IN FERNEM LAND

LICEU: INSISTINT AMB CAVALLERIA I PAGLIACCI, ara amb CURA


Cavalleria Rusticana al Liceu, segon Liliana Cavani

Bé amics, no voldria que el titular de l’apunt es prestés a confusió, sempre intento anar amb cura alhora de fer-vos arribar les meves impressions de les coses que veig o escolto, però avui aquesta cura és doble i una d’elles s’ha d’escriure en majúscula, ja que ahir vaig assistir al Liceu a la funció del torn T de Cavalleria i Pagliacci, amb el tenor argentí José Cura com a protagonista d’ambdues òperes, com Marcello Giordani ho havia estat del primer repartiment.

Res nou a dir de l’escena que no haguem dit entre tots. Cavalleria em continua semblant una representació antiquíssima i no per lo tradicional del plantejament dramatúrgic, sinó per la disposició escènica dels elements, amb moments de veritable teatre d’aficionats amb el cor immòbil mirant la sala i quasi distribuïts per cordes, per no parlar de detalls com el de la noia amb els panets acabats de fer al cap o dos sicilians que semblaven d’un moment a l’altre que tenien que començar a cantar “yo soy el rata primero y yo el segundo (el tercero no hi era)”. Pagliacci funciona molt millor, malgrat la pobresa escènica.

L’orquestra va millorar respecte al primer dia, però va continuar mancada de l’alè verista que ajudés als cantants a fer esclatar les passions, ja que semblava que el mestre Callegari cregués que això es pot assolir augmentar el volum i no és ben bé això.

El cor molt millor a Pagliacci, però haurien d’abaixar els decibels. Aquesta és una característica reincident sempre que el cor del Liceu canta amb la Polifònica de Puig-Reig, tendents sempre als grans esclats sonors, sobretot per part de les senyores.

José Cura i Josephine Barstow

Jo m’esperava el pitjor Cura, així m’ho havia dit molta gent i quan va començar a cantar la “siciliana” fora d’escena, vaig pensar: quina llàstima que aquest senyor no sigui una mica més intel·ligent. Però ja ho diuen que el món està mal repartit. La veu hi és, té, si no engola, un color bonic, de bronze i un gruix envejable.

Quin és el motiu per el qual un cantant pugui emetre una frase alliberada, plena, preciosa, ben emesa i projectada i a la següent la veu sembla que hagi minvat el 50%, soni engolada, no corri i es quedi com una patata calenta a dins la boca?. Potser manca de tècnica, d’estudi, o mandra, o desinterès generalitzat per una rutina, no ho sé, però sabent el difícil que és arribar a cantar en un escenari i tenint unes facultats demostrades (ahir també) suficients per ser un dels grans cantants del moment, com és possible que el cant de Cura sigui tan desigual i tan barroer o impactant? Un misteri.

El seu Turiddu ha perdut la joventut exultant de quan va estrenar la producció i ara se’l veu molt gras i més aviat aturat, palplantat en mig del escenari, on diu amb molt d’encert l’amic Dandini, que Santuzza va rebent les visites. El duo amb Santuzza va tenir moments de intensitat que van fer lluir el Cura que haguéssim volgut que fos, amb d’altres que va constatar el que no volíem, tot i així res escandalosament dolent i molt millor que altres tenors que han passat per la casa i no vull anomenar a ningú.

El seu brindis va ser anodí, res d’esclatant que denotés l’eixelebrat fatxenda que tot Turiddu ha de lluir. Fins aquell moment al Turiddu de José Cura, no se’l podia odiar, però tampoc passava res i jo fins i tot li hagués dit a la Lola (la de l’òpera) noia no perdis el temps amb aquest que l’Alfio està millor, però Cura guarda asos a la màniga. Em direu que això és fer trampes i segurament us hauré de donar la raó, però l’òpera és tot un artifici ple de paranys i si saps jugar bé, guanyes la partida i Cura va començar “Compar Alfio…Mamma Quel vino è generoso, e certo” exhibint el seu as més valuós, amb una veu sonora, lliure i d’emissió potent i sobretot amb un fraseig emotiu que donava sentit intensament dramàtic al moment. Va guanyar, és clar i no ho dic jo, ho va dir el públic quan va sortir sol a rebre els aplaudiments al cap de pocs minuts.

Fa molta ràbia que durant tota l’òpera, i mira que és curta!, no fos capaç d’estar al nivell bo, i una òpera no és una ària, tot el que vulgueu, però “l’addio alla mamma” va fer callar a aquells que segurament de bon grat l’haguessin esbroncat.

Al seu costat la veritable protagonista, Luciana D’Intino que va composar una Santuzza de la vella escola, amb una gestualitat molt adient a l’esperit que la Cavani vol donar a aquesta producció. A la de l’estrena Waltraud Meier, estupenda ella, tenia tant de siciliana abandonada i “scomunicata”, com jo de monja voladora.

El problema de la senyora D’Intino és que sembla el tripartit i té tres emissions molt diferenciades de la veu. En qualsevol de les tres està bé, però m’agradaria una unitat d’emissió que embellís el seu cant, ja que aquest continuo canvi de color acaba per ser fins i tot còmic. Tot i així és més Santuzza que la del primer repartiment, ja sigui per projecció i sobretot per un registre greu que fa basarda, cosa que sempre és d’agrair.

El seu Inneggiamo és apuntat, ja que ella el comença molt suau i després deixa que el cor canti per ella, una mica com Cura en el Brindis, però després, ella es va erigir, com ha de ser, en la reina de l’espectacle. No és la grandiosa Santuzza que caldria esperar, però és honesta, musical i intèrpret, coneix bé els trucs per dosificar els esforços concentrats en aquestes visites que li van passant per davant i acaba emportant-se el gran èxit, com ha de ser.

Em va agradar molt Vittorio Vitelli. És un baríton sense discussió, potser massa líric i sense la contundència dels Alfios pretèrits en les nostres memòries, però un baríton que canta i diu bé, i això ja és molt i vist la nòmina abundant que hem vist passar aquest dies pel Liceu, que es fan dir barítons, encara més.

Correcta sense més la Lola de Ginger Costa-Jackson que tant em va agradar el primer dia i que ahir em va semblar més discreta.

Cal que mencioni a Yordanka León, ja que el seu “hanno ammazzato compare Turiddu” des de aquell balcó tan concorregut com el de la Plaça Sant Jaume, és esgarrifós de veritat.

I finalment dir-vos que Josephine Barstow encara va ser capaç d’empitjorar la primera impressió.

Jose Cura, Canio al Liceu 2011 producció Liliana Cavani

A Pagliacci i després del Turiddu desigual, però no demencial, ja m’esperava que José Cura m’agradés, però és clar quan hi poses esperances, tens més possibilitat de decepcions i la veritat és que tot i que fent-me emocionar, en algun moment hagués baixat fins l’escenari i li hagués pegat dos clatellots dient-li “Espavila Cura, espavila”.

Hi ha moments que la veu desapareix, ofegada per ell mateix, inexplicable!, i en d’altres deu haver pensat, ara els demostraré a aquests catalanets com s’ha d’emetre “a 23 ore”, i ens va regalar un agut llarg, potent i generós, d’aquells que ben administrats els segons que el va fer durar, en tots els altres que ens va tan sols apuntar, potser hagués estat més equilibrat, però no us negaré que no em fes un cert goig i és que en el fons, jo dec ser un pinyolaire.

Però infernemlandaires,  pareu atenció!, quan el senyor José Cura va decidir tornar a aparèixer com a tenor, va decidir fer-ho a “Vesti la giubba”! i és clar, ho va fer molt bé, en la magnífica línia del “addio a la mamma” i demostrant altre cop que és una llàstima immensa el que ha fet aquest senyor amb la seva carrera i les possibilitats que li donava una veu com la seva.

Al segon acte tota aquesta esperança renovada se’n va anar a norris, amb un “no, pagliaccio non son” penós, poc audible i poc convincent, menys dramàtic i incisiu del que caldria esperar després d’aquell doll d’expressivitat del final del primer acte. Es va arreglar una mica en les frases finals, però definitivament, amb segons quins tipus de repertori, el passat em va portar més alegries i això que quan veia a Domingo o Giacomini fent Pagliacci, molts em deien que jo no havia vist res. El que he vist després és decididament pitjor.

Inva Mula és una cantant molt mona i aquí podria acabar-ho, però com que he dit que pretenc fer els apunts amb cura, ho argumentaré una mica més. Veu bonica, pianíssims delicats, línia musical i bona projecció de la zona central i aguda, però amb una veu limitada, sense el registre greu que Nedda reclama en molt moments. Mula és una cantant excel·lent que em deixa en la més absoluta indiferència. Ho fa bé, ho fa bonic, té un tipet estupend i és mou de manera molt graciosa per l’escenari, però amics, no m’arriba.

George Gagnidze es va equivocar i molt en el pròleg, volent emetre els aguts de cara a la galeria sense tenir la veu ben consolidada o no havent agafat bé l’aire. No crec que ni amb els aguts ben col·locats m’hagués agradat, car la seva expansió emotiva no va acompanyada pel caudal sonor capaç de sobrepassar la densitat orquestral i per tant arriba de manera poc suficient, al menys per un teatre com el Liceu. Com a Tonio va estar millor, però el pròleg és el gran moment i el va esgarrar.

Correcta, sense gaire més Jean-Luc Ballestra, però millor que Bermudez i David Alegret va superar un petit accident amb solvència.

En general m’ha agradat més aquest segon repartiment que el del dia de l’estrena, tot i que la impressió global, també escoltant l’opinió dels amics i veient la resposta del sempre agraït públic de diumenge tarda, al Liceu regnava una certa fredor, tractant-se de dos títols dels d’abans, que després de tants anys ens han agafat més grandets o qui sap si fins i tot més formadets.

Em costa imaginar un repartiment de somni per aquestes dues òperes amb els cantants del panorama actual. Això no sé si és bo o dolent, segurament bo no ho és, però ara que triguin una mica a tornar a fer-les juntes, si us plau!.

19 comments

  1. Kenderina

    Yo también me he reido , jejejeje, No os librais del tripartito ni en la opera 😛

    Por cierto, el Gadnidze igual estaba malo o algo, porque con todo lo generosos que pueden llegar a ser en el MET, si no se oye montan el pollo…y el canta ahí mas que en ningún sitio, asi que problema de traspasar la orquesta no parece que tenga (tiene otros muchos, jejejeje).
    Y no, reparto de ensueño no creo que haya para esto…pero tenor…en un par de años te cuento 😉

    M'agrada

  2. colbran

    Con todos los peros que se le pueden poner, prefiero la prestación de José Cura a la del insípido Marcello Giordani. Y prefiero a Luciana D’Intino a Komlosi, es mucho más creíble y más desgarrada; sus cambios de color vocal no se los aceptaría en Rossini (es una excelente Isabella de “L’italiana in Algeri) pero si en “Cavalleria rusticana”, pues la tesitura del rol casi lo pide y la gestualidad, como buena italiana, es la que corresponde.

    Sigo prefiriendo “Pagliacci”. “Cavalleria rusticana” cada vez me gusta menos, quizás influya mucho el haber visto y escuchado varias versiones diferentes por cantantes en mejores condiciones o en épocas en que no disponía de bagaje suficiente para comparar.

    Me gustó mucho el “Vesti la giubba” de José Cura.

    Estoy de acuerdo con Joaquim, dejemos pasar unos años antes de volver a ver juntas estas dos óperas.

    Alguien puede comentar algo sobre Jesús Ferrero, el Turiddu nº 3?

    M'agrada

    • El pitjor pianista del món

      Correcte i punt. Tot el públic “anava” amb l’Alfio.
      A mí em sembla, des de tots els punts de vista, millor “Pagliacci”; “Cavalleria Rusticana” és quica.

      M'agrada

  3. Jo també em quedo amb els pallassos. La trama de la cavalleria és irregular i a sobre, ahir la van fer encara més avorrida. L’abuelita de risa. La Intino i la Mula em van agradar molt, l’orquestra forta però molt bé, sobretot als preludis. Cura, deu ser la crisi, estalviant al màxim i l’energia concentrada en les dues àries capitals. L’escena em deixa indiferent i diria que la de Pagliacci és calcada a la que vam veure al Victòria fa uns quants anys.

    M'agrada

    • isabel

      Joaquim has fet una descripció crítica excelent i coincideixo gaurebé en tot amb tu. Només que ahir vaig tenir la sensació d’un cansament generalitzat per part de tots. He vist Cavallerias i Pagliacci molt més emocionants i ahir semblava que tothom estava pensant en marxar de vacances. Poca emoció, vaja…

      M'agrada

  4. Estuve el sábado con el reparto Giordani. Me quedé a cuadros con Liliana Cavani. Su dirección escénica era: entramos todos de golpe en escena, NOS PARAMOS, cantamos, terminamos, nos quedamos inmóviles diez segundos para que el público aplauda y nos vamos todos a la vez. De función de fin de curso, alucinante. Y la orquesta… ¿la dirigía Ray Conniff?
    Mejor Payasos, pero vamos, sin entusiasmar.

    M'agrada

  5. Jo, com que m’agrada portar la contraria, prefereixo Cavalleria a Pagliacci. I que consti que aquests pallassos, escènicament m’han semblat força “digeribles”. Deu ser perquè no van maquillats i no es que tingui coulrofòbia però alguns pallassos me’n farien venir.

    M'agrada

  6. Josep Olivé

    Millor el repartiment d’ahir sens dubte. Personatges més creibles, millors actors. L’Alfio de Vitelli i el Tonio de Gagnidze sense ser cap meravella van ser infinitament millors que els del primer repartiment, que millor no recordar-los. No obstant, vaig sentir un altre decebedor “Prólogo”, cantat d’una manera molt i molt irregular i amb un volum de veu molt desequilibrat. No ho entenc, estava segur que m’agradaria perque Gagnidze va fer un bon Boccanegra a l’any passat al Real. Catxis!
    L’irregularirat de la veu (color i emissió) d’en Cura es marca de la casa però es que amb el temps s’ha accentuat encara més. Amb “Mamma, que el vino e generoso..” i sobre tot amb “Recitar…Vesti la Giuba…” va estar magnífic, esplendit, em va agradar moltissim, em va recordar el “Samson” i “l’Otello”, pero tota la resta va ser bastant infumable. Hi han efectivament moments en que la seva veu quasi desapareix i és del tot inexplicable, no ho entenc, no sé, potser la guardava tota per a les “23 hore…” i les dues àries esmentades.
    La D’Intino va ser lo millor d’ahir de llarg, i trobo que tal com diu en Colbran els canvis de color de la veu no fan malt a la credibilitat de Santuzza.
    En general, unes representacions bastant discretes musicalment, i molt “soses” escènicament, d’autèntic pati de col.legi (sobretot Cavalleria). Perdò, un pati de col.legi es molt millor, real i creible, on va a parar!
    Dit això últim, només constatar que llegint alguns comentaris sembla que Cavalleria sigui una òpera aburrida “per se”. No ho és. Tot depen del “brillo” que li treguin. I si no que opinin els valencians amb la Cavalleria de l’any passat amb en Mazel. Res a veure.

    M'agrada

  7. KÀTIA

    Hi vaig estar el dimecres i dijous per escoltar repartiments diferentsmEm va agradar Giordani però Cura (deu ser que estic com una cabra) m’encanta,no ho sé,a casa em diuen que el valoro més com persona i per aixó m’agrada tant.No ho puc evitar és el meu protegit (que no preferit) La Santuzza de D’intino fantástica,Alfio millor a la segona representació.El que vaig trobar molt estrany es que dimecres es va apujar el teló per aplaudir el cor i en canvi dijous només van saludar les primeres figures.Dimecres van xiular al Director,es que aquesta orquestra no pot fer miracles i en canvi dijous es va aplaudir bastant.La posada en esena de Cavani no em va desagradar,al menys no hi havien coses rares.

    M'agrada

  8. OLYMPIA

    Sobre José Cura estic d’acord amb tu, Joaquim. Va fer una mala entrada, va fer un brindis pobra però en el duo i la “mamma” va estar molt bé. Quant a d’Intino m’havia mig desagradat a Il trovatore on li vaig notar molt dues veus -la tercera no li vaig detectar-però fa una Santuzza convincent i dramàtica tal i com aquesta petita òpera demana. Jo prefereixo Cavalleria malgrat la simplesa de l’argument. Les melodies són molt belles i l'”intermezzo” meravellós. Pagliaci sempre em ve de nou darrere de Cavalleria i, curta com és, se’m fa pesada.
    Estupenda crònica!

    M'agrada

  9. Yo estuve el jueves y también me quedo con este segundo reparto.
    La d’Intino me gustó mucho, Mula más bien poco. Y Cura, bastante más que Giordani. Giordani me pone muy nerviosa, parece que está siempre a punto de soltar un gallo (aunque no lo haga). Es cierto que Cura es MUY IRREGULAR, pero al menos tiene sangre en las venas y cuando está inspirado, emociona. Cosa que el otro señor, nada de nada…

    M'agrada

  10. montserrat tur rosello

    Ahir vaig sortir força satisfeta de com varan anar les coses al Liceu , donc després d’assistir al assaig general amb el mateix repartimént no les tenia totes , el sr. Cura llevat d’alguns moments puntuals en recordá el Cura que tant m’agradava, amb aquesta veu tant especial peró que cuant ell vol sap transmetre emocions , més en Pagliaci que en Cavalleria tret la seva Mamma qué per mí vara estar magnific. Vull destacar la D’Intino que m’agradá molt i també l’Alfio de Vitelli, la resta tant en Cavalleria com Pagliaci força correctes llevat d’el próleg de Gagnidze ,encara que després com a Tonio millorá força. En resúm una bona tarda d’ópera .

    M'agrada

  11. Xavier

    El que dius, Joaquim, coincideix totalment amb el que ens van oferir al nostre torn: Cura irregular i estaquirot, però molt bé en el parell de moments àlgids (a nosaltres, però ens va escatimar aquest “a 23 ore” tant esplèndit sembla que us va fer a vosaltres. Potser no erem prou catalans!!!). L´única diferència és que nosaltres teníem Vitelli/Gagnidze canviats de rol, amb el que vam tenir un bon Pròleg/Tonio però un Alfio molt justet.
    De Bayreuth… passarem per l´aro. Ves quin remei!

    M'agrada

  12. Leonora

    Por delante vaya; no soy(ni seré jamás anti-nadie). Pues bien, la función del domingo me aburrió; su causa, falta de tensión y de pasión entre Cura y D’Intino (que no discutía, era como si le dijera que no se imaginara cosillas, que estuviera en paz)y contaba el tiempo que faltaba para que Vitelli (Alfio)lo matara; me pareció tramposo, declamó bastante y realizó una messa voce para “curarse” en salud en el “Addio”. Algo tarde, la verdad.
    Sobre “Pagliacci”, más o menos de acuerdo pero tampoco me gustan las trampas mal hechas; pude cambiarme a anfiteatro y allí(donde tronaba la voz de Giordani el sábado)su voz se escuchaba muy muy muy irregular, vamos, declamaba bastante y realizó un”Recitar” a su estilo. Claro que el”prólogo” de Gadnize no le facilitó nada, cielos. Canio bastante problemático (aunque no tanto como Turiddu), carente de pasión vocal(escénica no se la niego). La única que medio salvé fue a Inva Mula y estuvo correcta junto al Beppe/Arlecchino de Alegret. Sobre la puesta, no me desagradó.
    ¡Saludos!

    M'agrada

  13. dandini

    Be estic força d’acord amb la teva crónica.Potser la diferència mes significativa fora l’apreciació de George Gagnidze(avalada per una carrera internacional de primer ordre).La seva ascenció a l’agut és cautelosa i espástica pero crec que la seva prestació va estar ben carregada de matisosmolt interessants(imprescindibles en el verisme) en comparació amb el passotisme intermitent de Jose Cura.Per altra banda la decorativa producció de Cavalleria Rusticana( molt ben iluminada) i de Pagliacci ens situava en el túnel del temps.Com diu Peter Gelb si faig produccions tradicionals em limito ha tenir els clients de sempre i no en faig de nous.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: