan cantava hi deixava la vida, cosa que Pape ja saps que no ho acostuma a fer mai.
      Entenc que la teva recerca t’ha portat a fer una llista que fa goig, però ni agafant les sopranos, que són les més ben servides, trobaríem cap que superes a la Caballé de Florència o la Price dels seus millors anys. Potser és que ja m’he fet vell Jan i tu com és lògic i ha de continuar sent així, busques gaudir al màxim del que et toca viure, és llei de vida. En a mi també em va passar i els que anaven davant meu també i ….

      M'agrada

      • Jan

        Actualment és imposible superar les dues versions que cites, impossible. Però ens hi podríem com a mínim apropar (encara que la distància seria gran).
        Estic totalment d’acord en que ara molts pocs cops salten guspires sobre l’escenari. En el cas d’aquest trovatore no m’extranya… Com.et pots posar al paper amb una peoducció així. I la producció de múnich?
        He estat mirant el repartiment de la Manon Lescaut estelar de munich amb Kaufmann i Netrebko, i el director d’escena és Hans Neuenfels, el creador del lohengrin dels ratolins de bayreuth i d’un nabucco en que tot son abelles. Us podeu imaginar una Manon Lescaut en que tot siguin… Gats? Quina vergonya!
        Em sembla que estem passant per.una epoca tan pobre pel que fa a produccions que aquesta xaladura de fer la producció el centre de l’espectacle esta a punt d’acabar-se, si es segueix així s’acabara la opera, cosa que seria horrible! Espero els teatres posin seny i no contractin a aquesta colla de directors d’escena que només busquen escàndol i estan perjudicant moltíssim al món de l’opera.
        Si grans cantants no acosegueixen emocionar a una pedra és perque hi ha algo que no funciona.
        Jo el cop en que més he palpitat al Liceu va ser amb la Iolanta, que ves per on era en versió concert i no.hi havien interferències. Jo no havia sigut mai anti-produccions arriscades, però amb aquest trovatore s’ha dedir prou! És una vergonya….

        M'agrada

      • Segurament les produccions hi deuen fer alguna cosa en negatiu per refredar el to general de les representacions, però normalment els cantants dóna la sensació que també s’ho prenen d’una altra manera.
        És difícil veure saltar guspires sobre un escenari

        M'agrada

  10. alex

    Casi horrible este TROVATORE, con la única excepción de Anna Netrebko, notable Leonora y que se come al resto del cast.
    De Domingo siendo yo dominguista de toda la vida, que decir?? Pues que ya he decidido no escucharle desde su Último Foscari padre en Valencia : y en principio, nos vendrá al Liceu para el mismo rol el proximo año ( con 75 años de edad) y más adelante, anunciado como Nabucco!!
    De Meli, cada vez me sorprende más – en lo negativo – sus roles : verdiano con la batuta de Muti en Roma, por ej. Último Ernani, ahora Manrico, prox. Nov. / Dic.pasa al Tebaldo!!!! de I CAPULETTI
    Enfín, este verano está enloqueciendo a todos y todas ( incluidos a los del Otello de Orange, etc…. )
    Salvo con el buen Kaufmann de Peralada , me dedicaré a la ” pretemporada ” de no escuchar casi nada de ópera, hasta que nos veamos en el Liceu con Il Barbiere – si voy – o hasta las enésimas Traviatas de octubre

    M'agrada

    • Hola Alex.
      Realmente el verano del 2014 no será recordado a nivel operístico como algo memorable, si nos acordamos de él más bien será por unos cuantos desastres, entre ellos este Trovatore y el Otello.
      No te pierdas la Traviata de Glyndebourne, pienso que té gustará y hay que aprovecharlo visto el panorama.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: