IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2010: Die Walküre


Wotan (Dohmen) i Brünnhilde (Watson) a Die Walküre a Bayreuth

El pròleg ja ho sabem, és això mateix, un aperitiu molt farcit i que no ens pot treure la gana, doncs ens queden tres plats molt consistents, que segons com, poden resultar indigestos.

L’aperitiu d’enguany, com us vaig dir ahir, m’ha semblat que tenia un bon vermut però que hi faltaven coses per picar, un aperitiu més aviat pobre i amb el perill que amb l’alt grau d’alcohol que Thielemann el serveix i sense menjar res una mica consistent, acabem tombats abans que els germans Welsungs cometin l’incest.

A la primera jornada del Ring, és a dir Die Walküre, ja no valen ni els vermuts ni les olives. És un plat molt calòric, que s’ha de cuinar amb molta cura i encara que el vi sigui d’un gran anyada i de les millors bodegues, ha de tenir unes viandes a l’alçada, sense elles, és millor anar directament a fer-se un bon entrepà de pa amb tomàquet i pernil.

El primer acte d’aquesta Walküre, presentava les dues novetats del repartiment, ja que els germans welsungs debutaven en aquest rol a Bayreuth i en el cas de Johan Botha, el tenor sud-africà, també representava el debut al Festival. Ella, la soprano Edith Haller, va debutar a l’any 2006, sempre fent les sopranos líriques i poc compromeses de la Tetralogia, és a dir Freia, Gutrune, Helmwige i la tercera Norna, a part de Helmvige que no canta aquest any, com es lògic, però si els altres rols, més aquesta important incorporació, la sempre fascinant Sieglinde.

La resta, tots coneguts. Albert Dohmen, cada any una mica més vellet, Linda Watson, cada any una mica més cridanera, Kwangchul Youn cada any més consolidat en l’excel·lència canora i Mihoko Fujimura, cada any menys indefinida entre mezzo i soprano, però  cantant amb quelcom més que solvència.

I amb tot això, Thielemann, és capaç de cuinar un àpat que acaba sent inoblidable, doncs la salsa amb que ho lliga tot, és ell amb el seu magisteri i la insuperable orquestra del Festival.

D’acord que aquest any teníem un Siegmund, que ja és molt, però no fa oblidar a ningú i la resta del cast tampoc ha estat per tirar coets. Amb aquest panorama, sembla que surtin triomfadors de l’escomesa, pel senzill fet d’acabar la funció sortejant amb més o menys perícia, els obstacles de la partitura amb la vulgaritat d’unes veus poc engrescadores.

Qui busqui noblesa de cant amb interpretacions personals, creatives, musicalitat i bellesa en el fraseig , és possible que plegui al cap de poca estona, sobretot després del primer acte, però tot i així, si posa tots els sentits analitzant la concepció i el treball de Christian Thielemann, també és possible que es quedi extasiat fins l’últim compàs de l’obra.

Així estan les coses a Bayreuth, que no vol dir que tot el panorama wagnerià sigui igual, sortosament.

Els dos darrers anys, la Westbroek ens va fer creure que un altre Bayreuth era possible, però hem tornat a les mitjanies amb una Sieglinde tan correcta com mancada de veritable intensitat dramàtica, vocal i musical.

La Watson ja hi posa interès ja, però el seu cant quasi sempre crispat, per no dir cridat, demana (ves per on, a crits) un relleu sense dilació. Que em vinguin al cap, tenim a la Theorin (inicialment prevista per aquesta edició) o la Dalayman (recent triomfadora a Paris), sense parlar de la Stemme, segurament la gran Brünnhilde dels propers anys.

El cas d’Albert Dohmen és tot un altre. El seu Wotan sempre m’ha semblat destacable, ell és un cantant intens, de cant noble i sincer, cada any li manquen més recursos i cada any arriba més just, però és un cantant que comunica i que acaba per emocionar, això si amb la gran complicitat de la direcció musical, quelcom sempre essencial.

No sé amics, suposo que si hagués pogut veure aquesta Tetralogia allà, a Bayreuth, ara estaria d’allò més excitat, però així, a casa, sense la vessant escènica i amb la lupa auditiva funcionant ben afinada, em quedo amb una sensació ambivalent, per una part trobo que la versió Thielemann és molt important, tant com per esdevenir referencial al costat de les que tothom tenim al cap i sense cap mena de dubte, la millor de l’actual panorama directorial i per altre, com ja apuntava Kalamar en el post del Rheingold, l’enorme decepció que suposa escoltar aquests cantants, en allò que els tòpics més tòpics, anomenen el temple del wagnerianisme.

Us deixaré, com l’any passat (així podreu comparar les versions) amb l’inici del tercer acte, és a dir amb la impactant i popular cavalcada de les valquíries. Thielemann és un mestre i per aquest repertori és el mestre.

Richard Wagner
Die Walküre

Musikalische Leitung Christian Thielemann
Regie Tankred Dorst
Bühnenbild Frank Philipp Schlößmann
Kostüme Bernd Ernst Skodzig
Dramaturgie Norbert Abels

Siegmund Johan Botha
Hunding Kwangchul Youn
Wotan Albert Dohmen
Sieglinde Edith Haller
Brünnhilde Linda Watson
Fricka Mihoko Fujimura
Gerhilde Sonja Mühleck
Ortlinde Anna Gabler
Waltraute Martina Dike
Schwertleite Simone Schröder
Helmwige Miriam Gordon-Stewart
Siegrune Wilke te Brummelstroete
Grimgerde Annette Küttenbaum
Rossweisse Alexandra Petersamer

Avui, trencant la lògica narrativa de les transmissions radiofòniques, se’ns ofereix Parsifal, esperem que el festival sacre, segueixi oferint el nivell de les  darreres edicions, sempre segellades amb l’èxit unànime de crítica i públic.

11 comments

  1. josep mallol gurgui

    Moltes gràcies pels arxius.
    Jo tinc les gravacions amb cinta de caset de bayreuth des de 1982 (gairebé totes) fins a les de l’era digital.
    si et convé alguna cosa, ja ho saps.

    M'agrada

  2. A mi també em va agradar molt el primer acte d’aquesta funció, també pq crec que és dels més notables de Wagner (per mi sublim, la besonada). Hunding i Siegmund molt dignes i la Sieglinde, molt lírica, li faltà potència. Com dius, als 2n i 3r acte no tant reixits els cantants. L’orquestra i Thielemann un 10.

    M'agrada

  3. Aquesta cavalcada és impecable. Aviat sortiria volant per la finestra. Quant a les veus, la meva wagnerització no em deixa opinar encara sobre aquesta òpera en concret. Haig de fer uns quants cursos escoltant els grans clàssics del cant wagnerià i, potser així, un dia fruïré o em disgustaré amb prou coneixement. De la Cavalcada m’agrada força l’esplèndida part orquestral però no deixa de transmetre’m connotacions còmiques: senyores molt grasses amb banyes i trenes rosses!. El cant de les walkiries no l’he trobar mai reeixit i et dono gràcies per deixar-m’ho dir, Joaquim.

    M'agrada

  4. Rex

    Moltes gràcies, Joaquim pels teus comentaris i el temps que dediques al blog.

    La veritat és que l’Or no em va agradar gens, se’m féu prou avorrit. Jo diria que aquest Anell va estar bé fins el 2008 i després decaigué, especialment pels cantants.
    Quant a aquesta Walkíria, he de dir que trobe que ha quedat millor que el pròleg. Thielemann sí que m’ha convençut en aquesta ocasió. En allò que discrepe amb molts és en els bessons welsung: no em van convéncer. Aquesta obra és la meu preferida de Wagner (que és el meu compositor favorit). Tinc un baròmetre que no falla: la pell de gallina, els calfred i les llegrimetes. Hi ha moments, com en l’acte I una volta que Hunding està grogui, que sent una emoció indescrptible. Els “Wälse”, “Wintertürme” i moments per l’estil em van pujar al cel quan m’arriba la interpretació. Donsc bé, en aquesta vegada no va passar. Va faltar màgia, misteri…

    Quant a Dohmen, a qui he pogut escoltar en directe en altres papers i que em va convéncer com a Wotan en les primeres ocasions, trobe que va a pitjor, que cada volta el paper se li queda més gran. Si hi ha un moments que em posa la pell de gallina són els “adéus de Wotan”, un pare que es veu forçat a castigar la seua filla i que s’hi acomiada per sempre més de qui més vol. Ben cantat és per a emocionar-se. En aquesta ocasió no em va passar.

    Com a resum, diria que ha estat la cosa aprovada, però sense nota, millor que Rhinegold, però pitjor que altres Walkiries del mateix Thielemann a Bayreuth.

    Salut.

    Rex.

    M'agrada

  5. Bueno estoy ahora mismo escuchandola en BR Klassik, nada mal, nada mal.. pero como esta tambien la unica parte del Ring que mas o menos conozco tampoco puedo juzgar bien 🙂 He oido cantantes mucho peores 🙂 Y el problema de Bayreuth hoy en dia es q compite con todos los demas teartros y la cuestion no es solo lo que puede ofrecer Bayreuth, sino a lo que tambien se tienen q renunciar para cantar ahi… condiciones de trabajo no muy modernas, poco pago, vacaciones cortadas sino inexistentes, etc Y muchos de los mejores pues tienen propuestas mas interesantes en otros sitios, para cantar la misma musica, los mismos papeles debajo otros techos.. .. Y es un circulo vicioso, q sinno vienen companeros famosos, tambien baja aun mas el atractivo etc.

    Tambien creo, pero no se si podeis confirmar mi impresion que hoy en dia se canta mas Wagner en muchos sitios mas, en muchos paises y en muchos teatros de gran nombre. Por lo menos aqui en ROH se canta ahora mas Wagner que nunca, con lo cual lo dicho, mucha competicion y mucho trabajo para los cantantes en mejores condiciones. Bayreuth ya no tiene la esclusiva ni de wagnerianos, ni de producciones o directores buenos. Y la realidad parece indicar que o suben las condiciones ahi al lnivel de los demas teatros para la msima musica o no veo como la situacion pueda mejorar, porque solo de la historia hoy en dia ya no se sobrevive (cosa q pienso que es valida no solo para Bayreuth, Scala esta en la mismas)

    Lo que no quita que la orchestra esta y el coro de Bayreuth es un gozooo y una dicha en manos de buenos directores 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: