IN FERNEM LAND

25.09.2007, LA PRIMERA ANDREA CHÉNIER


Andrea Chenier - Philippe Arlaud

fotografia del muntatge de Philippe Arlaud del Nou Teatre Nacional de Tokio. Foto Antonio Bofill.

M’hagués agradat fer un altre crònica de la primera nit de la temporada d’òpera d’aquest any, però no puc. La direcció del teatre cal que es replantegi varis aspectes de les actuals inauguracions. Avui era una funció fora d’abonament, dedicada bàsicament als esponsors, però això no justifica que la primera nit, el teatre presentés un aspecte lamentable. Un aspecte de funció rutinària, d’un teatre rutinari. Doncs això és el que ha estat l’Andrea Chénier d’aquesta nit, una funció lamentablement rutinària.Públic de compromís, molt invitat, fredor en una òpera que ha d’aixecar passions vocals. És clar que si sobre l’escenari no hi tenim el material per aixecar-les, difícilment farem d’aquesta representació un esclat.Encarregar la direcció d’un obra tan llatina a Pinchas Steinberg, te l’inconvenient i el risc de que soni terriblement germànica, i jo crec que és com ha volgut que sonés l’orquestra, però el so ha estat pobre, avar, amb una corda poc lluïda i una percussió massa sorollosa. Ha estat com una gran simfonia i els cantants semblaven instruments, discurs continuat i poc matís per les amples melodies que es desenvolupen durant tota l’obra, poca emoció al fossar i els cantants lluitant per deixar-se sentir, no tan sols per culpa del excessiu volum sonor de l’orquestra, doncs la majoria de les veus no s’han projectat de manera satisfactòria.Un mal començament per l’orquestra, que espero que millori, és clar que amb la tensió dels assajos, no deu haver estat gens fàcil tirar endavant aquestes representacions.José Cura te un instrument privilegiat. Pocs tenor poden lluir avui en dia, una veu tan bonica, tan de bronze, amb un agut ample i potent i un centre generós, llàstima que amb totes aquestes armes a favor, el tenor sigui tan maldestre, tan barroer. Fa frases bellíssimes, amb l’emissió correcta i la impostació precisa i a la frase següent tira per terra el que acaba de fer. L’improvviso ha estat decebedor, des quadrat en molts moments i amb la veu cap al clatell. És cert que ha fet un agut bonic, però això no te cap valor si no respira quan cal, si s’avança i s’endarrereix respecte al que li marquen des de el fossar. En el segon acte no ha millorat, ans el contrari. La senyora Dessì li ha regalat una oportunitat d’or abans del màgic “Ora soave, sublime ora d’amore!”, amb uns pianíssims i una delicadesa, que recollits per un tenor mínimament sensible, hagués creat veritable art. Ell a anat pel broc gros, veu oberta i cridanera, sense cap matís i sense cap voluntat d’aprendre de la seva companya. En el tercer acte ha fet un “Si, fui soldato” obert, carregant en el centre per impressionar, però Steinberg, amb el concepte simfònic, no ha deixat motiu per l’aplaudiment, segurament el públic tampoc ho hagués fet.  Abans del famós duet final, Chénier ha de cantar la bellíssima ària “Come un bel dì di maggio”. Cura ha començat de manera excel·lent, amb la veu ben impostada i l’emissió clara, apianant, he pensat que  s’havia produït el miracle!.  Ha durat en prou feines un sospir, quan ha atacat “si spegne in firmamento”, la veu ja tornava a ser grollera i l’emissió vulgar i fosca. Seguidament en el duo s’ha llençat, però ens ha escatimat l’agut de “Amor! Amor! Infinito!” i a “Viva la morte insiem!” ha tallat molt ràpid, deixant “sola perduta i abbandonata” a la Sra. Dessì. Actuació decebedora, la pitjor que li he sentit jo. És una llàstima que no s’hagi deixat aconsellar per un bon mestre.Sort que hem tingut a Daniela Dessì per substituir la Voigt. Dubto jo que l’americana hagués estat tan bé com la italiana. El cant de la Dessì és italià, el fraseig és una glòria, la emissió, sobretot del registre central és bellíssima. A la zona aguda la veu perd aquest color tan preciós i els greus sense ser envellutats, com seria desitjable, son emessos amb correcció i poca projecció. Ella és intel·ligent i soluciona amb bona tècnica aquest so més lleig de la zona aguda. Ha controlat en tot moment el personatge i ha fet coses molt maques. Sons puríssims i pianíssims d’una delicadesa sorprenent, sobretot en el esmentat duet del segon acte. En la seva escena del tercet, ha demostrat el que és una soprano que controla els mitjans, canta a plaer i crea art i emoció. Les seves frases, ben respirades, amb plena coneixença del que diu i com ho diu, ha estat el moment gloriós de la nit. El públic, lògicament hem trencat la simfonia stimbergniana  i ha parat la representació durant uns minuts. Per fi, una aproximació a l’emoció.

Carlos Álvarez ha començat amb la veu fluctuant, això ja li passa, li calen uns compassos per escalfar i controlar un certa oscil·lació. Superats aquest compassos inicials ha estat excel·lent, quan ha iniciat “Son sessant’anni…” la descàrrega elèctrica ha corregut per la meva espinada. Ha deixant fluir la veu i la melodia, amb una bona projecció que ha pogut superar la barrera instrumental que li ha posat Pinchas Steinberg. L’acte de Carlo Gerard és el tercer i aquí, inexplicablement, la veu s’ha transformat, o més ben dit, ha desaparegut. La projecció s’ha quedat al clatell i l’orquestra l’ha tapat en varies ocasions. A la seva ària, “Nemico della Patria” li ha faltat heroisme, força, dramatisme, ha estat una lectura. Jo crec que li ha passat quelcom, que no m’explico. Al final de l’òpera el públic, que l’estima molt, s’ha bolcat i l’ha ovacionat llargament.

La llarga llista de comprimaris ha anat des de l’excel·lència més luxosa de Irina Mishura, veu gran i malaguanyada per un rol tan petit, a la inexplicable presència de Viorica Cortez en la Comtessa de Coigny o el doble rol encomanat a Enric Serra, en una nit més aviat deplorable, sobretot fent el Foquier Tinville. A Francisco Vas li hem vist infinitat de nits millors i Marina Rodríguez-Cusí ha estat correcta.

Deixo pel final la ridícula, lletja i absurda producció del senyor Philippe Arlaud. Ja em temia que fos una producció amb aires de modernitat però més clàssica que les de Mestres Cabanes.La producció segueix la moda de les parets obliqües, per recordar-nos a cada final d’acte, de la manera més anti climàtica possible, el tall de la guillotina. Aquí qui mana quan s’ha d’acabar un acte és la música, doncs el Sr.Arlaud perllonga cada final d’acte amb aquestes baixades  d’una fulla gegant, amb so inclòs, com si fos el final magistral i esgarrifós del Dialogues des Carmélites de Poulenc. L’afecte aquí, és llastimós.

Està farcida de pretesos quadres plàsticament impactants, però en realitat són ridículs. Exemples flagrants de incomprensió ha estat el ball del primer acte, amb un cuiner ballant amb una aristòcrata, potser era en Ferran Adrià de l’època, però amb lo classistes que els pinten, dubto molt que això fos possible. Moviments del cor o projeccions impossibles a les parets, amb uns edificis que em sembla que no es corresponen a l’època de la revolució, si no a l’època napoleònica i uns canvis bruscos de llum, entre llamps, focs d’artifici i discoteca afterourera.

Al final, en el duo sembla que hi hagi una bona idea que ell mateix s’encarrega de destruir amb unes projeccions dels estels dels crèdits de Star Wars o del protector de milers de pantalles de Windows. Per cert que entre el primer i segon acte, mentre esperem que la meravellosa i mal aprofitada maquinària del escenari canviï massa lentament el decorat giratori, que ens atabalarà els dos actes següents, hi ha unes projeccions, que també recorden els salva pantalles de Windows, però amb guillotines que es van multiplicant i reproduint. Ja veurem quina és la reacció del públic dels torns problemàtics.

Jo he protestat Arlaud i a Steinberg, responsables musical i escènic d’un espectacle de províncies. Tot i que un BUUU anava per la direcció del teatre, per organitzar una vetllada tan malament, amb tan poca transcendència artística i social. No demano vestits llargs i etiquetes absurdes, demano un teatre ple i un espectacle brillant, a l’alçada del que la ciutat es mereix. Indigne l’anunci per megafonia de la indisposició de la Sra.Voigt.

Espero el repartiment de diumenge i tinc moltes ganes que la cosa millori.

10 comments

  1. barak

    Ja tremolo, jo hi vaig diumenge. Me’n refio dels teus comentaris -sempre coincideixo, bé, gairebé sempre- . Sort que no hi haurà el Cura, però el director i l’escenografia sí que seran els mateixos. Què hi farem! una altra vegada serà…

    M'agrada

  2. Bastant d’acord amb tot el que dius. Ara bé, jo a Cura no li salvaria gairebé res. El crit que va fer a l’ Un dì all’azzuro spazio, em va sobtar i desagradar tant que, quan va acabar l’aria i un home que hi havia al meu costat va cridar Bravo!, vaig estar apunt de saltar, escanyar a l’home, i tirar-me posteriorment del tercer pis cap avall per a estrangular a Cura. Quin poc dramatisme i quin poc savoir faire. Quina decepció.

    M'agrada

  3. Excelente crónica. Bueno, bueno, yo te apuesto que el de Málaga en dos meses será peor, jejejeje… Para Arlaud podian haber llamado a cualquiera de los infinitos regisseurs uqe hay en el “azurro spazio”, las fotos no me han gustado nada. De las voces paso de hablar, porque ya me lo imaginaba.

    Esperemos que el próximo titulo sea mejor…

    M'agrada

  4. Ximo, avui estem plenament d’acord. Jo ara la propera funció que veuré serà la del dia 3. Ja ens diràs què passa el diumenge amb aquell públic tan particular que té. Jo aquest matí per desintoxicar-me ja m’he escoltat uns quants fragments de Corelli-Tebaldi-Bastianini i Monaco-Callas-Protti. Fins aviat.

    M'agrada

  5. Benvinguts bmc, Barak i Albert. Jo desitjaria un altre crònica, però així ho vaig viure i patir jo, que no vol dir que fos així. La crònica és absolutament subjectiva. No pretenc ser un crític, les valoracions són fetes des de la meva percepció i sensibilitat. Això no vol dir que un altre ho veiés i escoltés amb altres paràmetres. De fet hi varen haver molts Bravos, fins hi tot per les direccions, tan durament valorades per mi.
    Arsace, yo tengo la esperanza de que otras representaciones del mismo título mejoren aquello mejorable.
    Vianant, així ho faré, la segona crònica diumenge.

    M'agrada

  6. Eleonora

    A ver…Contemplé esta función y la del sábado siguiente, muy diferentes las dos; esta primera era muy fría, llena de indecisiones que, en parte se solventaron el sábado. De acuerdo en todo con la interpretación (musical y escénica) de José Cura que me decepcionó en todo momento, una Deborah Voigt que apenas se sabía el papel y que sólo medio existió en su aria “la mamma morta”, mientras que Álvarez mejoró notablemente y creo que le ocurrirá lo mismo en el teatro Cervantes ( a menos que lo gafe Arsace, adivino por lo visto). Sobre las puestas en escena¿no es una ópera que muestra escenas de la Revolución francesa? ¿Acaso desagrada el corte entre uno y otro acto mediante el sonido de la guillotina omnipresente?¿No presagia el horror al que se dirige el pueblo, a causa de sus dirigentes? No es una lección de historia, por favor, pues de lo contrario habría que dejar dicha ópera. Todas las producciones tienen errores y aquí se ha pecado de cierto “mix” entre el teatro/técnica/virtualidad. Para gustos, los colores…Y para Chénier, Franco Corelli.

    M'agrada

  7. Hola Eleonora, bienvenida.
    No me meto en opiniones, pero para Chénier tambien podríamos poner a Carreras, Tucker, Bergonzi, Del Monaco, Domingo. Todos ellos y algunos más, no lo hacían mal del todo.
    🙄 🙄 🙄
    Espero contar más a menudo con tus comentarios y visitas.

    M'agrada

  8. Eleonora

    ¡Hola! Pechá de tiempo sin escribir…Bueno, pues sí, de acuerdo y quizá Tucker y Carreras(es verdad que me encanta el tiembre de Corelli). Bueno, por comentar brevemente el Chenier de Málaga se montó a la clásica(se respetó la época histórica), Jorge de León cantó acertadamente el Chénier aunque le falta aún volumen y más consistencia vocal para el protagonista; A Carlos Álvarez lo vi totalmente acertado con su personaje de Gérard(sólo criticaría un poco de pasada que su entrada tiene un aire musical superficial que se vuelve dramático en el “son sessant’anni” y que para su voz darle ligereza al inicio es complicado). Se lo “curró” mucho. Bueno, regreso en enero al Liceu. ´¡Ánimo con Don Giovanni estos días! Besotes

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: