René pape (Gurnemanz), Jonas Kaufmann (Parsifal) i Katarina Dalayman (Kundry) a l’acte 3er de Parsifal al MET, producció de François Girard.Fotografia Ken Howard
Sense cap mena de dubte i a manca de dos títols, aquest Parsifal és la representació de la temporada del MET al cinema i una de les millors des de que el teatre novaiorquès té a bé oferir-nos el més exquisit de les seves espectaculars programacions.
Per tal de que un Parsifal esdevingui l’esdeveniment que ha resultat ser, és imprescindible comptar amb un director musical excepcional i penso que molt pocs discutiran la immensitat artística i musical de Daniele Gatti en general i amb aquesta partitura en particular. D’ençà de les representacions al Festival de Bayreuth, amb la discutida i imprescindible producció de Herheim, el director milanès ha esdevingut un referent parsifalià, i amb aquesta producció al MET quasi m’atreviria a dir que s’ha superat.
No és fàcil excel·lir amb una concepció tan lenta, amb uns tempos tan pausats i reposats, ja que el més fàcil és acabar caient en el manierisme i o el narcisisme obsessiu de la recerca de la bellesa del so, deixant caure la tensió dramàtica i acaba avorrint, més encara si tenim en compte la llargària d’aquesta òpera en mans de qualsevol director.
Daniele Gatti seguint l’escola Kna decideix que Parsifal és una obra contemplativa, pausada, que requereix un canvi de xip abans d’entrar, ja que el món conegut desapareix i per tant hem de viure el festival sacra amb unció espiritual i mística que els tempos més lleugers trenquen a favor d’un dramatisme més mundà. El mestre Gatti que no defuig el tractament del color orquestral malgrat aquesta parsimònia discursiva, té la grandíssima virtut de mantenir en tot moment el pols dramàtic i penso que això és el més difícil en aquesta interpretació tan arriscada, que a molts els pot semblar exasperant i que en a mi m’ha semblat d’absolut reclinatori, en tots els tres actes però especialment en el darrer, on les cotes d’espiritualitat i dramatisme han vorejat per a mi, la perfecció.
Hi han hagut diversos moments importants, de calfreds i esgarrifances emotives impactants, però en a mi, a la meva sensibilitat s’han concentrat en el fabulós tercer acte, amb el relat de l’imponent René Pape (Gurnemanz), l’entrada de Parsifal, l’encanteri del Divendres Sant i el darrer canvi d’escena. També amb el segon monòleg d’Amfortas, quan Peter Mattei s’ha superat a si mateix oferint un lacerant, punyent i antològic segon monòleg, i finalment en l’apoteosi mística del final, Gatti ha estat inoblidable, i això que en els dos primers ja m’ha entusiasmat. Sorprenent a més a més que ho hagi fet de memòria, sense partitura. Serà per alguna cosa que és el director referent per aquesta òpera.
L’Orquestra del MET, malgrat els trucs dels enginyers de so de la transmissió cinematogràfica, que desvirtuen la realitat del teatre tant en els aspectes vocals com orquestrals, ha tingut una tarda/nit gloriosa. La gravació de radio ens donarà la dimensió justa d’un treball excepcional. També el Cor del Metropolitan, especialment el d’homes, que han de treballar molt més, ha vorejat la perfecció. Hi ha que veure quina millora ha experimentat el Cor del MET!, tan sols cal escoltar gravacions de fa uns 20 anys per adonar-se’n d’aquest magnífic i sorprenent canvi.
Katarina Dalayman, Jonas Kaufmann i René Pape al primer acte de Parsifal al MET, producció de François Girard. Fotografia de Ken Howard.
Un cop garantida la part musical, i garantida amb aquest nivell, calia reunir un cast a l’alçada del repte. El MET va oferir el primer Parsifal a Jonas Kaufmann i el tenor alemany, en un crescendo d’excel·lència difícilment comparable a cap altre cantant de l’actualitat, alterna el Faust de Gounod o el Werther de Massanet amb Parsifal, quelcom deixeu-me dir que tan sols a l’abast dels més grans. Ens falta la indispensable perspectiva històrica per saber-ho valorar en la justa mesura. No cal recordar el que li deien a Domingo, persones que ara, just ara, es deleixen per les aventures barítonals del tenor madrileny, mentre que quan també cantava Parsifal, i no cal dir els seus primers, i no tant primers Otello, li deien de tot. Doncs bé, amb Kaufmann passarà el mateix i mentre ara encara hi ha qui es creu que carregant-se’l sistemàticament es posa la pàtina d’entès, deixant de gaudir en el seu just moment de la glòria que suposa tenir el privilegi d’escoltar un Wagner cantat d’aquesta manera tan musical, intensa, lírica i heroica, amb un desplegament de mitjans tècnics i expressius excepcionals. Quants tenors hi ha hagut que hagin estat capaços de regular el so i apianar en un tercer acte de Parsifal? Quants ho han fet tan bonic i tan intens?. Quants ho han dit tan bé, tan expressiu, amb tant sentit, amb tant gust i sensibilitat, sense aparent esforç i amb la convicció que tenim sentint-lo, d’estar al davant al foll pur en el primer acte, de l’home en la seva expressió més carnal en el segon, i del redemptor en el tercer?. Amb els dits d’una mà potser en tindríem prou per triar la resta. Insisteixo, ens falta la perspectiva històrica i aquesta és l’estrena del tenor en aquest rol, el que ens espera!
Un dels rols més extenuants, o al menys a mi m’ho sembla, de tota la història de l’òpera és Gurnemanz. A part de tot el que canta en el primer i tercer acte, ha de ser extraordinàriament expressiu, noble i humà, ja que és molt fàcil caure en el tedi, i això en aquest rol és mortal. Escoltar a Sotin a Bayreuth (1985), amb “l’ajuda” del mestre Levine, i venir-me la son, és tota una cosa. René Pape que és un baix o quasi millor dir un baix-baríton, amb una veu preciosa, acostuma a no implicar-se del tot, i masses vegades queda absent, canta però no diu res. No ha estat el cas, per sort ahir René Pape estava tocat per la divinitat i va fer un Gurnemanz sensacional, ja en el primer acte, si bé la veu potser no ha lluit, especialment en els aguts, amb aquella facilitat de fa alguns anys, però quan ha arribat el tercer acte s’ha superat en veritat interpretativa i excel·lència canora, amb uns molt més que emotius encanteris del Divendres Sant. Una interpretació colpidora de veritat.
Els que fa temps que em seguiu recordareu la meva veneració per la soprano sueca Katarina Dalayman, d’acord que el seu registre agut massa sovint tendeix al crit, però la seva implicació dramàtica, i la qualitat d’un registre central i greu fora de discussió, em compensen alguns crits descarats o uns aguts escadussers, sobretot en actuacions en directa. No és en absolut el cas d’ahir. Aquesta Kundry és, d’ençà de la fabulosa Brangäne que té gravada amb Eaglen i Heppner de parella protagonista, també al MET, la millor prestació vocal que jo li recordi. En cap moment de l’extraordinària exigència vocal del rol, ha defallit, trontollat o errat, nio en les notes més agudes, ni en les més greus. Kundry té una tessitura inclement que abraça des de el Sol2 al Si4, amb algun salt d’octava tan perillós com espectacular, doncs bé, la senyora Dalayman ho ha fet tot perfecte, tècnicament irreprotxable i sobretot, com és habitual en ella, dramàticament molt intensa, jo diria que de les tres sopranos dramàtiques sueques que triomfen amb mèrits propis avui en dia en aquest exigent repertori, Stemme, Theorin i ella, per a mi Dalayman és la més intensa i d’expressió més càlida, sempre m’ha recordat a la millor Eva Marton.
