Joyce DiDonato 27 d’agost de 2028 al Royal Albert Hall de Londres fotografia de © Pete Scalzitti

Malgrat els inconvenients que ha suposat accedir a l’àudio del segon concert que va oferir l’Orquestra del MET als PROMS londinencs el passat 27 d’agost sota la direcció de Yannick Nézet-Séguin i amb Joyce DiDonato de solista, per una qüestió de limitació geogràfica que imposa l’emissora anglesa al territori català, si més no, he pogut sentir el concert a través d’un portal belga de la RTBF, però hi ha altres emissores que permeten l’audició, al final de l’apunt trobareu un enllaç per fer-ho.

El programa Mahler es va iniciar amb una breu peça de Kaija Saariaho, “Lumière et pesanteur” (2009), la compositora finlandesa no fa gaire traspassada i estimada al MET, on es va interpretar la temporada 2016/2017 la seva òpera L’Amour de loin (apunt a IFL) i deu anys més tard s’ha estrenat Innocence (6 d’abril de 2026). Es tracta d’una variació orquestral de la vuitena estació del seu oratori La Passion de Simone. L’oratori es va estrenar l’any 2006 i aquesta versió reelaborada per la compositora va ser un regal que li va fer a Esa-Pekka Salonen tres anys més tard i que el director va dirigir al Festival de Hèlsinki al capdavant de la Philharmonia Orchestra. L’obra d’una orquestració flotant i de subtileses sonores com acostumen a ser les obres de Saariaho, ens proposa un univers de meditació amb subtils solos de trompeta enmig de nebuloses de la corda i efectes suaument inquietants de la sempre activa secció de percussió en el repertori contemporani. És un bon preludi per a l’univers dels Rückert-Lieder de Gustav Mahler que va ser la segona obra del programa que conformava la primera part.

L’eclèctica, musical i sempre encisadora mezzosoprano Joyce DiDonato, amb el seu particular vibrato que es va accentuant amb el pas dels anys en les notes més sostingudes, però també amb la seva habitual calidesa i manera d’acaronar i controlar el so i les emocions, ofereix una versió dels cinc lieder molt mesurada i introvertida, amb la culminació del “Ich bin der Welt abhanden gekommen” veritablement captivadora, pel control extraordinàriament mesurat de les inflexions, les emocions i el control del so que en l’univers mahlerià són inqüestionablement necessaris, i que en realitat està a l’abast de molt pocs en un moment en què sembla que la majoria dels cantants tenen altres prioritats.

Nézet-Séguin per la seva part, potser no tan deliciosament inspirat en aquests Rückert-Lieder com en el programa Strauss del dia anterior, però com allà, perfectament en sintonia i complicitat amb la seva orquestra, ofereix una versió tranquil·la i ben meditada d’aquests lieder per acaronar la interpretació de la DiDonato. Manca en la direcció un punt de genialitat.

A la segona part es va interpretar la Simfonia Núm. 4, en sol major de Gustav Mahler i una altra vegada, com en la Vida d’heroi de Strauss del dia anterior, el director canadenc va signar una direcció meravellosa, sense caure en l’autocomplaença que pot encomanar a qualsevol director davant d’una obra tan propensa a la morositat del tempo, tampoc va agafar la directa i la seva direcció es va moure en una interessant fluctuació que gràcies a l’excel·lència sonora d’una orquestra imponent, amb una claredat tant expositiva com de so, veritablement encisadores. El fraseig orquestral és sempre suau, no existeix la crispació en el so dels metalls i l’equilibri fa possible que totes les seccions siguin perfectament audibles, cosa que també podria ser gràcies als enginyers de so de la BBC i que en el Royal Albert Hall sonés més empastifat, perquè l’imponent sala, té zones on la reverberació és molt molesta, però el streaming ofereix la transparència, l’equilibri, la brillantor i netedat del so càlid i sumptuós de l’orquestra amb tota la seva esplendor i a l’hora, la seva ductilitat, amb uns pianíssims precisos i preciosos, fins i tot del magnífic solista de la trompa que té algun petitíssim dubte al final de l’adagi i una exaltant graduació fins als forts més contundents i mai saturats. Nézet-Séguin no deixa ni que en el meravellós adagio, el tempo decaigui i la seva direcció es mostra amb una certa tensió orquestral que no evita en cap cas que el so voregi l’espiritualitat més sublim. El Mahler sense artificis.

La intervenció de Joyce DiDonato en el quart moviment, lluny de les veus angelicals i quasi sense timbre que moltes vegades l’interpreten potser per allò del so seràfic i infantil que el text insinua, canta amb una calidesa, no exempta d’alguna fixació, molt més humana, fent gala i ostentació d’aquesta sensibilitat marca de la casa i d’aquell privilegi que tenen les i els grans, per commoure, i és la cançó de bressol del final on ella i l’orquestra sàviament dirigida, van aconseguir fer que la música fos més immaterial que mai.

Les ovacions unànimes van motivar una propina, mahleriana, és clar i van triar, per si encara no ens havíem commogut prou, el catàrtic “Urlicht”, de la Simfonia Núm. 2 “Resurrecció”, això sí que és tocar la fibra ben tocada. Sensacional ella i tota la immensaa resta.

Hom pensa, imagina o fins i tot somnia que potser ara no, però que quan el mestre Nott s’hagi fet seva l’orquestra del Liceu, seria meravellós que tinguessin una nit als PROMS, aprofitant que ell és anglès, i …qui sap si hi ha alguna oportunitat. Aquí a IFL faríem festa grossa.

si voleu escoltar el concert:

• LʹÉté des festivals : BBC Proms – Joyce DiDonato, Metropolitan Opera Orchestra, Yannick Nézet-Séguin – Prom 52: The Met | RTS