IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: FRANCESCA DA RIMINI


Eva-Maria Westbroek (Francesca da Rimini) Marty Sohl/Metropolitan Opera

Eva-Maria Westbroek (Francesca da Rimini) Marty Sohl/Metropolitan Opera

Francesca da Rimini es va estrenar al MET el 22 de desembre de 1916, (l’estrena mundial havia tingut lloc el 19 de febrer de 1914 al Teatro Regio de Torí). A Nova York els cantants van ser Frances Alda (Francesca), Giovanni Martinelli (Paolo) i Paolo Amato (Giovanni). Després d’aquelles representacions de l’estrena (4), a finals de l’any 1917 i principis de 1918 es van fer 4 representacions més, i fins l’any 1984, quan es va estrenar la mateixa producció que hem vist enguany, esplèndida, de Piero Faggioni, no s’havia tornat a fer més. A l’any 1984 el MET va reunir a Renata Scotto, Plácido Domingo i Cornell MacNeil, sota la direcció d’un impulsiu, inspirat i detallista James Levine. Després d’aquelles representacions de la que hi ha constància visual gràcies a un magnífic vídeo, reeditat en format DVD, el teatre novaiorquès va reposar-la dos anys més tard, amb el mateix repartiment, però sense Domingo, reemplaçat per Ermanno Mauro.

Ara 27 anys més tard es recupera la monumental i elegant producció de Piero Fagioni, si bé el director italià, retirat fa anys de l’escena operística on ens havia deixat produccions difícils d’oblidar (al Liceu recordarem sempre La Fanciulla del West, Tosca i Don Quichotte), ha estat re emplaçat per David Kneuss, un repetidor poc inspirat.

Aquesta és una producció grandiloqüent i luxosa en detalls, gràcies a l’escenografia d’Ezio Frigerio i el vestuari de Franca Squarciapino, que fan una genial recreació del món medieval sota la idíl·lica mirada que l’art modernista de finals del segle XIX i principis del XX va fer d’aquell període i  que tan bé coneixem a Catalunya en l’arquitectura, pintura i escultura dels nostres modernistes i que a Itàlia es va conèixer amb el nom de Stile Liberty.

Quan s’obre el teló al primer acte podem admirar la galeria que Frigerio va dissenyar  amb una vista al fons d’una pintura difuminada d’un jardí romàntic, amb la balconada que separa l’espai interior i exterior, una reixa de ferro bellament forjada, unes escales de marbre, els mosaics de geometries elegants i els ornaments florals i els finestrals gòtics que tant enlluernaven als modernistes, envoltats per una llum de somni que embolcalla una atmosfera decadent i d’Annunziana. Tot i conèixer bé la producció no he pogut més que rendir-me altra vegada davant la meravellosa recreació estètica de l’òpera a l’època de l’estrena.

A aquesta luxosa i detallista escenografia l’acompanya un vestuari de somni, de museu, un tractat de disseny tèxtil apropiadíssim al concepte de la producció, que recrea els models medievals, amb teixits i acabats del Liberty.

La producció vista al 2013 pateix de dos obstacles: el primer és que sense Fagioni, el senyor David Kneuss deixa als actors o ho sembla, a la seva sort, i talment dóna la sensació que es preocupi en reproduir exactament els moviments de la producció original, i la veritat és que sense la gestualitat treballadíssima i inspirada de Renata Scotto i sense l’atractiu vocal i escènic de Domingo a l’any 84, no n’hi ha prou amb el riquíssim embolcall.

El segon gran obstacle és la fragmentació dels actes amb els seus corresponents 3 entreactes, quasi més llargs que la pròpia partitura,  ja que el discurs es trenca masses vegades i acaba passant factura.

Tot plegat ha fet que la versió, lluint de manera resplendent gràcies a una HD prodigiós, acabi sent excessivament estètica i teatralment millorable, ja que ni Eva-Maria Westbroek, ni sobretot Marcello Giordani no han estat cridats a ser actors convincents i no poden esborrar la genial parella que va deixar constància videogràfica de l’estrena. Qualsevol comparació escènica amb el duo Renata Scotto i Plácido Domingo esdevé cruel.

El MET ha encarregat per la direcció musical de la reposició a Marco Armiliato, un director professional però no suficientment inspirat per extraure els tresors que una partitura i orquestració com aquesta atresora, tan plena de detalls orquestrals, tan delicada en els moments més lírics i tan enèrgica en els moments més violents. És una òpera de grans contrasts, que barreja l’impressionisme francès, amb el verisme italià i el món sonor post wagnerià.

Si premeu l’enllaç que us proposo de la versió del MET al 1984, aneu al final del primer acteescoltareu, a part d’uns crits meravellosos de la Scotto) el detall orquestral amb el que James Levine recrea l’arribada de Paolo i us adonareu com el director nord-americà s’extasia i fa extasiar amb la meravellosa música de Zandonai.

Aquí el final del primer acte d’Armiliato:

Armiliato ha concertat bé però li ha mancat saber extraure tot el que la meravellosa partitura conté i en alguns casos amaga. La reposició crec que demanava un director més imaginatiu i creatiu.

Marcelo Giordani (Paolo) a la Francesca da Rimini MET 2013

Marcello Giordani (Paolo) a la Francesca da Rimini MET 2013

A la soprano holandesa Eva-Maria Westbroek li agraden molt els rols del període verista, a ella li encanta cantar les heroïnes puccinanes, la Gioconda i ara l’heroïna de Zandonai. No és en aquest repertori on més m’agrada, però reconec que la seva Francesca, tret d’un parell d’aguts més crispats que bellament emesos, l’ha cantat amb  intensitat, amb un registre ampli i molt generós. Una versió seriosa  i molt honesta, però en aquest repertori s’ha de commoure i a mi no m’ha commogut mai. No ha trencat la barrera i sempre l’he vist actuant en mig de la grandiloqüència escènica, vestida amb dissenys meravellosos, però disfressada.

La proximitat de la càmera amb uns primers plans implacables no ajuda gens a fer creïble la dramatúrgia, però estic convençut que hi ha cantants més adequats a defensar una trama tan propensa al gran guinyol, que Marcello Giordani.

El cas del tenor sicilià és un cas curiós, ja que la seva valentia i jo també diria que imprudència, l’han fet assumir rols per el que la seva veu i capacitat comunicativa no és gens apropiada, però els seus poderosos aguts i un volum ben generós, li han posat les coses més fàcils del que els seus mèrits mereixen, sobretot tenint en compte que al MET, on fins ara ha tingut el ser quarter general, ha cantat ja 27 rols diferents.

Paolo il bello és un rol per a un tenor de gran impacte emotiu i passional, que ha d’enamorar,  a part de a Francesca a tots els espectadors, i de tots és conegut  i patit, la poca comunicativitat que el tenor italià exhibeix en les seves interpretacions més aviat planes, on acostuma a llençar la poderosa veu sense gaire seducció. A més a més, la veu comença a fluctuar i la seva carència de greus fa que algunes frases tinguin una sonoritat estranya. Escoltar una frase tan inspirada com “Inghirlandata di violette m’appriste ieri” intercalada en el duo del tercer acte, amb la monòtona prosòdia de Giordani és  desesperant, com també ho és escoltar els seus portaments a la recerca dels aguts sempre sonors i esclatants. El rol de Paolo és per a un tenor seductor, un comunicador i ell no ho és.

Així han cantat la disciplinada Westbroek i l’impossible Giordani, el duo del tercer acte, “Paolo datemi pace!…Inghirlandata di violette m’appriste ieri”

No cal recordar sempre a Domingo, que excel·lia en rols d’aquesta mena, ja que l’any 2011 a l’ONP, Roberto Alagna el va cantar molt bé i podeu recuperar el vídeo íntegre que us vaig deixar, prement aquí, és esplèndid.

Dir que on més m’ha agradat Giordani és en el primer acte, ja ho sé que és una boutade, però s’ajusta a la veritat. Aquesta òpera m’agrada molt i que la maltractin o l’ignorin no m’agrada gens. Mr Gelb s’ha equivocat contractant-lo

Mark Delavan

Mark Delavan (Giovanni) a la Francesca da Rimini del MET 2013

El Giovanni de Mark Delavan és el millor que he vist i escoltat fins ara d’aquest baríton nord-americà que al Liceu ens va fer el Jochanaan de la primera Salome de Nina Stemme. És un baríton que li escau més declamar que cantar grans frases melòdiques i com que el Giovanni és un dolent d’aquells de traç gruixut que ha d’imposar força, li escau bé.

Com també li escau magníficament bé el Malatestino al tenor Robert Brubaker, que curiosament en aquella Salome liceísta feia un genial Herodes. Brubaker és un bon cantant de caràcter, incisiu i especialment dotat per aquests rols de caràcter repulsiu.

Francesca da Rimini, acte 2on. Producció de Piero Faggioni (1984). Escenografia de i vestuari de

Francesca da Rimini, acte 2on. Producció de Piero Faggioni (1984). Escenografia d’Ezio Frigerio i vestuari de Franca Squarciapino

En el rols més petits però significatius, cal destacar la notabilíssima Smaragdi de la mezzosoprano Ginger Costa-Jackson, que sempre que l’he vist en actuacions del MET (Manon, Nixon in China, La Fanciulla del West) m’ha agradat molt, i també en la darrera i recordada Lola de Cavalleria rusticana al Liceu, acompanyant precisament a Giordani.

No m’ha agradat tant la Samaritana de Dina Kuznetsova, en general com totes les donzelles de Francesca, massa poc donzelles i aquesta en especial, quasi la Dida de totes elles, tant escènica com vocalment. Millor vocalment la Garsenda de Disella Làrusdóttir.

Francesca da Rimini, acte 3er, producció de Piero Faggioni (MET 2013)

Francesca da Rimini, acte 3er, producció de Piero Faggioni (MET 2013)

En els altres rols tots han estat correctes sense més.

Escènicament hi havia aspectes que la transmissió cinematogràfica, amb l’aproximació detallada de les càmeres, feien grinyolar la credibilitat escènica i visual de la proposta, per exemple:

  • Els ornaments florals, clarament de plàstic
  • Les donzelles geriàtriques fent coreografies Isadora Duncan amb els colomins dissecats.
  • Les cuirasses i armadures del segon acte decididament atrezzo de Peris Hermanos.  
Marcello Giordani (Paolo), Eva-Maria Westbroek (Francesca) i Mark Delavan (Giovanni) a la darrera escena de l'òpera. MET 2013

Marcello Giordani (Paolo), Eva-Maria Westbroek (Francesca) i Mark Delavan (Giovanni) a la darrera escena de l’òpera. MET 2013

FRANCESCA DA RIMINI 
ZandonaiD’Annunzio/Tito Ricordi

Francesca da Rimini…..Eva-Maria Westbroek
Paolo……………….Marcello Giordani
Giovanni…………….Mark Delavan
Malatestino………….Robert Brubaker
Samaritana…………..Dina Kuznetsova
Smaragdi…………….Ginger Costa-Jackson
Garsenda…………….Disella Làrusdóttir 
Biancofiore………….Caitlin Lynch 
Altichiara…………..Patricia Risley
Donella……………..Renée Tatum
Simonetto……………John Moore
Ostasio……………..Philip Horst
Toldo……………….Keith Jameson
Berlingerio………….Stephen Gaertner
Archer………………Hugo Vera
Prisoner…………….Dustin Lucas

Cello Solo…………..Jerry Grossman

Conductor……………Marco Armiliato

Production…………..Piero Faggioni
Set designer…………Ezio Frigerio
Costume designer……..Franca Squarciapino
Lighting designer…….Gil Wechsler
Choreographer………..Donald Mahler
Stage Director……….David Kneuss
TV Director………….Gary Halvorson

Metropolitan Opera House, New York 16 de març de 2013

Francesca da Rimini, acte 3er, producció de Piero Fagioni (1984) MET

Francesca da Rimini, acte 3er, producció de Piero Fagioni (1984) MET

Us deixo els enllaços de l’àudio de la representació d’ahir, procedents de l’emissora BR-KLASSIK

ENLLAÇOS mp3

http://rapidshare.com/files/2308583727/FrancescadaRiminiA1_2.mp3

http://rapidshare.com/files/3145032081/FrancescadaRiminiA3_4.mp3

Se’ns tira el temps a sobre i demà caldrà que us parli de madama Butterfly

Bon diumenge!

13 comments

  1. Me apetecía un montón está ópera y estuve esperando hasta el último momento a ver si cancelaba el gallo Claudio para sacar entrada. Pero nada, le gustan demasiado las cámaras… No me suena haberle visto anunciado para la temporada próxima. Oremus, a ver si libramus.

    M'agrada

  2. Alex

    Sabiendo quienes eran los protagonistas de esta inetresante y emotiva ópera verista o hasta post verista que es la Francesca da Rimini – principalmente, el problemático y màs que deficiente en los últimos tiempos Marcello Giordani -, ni me interesè ni perdí ni cinco minutos siquiera ayer en escucharla por las radios conectadas al Met.
    En Paris 2011, tanto Alagna como Vassileva bien dirigidos por Oren, me hicieron disfrutar .
    ( por cierto, segùn declaraciones del propio Alagna en el cultural de El Pais de ayer o anteayer, declaraba que fue llamado por Gelb para cantar alguna funciòn de estas F. Da. Rimini del Met y les dijo que nones, al estar ya comprometido con el Liceu para sus tres Pinkerton )

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Efectivamente, yo también lo leí en otra entrevista. Pero la noticia se explicaba un tanto diferente. Lo que leí era que Alagna intentó acudir a la llamada del Met (óbviamente la repercusión mediática i artística del Met i del Liceu no son nada comparables) solicitando permiso a Matabosh. Éste, lógicamente, con todo vendido en las funciones de esta tanda, no accedió. De haberlo hecho le hubieramos pedido que en lugar de la Butterfly se hiciera el harakiri él mismo, y delante de todos nosotros. Y eso que en el párrafo anterior se decía que hay entre ambos, Alagna i Matabosh, una gran amistad. No sé, me quedó la duda de si esta vez Roberto se quiso “aprovechar” de la misma. Mira que soy mal pensado! 🙂

      M'agrada

      • Lo que no queda claro Josep, es que la llamada de Gelb a Alagna ( de ser cierta, ojo!) fuese porque no lo tenían nada claro allá con la forma vocal de un Giordani cada vez venido a menos vocalmente.
        Al fin y al cabo, si Alagna está bien de voz, el Pinkerton es un chollo o un caramelito para el tenor ( los dos grandes duos con el barítono y la soprano del primer acto, descanso absoluto en el segundo y en el tercero, tres o cuatro minutos entre el..addio fiorito asil..y el …butterfly, butterfly…final

        M'agrada

  3. Josep Olivé

    Preparant a corre-cuita “Francesca da Remini” vaig llegir que Zandonai, l’autor, era el compositor previst per a completar la Turandot que Puccini havia deixat sense acabar. Per no sé quines raons, el fill de Puccini el va vetar i va escollir Franco Alfano per a tan complicada i arriscada tasca. I per què m’enredo amb aquesta història que no té res a veure amb la funció d’ahir del Met? Doncs perque a l’any passat vaig tenir ocasió de veure, també al cine, el “Cyrano de Bergerac” de l’Alfano i amb totes dues òperes he tingut exactament les mateixes sensacions. Era la primera vegada que no sols les veia en escena sino que musicalment les escoltava completament, obres que les separen 22 anys (1914-1936) i que sent molt diferents conrean un estil declamat-recitat molt semblant, tot presentant una barreja de marcades influències de grans compositors i estils de l’època i anteriors. Què em passa amb totes dues? Doncs que trobo que estan fetes de bona materia, els hi noto sólida base, però que no m’arriben a esclatar emocionalment en cap moment. Resultat: en totes dues he sortit amb la necessitat de veure-les en directe, sobretot en directe (i tambè amb un altre Paolo en el cas d’ahir), perque estic convençut que em poden arribar a satisfer molt. Exceptuant el preciós final del primer acte, en tota la resta vaig tenir l’impresió que la tragedia que es mascava en l’escenari ni musicalment ni dramàticament em commovia i estic convençut que amb altres condicions ho hagués fet. Van haver-hi força moments musicalment veristes i dramàticament puccinians (el preciós duo amorós del tercer acte, i tot el quart acte, per exemple, tant el duo violent entre germans com el tràgic final dels amants) que ben segur amb segones i terceres lectures en directe em poden arribar a emocionar. La llàstima és que les representacions de la “Francesca de Remini” no sovintegen. Caldrà estar atent doncs.

    M'agrada

  4. “Francesca da Rimini” es una ópera que cada vez que la escucho o “veo” -al menos en retransmisiones y DVD- me gusta más, a pesar de que algunas situaciones dramáticas me repugnan. Ayer volví a “verla” y disfruté con la música y con la maravillosa puesta en escena, no tanto con la interpretación vocal y escénica de los protagonistas y menos con la -para mí- rutinaria dirección musical de Armiliato.

    Eva-Maria Westbroek es una gran cantante que donde veo mejor situada su voz es en la ópera alemana, pero que siempre que la escucho le encuentro valores positivos. Su Francesca intenta ser italiana pero no lo consigue, sin embargo emite su voz con intensidad y esto llega a suplir esa posible carencia. En líneas generales me ha gustado, pero hubiera preferido otro tipo de interpretación teatral, quizás su destacada estatura es un pequeño handicap a este respecto. Marcello Giordani tiene ya la voz gastada y aunque el diga que el rol de Paolo es fácil para él yo creo que padece algo al cantarlo y está tan preocupado de sus notorios agudos que deja de lado la intencionalidad y calidad del resto. Como actor nulo.

    Me ha gustado mucho Robert Brubaker en su escalofriante rol y también Mark Delavan, si bien a éste le he encontrado vociferante por momentos, pero es junto con Brubaker quien más imbuído estaba de su personaje.

    Sorpresa agradabilísima la de Ginger Costa-Jackson (Smaragdi), poseedora de una voz aterciopelada y bellísima de mezzo/contralto. Lástima que su rol sea tan episódico. Ya me gustó en el Liceu como Lola en “Cavalleria…”, pero como no recordaba su nombre ni su rostro no la asociaba con esta prometedora cantante.

    A pesar de los “peros” la función de ayer puedo considerarla bastante satisfactoria en líneas generales; una música tan buena cuesta mucho que no consiga atraparte y arropada con una escena tan bella mucho menos.

    M'agrada

  5. Montse

    Bon dia a tots, veig que heu fet puntualment els deures, com sempre, perquè els aficionats poguem aprendre una mica més. Jo també era a l’Icària ahir, no conexia aquesta òpera i em va sorpredre la magnífica música i també la producció. Completament d’acord amb les valoracions de tothom, afegeixo que aquesta òpera és musicalment tan intensa en tot moment, que dificulta una progressió dramàtica i va acabar, en ser tan llarga, fent que desconnectés una mica per esgotament sensitiu.

    Repeteixo l’oferiment de dues entrades a primera fila de llotja de platea bastant centrada per a la MADAMA del diumenge 24 (ALAGNA) que bescanviaria per dues del dijous 21 o que vendria. Si sabeu d’algú interessat, aquí va el meu email: mpallasalberti@hotmail.com

    M'agrada

  6. dandini

    Francesca da Rimini és una obra escrita amb un color orquestral molt interessant pero que defalleix en el seu conjunt.La progressió dramática na acaba de ser efectiva i en molts moments es torna tediosa.La parella protagonista té uns duos molt reixits i inspirats que en cas de trobar els interprets adeqüats poden canviar el resultat de la funció.Aquest no va ser el cas de la funció d’ahir.
    Eva-Maria Westbroek és sense dubte una cantant de primer nivell dotada d’una veu important i brillant pero té una manifesta limitació en trobar l’estil adient quan s’allunya del repertori germànic i Lady Macbeth.La seva dicció és molt poc clara,el centre sona sempre igual sense matisos,l’afinació es de vegades erràtica i com actriu és força limitada.Crec que per facultats pot fer aquest repertori pero el resultat no és ni excel·lent ni té compensacions que el tornin interessant.Hi ha un “bloguero” que deia que el més emotiu de la seva prestació van ser els espectaculars vestits que lluïa i malauradament tenia part de raó.
    Al seu costat un depriment Paolo il bello de Marcello Giordani amb veu àfona,portamentos a “lo toro bravo” i només aguts brillants que no compensa amb la seves habituals limitacions actorals ens deixa un resultat bastant trist.
    No tinc massa fe en les inmenses ? virtuts musicals d’aquesta obra i crec que seu oblit no ha estat per mala sort.La comparació amb Adriana Lecouvreur,Il Trittico,Fedora,Pagliacci,La Fiamma, l’oblidada L’Amore dei tre Re o La petita guineu astuta és per mí molt clarificador.

    M'agrada

    • Jo no la coneixia en absolut i m´ha agradat molt en primer acte, tercer, quart,… que he descobert una musicalitat que no esperava i m´ha arribat molt, vaja. Imagino que havent-la sentit tres o quatre cops, deu ser un goig anar a veure-la, tancar els ulls i gaudir de la seva música. Dic lo dels ulls tancats perquè em va fer la sensació que, realment, hi alguna cosa en aquesta òpera que no acaba de rutllar. I així de primeres diria que és el libretto. Tot i tenir coses molt maques, no estic molt segur que estigui a l´alçada de la partitura. I potser és això el que l´ha fet quedar on és. Però musicalment sí que em va semblar una òpera a tenir molt en compte.

      M'agrada

  7. Isolda

    Pensant-me que començava a le 19h vaig arribar tard, i amb la ràbia i la indignació de no haver estat avisada, els vaig demanar que em retornessin l’import de la localitat. Avui Joaquim després de llegir el teu comentari, he quedat una mica més “tranquileta”.

    M'agrada

    • Una pena Isolda!
      En USA y desde hace ya unos años, creo que adelantan el horario ( 1 hora),un mes o mes y medio antes que por aquí : a partir pues del domingo 31 de marzo, volverán las 6 horas de diferencia entre la costa esta USA y nuestro horario

      M'agrada

  8. Rosa

    Estic d’acord amb tu en tot el que dius de la representació de dissabte, Joaquim.
    També recordo les posades en escena de Piero Fagioni al Liceu, inoblidables,
    El vestuari era extraordinari.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: