INSISTINT EN EL DON GIOVANNI DEL MET 2016

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Serena Malfi i Simon Keenlyside Don Giovanni MET 2016 Fotografia Marty Sohl/The Metropolitan Opera

Potser cal donar-li una segona oportunitat, per això he pensat que potser molts de vosaltres agraireu la insistència i a més a més en a mi m’allibera de fer un apunt més extens, ja que no puc dedicar el dia a l’apunt que hagués volgut.

Això doncs si algú vol aprofitar l’avinentesa i si més continuar opinant d’aquest Don Giovanni després d’aquesta segona oportunitat, ja sap que ara tindrà l’oportunitat. Continua llegint

MET 2016/2017: DON GIOVANNI

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Simon Keenlyside (Don Giovanni) Marty Sohl/The Metropolitan Opera via AP

Quan es va estrenar aquesta producció l’any 2011 ja em va semblar lletja i no puc entendre com insisteixen en tornar-la a incorporar a la temporada del MET al cinema, són coses incomprensibles de l’edició que enguany ens arriba al cinema des de New York, mentre que altres títols de interès molt més notori, com Guillaume Tell s’han quedat fora.

Només si el cast hagués estat realment estel·lar s’hagués pogut admetre aquesta reposició cinc anys després d’haver-la vist, però si en l’edició del 2011 hi havia mancances, en la del 2016 n’hi continua havent i això que no ha repetit ningú, tret de Fabio Luisi, el director musical que ja aleshores em va agradar molt i que ahir em va tornar a meravellar per la dinàmica dramàtica de la seva direcció nítida, vital i enèrgica, a estones vertiginosa. Continua llegint

EL MET AL CINEMA: DON GIOVANNI

Mariusz Kwiecien (Don Giovanni al MET)

Jo creia que la nova producció de Don Giovanni al MET, ara que semblava que el teatre novaiorquès havia començat a desempolsegar-se de la tradició més rància, seria una proposta una mica més arriscada que la que ens proposa Michael Grandage, però m’he equivocat, ja que és vella tot just a l’estrena.

El gran merit d’aquesta nova producció, sota el meu parer, és la vessant musical, amb una direcció vital, enèrgica, nerviosa, dramàtica i sempre en tensió, sense defallir. El mestre Fabio Luisi sap acompanyar els grans moments concertants i les àries, d’això no en tenia cap dubte, però també en els importantíssims recitatius la meravellosa orquestra del MET ha estat un prodigi de teatralitat, de bellesa de so, de qualitat estratosfèrica, amb uns solistes de somni i una corda que enlluerna. Llàstima que encara no disposi de la banda sonora d’aquesta funció, ja que ara us deixaria escoltant el recitatiu “In quali  eccesi, o Numi!” de l’ària de Donna Elvira “Mi tradi”, per tal de il·lustrar-vos aquest magisteri del mestre i la qualitat, mil vegades lloada i demostrada de l’orquestra. Senzillament prodigiosa la tensió dramàtica i la qualitat sonora.