Ariadne auf Naxos 2026 (Regie/Bühne/Kostüm, Ersan Mondtag) Fotografia de Thomas Aurin, gentilesa de la pàgina web del Festival

La producció d’Ariadne auf Naxos que presenta el Festival de Salzburg del 2026, havia de suposar el debut en el rol protagonista de la mezzosoprano Elīna Garanča, però a “darrera hora” es va fer enrere, crec que santament, i el festival va haver de buscar una substituta, que ja no tindria el glamur de la cantant letona, però possiblement cantaria el rol amb més convicció vocal. La tria va recaure en la soprano sueca Christina Nilsson, que malgrat portar el gloriós cognom de la seva compatriota Birgit, és una soprano lírica de veu bonica, incisiva i una mica forçada en la zona greu, però que sense tenir en compte el despropòsit escènic en la que ha de fer front, ha estat un bon encert del festival, que potser no farà història, però que ha garantit la dignitat del cant amb suficiència i fins i tot autoritat en el duo final.

Però comencem per la direcció musical de l’austríac Manfred Honeck al capdavant de la sempre excel·lent i enlluernadora Wiener Philharmoniker, amb una claredat expositiva i sonora, sense màcula; això no obstant, també d’una fredor que a banda de l’escena, distància encara més la calidesa, sensualitat i passió de la música de Strauss.

Pel que fa a l’ampli equip vocal, ja us he parlat de la Nilsson, com a Ariadne i la seva correctíssima interpretació, que m’ha agradat més en el duo, que tota l’escena inicial de l’òpera amb el “Es gibt ein Reich” inclòs, d’una distant i poc emotiva interpretació. Se suposa que és el centre neuràlgic de l’òpera amb aquella melangia straussiana tan característica i que la Nilsson no em transmet, però en l’exigent duo amb Bachus, que conclou l’òpera es creix i és capaç d’implicar-se i oferir alguna cosa més que una bona lectura musical, a banda de les carències en el registre més greu, que supleix amb sons oberts de pit, que desllueixen una mica la bona interpretació..

El compositor, aquí compositora, de la mezzosoprano nord-americana, Kate Lindsey és d’una intensitat admirable. Sempre m’ha agradat aquesta cantant perquè s’implica molt en tot el que fa, cantant i actuant, adequant-se sempre magníficament als múltiples repertoris que fa front. Aquí fins i tot sembla entendre el que Mondtag li demana i és de tot l’equip, qui transmet més emoció escènica.  Al director el deu excitar la idea de compositora i Zerbinetta fent l’amor, dic jo.

La soprano xinesa Ziyi Dai, es fa càrrec de l’espectacular, agraïda i compromesa part de Zerbinetta, amb una veu molt consistent i uns sobreaguts precisos i sàviament emesos. La interpretació de “Groβmächttige Prinzessin” malgrat la gran estupidesa escènica al seu voltant, és precisa i contundent. Potser sense aquella gràcia de les grandíssimes, però jo crec que aquí la perjudiquen tant Honeck com Mondtag.

L’escolanet vingut a més, d’Eric Cutler, fa front a l’impossible Bachus, amb una veu poc heldentenoriana, però amb més timbre i virilitat que altres membres excessivament sovintejats de l’escolania tenoril, pretesament heroica. La veu no és bonica, però el cant és segur i les notes de la tessitura de màxima exigència, hi són quasi totes, sense trampes, portamentos o blanquinoses i eunucoides aproximacions. Passa com tots els tenors valents que canten el rol, per alguna estretor vocal i fins i tot intestinal, diria jo, però és tota una garantia a manca de tenors valents que se’n vulguin fer càrrec, com anys enrere ho va fer Kaufmann de manera excel·lent en aquest mateix escenari.

L’equip de rols menys protagonistes, encapçalat pel bon Harlekin de Leon Košavić, és de solvència, amb un magnífic tercet de nimfes, Jasmin Delfs (Najade), Anja Mittermüller (Dryade) i Marlene Metzger (Echo) i un interessant Michael Porter fent front al rol de Scaramuccio.

Creia que Claus Guth havia comès l’estupidesa escènica més gran fins ara vista als escenaris operístics, situant La Bohème de Puccini a la lluna (Òpera de París), Kratzer també va situar l’Africaine a una nau especial (Frankfurt), però  com que l’estúpida mediocritat no té límits i sembla que hi ha qui s’inspira en ella, el director alemany Ersan Mondtag ha decidit situar l’Ariadne auf Naxos de Strauss i Hofmannsthal a Mart, amb l’excusa d’aquest suposat interès dels multimilionaris a fer-se la caseta i l’hortet en els planetes del sistema solar, com a màxim exponent de la més exclusiva excentricitat. Si aquest és el punt de partida per a Ariadne auf Naxos, val per a tot el repertori conegut i per conèixer de la història de l’òpera, per tant, preparem-nos per Il Barbieri di Júpiter o Die Meistersingher von Neptuni.

El problema d’entrada i com ja és habitual, és que abans de seure a la butaca cal llegir el llibre d’instruccions, perquè si no és impossible entendre un borrall de la multitud de coses que succeeixen mentre els cantants intenten fer creïble aquest enorme cretinisme, buit, pedant i que desvirtua ja no l’essència de l’obra, sinó qualsevol intent sensat de relectura.

Es creuen que som idiotes i que acceptarem com a modernor exquisida un monstre com aquest? No, i el públic va protestar sorollosament el dia de l’estrena, però això en lloc de fer reflexionar, fa pujar la nòmina d’aquests oportunistes. No són gens retrògrada en qüestions escèniques, però tampoc soc imbècil i no em veureu mai aplaudir engendres com aquests, o cantants poc mereixedors dels honors que els atribueixen els bravos incomprensibles d’un públic que es creu que per ser a Salzburg o  Bayreuth, tot és bo. Públic sense cap mena de dubte, ignorant i sense criteri, només amb diners, molts, per fer ostentació a Instagram d’on han anat i el que han vist. El Götterdämmerung està més a prop del que pensem, ho diu la temperatura de l’aigua del mar, i els aplaudiments entusiastes del festival de Bayreuth. Dues greus desgràcies entre moltes que ja tenim al damunt.

Com s’ha pogut acabar de muntar aquesta poca-soltada en un festival de suposat primeríssim nivell i prestigi, ja és un d’aquells misteris, que ni la nena de Fàtima ens podrà arribar a aclarir mai, però el cas és que ningú va gosar dir-li a aquest xicot, a aquest nou enfant terrible de l’òpera, que la seva parida mereixia ser cancel·lada i la versió s’hauria d’haver fet en versió de concert, ja que la versió musical i vocal mereixien un respecte i una consideració.

Dramàticament, res del que passa té sentit ni coherència, els personatges protagonistes de l’acció no tenen cap mena de personalitat, les seves accions són absurdes i mancades de convicció dramàtica, no s’entén res del pròleg i quan comença l’òpera, la nul·litat esdevé total, malgrat les coreografies que ara sembla que estan de moda per distreure al públic mentre els cantants intenten inútilment ser el centre d’atenció. No hi ha llibre d’instruccions capaç de fer digerible aquest despropòsit.

La retransmissió la va fer la televisió austríaca, però no tinc l’enllaç, per tant, aquí només hi haurà la ressenya del que he vist.

Richard Strauss-Hugo von Hofmannsthal
ARIADNE AUF NAXOS
Opera en un pròleg i un acte op. 60

Kate Lindsey (Der Komponist)
Christina Nilsson (Primadonna / Ariadne)
Eric Cutler (Der Tenor / Bacchus)
Ziyi Dai (Zerbinetta)
Johannes Silberschneider (Der Haushofmeister)
Christoph Pohl (Ein Musiklehrer)
Jonas Hacker (Ein Tanzmeister)
Blaž Stajnko (Ein Perückenmacher)
Fabian-Jakob Balkhausen (Ein Lakai)
Leon Košavić (Harlekin)
Michael Porter (Scaramuccio)
Lukas Enoch Lemcke (Truffaldin)
Theodore Browne (Brighella)
Jasmin Delfs (Najade)
Anja Mittermüller (Dryade)
Marlene Metzger (Echo)
Fabio Dorizzi (Ein Offizier)

Wiener Philharmoniker
Manfred Honeck, Director musical

Ersan Mondtag Direcció escènica,  escenografia i disseny de vestuari
Franck Evin Disseny de llums
Alexander Pannier Video
Ashley Alexandra Wright Coreografia
Till Briegleb Dramatúrgia

Més informació a:

• https://www.salzburgerfestspiele.at/p/ariadne-auf-naxos-2026