No li tenia gran estima Peter Mattei, sempre l’havia trobat distant i amb una veu massa pàl·lida per fer front als rols del seu repertori. Ni el seu celebrat Don Giovanni, ni tampoc l’Oneguin em semblaven tan transcendents com molta gent deia, tot iq ue al Liceu em va agradar molt cantant la part de baríton del War Requiem de Britten. Tanmateix quan vaig veure anunciat que ell seria Amfortas, un rol apassionant, vaig arronsar el nas. Rectificar és de savis, i no és que me’n consideri, ni molt menys, però de moment rectifico a veure si amb els anys assoleixo una mica de saviesa. El baríton suec ha cantat un Amfortas meravellós, intens, sofrent, dramàtic. Si bé en el primer monòleg, per trobar-li alguna cosa, m’ha semblat mancat de greus, en el “Ja, wehe! Wehe! Weh über mich! del darrer acte m’ha esborronat de dalt a baix, acompanyant l’esgarrifós lament amb una actuació escènica colpidora (m’ha fet patir molt el maltracte, suposo que escènic, que ha patit un dels seus portadors durant tota la representació). La millor i de llarg, interpretació que he vist mai de Peter Mattei.
El injustament maltractat Evgeny Nikitin, portador d’un tatuatge conflictiu que li va valer l’ignominiosa destitució Bayreuyhiana de l’estiu passat, ha cantat de manera imponent el malvat Klingsor. El MET, bàsicament sustentat per una gran part de les subvencions i esponsoritzacions de milionaris jueus, no ha tingut cap problema moral per ovacionar a Nikitin, no n’hi havia per menys, el seu Klingsor m’ha semblat esplèndid. Aviat el tindrem al Palau cantant aquell anunciat i inquietant Holandès dirigir per Minkovski, espero que repeteixi la intensitat desplegada ahir.
Rúni Brattaberg ha cantat el Titurel fora d’escena, per tant les frases que hem sentit amplificades en l’amplificació generalitzada de la transmissió, no sé fins a quin punt ens informen realment d’alguna cosa. Bé, i sembla que en l’ambient de lògica eufòria del final, ha rebut la seva dosi d’èxit.
Excel·lents les noies flors, en especial Lei Xu, o suposo que era ella per les característiques facials i la correspondència amb el cognom, tot i que mai se sap. Tant ella com la resta han estat francament molt ben cantades i molt ben acoblades.
També molt bé les parts menors dels escuders, els dos cavallers i la veu celestial.
Una representació musical i vocalment de disc, i dels disc que maquen una època.
Parsifal (MET 2013) Acte 1er Producció de François Girard. Foto Ken Howard
La nova producció, amb coproducció amb l’Opéra National de Lyon i the Canadian Opera Company, és del director canadenc François Girard, que compte amb una reconeguda filmografia
- Silk (2007)
- El violín rojo (1998)
- Thirty Two Short Films About Glenn Gould (1993)
- Cargo (1990)
- Cirque du Soleil ZED (2008)
- Cirque du Soleil ZARKANA (2011)
Amb aquesta producció he tingut sentiments contraposats, ja que en el primer acte m’ha interessat molt el retorn a les essències de Wieland Wagner, amb la utilització de la llum, i aquí l’imprescindible vídeo de les produccions modernes, projectant sobre en el omnipresent ciclorama, suggeridores plasticitats altament gratificants, mentre que en l’escena pràcticament no hi ha res, tret d’un plano lleugerament inclinat amb textures diverses i unes cadires força destrempants en un context tan simbòlic.
L’època que passa l’acció, per el vestuari, sembla l’actual, si bé també podria ser en un imminent futur, en qualsevol cas és el de menys, ja que l’únic que pretén el vestuari és apropar-nos l’espiritualitat del missatge, evitant malls i cuirasses que hores d’ara poden fer més mal que bé. Plàsticament m’ha agradat la solució per el primer acte, si bé jo hagués buscat un vestuari més original en la contemporaneïtat, i una gestualitat menys “taichichuanesca” per els membres de la congregació.
Jonas kaufmann (Parsifal) i les noies flor al segon acte de Parsifal al MET, producció de François Girard. Foto Ken Howard.
En el segon acte, incomprensiblement després d’aquest concepte “essencialista” del primer, François Girard s’inventa una piscina de Klingsor en lloc del sempre perillós jardí, i les temptadores noies flors esdevenen una espècie de nimfes d’aigua, o qui sap si vampires, o noies en tractament d’una menstruació complicada. El cas és que sobre uns piscina de no sé quants milers de litres d’aigua escalfada per tal de que els cantants/actors hagin de mullar-se, i mai millor dit, i pertinentment tenyida de roig sanguinolent, tot acaba prenent un caire Draculesc que m’allunya automàticament de la seducció carnal i eròtica que suposadament havia de tenir lloc en aquest jardí encantat.
Jonas Kaufmann i Katarina Dalayman al segon acte de parsifal al MET, producció de François Girard. Fotografia deKen Howard
Mai, malgrat l’excel·lencia canora de Dalayman i Kaufmann m’he sentit seduït per una escena que m’ha arribat a molestar, ja que veure com tota aquella legió de “vampires” s’anaven mullant i tacant de roig la llenceria, fins ben bé mitja cama, m’impedia interioritzar la música tan ben servida. Tampoc ajudava gaire veure que en tota l’escena de la seducció, aquelles noies continuaven presents fent de voyeurs, i al cap i a la fi, per dir-nos que la sang d’Amfortas ho taca tot, no calia el dispendi d’aigua, ni materialitzar-ho tan al peu de la lletra. Les llances omnipresents encerclant un matalàs sobre un somier, òbviament tacats cada vegada més de sang, no ajudaven a fer d’aquest espai teòricament seductor, el més idoni dels llocs per acabar fent sucumbir a Parsifal de la seva tossuda puresa. Decebedor segon acte.
En el tercer tornem una mica al concepte del primer, com era d’esperar, si bé les referencies visuals, van passar del encontres a la tercera fase del primer acte, a imatges pictòriques que tant podrien ser de El Bosco com de Bruegel en l’escena inicial d’un camp erm, amb unes figures a contrallum que recordaven les criatures pintades pel genis esmentats , sense oblidar els cels tenebrosos i ocres de Zurbaran, o fins i tot algunes imatges del cine de John Ford. Tot això en un context d’amenaça dramàtica imminent, en mig de la desolació d’una congregació desfeta i aterrida per la mort de Titurel i l’agonia d’Amfortas. Durant aquest tercer acte és quan m’he concentrat més amb la música i l’escena, m’ha semblat una autèntica troballa.
Joanas Kaufmann, Parsifal al MET, quan li posen la camisa blanca, guanya molt Foto Ken Howard
No és una producció inoblidable, res a veure amb l’impacte de la del Liceu deguda a Klaus Guth, ni amb la paranoia de Harheim a Bayreuth, però suposa un canvi històric al MET després del immobilisme d’Otto Schenk, tan respectuós amb l’original com distant i buit en el resultats. Ha rebut, cosa insòlita al MET una protesta prou audible, per part d’algun espectador que desitjava que les nenes flors encara no menstruessin.
Per a mi una representació inoblidable en molt aspectes i amb alguna errada notable a la producció, però una fita operística molt important.
Quan jo mateix em queixo de que no tenim cantants wagnerians no sóc ni just ni sincer, el Parsifal d’ahir al MET es pot posar perfectament al costat de tots aquells que fa anys i panys que romanen en les prestatgeries o discs durs de cadascun de nosaltres.
Tan aviat disposi de l’àudio l’inclouré a l’apunt. Sin un dia m’arribés el vídeo, treure el reclinatori i us ho faré saber.
PARSIFAL
Richard Wagner
Parsifal…………….Jonas Kaufmann
Kundry………………Katarina Dalayman
Amfortas…………….Peter Mattei
Gurnemanz……………René Pape
Klingsor…………….Evgeny Nikitin
Titurel……………..Rúni Brattaberg
Voice……………….Maria Zifchak
First Esquire………..Jennifer Forni
Second Esquire……….Lauren McNeese
Third Esquire………..Andrew Stenson
Fourth Esquire……….Mario Chang
First Knight…………Mark Schowalter
Second Knight………..Ryan Speedo Green
Flower Maidens: Kiera Duffy, Lei Xu, Irene Roberts, Haeran Hong, Katherine Whyte, Heather Johnson
Conductor……………Daniele Gatti
Production…………..François Girard
Set Designer…………Michael Levine
Costume Designer……..Thibault Vancraenenbroeck
Lighting Designer…….David Finn
Video Designer……….Peter Flaherty
Choreographer………..Carolyn Choa
Dramaturg……………Serge Lamothe
ENLLAÇOS (mp3)
- http://rapidshare.com/files/2859925931/Parsifal_MET_020313_%20Acte1_1.mp3
- http://rapidshare.com/files/643687829/Parsifal_MET_020313_%20Acte1_2.mp3
- http://rapidshare.com/files/493030121/Parsifal_MET_020313_%20Acte2.mp3
- http://rapidshare.com/files/1140685745/Parsifal_MET_020313_%20Acte3.mp3
No me’n puc estar de dir que com es de ben rebuda una camisa blanca, ben entallada i planxada, dóna una prestància i elegància a qui la porta, del tot recomanable 😉 És una dolenteria que tots els que hagin vist la producció entendran, encara que potser no compartiran.
Bon diumenge!
IN FERNEM LAND 
¡¡¡¡ELS ENLLAÇOS,depresa, si us plau!!!!!
Fenomenal crònica.
M'agradaM'agrada
Paciència.
Les preses no acostumen a ser bones.
M'agradaM'agrada
T´has deixat de destacar lo millor, l´inici del segon acte amb la primera intervenció de Klingsor 😉 Un plaer de crònica, Joaquim, com sempre. Això sí: haurem de començar a pensar entre tots com hauríem de dir a partir d´ara que un grup de cantants han estat molt conjuntades. Lo d´”acoblades” hauríem de mirar d´evitar-ho, que això avui dia… I finalment un prec als històrics: que algú deixi anar l´anècdota de Ludwig Weber i el seu Gurnemanz! Els nous li agrairan.
M'agradaM'agrada
No entenc lo de “acoblades” i quina es l’anècdota de Ludwig Weber?
M'agradaM'agrada
Lo d´”acoblades” era un acudit dolent dels meus sobre les amplificacions que de tant en tant ens volen colar. L´anècdota de Weber m´hagués estimat més que ho expliqués algun veterà que no pas jo, que no forma part dels meus referents. Però a internet es pot trobar explicada de manera força divertida. Te la deixo tal qual:
Le explicaba yo, que soy también algo viejo, que había visto el famoso Ludwig Weber, una de los más grandes bajos de todos los tiempos, famoso Ochs en Viena y Gurnemanz en PARSIFAL, cantando el ROSENKAVALIER en el Liceo en 1957. Y de Ludwig Weber me contó una anécdota.
El señor Ludwig Weber, vienés, era famosíssimo en su ciudad. No podír ir por la calle o a un restaurant sin que no le pidieran autógrafos y fotos. Una vez tomó un tren y se fue a Salzburg, en primera clase, claro. En el vagón sólo había una señora de aspecto respectable que leía un libro. Weber se le acercó, le sonrió, y ella lo miró con cara de sorpresa pero continuó leyendo. Weber, que se sintió reconocido, repitió la sonrisa y para aclararlo dijo “Weber”. La mujer lo miró algo alarmada. Y él concretó: “Wiener Staatsoper”. Así seguro que ella lo situaría. Weber se dio cuenta que la mujer ya no leía, sólo evitaba mirarlo. Entonces se le puso delante, miró al suelo y dijo: “Usted no ha visto nunca mi Gurnemanz?” Y ella saltó: “Cuidado con lo que me enseña porque disparo el freno de alarma del tren”
M'agradaM'agrada
És una anècdota deliciosa que explica sovint un il·lustre infernemlandaire.
M'agradaM'agrada
Escoltada per Catalunya Música em va semblar una excel·lent versió
M'agradaM'agrada
Ho va ser, i això confirma allò de que quan una representació és referencial les que fins ara ho eren n’afegeixen una més a la llista.
Per tant cal seguir preparant-nos, escoltant moltes versions i comparar, ja que quan una representació és excepcional com la d’ahir, no hi ha res que li faci ombra.
M'agradaM'agrada
Una tarde impresionante e inolvidable. Qué maravilla…Y vía audio,también ha maravillado ¡Saludos, infernems!
M'agradaM'agrada
Eso aún es más notorio, puesto que a menudo, solamente la banda sonora muestra sin “estorbos” visuales la verdad.
M'agradaM'agrada
Me se ha pasao…. No me doy cabezazos porque ya sólo me faltaría eso.
M'agradaM'agrada
Mirarem de trobar-hi solució tan aviat sigui possible, però se’t va trobar a faltar en un esdeveniment com aquest que ja es preveia bo, però no tant.
M'agradaM'agrada
Majestuós Parsifal. Amb tot el temps del món per recrear-se en la musica. Jo he de confessar que al principi, em posava una mica nerviosa la lentitut i la parsimonia del mestre Gatti, l’overtura em va semblar quasi sincopada, peró poc a poc vaig anar entrant en “l’esperit del viatge”, del que parlaven tant Gatti com Girard, i m’ho vaig prendre amb calma. Parsifal vol aixó: calma i deixar-se anar. Em va entusiasmar Kaufmann, peró aixó ja ho esperava. El que no m’esperava es que algun cop a la vida el senyor Pape m’arrivés a emocionar, i ahir ho va fer. El tercer acte va ser la “puntilla”, fantàstic! Tots els altres, com tu dius a la crónica, que es excel·lent!
M'agradaM'agrada
Ahir va ser un d’aquells que de tant en tant Wagner baixa a la terra i ho fa tot possible 😉
M'agradaM'agrada
Moltísimes gràcies Joaquim per la teva crónica, com sempre excel·lent! M’has posat les dents llarges amb el tercer acte que ja no vam poder veure, estavem derrotats. ¡Quina llástima! :-S
Espero reposicio al cinema en diferit! jeje! A mi, l’escenografia m’ha agradat molt als dos actes vistos i no m’ha molestat gens tanta sang que anava pujant als vesits. Apart de la carnalitat jo he entes la sang part del bany de sang que Parsifal organitza entre els guardians de Klingsor, no?
Visualment una escenificació espectacular en els colors bascis de la vida, blanc, vermell negre, molt encertat per el meu gust!
Ah, per cert, la traduccio als subtìtols de vegades penosa. Sembla que ara Parsifal te alguna cosa de “àguila”…?! (errada al traduïr ‘adelig’ = noble), 😉
Amb tota la resta estic d’acord amb el que escrius. Merci. (No se com aguantes per arribar a fer la crónica després … tens pilas de recanvi o qué?)
una abraçada i fins aviat!
M'agradaM'agrada
És una llàstima que et perdessis el tercer acte, és normal que el teu fill no aguantés fins al final, un Parsifal és molt fort.
Tan aviat es pugui arreglar l’absència d’aquesta representació en les nostres videoteques, no t’amoïnis que apareixerà per IFL.
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Si treuen el video intentaré aconseguir-ho. Em queda l’ilusió de que aviat veuré un Parsifal a Viena i será senceeeer, deixaré el nen a casa, jeje! encara que no será amb Gatti ni amb aquesta meravellosa posada en escena. i de mentres espero el trecer acte a pais llunya..jeje!
una abraçada.
M'agradaM'agrada
M'agradaM'agrada
Quien no lo haya visto posiblemente piense que exageremos, pero no hay ni un gramo de exageración en tu crónica, incluso denoto cierta prudencia. Mencionar a Kna (de quien no pude evitar acordarme) o la referencia a los grandes intérpretes wagnerianos, está absolutamente justificada. Un Parsifal de RECLINATORIO ABSOLUTO.
TODOS los cantantes, incluidas muchachas-flor, rozaron la perfección. Hacía mucho que no me encontraba con un Amfortas como Mattei (que tampoco había sido hasta hora objeto de mi devoción). La nobleza de Pape fue inigualable. La evolución del personaje que hace Kaufmann es maravillosa, con unos detalles vocales de auténtico lujo. Extraordinaria Dalayman. Magnífico Klingsor…
Y ante Gatti sólo cabe arrodillarse y agradecerle que nos haya permitido vivir una experiencia inolvidable.
La producción NO me gustó. Sólo salvaría detalles aislados del último acto. Pero me importó un rábano. La grandeza musical venció a la mamarrachada menstrual.
Y también sufrí viendo a esa especie de Jaime Ostos permanentemente vapuleado por Amfortas y en posturas imposibles…
Y comparto totalmente lo de la camisa blanca.
un abrazo
M'agradaM'agrada
A estas alturas tendría que tirar de Alaska para cantar aquello de “a quién le importa lo que yo diga?”
Ya podría bajar Angel Fernando Mayo en persona para darme una colleja, que yo lo de ayer lo situo en el altar de los Parsifal memorables de mi vida.
No pienso perder ni medio minuto en defender a unos cantantes que ayer hicieron removerse a más de uno en tumbas mentales y fosas reales.
Tampoco me importa mucho la propuesta escénica, me gustó mucho a ratos, pero ayer cerré en más de una ocasión los ojos, la belleza musical lo presidía todo, no es que me molestara la escena, pero en algunos momentos era demasiado superficial para tanta belleza auditiva.
M'agradaM'agrada
Tengo el audio de la primera función y evidentemente, es un excelente Parsifal. Ayer nada pude escuchar por estar fuera de bcn.
Amigo Joaquim, lo de Nikitin y Bayreuth nada tiene que ver con los sponsors privados – millonarios o no – que aman al Met, la música y la cultura y no por ser judíos de religión – ojo ,que son ciudadanos USA por nacimiento o naturalización! -, van a vetar al ruso.
Para evitar malos entendidos en estas épocas donde a veces surgen piques con el tema de las religiones, a los millonarios y en este caso sponsors de la cultura ( sea ópera, cine y teatro ), no hay que tratarlos por su credo religioso, sino por sus aportaciones de todo tipo, sean filantrópicas o no.
M'agradaM'agrada
Si los que pagan las temporadas del MET no le ponen objeción al Sr, Nikitin, que lo hicieran los directores de bayreuth, donde a pesar de los pesares todo rezuma un tufo repugnante, me parece ridículo.
Quería decir eso, nada más ni nada menos, ni religiones ni nada de nada.
El Sr, Nikitin tendrá o habrá tenido sus ideas, pero como todos los cantantes del mundo, y no por ello son vetados, a nadie se le debería preguntar en un trabajo cuales son sus ideas, mientras no afecte a nadie más que a él, se entiende.
M'agradaM'agrada
per cert, res averue, pero el cercle al primer acte ens recordava aixó:
Permés per mostrar-ho?
M'agradaM'agrada
Jajajajaja si!
M'agradaM'agrada
Imposible aquesta coreografia amb Gatti al podi, 😆
M'agradaM'agrada
doncs si, impossible! 😀
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies per la crònica, Joaquim. M’ha fet molta il·lusió veure en una crítica el nom d’un director actual, juntament amb el guardià de les essències wagnerianes, el gran Kna. Per desgràcia, el meu estómac no suporta aquestes escenografies. Veure aquestes vestuaris amb llances em fa una mica de pena.
M'agradaM'agrada
Benvolgut Josep—.
No sé si vas anar, però si ho haguessis fet te’n adonaries que el primer acte i en gran mesura el tercer, són un retorn a Wieland, o és que potser tampoc t’agradava el concepte Wieland Wagner per les obres del seu avi, és clar que allà comença TOT i potser encara no ho has paït. 🙂
També te’n haguessis adonat que davant de la magnificència de l’orquestra i els cantants no hi ha però que valgui.
M'agradaM'agrada
Algunos de vosotros sabéis que hemos tenido la gran suerte de asistir a una representación de este Parsifal en directo. No soy comentarista y nada entendida, solo me gusta o no, pero la experiencia de este Parsifal me ha entusiasmado tanto que me atrevo a compartirla. El primer acto fue excepcional, como dice Victor, ha sido una experiencia esotérica religiosa cristiana. Cuando acabó todo el público del MET continuó en silencio como si estuviéramos en un oficio religioso, en pleno recogimiento y eso que en el Met el público también aplaude antes de que acabe la música. La dramaturgia de François Girard con un fondo de cielo cambiante con nubes de tormenta y claros con una iluminación espectacular y un movimiento de los miembros del coro en el que al lado de los caballeros, también sitúa a mujeres, entre las que aparece Kundry, juntamente con la espectacular voz de René Pape y un Amfortas de Peter Mattei que hace creíble el sufrimiento de Amfortas y sobre todos ellos Parsifal, papel en el que en directo Jonas Kaufman no nos ha decepcionado lo más mínimo, antes al contrario, su voz en un teatro de ópera y este papel te transporta al séptimo cielo y su sensibilidad al interpretar al “tonto inocente ” lo hace creíble y sin olvidar la dirección de Daniele Gatti gran artífice de este clímax tan especial y que hizo sonar la orquesta excepcionalmente, todo ello nos hizo darnos cuenta de que estábamos asistiendo a un Parsifal de referencia y sin duda el mejor de los cuatro que yo he visto.
El segundo acto en el que una cascada de sangre convierte el suelo donde las muchachas flor están con los pies en el agua ( sangre ) y blandiendo una lanza que convierte el escenario en un bosque plateado en medio del cual aparece Klingsor (un Nikitin de una gran calidad ). El coro y las voces en el aria de las muchachas flor, como no, espectacular. Kundry de Dalayman nos gustó mucho tratando de seducir a Parsifal.
Del tercer acto Joaquim explica maravillosamente sus impresiones y de toda la ópera nos hace partícipe de sus conocimientos.
Nos hubiese gustado poder compartir este Parsifal en directo con todos vosotros y mientras estábamos viviendo este maravilloso momento, nos acordábamos especialmente de Joaquim y de Fede . Gracias a los dos por mantener esta comunidad ya no tan virtual .
M'agradaM'agrada
Quina enveja mes dolentaaaa!! 😉
Gràcies a vosaltres per compartir-ho!
M'agradaM'agrada
No sabeu lo content que vaig estar de saludar-vos al sortir!!!! (que bons que sou per passar pel yelmo a aquelles hores… 🙂 )
M'agradaM'agrada
I aquesta la crònica, en viu i en directe, d’uns espectadors coneguts i d’excepció. Si és que els que entrem a IFL som uns afortunats! Records! 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies per fer-me cas i compartir amb tothom el que em vas escriure en un correu privat.
Jo aniria a NY nadant per tal de veure aquest Parsifal, ja t’ho he dit tot.
M'agradaM'agrada
Gran Parsifal? No! Grandissim! Majestuòs! Sobirà! Musicalment meravellós, a l’alçada del geni musical creador i de l’última partitura que va concebre. Un equip vocal superb i un director musical que talment deu estar il.luminat pel mateix Wagner des del primer moviment de compàs. Jo tambè hi crec en el tempo de Gatti per a aquesta obra, com tambè combrego amb les seves pauses i silencis, i em pregunto qui pot tenir pressa per marxar quan s’escolta el tercer acte, catàrquic, existencial i místic, d’un Parsifal servit com es va fer ahir. Però és que no sabem que per anar a veure Parsifal s’ha de deixar el rellotge a casa? Sis hores? Però si a mi em semblen sis minuts! Tal es l’intemporalitat en que visc sempre aquesta obra sagrada!
Pel que fa a la dramaturgia i a l’escena m’han agradat molt el primer i el tercer actes. Molt. El segon no l’he entès. I vull remarcar un fet preocupant (pe a mi, és clar) que veig que s’està generalitzant: aquesta mania que tenen directors de escena en distreure’ns de l’esència dramatúrgica. Ben recent l’exemple de l’escena de la carta de Tatiana, oi?. Doncs ahir: és que l’escena Kundry/Parsifal, per si mateixa, amb grandíssims cantants i bons actors, recolzats per un director i una música superba, no omplen d’emoció ells solets, no ja l’escena sino el prosceni, la platea, el cinquè pis, el foyer i l’edifici sencer?
M'agradaM'agrada
Jo en algun moment vaig pensar que tot allò amb la producció de Claus Guth podria ser el summum.
M'agradaM'agrada
Que greu em sap haver-m’ho perdut. Hauré de conformar-me amb la pantalleta de 22″ quan estiga disponible el vídeo.
M'agradaM'agrada
O potser a la reposició al cinema com van fer l’any passat i aleshores si que et dic que no val a badar
M'agradaM'agrada
El que vam veure/escoltar ahir va ser inoblidable!!!!!
Era el meu primer Parsifal (ja que sóc joveníssim) i anava “cagat” i també anava molt equivocat! Quina òpera! És cert que al 1er acte no vaig acabar d’entrar, però el 2n va ser perfecte, i el 3er ja va ser un somni! Aquesta ja la posos dins del meu top ten d’òperes perfectes… jejeje 😉
La direcció del Gatti no em va deixar reposar, quina tensió!!!! de 10!
Jo sempre ho dic, que el Kaufmann és el millor tenor de l’actualitat, i amb molta diferència, moltíssima! I ahir va quedar demostrat… Com pot cantar amb tanta facilitat??? Com pot apianar com apiana???? Com pot fer els aguts com els fa????? Aquest Sr és un prodigi!!!!!!!!!!!!!!!!! 😀 (estic d’acord amb lo de la camisa… pobres les fans que s’esperaven una tableta de chocolate… jejejeje)
El Pape el vaig trobar molt implicat (cosa rara) però no sempre interpretava el que deia… La veu és tan bonica, tan perfecta, que no em fa falta que actui millor, ja en tinc prou!
Peter Mattei em va sorprendre moltíssim! Jo el vaig veure pel cine farà un any i mig amb el Don Giovanni de la Scala, però llavors no em va semblar tant bo com ahir! La veu és molt molt bonica, i sap actuar de conya! Super bé!
També em va agradar molt la Kundry de la Dalayman, quina manera de colocar els aguts!!!!! I com actuava! (jo trobo més intensa la Theorin… no recordes la seva narració d’Isolde??? jijijiji)
El Nikitin és bo no? A mi m va agradar bastant, tot i que de tot el cast va ser el que menys em va agradar, però també molt bé!
Les pseudoflors també van estar molt bé!
(com em repeteixo amb els molt/super bé… es nota que em va entusiasmar oi???)
El cor fantàstic!!!! El final va ser espectacular i molt emotiu!
A mi l’escena em va encantar (menys el llit) a mi em va semblar bonica, i jo que sé! que me va agradar moltíssim! Si m’he de quedar amb un acte em quedo amb el de la menstruació! (no!!! és broma, amb el 3er!!!!!!!!)
Espero que la funció d’ahir l’editin en DVD! S’hauria de fer!
Una funció inoblidable! Molt content de poder parlar amb molts de vosaltres un altre cop! I gràcies al Víctor i la Maribel per apropar-se al cinema per explicar-nos les seves aventures pel Met!!!!!! 😀
M'agradaM'agrada
Escolta més a Dalayman i ja m’ho sabràs dir, et recordo que la Theorin fins que no la vas veure en directa la tenies crucificada 😉 pobreta meva, doncs amb Dalaymann et passarà el mateix, ambdues són molt més càlides que Stemme, de veu més segura i perfecta.
M'agradaM'agrada
Tanta emoció que no he dormit bé. Un gran Parsifal, Déu vulgui que surti en dvd o millor al YT. Cantants, Música i paisatges absolutaments colpidors.
Llàstima tanta sang líquida. Uns plaquetes al segon acte, haurien anat bé.
Aquests àudios, que arribin, què el principi del segon acte me’l van boicotejar!
Gran crònica, Joaquim, t’enllaço ara mateix.
M'agradaM'agrada
Si t’explico a l’hora que vaig anar a dormir jo, no t’ho creuries.
Ahir potser és el dia més gloriós de l’era Gelb.
M'agradaM'agrada
Quan vaig sortir del yelmo vaig decidir que sería l’ últim Parsifal que aniría a veure ja que serà impossible per mi superar el nivell general de plaer del que vaig gaudir ahir amb aquesta òpera, la resta, tots els matissos analitzats per el Joaquim i els que heu comentat més amunt estic totalment d’acord,ara a esperar poder tornar a veure-la en video. L’espera del canvi de la bata de fuster del Kaufmann per la camisa blanca se’n va fer eterna!
M'agradaM'agrada
Això ho deies ahir, però avui segur que ja tens ganes de tornar a veure un Parsifal, a veure si superem el d’ahir, tot és possible.
M'agradaM'agrada
En arribar a casa després del concert del Palau vaig, possar la radio. Escoltant el preciós tercer acte,no sols vaig gaudir de les veus de Kaufmann, Pape i Mattei que varen estar magnífiques, per mi el que em va possar la pell de gallina va ser la direcció musical de Daniele Gatti.
M'agradaM'agrada
Ahir estimada Isolda, i malgrat que no es pot estar a tot arreu i el Sr, Mehta, és el Sr, Mehta, et varem trobar a faltar a can MET dels pobres,
M'agradaM'agrada
La crítica molt ben feta, felicitats Joaquim. Per mi dels 4 anys que vaig a l’òpera no havia sentit mai una representació tant excepcional com la d’ahir. Tot i que si que es podrien discutir coses sobre la escenografia a mi em va semblar molt visual i atractiva visualment, encara que hi hagin coses que no s’adiessin massa a la història com la menstruació que li va agradar tant al Joaquim jaja. Vocalment va ser miraculosa em va entusiasmar, i personalment la vaig trobar creixent. Fins arribar a un tercer acte de somni musical, no només pels cantants sinó també per la direcció musical, orquestra i per descomptat la espectacularitat visual d’aquest tercer acte. Ahir crec que vam estar presenciant al cine un Parsifal que amb els anys serà de referència. A més crec que ens vam trobar amb el espectacle total que volia Wagner perquè realment no veies a escena una obra de teatre, sinó que semblava que estiguessis veient una película. Ahir va ser la meva primera òpera al cine i pensava “esperem que no s’em faci pesada”, i puc afirmar que realment no vaig treure els ulls de la pantalla em va semblar increible, i ja tinc ganes de tornar a veure una altre òpera al cine, sobretot un altre Wagner.
M'agradaM'agrada
Ja ho és ara de referència, la perspectiva històrica, en aquest cas tan sols servirà per engrandir-la.
Gràcies per comentar i per la generositat de les teves lloances.
M'agradaM'agrada
Joaquim…lo de Evgeny Nikitin i Bayreuth va ser l’estiu passat, no?
M'agradaM'agrada
¿Te puedo contestar yo? Sí, fue este verano pasado.
M'agradaM'agrada
Cert, l’estiu passat.
M'agradaM'agrada
Després d’aquesta fantàstica crònica donc per sentat que l’escoltaré aquest audio amb tota la voluntat de que soc capaç tractanse de Wagner.Malgrat que vaig entrar a l’òpera amb el Vaixell Fantasma he de dir que em costa molt entrar-hi,però “c’est fini”
Gràcies,Joaquim,la sensaciò que tinc en llegir el teu comentari es que l’has escrit només per mí,em fas veure coses que soc incapaç de valorar.El meu fill m’ha donat per perduda en el camp wagnerià però s’acabat…..
M'agradaM'agrada
Potser per a tu no ho seria d’excepcional, no està escrit enlloc que tothom hagi de se wagnerià, però si ho ets, el d’ahir va ser una fita.
M'agradaM'agrada
Amb aquesta crònica i els comentaris que en segueixen, no n’hi ha prou amb valorar amb un “Caram que bó!” l’apunt. Gràcies Joaquim per fer-ho possible i (a tots plegats) per ajudar-me a estimar cada cop més la música.
M'agradaM'agrada
És un plaer escriure un apunt quan surts d’una representació com aquesta
M'agradaM'agrada
Me he sentado un rato al ordenador a escribir y he cometido el error de darle al Play del Parsifal de ayer: http://www.bbc.co.uk/programmes/b01r0ynw
En menos de cinco minutos de obertura, Gatti me tiene otra vez tocando el cielo. A ver quién trabaja ahora…
¡¡Vaya Parsifalazo!! Ya habéis comentado todo lo comentable. Yo nada más diré que me gustó también el tercer acto. El juego de la sangre como símbolo del pecado y la redención me pareció muy interesante. ¿Mucha sangre? Puede ser, pero la “humedad” continua del segundo acto contrasta bien con la tierra yerma de los otros dos. Destacar la alusión continua a lo femenino (la copa del grial) y lo masculino (la lanza), que al final de la ópera se unen para obrar el milagro.
La escena que más me impactó, sin duda, fue la del entierro de Titurel, con ese coro terrorífico y la visión tan pictórica de unos hombres llevando el cuerpo envuelto en el sudario de Titurel y otros cargando con Amfortas herido, haciendo referencia a las pinturas del entierro de Cristo y el descendimiento de la cruz respectivamente. ¡¡¡Sublime!!!
M'agradaM'agrada
ohhh gracias, ya estoy escuchando lo que nos perdimos. De la hemorragia, hablo en mi casa.
No cabe duda que la propuesta fue muy visual y coreográfica.
M'agradaM'agrada
No puedo compartir lo de la sangre, sobretodo porque estas genialidades quedan en nada al lado de la excepcionalidad de lo escuchado.
M'agradaM'agrada
Gracias Marga por el enlace. Estoy disfrutando muchísimo,más que el sábado en el cineya que no me gustaron (o no entendí) la producción y la tradución fué tediosa aparte de ciertos errores detectados por IFL´s más doctos. Lo dicho: gracias por compartir!
M'agradaM'agrada
Giacomo, ya tienes los enlaces en IFL para disfrutarlo cuando quieras. 🙂
M'agradaM'agrada
Absolutament d’acord amb la teva crònica, Joaquim, i amb quasi tots els comentaris. Ahir va ser un d’aquells dies que em costarà esborrar de la memòria. Kaufmann per a mi es va superar a ell mateix, magnifica Katarina Dalayman, aixì com René Pape, sobretot al tercer acte. Francament em va sorprendre l’Amfortas de Peter Mattei, no m’imaginava que ho faria tant bé. Impactant el Klingsor d’E. Nikitin. Estic per comprar-me una entrada per anar a veure l’Holandès. Em va agradar moltíssim la direcció de Daniele Gatti, aquest tempo tant lent convida a la reflexió, però no per aixó, tal com has dit, trenca el ritme del drama. Les noies flor sensacionals.
Pel que fa la posada en escena, a mi em va agradar, sobretot el tercer acte, hi va haver moments sublims. Potser del 2n acte em va sobrar el xipolleig, però ara que acabo de llegir la lectura que en fa la Marga, comparteixo la seva interpretació.
En resum, un Parsifal absolutament de referència.
M'agradaM'agrada
A veure si podem penjar el vídeo, serà la cirereta del gran pastís.
M'agradaM'agrada
No el vaig poder seguir sencer per Catalunya música, però el que vaig sentir em va semblar extraordinari. Gran barretada per Gatti i l’orquestra! Magistral !!. I també Pappe i Kaufmann, i…En resum una versió sensacional!. Esperem els enllaços amb fervor i impaciéncia. Quan Wagner es interpretat així et dones compte de la seva absoluta grandesa musical. La música adquireix una altre dimensió, com si passessim a l’espai-temps que anuncia Gurnemanz al final del primer quadre del primer acte fent de precursor de Einstein…Quina enveja dels novayorquesos!
M'agradaM'agrada
Sortint d’un Wagner d’aquest nivell, o escoltes més Wagner, o el silenci….
M'agradaM'agrada
Magistral musical y vocalmente e interesante el concepto escénico.Un Pasifal redimido y redentor. Es el momento de los perdedores y de la necesidad de sentirse redimido por algún héroe aunque no lo sea. Grandioso final incluida la camisa blanca, todo un símbolo.
M'agradaM'agrada
Hola Miguel, bienvenido a IFL.
Gracias por comentar y dejarnos tu opinión de una representación para el absoluto recuerdo.
Vuelve cuando quieras
M'agradaM'agrada
Jo tampòc el vaig poguer escoltar senser, i espero amb ansia els enllàços Joaquim , si surt en DVD deixaré caure la idea pel meu aniversari , espero que caiguin…….
M'agradaM'agrada
De moment deixaré l’àudio i el vídeo si ve, serà tractat en tots els honors reclinatoriables possibles.
M'agradaM'agrada
Vaig disfrutar moltíssim.M’en alegro que finalment hagis pogut gaudir amb Peter Mattei.La seva musicalitat i la seva interpretació,allunyades de la rutina wagneriana, em van semblar fora de sèrie.Jonas Kaufmann en estat de gràcia,tot li surtia be…Rene Pape ha perdut una mica de llum en el timbre pero segueix sent un referent.Excel·lent sorpresa la de la Kundry de Katarina Dalayman.Sap matisar ,sap expressar i l’agut malgrat ser un pel cridat és millor i més segur que el de Violeta Urmana o Anja Kampe.Daniele Gatti sentant cátedra en una obra que domina a la perfecció.Incomprensible que el Met no reposi l’obra la temporada vinent després de l’inmens èxit assolit.La producció que ja havia vist a Lyon em va agradar molt ,sobre tot 1º i 3º actes sense superar la del Liceu de Claus Guth.
A algú se li acut un quartet protagonista actual superior a aquest ?
M'agradaM'agrada
el NYT opina igual
There is much to admire in Mr. Girard’s thoughtful and intrepid staging, full of striking imagery. The blocking of the chorus, extras and dancers is theatrical and elegant. (Carolyn Choa is the choreographer.) The Met has assembled about the best “Parsifal” cast available today: the charismatic tenor Jonas Kaufmann sings the title role; the great bass René Pape is the veteran knight Gurnemanz, a role he owns; and the baritone Peter Mattei as Amfortas, in terrific voice, dares to bring out the rashness and inner desires of this stricken leader.
M'agradaM'agrada
Què vol dir rutina wagneriana?, ell més aviat acostuma a ser rutinari però ahir tots estaven absolutament en estat de gràcia fins i tot Dalayman NO va cridar 🙂 i Pape va interpretar.
M'agradaM'agrada
Esperaré el Blu-ray ….con ansias casi enfermizas….
Yo sin que sirva de precedente… te daré la razón en una casi desapercibida apreciación tuya…….
Jonás está infinitamente mejor……….con camisa……
No se puede tener todo !!!!!
Besos a todos/as
Emilio-Bcn
M'agradaM'agrada
Te busqué por el Icària y pense, esos se han ido a New York a verlo en directo!!!! jajajajajaja.
Fue algo excepcional. y con camisa o pijama (ya verás), mucho mejor.
M'agradaM'agrada
Quisiera romper una lanza (…) por la escenografía del segundo acto que contiene la interpretación de fondo de M.Girard que me parece brillante (por usar el mismo adjetivo que el New York Times).
En su visión, el centro de gravedad de la obra es la Sangre que, ya en el primer acto, aparece fluyendo por el rio que divide en dos la escena .
El segundo acto erige el ‘castillo’ de Klingsor dentro de la herida de Amfortas con la cascada de sangre (6000 litros de agua, glicerina y colorante).
El propio Kaufmann dice:
“There is blood everywhere in this opera. It’s about this wound that never heals, so why not play the second act inside this wound?”
Y ahora aporto mi ‘pirueta final’
Me recuerda a la película TRON (quizás por deformación profesional). Cuando Parsifal vence a Klingsor la sangre desaparece. Y este instante conecta con la curación de Amfortas del tercer acto.
Añadimos para los fans de Kaufmann las palabras del NYT:
“At 43 Mr. Kaufmann is in his glory, equally adept in German, Italian and French repertory. Handsome and limber, he is a natural onstage. The baritonal colorings of his sound, his clarion top notes, the blend of virility and tenderness in his singing, his refined musicianship — all these strengths come together in his distinctive Parsifal.”
M'agradaM'agrada
El Sr, Girard ja pot dir missa, ahir, com succeeix sempre que la música i les veus són excepcionals, la proposta escènica i els 6000 litres d’aigua tenyida, van quedar com una anècdota.
A vegades ens tracten com si fóssim una mica curtets i ens ho volen donar tot ben mastegat i si Amfortas sagna, doncs tot ple de sang, i quan una imatge poètica o literària s’excedeix pot arribar a ser contraproduent, de tal manera que la passó que se suposa que hi ha d’haver a l’escena va quedar ofegada, i mai millor dit, per tot aquell bé de déu de sang, en més d’un moment vaig pensar en la tomatina i com pots imaginar, davant de la transcendència musical vaig estimar-me més tancar reverencialment els ulls i volar…
M'agradaM'agrada
Gràcies, Joaquim de la teva crònica. L’he compartit al meu mur perquè és boníssima i explica molt bé el que molts vam pensar i sentir ahir, però que no som capaços d’explicar-ho com tu.
Ahir vam sentir i veure un “Parsifal” dels “històrics” de debó,
Haig de confessar que prop de sis hores de reclinatori em van deixar amb un cert mal de genolls. Parlant seriosament, em van deixar transportada al millor dels móns operístics.
La direcció musical va ser sublim, Daniele Gatti estava inspirat pel mateix Wagner des de l’altre món..
Les interpretacions van ser memorables. No dic res de Katarina Dalaymann perquè t’ho dius massa bé.
Evgeny Nikitin em va fer massa curt el paper de Klingsor.
Peter Matei, que no m’agrada massa, va ser un Amfortas perfecte.
René Pape, que personalment sempre m’agrada, ahir va superar totes les meves espectatives.
De Jonas Kaufmann, coincideixo amb tu quan dius que els que el critiquen de fer segons quins papers, fan igual que van fer amb en Domingo. S’equivocaven i s’equivoquen ara. La seva interpretació com a actor i com a cantant vas ser antològica.
De la posada amb escena de François Girard estic d’acord amb tu que el primer i el tercer acte van ser boníssims. El segon, malgrat la interpretació que en fa la Marga i que trobo molt bona, no em va agradar massa.
El tercer acte, el de la millor posada en escena, tenia colors tenebrosos que semblaven trets de la pintura de Gustave Courbet ‘Un enterrament a Ornans”.
El Sr. Girard sembla coneixedor de la Teologia Feminista. Kundry treu el Grial del seu estoig i el té a les seves mans ella només, davant els cavallers del Grial, fins que el passa a Parsifal. Importància de la dona dins de la lectura mística d’aquesta òpera.
Pel que fa a la camisa blanca, el símbol de ser cavaller del Grial poada de manifest en el moment d’exposar-lo, molt bé com a simbologia.
Un comentari contestant el teu darrer. La camisa blanca, feta a mesura, entallada i ben planxada, la vaig rebre molt bé. Permetia demostrar l’elegància natural del nou i principal cavaller del Grial.
M'agradaM'agrada
Quin tros de comentari! Gràcies Rosa-
A vegades els senyors directors ens volen demostrar que en saben tant, que es passen i el Sr. Girard em sembla que li va passar això.
Et desitjo una gran setmana 😉
M'agradaM'agrada
El Pasifal del sabado ha sido sin duda una de las experiencias más gratificantes, en su conjunto, de mi trayectoria wagneriana.
Saludos
M'agradaM'agrada
Hacía tiempo que no leía un comentario tuyo. Me alegra saber que estás bien y has podido disfrutar de esta función memorable.
M'agradaM'agrada
Hola Carlos, Cuanto tiempo! Realmente el Parsifal del sábado fue algo GRANDE.
M'agradaM'agrada
Como Joaquim ha hecho un post extraordinario y los comentarios que le han seguido son todos interesantísimos yo no sabía ya que añadir, pero una vez escuchadas las muestras de ese desastre de “Der fliegende Holländer” de La Scala no puedo reprimirme y comento.
Comenzaré por lo que menos me interesa, es decir la escena y la dirección escénica. No me molestó; los colores y la iluminación eran gratos (exceso de sangre, no obstante) y en cierta manera en algún momento me sentí retrotraído a los tiempos de Wieland Wagner y sus famosos cicloramas.
Pero los cantantes estuvieron magníficos y Gatti increíble. Jonas Kaufmann demuestra una vez más lo inteligente que es y lo bien que canta, en esta ocasión con una voz sin entubamientos absolutamente viríl (Vogt go home!) y moviéndose por la escena con seguridad aunque muy mal dirigido teatralmente hablando, en mi opinión. Fabulosa Katarina Dalayman, la mejor Kundry desde los tiempos buenos de Eva Randova, con una entrega apasionada a un personaje que en el primer y tercer acto poco tiene que cantar, pero sí que actuar, y en el segundo acto impuso su categoría extraordinaria. Por fin he visto a Renè Pape implicado en un personaje tan honorable como es el de Gurnemanz que canta el doble que los artistas antes citados juntos, con su hermosa voz y con unos cuantos kilos de menos. Peter Mattei nunca me ha gustado, ni en “Don Giovanni” ni en su mediocre Figaro ni en su insufiiciente Oneguin (en el “War Requiem” del Liceu me gustó más que Ian Bostridge que no me agradó nada), pero su Anfortas es francamente convincente y su canto ha ganado enteros, tanto es así que ahora lo veré con otros ojos, lástima que la dirección de actores no fuera demasiado buena, aunque el hizo lo que le mandaron.
Por culpa de un anunciado descanso de una hora, cuando fue más corto, me perdí el arranque del segundo acto que tanto me agrada, pero lo que ví y escuché de Nikitin me gustó mucho.
La orquesta del Met sonó de maravilla gracias a su intrínseca calidad y a una dirección musical -sin partitura, Dios mío!- de Daniele Gatti que le sitúa en un lugar destacadísimo por lo que respecta a Wagner, al menos en esta ópera tan sumamente hermosa, mi preferida de todas las de Wagner, con unos tempi dilatados pero muy bien equilibrados. Realmente esta función ha sido una auténtica Fiesta Sagrada Mágica.
M'agradaM'agrada
JA TENIU DISPONIBLES ELS ENLLAÇOS DE L’ÀUDIO
M'agradaM'agrada
Bendito seas. Amén.
M'agradaM'agrada
y que la fuerza me acompañe 🙂
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gracies!! Vaig descarregan i a escoltar el tercer acte!! una abraçada i bona nit a tothom!
M'agradaM'agrada
Suposo que t’ha agradat, oi? 😉
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies, ets el millor, ja l’he baixat i me l’estic escoltant!
M'agradaM'agrada
No, segur que n’hi ha de millors, però troba’ls! aquesta és la cosa 🙂
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim. Ja he pogut baixar-los. Problema resolt.
M'agradaM'agrada
Comparteixo la teva crònica i em pregunto si no serà el millor enregistrament en viu des del mític Parsifal de Kna de 1964 amb Vickers, Eriksson, Hotter, Stewart i Neidlinger. Crec que supera, fins i tot el de Kubelik d’estudi, per la insuficient Minton, i empata amb el de Solti també d’estudi. Gatti es consagra amb el seu Parsifal al costat del Tristany de Baremboim i els Meistersinger de Thielemann. Mil gràcies pel regal.
M'agradaM'agrada
Molt bon apunt, Joaquim, quasi podia sentir que era allí. Quina pena no haver-la vista. El que sí que he fet és escoltar-la. M’ha paregur excel.lent. Gatti és tot un expert en la matèria via Bayreuth. El rol de Gurnemanz estava molt ben servit. René Pape és un dels millors Gurnemanz del moment. Fa anys, vaig vore´l a Sevilla en un Parsifal d’antologia amb Barenboim. És un digne successor de Salminem. El seu Sarastro també és excel.lent. JK no para de demostrar que és un dels millors tenors de l’actualitat, molt versàtil; potser li llevarà de Domingo el rècord de papers si es dedica també a l’òpera italiana, encara que m’estimaria més es dedicara a Wagner. Podria ser un heldentenor de campanetes i cantar Siegfried, Tristan, Tannhäuser que, ara per ara són servits per teneors més lírics que heroic, rara avis. Tant de bo ocupara ell aquest lloc.
Un crític musical wagnerià va dir-me que el millor Wagner no es dona a Bayreuth, sinó al MET. I sembla que té raó. No recorde un Parsifal millor cantat que aquest a Bayreuth.
Escenografia. Tema conflictiu que aixeca passions. Sempre s’ha dit que les escenografies del MET són massa conservadores, que és el que el public demana, per una altra part. Ara comencen a fer-se canvis a poc a poc. Jo no m’enteste a reproduir les mateixes escenografies ad nauseam. Ha d’haver-hi renovació. Aixo no vol dir “deformació”, “absurditats” o “segona acció”. L’escena i la direcció actorial poden ser d’allò més creatives i modernes, però sense traïr l’obra. El “Konzept” de l’obra es troba al libretto. No cal ser primmirats als límit, el sentit comú és que que ha de guiar-nos, i la fidelitat a l’esperit de l’obra, a allò que els seu autor volia dir-nos. Per això, es necessita primer que res conéixer l’obra i després saber interpretar-la conforme els desitjos de l’autor. Wagner ja va escriure sobre el que pretenia amb Parsifa. El director atrístic hauria de saber-ho. Sobren cadires, l’abús de les cadires es made in Decker, com fue en el seu Ring i Boris. El segon acte dista molt de les pretensions de Wagner. Les noies-flor no menstruen. No és símbol de res, sinó ocurrència del regidor. També hi sobren les llances. Les llances en Wagner és el símbol del poder, i aquestes noies no en tenen. Es absud posar suposats “símbols masculins” en unes noies (femenines). La sang no fa sinó causar repulsió, quan les noies han de ser provocadores, atractives, sexuals com diu el llibret. No comprenc per què no pot fer-se servir un jardí, enacara que fos de manera simbòlica. És una manera de cridar l’atenció del regidor, de dir, “sóc ací”
És una llàstima escoltar o llegir – com he fet ací – almenys l’escenografia no molestava. Una pena, però és cert. Ens conformem amb que no distraga o moleste l’escena i el moviment actoril a la música tan bonica com aquesta. De totes maneres, els regidors al MET no han arribat als extrem del Bieito and company que llançaren a perdre dos Parsifals perquè el seu “treball”, lluny de fer comprende el drama , el que feien era molestar i no deixar gaudir de la música. Al Liceu vam tenir un altre Parsifal, el del tren i la mòmia, amb Plàcido Domingo canatant de meravella per`amb la molètia del vestuari: Último Mohicano i Samurai. Una pena. En el DVD va ser sustituït per Ventris.
Per últim, dir que les referències a Wieland són més bé retòriques, ja que poc s’ha conservat de la seua obra. Unes fotos i les funcions japoneses en blanc i negre deficient. Com a molt podem parlar dels “supervivents” , és a dir, els que com ara Ángel Mayo van presenciar-ho. A mí em fa l’efecte que es parla de Wieland com del Quijote, és a dir, sense haver-lo llegit. Per altra banda, tant la il.luminació com els ciclorames no són made in Wieland, sinó in Appia
Igual que Wagner va revolucionar el món de l’òpera, necessitem una revolució de l’escena que sàpiga conjugar tadició i renovació, noves tecnologies i fidelitat. Evidentment, no estic demanant la tornada al cartró-pedra ni als llums de petroli.
Hi hagué una època de tirania de les prime donne i castratti que s’imposaven a la música i al director. Haendel n’acabà fart. Després vingué la tirania dels directors d’orquetra, que retallaven les partitures conforme els venia de gust. Com ara Bodansky al MET. I ara estem en la tirania dels directors escènics que imposen el seu disparatat “Konzept” a l’obra. Esperem que acaben totes les tiramies i que ningú manipule la òpera en benefici propi, sino que tots plegats la servesquen el millor possible per al gaudi del públic.
M'agradaM'agrada
Parlant del MET i de Wagner, el millor DVD que tinc de Meistersinger és el d’allí: Levine-Otto S. Totalment ajustat al llibret, sense que això signifique res de negatiu, per què? Ben dirigit, ben cantat i ben actuat. Una joia per aproximar-se a l’obra i comprendre-la.
El pitjor que en tinc és el de la besneta. Una porqueria. Mestres PINTORS amb vestuari espepèntic de “Gigantes y cabezudos”. Ridícul a tope. El tinc per que me’l regalaren. Jo no l’hauria comprat mai. El “mèrit” de la directora escènica és tenir sang de Wagner, cosa no li eleva la qualitat artística com podem veure.
PER UNES POSTES ADIENTS
PD. Done 100 E a qui siga capaç d’explicar el Konzept de Katharina i demostre que té alguna cosa a veure amb el que Wagner va escriure.
M'agradaM'agrada