IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: IL TROVATORE


Dmitri Hvorostovsky i Sondra Radvanosky a Il Trovatore del MET 2011. Producció de David McVicar

Sempre s’ha dit que per a fer Il Trovatore amb garanties d’èxit, es necessiten 5 grans veus i no seré pas jo qui ho discuteixi, però penso que tampoc ni ha prou amb aquest difícil requisit, ja per si mateix prou complicat.

A la funció d’ahir dissabte al MET, certament hi havien 5 grans veus i també 5 veus grans, però no per això vaig sortir decididament satisfet del cinema, car van mancar masses coses, addicionals i essencials, per fer d’aquest Trovatore quelcom decididament inoblidable.

Comencem per la direcció orquestral, clau per no fer d’aquesta òpera quelcom sorollós i vulgar, quan tots sabem que en mans dels grans directors s’han fet versions precioses. No ha estat el cas de Marco Armiliato, que sense la inspirada genialitat dels grans directors i amb una velocitat de creuer de vertigen, va fer una versió bàsicament ordinària i sense l’alè de les grans frases melòdiques que Verdi va escriure per aquest argument tan impossible com decididament tragicòmic.

Si del fossar no surt bellesa sonora, és molt difícil que els cantants puguin fer-ho sense la complicitat del director, per molt que les seves veus siguin pràcticament les idònies per fer aquests rols que avui en dia quasi esdeven incantables. És per això que encara em sembla més greu que el mestre Armiliato, que altres vegades m’havia semblat molt solvent, no fos capaç de fer cantar amb calidesa a la màgnifica orquestra del MET.

Durant el primer acte entre tots plegats em van arribat a crispar dels nervis. L’un a cops de decibels i a tota pastilla, els altres convertint el cant verdià en el verisme més tronat i finalment el sàdic director d’escena transformant el cartró pedra en un despropòsits de gestualitats  exagerades, exhibicions musculades de torsos oliosos i sadisme sanguinolent de dubtosa efectivitat, ja que pretenent fer creïble allò que és impossible, ho va acabà convertint és més risible que la producció que els Marx Brothers van escenificar a A Night at the Opera (1935)

Marcelo Álvarez és un tenor malaguanyat i alguna cosa no li deu acabar de funcionar del tot bé o anava estimulat, sinó no puc arribar a entendre la quantitat de ximpleries que ha arribat a fer durant l’entrevista de l’entreacte. Centrant-nos en la seva prestació vocal, ja que l’escènica és decididament nefasta per antiquada, exagerada i ridícula, diria que va ser valenta però desaprofitada.

El tenor argentí no té cap distinció, canta a batzegades, amb empenta per esdevenir l’heroi romàntic que associem a Manrico, però sense cap classe i distinció musical per esdevenir un veritable tenor verdià. Confondre Verdi amb gemecs, ploramiques i expansions de caire verista, sent incapaç d’aprofitar la bonica veu i el generós registre que posseeix, és imperdonable, com també ho és que no  aprofiti les qualitats de la seva veu per cantar un “Ah! sì, ben mio, coll’essere” amb classe i bellesa en la línia, que és incapaç de mantenir, suposo que com els acostuma a passar a la majoria de tenors, pensant en la “pira” que ve immediatament després i que va cantar amb decisió, entrega i quelcom més que dignitat, coronant “l’All’armi” final amb molta solvència, però no ni ha prou, ja que un Manrico no és la “Pira” i malgrat que en el duet del quart acte amb Azucena i posteriorment amb Leonora, és on va cantat millor, tot el que ens va fer fins aleshores, ho vaig trobar malaguanyat, de poca categoria i extraordinàriament vulgar. Té facultats per ser molt millor del que és, però d’allà on no ni ha, no en pot rajar.

Sondra Radvanovsky és una soprano que m’entusiasma, ja n’he parlat al blog i tenia moltes ganes de veure-la en aquesta Leonora, un rol que li va perfecte a la seva veu. L’estil del seu cant és absolutament verdià, amb un registre envejable que llueix amb un centre poderós, un registre greu més que suficient i una zona aguda i sobreaguda molt segura i espectacular. Ahir tot això hi va ser, però la prestació global va ser una mica decebedora, sobretot perquè va començar poc motivada i abduïda per la crispació generalitzada dels dos primers actes. A la seva “Tace la notte placida” li va mancar misteri i volada verdiana i crec que amb la direcció musical més adient, ho hagués aconseguit, malgrat que donava la sensació que el seu estat vocal no era el d’altres vegades (hi ha una Leonora de l’ONP disponible a Youtube, molt millor). A la segona part i especialment a tota la llarga i difícil escena de la torre, va millorar molt, ja que Armiliato estic segur que a la mitja part va prendre un tranquilitzant, cosa que va permetre a la soprano, esplaiar-se més en les frases etèries de “D’amor sull’alli rosee”, omplint el seu cant amb tota l’àmplia gamma de recursos vocals que aquesta magnífica soprano posseeix. En el Miserere que segueix es va permetre fer una única pujada al Do (altres ho fan tres vegades) malgrat no estar escrit i sobretot tenint en compte que va cantar la cabaletta “Tu vedrai cha amore in terra” que moltes obvien, pensant que encara els queda l’exigent duo amb il Conte di Luna per acabar-ho d’adobar. Ella va estar magnífica, malgrat algun excés verista, per altra part comú a tots els intèrprets durant tota la representació. La seva intervenció final, en el tercet va estar marcada per unes notes de gran efecte, tot i que durant tota la representació semblava tenir algun problema de fiato, que altres vegades no li havia notat mai. En qualsevol cas a la Sondra Radvanovsky no se l’entén quasi res del que canta i és fa difícil esbrinar amb quin idioma ho fa.

Dolora Zajick continua sent una Azucena vocalment imponent i seguint els passos de la Radvanovsky, incomprensiblement després de tants anys cantant aquest rol, continua sent molt difícil entendre quelcom del que canta. La seva emissió vocal és tan espectacular com vulgar i això que amb l’Azucena no és del tot greu, si estigués sota les ordres d’un Muti, per dir un director que fa d’aquesta òpera una bellíssima concertació, podria aprofitar-se fins l’últim detall de les seves excel·lents possibilitats vocals, però en el maremàgnum sonor i dinàmic que ens va martiritzar Armiliato, això va esdevenir impossible, tot i ser una prestació vocalment òptima, continua sent una cantant lineal i de personificació plana dels personatges que interpreta. Tot sovint hem dit d’ella que interpreta igual Azucena, que Amneris o l’Eboli, sent com són, personatges tan diferents tot i que vocalment propers.

Il Conte di Luna és un dolent de còmic i en aquesta producció està tan exagerat que fa fins i tot riure. El baríton Dmitri Hvorostovsky va començar estereotipat, vociferant i amb un fraseig poc distingit. La veu és maca i imponent, de veritable baríton, tot i que algunes vegades l’emmascare per fer-la més dramàtica, però el seu ampli registre li dóna les suficients garanties per fer front al repertori verdià amb èxit, altre cosa és l’estil, que és tot sovint discutible.

Ell juga amb la seva imponent presència i l’atractiu d’un físic que arriba a marejar, ja que ell s’ho creu tant que es dedica en molts moments a fer posturetes, oblidant que en lloc de fer de dolent a de cantar i que si ho fa bé, seguint les instruccions que Verdi va deixar a la partittura, ja ni ha prou per demostrar que és un personatge tan fals com odiós. Arribat el punt de la seva gran ària, va fer tota una bona demostració de cant, sense arribar a eclipsar als grans Conte di Luna que molts tenim a la memòria, però fent ostentació de recursos, legato i elegància, llàstima que tot això no ho poses en pràctica durant tota la representació. L’èxit obtingut va ser molt gran, però vistes les mostres d’entusiasme de la platea novaiorquesa, jo diria que també per motius extra musicals, i és que el Dmitri és molt Dmitri.

Que el Ferrando de Stefan Kocán sembli el net d’Azucena no té cap credibilitat escènica i per altra part denota que David McVicar passa d’aquestes nimietats i s’interessa més a ensenyar-nos cosos musculats i meuques fogoses, preferència comprensible, però que denota que el seu grau d’aprofundiment amb l’argument i el text és nul. El cas és que el baix Kocán és un jove i excel·lent cantant que de ben segur sentirem en moltes més ocasions, ja que la veu és de molta qualitat i la seva joventut fa presagiar una evolució vocal encara més rotunda i això en una corda on molts que es diuen baixos en prou feines són barítons, és molt d’agrair.

Correctes Maria Zifchak i Eduardo Valdes com a Inés i Ruiz, i més descriptibles Raymond Aparentado iRobert Maher, com a missatger i gitano.

La producció de David McVicar no m’ha agradat gens. Si Defló al Liceu va ser ridícul per naif, simplista i minimalista, aquí el director britànic vol fer versemblant quelcom que no es pot agafar per enlloc i com ja he dit els resultats són risibles, vorejant el desastre en les escenes de conjunt o en aquelles on els cantants fan el que han aprés en mil i una altre produccions i que acaben per topar frontalment amb una pretesa realitat de cruesa i extrema violència, quasi sàdica, com li agrada a McVicar i sovint ho porta a la pràctica en els seus celebrats muntatges.

McVicar ha descobert que hi ha un corista del MET que es passa més hores al gimnàs que davant del piano i ens l’exhibeix durant tot l’acte del campament, sense tenir en compte que al cinema els primers plans o els plans mitjos són criminals, si no hi ha unes mínimes condicions teatrals i aquest individu, a part de tenir un tors envejable, té una única expressió facial amb una cella enlairada i cara de permanent conflicte amb el món, que m’ha fet petar de riure. McVicar també ha pensat que el cor de soldats, tan sovint maltractat amb banderoles, formacions i desfilades militars de dubtosa credibilitat, s’havia de convertir en una pseudo orgia on unes senyoretes s’ho munten amb quatre o cinc mentre la resta va cantant “Squilli, echeggi la tromba guerriera” Patètic!

Jo no acabo d’entendre com un director amb un cert prestigi, accepti dirigir un muntatge d’aquesta òpera. Il Trovatore hauria d’estar assignada als directors “dolents” que no ens poden oferir res més que el que diu el llibret i si cal posar un barret de conte de fades a la Leonora, el posem, però pretendre que amb una mica de sang, violència desaforada, baralles, una mica de sexe i gestualitat descontrolada de cinema mut per part dels solistes, una ambientació al segle XIX no gaire concreta i un escenari giratori com a única i rancia solució al canvi de decorats, és ben poca cosa.

No sóc un entusiasta dels muntatges del director escocès i aquest Trovatore no m’ha ajudat gaire a canviar d’opinió, ans el contrari.

Verdi es mereix un millor tracta i sobretot una distinció en el cant, en el legato de les amples i melodioses frases que nodreixen aquesta partitura bellíssima, atorgant l’emoció. sense perdre mai el control i evitant confondre il Conte di Luna, Leonora i Manrico amb Scarpia, Tosca i Cavaradossi. Per una vegada que semblava que les veus fossin les més idònies, entre tots plegats s’han encarregat d’espatllar-ho.

El volum d’emissió a la sala del cinema m’ha semblat excessiu o és que potser avui tenia un dia pel Capriccio?

Metropolitan Opera House
30 d'abril de 2011 Matinee

IL TROVATORE
Giuseppe VerdiSalvatore Cammarano

Manrico  Marcelo Álvarez
Leonora  Sondra Radvanovsky
Count Di Luna  Dmitri Hvorostovsky
Azucena  Dolora Zajick
Ferrando  Stefan Kocán
Ines  Maria Zifchak
Ruiz  Eduardo Valdes
Messenger  Raymond Aparentado
Gypsy  Robert Maher

Conductor  Marco Armiliato

Production  David McVicar
Set Designer  Charles Edwards
Costume Designer  Brigitte Reiffenstuel
Lighting Designer  Jennifer Tipton
Choreographer  Leah Hausman
Stage Director  Paula Williams

Jo he dit moltes vegades que el físic no hauria de ser mai cap handicap per a cap cantant i ahir al MET això és va confirmar, semblava que els haguessin triat pel seu sobrepès. Renoi quina exuberància càrnia!

ACTUALITZACIÓ

Aquí teniu els arxius de la retransmissió radiofònica d’aquesta representació

Il Trovatore (G.Verdi) 30-04-2011 MET CD1 mp3

Il Trovatore (G.Verdi) 30-04-2011 MET CD2 mp3

29 comments

  1. Kenderina

    Una cosa solo…la culpa de que a quien dirigió la retransmisión le gustara el señor que va al gimnasio no es de McVicar, que no ha tenido nada que ver con el HD. De hecho, no ha estado en NY desde 2009 cuando se estrenó y este es el cuarto revival, dirigido por Paula Williams.
    A mi eso me molesta también, que hay cosas que en el teatro son , digamoslo así, accesorias y luego cuando se hace una retransmisión (no solo en las del MET) se convierten en protagonistas porque a alguién le llamaron la atención. Pienso que graban con mentalidad de cine, no de teatro , y es un error. Hay demasiados primeros planos, en general.

    M'agrada

    • Kende, a McVicar le va la marcha y los señores con el torso desnudo seguro que también estaban en la versión de la ROH. Su Salomé del mismo teatro, genial por otro lado, es el epítome de todas sus filias y allí no sólo es el torso.
      Que el/la realizador/a de la transmisión se detuviera en ciertos detalles de la factoría McVicar no es atribuible, efectivamente al director, aunque si él no los hubiera puesto para decorar, seguramente hubiera tenido que buscar otras cosas que nos distrajeran de la fealdad reinante.
      Y estoy de acuerdo que es el peligro de la retransmisión cinematográfica, pero los medios planos y las tomas generales, también pueden llegar a agotar.

      M'agrada

  2. colbran

    Para mí ha sido una total decepción, con una primera parte insoportable y una segunda mucho mejor que la primera.

    “Il trovatore” es una ópera que no me gusta. El argumento y el texto son imposibles y la música la encuentro a menudo vulgar y facilona. De todas formas los mejores momentos musicales -que para mi son los que corren a cargo de Leonora y Azucena- no siempre los encontré bien cantados.

    A pesar de todo lo que se pueda decir en contra de ella, para mí la mejor cantante fue Dolora Zajic, con una dicción nula pero con una voz aún muy sana y contundente. Sandra Radvanovsky me ha desilusionado mucho en la primera parte, con una dicción casi nula y una voz que seguro mejora en el teatro pues parece grande y expansiva pero en la retransmisión de ayer sonaba estridente y poco distinguida, falta de fiato, aunque ofreció unos cuantos pianísimos que llamaron mi atención. En cuanto a su personaje escénico, una dama de compañía de una reina no puede ser tan vulgar de movimientos, sobretodo en nuestros días que eso se cuida mucho en escena. Vocalmente estoy seguro que me gustará más en otra ocasión.

    Marcelo Alvarez está mejor en Manrico que en su desgraciado Don José, pero es un cantante lleno de vulgaridad que dejó pasar la oportunidad de cantar un bello “Ah, si ben mio” para dedicarse a una “pira” espectacular, en donde consiguió convencer de verdad.

    El atractivo físico de Dvorostovsky es tan dscutible como es cierto que a muchos/as agrada. A mi de perfil me recuerda algo a un simio, pero esas lánguidas miradas a las que es tan proclive por lo visto seducen. Como cantante lo considero un barítono distinguido que ayer se vió forzado a vociferar en determinados momentos a causa de la vulgarísima dirección musical de un Armiliato irreconocible por lo patán, maxime estando al frente de una orquesta tan buena como la del Met.

    La escena la encontré tan tonta como la ópera y por supuesto el campamento gitano parecía extraído de “Una noche en la ópera”.

    Es probable que estos cantantes, con una mejor dirección escénica y musical hubieran rendido más, pero ayer no fue así. Sondra Radvanovsky dió muestras de que puede hacerlo mucho mejor en “D’amor sull’ali rose” (su mejor intervención), pero debe controlar su respiración.

    M'agrada

  3. Foi uma récita muito cansativa. O timbre e o vibrato de Radvanovsky são cansativos. Os gestos e as expressões de Álvarez exagerados. Cansei-me de o ver fingindo que é um grande intérprete. A péssima dicção de Radvanovsky e de Zajick fazem-me crer que elas não têm metade das consoantes do alfabeto (em que língua cantaram elas?). Hvorostovsky foi o melhor, na minha opinião.
    A encenação cansou-me de tanto inventar coisas para encher e para parecer interessante. A alta definição mostrando constantemente detalhes que não têm importância nenhuma foi uma canseira. Até a sucessão imparável de melodias verdianas me deixou exausto.

    M'agrada

  4. Damià

    No crec que aquesta funció passi a la historia del Metropolitan, és el que ara es porta i comparada amb la que ens van fer al Liceu, és bona, però no ens hauríem de deixar-nos enlluernar per la quincalla

    M'agrada

  5. colbran

    Antes me he olvidado señalar que la declaración de Renée Fleming en el intermedio, aconsejándonos asistir al Met, donde escucharemos las voces al natural “unamplified” (sin amplificación) ronda lo más artero. Se lo podía haber ahorrado, ya que es del dominio público todo lo contrario, dependiendo de las
    “necesidades o condiciones” del cantante o cantantes que intervienen en las representaciones.

    M'agrada

  6. Jaume

    Jo vaig veure aquesta mateixa funció en directe al MET el febrer de l’any passat. Només em va agradar la Radvanovsky i la Zajick. Tota la colònia femenina de NYC van anar a veure el seu compatriota que va estar molt fluix. L’orquestra no va estar tan malament com dius, Quim, crec ha de perdre molt en passar per un micròfon

    M'agrada

    • Jaume, més que l’orquestra el que no em va agradar gens va ser la direcció i estic segur que al natural tot plegat m’hagués agradat més.
      Les retransmissions al cinema tenen molts punts a favor i alguns decididament en contra i com bé diu Kenderina, la profusió de primers plans esguerra la majoria d’espectacles.

      M'agrada

    • Bueno Leonora, no es que estuviera tan mal, es que esperaba muchísimo más y ella me pareció que no tenía su mejor día, aún así y con sus peros, es la mejor verdiana del momento, sin ninguna duda. Otra cosa es como se planteó la representación y bajo mi humilde opinión, el poco respeto con que se afrontó el canto verdiano, culpa de los cantantes, pero es que desde el foso la orquesta no cantaba, gritaba.

      M'agrada

      • Leonora

        Vaya, eso es destrozar un Trovador…A mí me maravilla Sondra y espero escucharla pronto en vivo. En fin, no sé qué decir, con lo que me gusta esa ópera a mí…
        ¡Ánimo con “Walküre”!

        M'agrada

  7. anna

    Ahir va ser la primera vegada que vaig anar al cinema a veura òpera i la veritat és que no em va agradar massa. A mi ja no em satisfà amb DVD i en pantalla gran encara menys. Els primers plans eren horrorosos, almenys ahir, i és que les representacions d’òpera crec que s’han de veure una mica de lluny. Moltes vegades els cantants no es corresponen gens amb els seus papers, alguns fan ganyotes o sobreactuen, etc. i això no ho veus massa bét quan estàs al teatre. Jo méstimo més escoltar un disc.
    Pel que fa a la representació d’ahir estic molt d’acord amb els teus comentaris. La primera part a vegades feia riure. Tens raó quan et refereixes a la pel.lícula dels Germans Marx. Ets molt divertit.

    M'agrada

    • Anna, va ser un plaer tornar a parlar una estoneta. De les funcions d’òpera vistes al cinema, casi et diria que la d’ahir és la que em va incomodar més i és cert que la proximitat de la càmera a l’acció i als cantants, perjudicava moltíssim, mentre que altres vegades et diria que fins i tot han ajudat, però la pèssima direcció d’actors, en un llibret, deixam-ho tornar-ho a dir, lamentable, no ajudava gens a fer creïble una acció impossible.
      Si mires l’enllaç que us he deixat de la hilarant escena de la pel·lícula veuràs que la pretesa seriositat de McVicar no està gens lluny de la genialitat còmica dels Marx.

      M'agrada

  8. Tot i no ser una meravella, a mi em va agradar força, especialment la part femenina. El Dimitri tampoc trobo que estigués malament cosa que no puc dir del Sr,Alvarez, es clar que comparat amb elSr.Berti que vam veure al Liceu, em va semblar un gran Manrico.

    M'agrada

    • Home Josep, aquest Trovatore del MET, tot ell, comparat amb el del Liceu em sembla meravellós, però no juguem a les comparacions, ja que aleshores si m’escolto la versió de Salzburg dirigida per Karajan, amb la Price, Corelli, Simionato i Bastianini, aleshores lo d’ahir em sembla definitivament dolent.

      M'agrada

  9. Hello Joaquim!
    Unfortunately I missed yesterday’s broadcast and my mother said it was one of those perfect, magical nights. Do you happen to know where I can download il Trovatore soundfiles? Someone must have recorded it!
    thanks! Greetings!

    M'agrada

  10. Josep Olivé

    Si bé Il Trovatore conté belles àries, i “D’amor sull’ali rose” és de les més maques de Verdi, l’obra, en el seu conjunt, és de les que m’agraden menys del seu catàleg. I com pot ser, amb la popularitat que té? Doncs per a mi és una òpera que està fora de l’estil Verdià que estava conformant en aquells anys. Sense embuts : Il Trovatore és un pas enrera estilístic i dramàtic. És un seguit de recitatius, àries i cabalettes amb els corresponents cors de lo més convencional, que precisament per ser tant “fàcils” melódicament, d’orquestració i d’instrumentació (compte, no dic dolentes o discretes, en absolut!) embafen d’allò més. El llibret és infumable i els cors, tant famosos ells, no pertanyen en absolut al millor Verdi. Qué diferent, mare de deu, del discurs musical de Traviata o Rigoletto, per mencionar obres de la mateixa època. I Macbeth? No us sembla que a Macbeth, obra ben anterior i obra que podriem dir que pertany al mateix estil operístic, no hi ha ja la qualitat innata del Verdi de Simone, de Don Carlo, d’Otello i Falstaff ? Macbeth és Verdi, pur i dur, i Il Trovatore tambè ho és, com no, el “Miserere”, el trio del primer acte i l’ària de Leonora “D’amor sull’ali rose” ho demostren, però és talment un brillant “pupurri” (amb perdó) de fragments musicals. Ës com si s’hagués proposat fer un número 1 en vendes, i a fe que ho va aconseguir.

    Massa volum ahir al cine. Massa volum, redeu. És que no ho cuiden? Com pot ser que uns dies el so estigui bé i d’altres sigui tant deficient? La presa de so del MET tambè molt deficient, donant una clarissima preeminència a les veus en detriment de l’orquestra.

    L’Armiliato molt malament, estic d’acord. Em va agradar l’Alvarez (cantant irregular on hi hagi, però que ahir el vaig veure molt bé de veu), molt bé la Zajick, com sempre, molt bé tambè la Radvanovski, i tambè Hvrovtovski, però es veritat que el “possat” de l’Alvarez i sobretot d’aquest últim són ben tràgic-còmics, amb una manera de fer, actuar i cantar a l’antiga.

    I en McVicar ja se sap, una de les seves debilitats són els cosos “danone” en les seves coreografies. I sang i fetge. Bé que ho saben els valencians amb l’Aida d’aquest any (i això que la van retallar!) i tinc una producció de la ROH en la que deu ni dó el butxi del Jochanaan, buf, pobret Jochanaan, no es debia ni enterar! Bé, dit això, en general m’agraden les seves propostes escèniques, i aquesta en concret, la veritat, no és per no tirar cuets, però està a anys llum de l’esperpent que es va veure al Liceu a l’any passat. El que passa tambè, i amb això acabo, és que possar en escena Il Trovatore ha de ser una tasca de mil dimonis. Jo crec que és la típica òpera que li convé un Bieito o una Fura o un Konwitschny. Vull dir, a petar-la del tot. Amb perdó.

    M'agrada

  11. El volum massa alt, els primers plànols poc adequats, la perruca, vestuari i maquillatge de Leonora, espantosos. Jo, igual que altres, vaig trobar l’Álvarez força bé però amb la “pira” va estar desmesurat, com siens digués: Mireu, quina veuassa tinc!. Joaquim dius que la Radvanovsky és la millor verdiana actual però i l’Stoyanova?
    Salutacions a tu i als teus llegidors!

    M'agrada

  12. dandini

    Coincideixo bastanty amb l’opinió dels dos Josep(l’ Olive i l’altre).Crec que malgrat no ser Bergonzi el Sr Alvarez (juntament amb l’Alagna) deu ser la millor opció pel Manrico. Mooolt millor que Berti.Potser Sondra Radvanovsky no té l’elegància de Renee Fleming pero hi ha a l’història uns antecedents tan poc agraciats desde la vessant visual que en la comparació resulta maca i esbelta.Ella no té els problemes de mobilitat que haguessin fet embaladir als germans Marx que tú esmenes ,es pot agenollar i fins i tot tirar-se per terra.Ademes la Sondra posseeix el timbre spinto ample que requereix el rol i el fraseig purament verdià.Em va agradar molt vocalment l’Azucena de Dolora Zajic pero potser per ser un rol que li hem vist/sentit tantes vegades o per la seva dicció ininteligible(imprescindible en el racconto) tot resulta força previsible i l’impacte en surt resentit.A mí personalment m’agradan més Blythe o D’Intino.En darrer lloc em va semblar el millor Dmitri Hvorostovsky com el Comte.El seu cant legato, el fiato i l’empenta que va donar el personatge van ser extraordinaris.La posada en escena va volguer ser exagerada,amb crits i gemecs del interprets que crec que es com en realitat s’ha de representar la història.Si no hi posem excessos i força demència(crazy van dir els interprets) no estem parlant de Garcia Gutierrez.El fet que ens mostrin la meuca particular de Di Luna el fa ademés de despota i enveijós,especialment cínic ,que trobo que no está gens desencertat.Intentar fer un Trovatore elegant i decorós seria desde qualsevol óptica una gran errada i un contrasentit.Aquí el que toca es sang i fetge.

    M'agrada

    • alex

      Amigo Dandini, nada de acuerdo para mi gusto que M.Alvarez sea mucho mejor Manrico que M.Berti.

      Quizá Marcelo tiene más gusto cantando a ratos aunque siempre exagera su amaneramiento y sus falsetone, pero Marco B. es voz de Manrico sin ningún problema ni tiene que meter acentos veristoides de mal gusto : en las 3 últimas funciones de Manrico en el Liceu, Berti con voz poderosa, squillo, sin problemas en el agudo y pese a su planicie expresiva, bordó el role

      M'agrada

      • Amb tots els respectes per a totes les opinions, però jo he vist al Marco Berti en Turandot i Il Trovatore, i en les dues ocasions el vaig trovar malament de veu (s’ofegava) i el pitjor: desafinant!!. Així m’ho va semblar, ara bé com que això de l’òpera pel que he vist en els darrers anys, es com el futbol, penso que el que a mi m’agrada a un altra el pot semblar horrorós i a la inversa.

        M'agrada

  13. Tremolo quan canta Marco Berti. Té dies absolutament desafinats malgrat la veu bella i abundant i la dicció impecable. Només li he vist fer bé l’ària de Mcduff “A, la paterna mano”.
    Salutacions!

    M'agrada

  14. dandini

    Lo siento amigo Alex pero no me gustó Marco Berti en Calaf y me desagradó enormemente su Manrico.Quizás es algo relacionado por mi historial operístico en el que nos habituamos y damos por bueno un tipo de canto y rechazamos otro.A mi me parece que el fraseo y el legato (imprescindible en Verdi)) resultaron muy deficientes con portamentos de dudoso gusto(no como los de Bergonzi) y constantes coqueteos con la imprecisión tonal.Eso sí en “la pira” su caudal impacta pero es que Verdi es eso y mucho más.Personalmente el mejor Manrico de aquella despreciable producción(que espero no volver a ver jamas en la vida) de Gilbert Deflo fue Alfred Kim seguido de Giuseppe Gipali.Este último pese a tener mucho menos volumen vocal posee el estilo exacto que requiere el canto verdiano.Os dejo un enlace del aria de Foresto , a ver si os gusta. http://www.youtube.com/watch?v=6ZFqvd2xhXs

    M'agrada

    • alex

      Pues la discrepancia, apreciado Dandini, es sana.
      Las dos últimas funciones de Berti ( recuerdo el 27 y 30 de diciembre, son las que presencié), este tenor pareció sorprendentemente un “Corelli” y no solo de voz, sino que estuvo impecable en cuanto a línea y fraseo ( sus 2 mejores actuaciones liceísticas, incluso mejor en que en el Macduff de su debut).
      Gipali me pareció un tenorino y una voz totalmente inadecuada para Manrico y para este tipo de Verdi y si efectivamente, me gustó Kim.
      Reconozco que Berti es irregular y escenicamente es más que soso, pero en aquellas funciones del 27 y 30 dic. puedo asegurarte que bordó el role que efectivamente, ni es solo el ..a si ben mio, ni la pira…

      Comparaciones ya con Bergonzi o incluso con Corelli, Tucker o tenorazos similares del glorioso pasado, ni Berti ni ninguno de los tenores de los últimos 20 años

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: