IN FERNEM LAND

LICEU: MADAMA BUTTERFLY


butLiceu 002

El passat dijous 21 de març tenia lloc la primera de les 5 representacions que durant aquest mes de març es faran al Gran Teatre del Liceu de Madama Butterfly, a l’espera de les vuit representacions a la segona tanda del mes de juliol.

Les cinc representacions del mes de març han esgotat el taquillatge i és d’esperar que quelcom similar succeeixi el proper més de juliol, ja que la popularitat de l’òpera i l’encert en els repartiments han acabat per convèncer als més escèptics a apropar-se al Liceu i deixar-se seduir i entendrir, un cop més, per la immortal Cio-Cio-Sam.

La representació del primer dia, amb el mateix repartiment d’ahir diumenge es va retransmetre per Catalunya Música, la tinc enregistrada i em va agradar més aviat poc, per  no dir gens. Abans d’ahir dissabte va tenir lloc la segona representació amb el repartiment alternatiu (dir segon repartiment sembla que li tregui mèrits), i pel que tothom diu, és esplèndid.

Amb els antecedents de la primera, no gaire engrescadors, vaig entrar més aviat poc animat a la funció de diumenge tarda.

El Liceu ple de gom a gom i expectant, ja que Butterfly és una de les òperes predilectes del públic de tota la vida. Que Pinkerton fos Roberto Alagna no deixava de ser un luxe, primer perquè el tenor francès tan sols l’ha fet en tres ocasions, i després perquè malgrat la importància del rol en els moments que intervé, sempre és eclipsat per la soprano si la cantant que l’interpreta és bona, i si és excel·lent no cal ni dir-ho.

Coneixíem la producció del tàndem Moshe Leiser i Patrice Caurier. Sense ser genial, és funcional, elegant, minimalista i a moments bella per la seva senzillesa.

S’havia anunciat a la presentació de la temporada, el mestre Josep Pons com a director musical d’aquestes representacions, quelcom si més no exòtic, sent com és una òpera aliena, al menys fins ara, a tot el que ha dirigit el mestre titular del Gran Teatre del Liceu. Finalment es va anunciar que se’n faria càrrec el jove mestre madrileny  José Miguel Pérez-Sierra que debuta amb aquestes funcions al Liceu i que porta un bon currículum, malgrat la seva joventut, al darrera.

Sensacions confrontades és el que m’ha produït la seva direcció, ja que mentre he trobat el primer acte massa descoordinació entre el fossat i l’escenari, desequilibris sonors entre famílies i solistes instrumentals, un tempo molt lent i a moments un volum excessiu, a mida que la representació avançava  i sobretot des de el final del segon acte, amb un bellíssim cor dels pescadors a “bocca chiusa”, un interludi magnífic i un dramàtic tercer acte, ha motivat que la impressió final és decantés, si no cap a l’entusiasme, al menys a una concertació finalment feliç. No m’ho pensava després del primer acte, sincerament.

L’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, ja ho he dit vàries vegades, aquesta temporada exhibeix un nivell de progressió. Ahir no em va acabar de convèncer més per una certa obsessió del mestre Pérez-Sierra per destacar frases i intervencions solistes que normalment són de reforç i deixant curiosament la melodia principal a un nivell més discret tot creant aquest desequilibri que esmentava, que no pas per una baixa forma o una desgana per part dels seus músics. El tema fugat que inicia el primer acte no va acabar de sortir prou net, però després va tenir moments esplèndids, final del segon acte, interpretat amb molta cura i amb un so treballat i delicat, també en tants altres moments com demana Puccini al llarg de la partitura. 

Menció especial pel Cor del Gran Teatre del Liceu, avui sense reforç de cap tipus, cantant en l’anonimat que s’els reserva en un dels fragments més bonics i inspirats de tot el teatre puccinià. Bellíssima emissió i control vocal, tant per part dels homes, com de les sempre més criticades veus femenines que ahir van fer front a la delicada part, sense temor i amb un control refinat. Bravo!. Curiosament el mestre Basso no va sortir a saludar al final. En la intervenció d’un grupet reduït durant el casori del primer acte, van estar tot el correctes que les petites intervencions els permeten, tot i que el bellíssim “O Kami” potser necessita una mica més de gruix.

La soprano xinesa Hui He va debutar a la temporada 2007-2008 cantant Aida, no havia tornat més. Tots sabíem que té una veu considerable. Per ràdio, dijous passat, no em va agradar gens. No tenia el dia, ella, no pas jo. Calades en molts moments, desafinades, manca de fiato i una dicció més aviat discreta (al teatre es dilueix l’efecte). Em vaig decebre.

Qui sap, potser esperonada per l’èxit que dissabte va assolir Ermohela Jaho o perquè volia esborrar la funció de dijous, tot i que va assolir molt èxit (!!!), ahir diumenge ja va fer una sortida esplèndida, afinada i amb matisos, controlant l’important instrument i oferint petits i controlats detalls de delicadesa tan inherent al personatge. En el duo, magníficament secundada, em va fer venir els primers calfreds i em vaig oblidar totalment del que havia escoltat per ràdio, sense reserves em vaig deixar seduir, ja que la progressió dramàtica que fa He, és magnífica. Potser li va mancar una mica més de fiato al final de “Un bel dí vedremo”, ja que amb dos segons més de control respiratori i un regulador en forte hagués ensorrat el teatre. Certament li queda molta òpera i moltes emocions per fer aflorar. No em va fer esborrar l’impressió de l’ària cantada per una gran Fiorenza Cedolins en el seu debut, però en el seu conjunt si que me l’ha fet oblidar. Hui He et va guanyant a mida que Puccini, com diria “Wimsey”, ens manipula, i a cada cop d’efecte o a cada gir emocional, ella entra amb tota la força i convicció. Molt bé el duo amb Sharpless i gran (no molt gran) a “Che tua madre dovrà”, on es va reservar una mica. En el duo de les flors va tenir alguna desavinença esporàdica amb l’afinació, però ens esperava el tercer acte i si quedava algú per convèncer, ja en les frases abans d’abandonar l’escena després de la vigília, va estar sensacional, era Butterfly, creïble i transcendenti ens va regalar un pianíssim a “dormi tesor” difícil d’oblidar. No cal dir que esperava el “meu moment”, i em va agradar moltíssim en “soto il gran ponte dal cielo” i encara més a “A lui lo potrò dare”, tant que em va fer plorar, per tant per a mi, triomf total i definitiu per a Hui He, i això que el mestre Pérez-Sierra intel·ligentment no es va deixar endur pel sucre que aquest moment pot arribar a tenir, l’austeritat i la intensitat de la soprano em van commoure.  Ningú com  Puccini sap tocar d’aquesta manera la fibra i si l’interpret està a l’alçada, el resultat és colpidor. Faltava encara “Tu, tu, piccolo Iddio!” i millor no sé si es pot fer, diferent òbviament, però millor no crec. Intensa, bellament cantada i convincentment interpretada, amb el patetisme just i calculat per no quedar sobre-actuada i la mort, apropant-se a batzegades als clams de Pinkerton. Brutal!

Hui He i Roberto Alagna

Hui He i Roberto Alagna

L’ovació rebuda ho deia tot, el Liceu als peus de Hui He, justament, sense retrets. Sensacional, inoblidable i ja a partir d’ara mateix, per a mi un referent de Cio-Cio-San, per la bellesa i intensitat de la interpretació, però també per saber administrar una veu gran, ample, idònia per Puccini, que mai queda tapada per l’orquestra i això que el mestre Pérez-Sierra abusa de gruix i volum en els moments més intensos. Hui He, alternant detalls poètics, tendres, i suaus, no estalvia la força i la intensitat vocal que aquest rol tan difícil, també per això, requereix.

Roberto Alagna va començar al seu aire, obviant a Pérez-Sierra. és evident que no s’entenen gaire. va passar el primer dia i ahir també. El tenor no se sent còmode amb els temps amplis i vol anar per feina, els desquadres van posar en perill més d’un moment. La veu d’Alagna, no és cap secret, ja no és la d’abans, sobretot per la facilitat d’emetre els aguts, però suposo que veient a la soprano tan inspirada, també va decidir fer que la representació fos memorable, amb un  duo extraordinari, tant per interpretació i exaltació lírica, com per aquell fraseig embolcallant del millor Alagna, en la línia dels grans Pinkerton. El final del duo va ser, o m’ho va semblar en a mi, una mica “arreglat”, però ja em va estar bé, ja que en directa mai havia escoltat en el duo, un Pinkerton tan ben cantat i posar en risc tot el duo per una nota perillosa no em sembla ni just, ni inteligent, ni tan sols interessant.

Al tercer acte, i com ja va succeir el primer dia, Alagna, potser per un excés evitable, de verisme gratuït, va fer un “Addio, fiorito asil”, decebedor. Ahir diumenge no tant com dijous, però l’agut és poruc i estrangulat, quelcom poc habitual, al menys fins ara, en l’admirat Alagna. En qualsevol cas un luxe que li hem d’agrair a ell i a Matabosch.

La resta d’aquest cast, correctes, amb un anònim (poc noble) Sharpless de Giovanni Meoni (per a quan un primer cast per Àngel Odena?), i una Jossie Pérez alternant el notable amb el suficient, ja que en alguns moments es veu forçada a ser més dramàtica del que la seva veu pot realment donar. Tot i així és una bona Suzuki, amb greus audibles i convicció escènica.

Vicente Ombuena no treu el profit a Goro, queda massa discret vocalment, i escènicament no dóna tot el joc que el rol permet. Francisco Vas al juliol estarà de ben segur, magnífic.

Bé sense més Roberto Accurso en les boniques frases del Príncep Yamadori, i poc audible i impressionant Ievgueni Orlov com a Bonzo. Claudia Schneider ha tornat a fer la Kate Pinkerton i ha dit molt bé les frases que tant odio, en especial la de “E il figlio lo darà?” El Comissario Imperiale de Theodore Rulfs, bé i la resta d’altres parts són tan petites que poc puc dir.

No sé si el fill de Butterfly ahir era un dels germans Solà Hernàndez (Jaume o Martina) o Pol Ventura Salò, però semblava més grandet de tres anys i li costava aixecar-lo a Hui He quan el treu en braços per ensenyar-lo a Sharpless mentre exclama els colpidors “E questo?… e questo?”, això si, ho ha fet molt bé.

Jo he sortit del teatre pletòric. Acostuma a passar davant les poques expectatives i quan els artistes demostren que amb el seu afany de superació poden fer que una representació no tingui res a veure amb un altre. A més a més he netejat les lents de contacte amb llàgrima natural, un luxe asiàtic, i mai més ben dit.

Si no fos que ja no queda ni una entrada per les presentacions de març, hi tornaria.

A l’entreacte vaig conèixer a Rosetapiccinina que ens comenta a IFL i us puc garantir que és com una deliciosa versió nostrada de Cio-Cio-San, un encant.

I deixeu-me acabar l’apunt tot felicitant a Magda Olivero que avui fa 103 anys. Si premeu AQUÍ, teniu un record i un adient regal, PER MOLTS ANYS!!!.

97 comments

  1. Jan

    Jo li vaig dir a la Rosa que us vingués a saludar! és molt maca!!! 🙂
    Ostres! ara ja tinc més ganes d’anar el pròxim dimecres… 🙂
    Els meus pares van veure una Aida a la Hui He i diuen que els va agradar molt 🙂
    Em reservo a anar-hi per comentar!
    Una abraçada! 😉

    M'agrada

  2. dandini

    He gaudit-plorat un munt!
    Hui He té la rotunditat vocal spinto(a la Tebaldi) que demana el rol,la dolçor d’uns pianíssims bellíssims que en algun moment m’ha suggerit a Leyla Gencer,la dicció exhibeix una magnífica fonètica italiana i la recerca de l’expressivitat de l’estil verista está present en tot moment.Evidenment no tot ha estat perfecta(que no passa mai) el greu perd una mica de projecció i li provoca aguna vacil·lació tonal.Pero el resultat malgrat aquests mínims retrets ha estat apoteòsic tant desde el punt de vista vocal com interpretatiu.
    Roberto Alagna malgrat no está tant pletòric de veu com en el seu Maurizio ha estat magnífic,lluïnt una dicció exemplar i clarificadora dels sentiments que expressa.El seu cant ha estat en tot moment expansiu i valent i només ha tingut un parell de moments on ha patit una mica.Al final del duo no ha pujat al Do pero s’ha ocultat inteligenment al darrera de l’esclatant veu de la seva partenaire i ha semblat que sí que hi pujava…
    Decevedora en els tempos i el carácter la direcció de Jose Miguel Pérez-Sierra.És una llástima perque crec que uns quans dels directors que en visiten habitualment haguessin estat més encertats.Una molt bona opció hagues estat per exemple Renato Palumbo.

    Gràcies pel fantàstic el regal de la Butterfly de la Magda Olivero (uauuu fa coses increíbles ! ) que és un referent universal en aquest repertori tant als teatres com als conservatoris.

    M'agrada

    • Com que estar d’acord al 100% sembla una utopia, jo et diré que la dicció italiana de Hui He, al Istituto Italiano de Barcelona, que és on vaig estudiar-lo jo, no passava.
      Tret d’això, res a dir, fins i tot sabia que t’agradaria el regal d’aniversari de la Sra Olivero 😉

      M'agrada

  3. Alex

    Como dije en el previo, me tuve que tragar la deficiente funciòn del jueves, donde hubo descoordinaciones notorias de la concertaciôn y de los cantantes.

    M'agrada

    • El pitjor del dijous, atenent a la ràdio, van ser les desafinades, tant de He com d’Alagna, encara que molt menys. Ahir, res a veure, com pot comprovar per la majoria de comentaris.

      M'agrada

  4. Josep Olivé

    Al 2006 ja vaig anar a dues o tres Butterfly i ara acabo d’anar a dues més, i en dies consecutius. Si això mateix ho arribo a afirmar, aixi, tan panxo, com qui no vol la cosa, fa vint o trenta anys, els de casa ben segur que trucan de seguida al metge! I és que durant molt de temps vaig creure que Madame Butterfly era el paradigma de la manipulació de les emocions i dels sentiments a través de la música, i ara, allò que proclamava sense massa coneixement de causa, se m’ha tornat com un boomerang sancionador i venjatiu, de manera que, a poc que estigui davant d’una Butterfly solvent, acabo com una magdalena. I aixi ha estat aquets dos dies, i amb repartiments diferents, que ja és dir. I el que ha passat, a més a més, és que no han estat solvents, no: han estat meravelloses! Ja fa temps, doncs, que Giacomo Puccini és per a mi un dels grans, amb una qualitat innata per a descriure sentiments, mantenir un fil dramàtic musicat en forma de diàlegs amb una tècnica orquestral i d’ambientació sencillament magistrals i un tarannar dramàtic sense concessions, sempre de cara a barraca. I tot això ho he tornat a copsar ahir, amb una Cio-Cio-San de somni, que em va deixar estupefacte en tantes i tantes frases tan ben cantades, tan ben dites, tan delicades, tan expresives, tan ajustades en volum i intensitat, tan emocionants en definitiva. Al costat de Hui He, un Roberto Alagna valent va interpretar un gran Pinkerton, i una espléndida Jossie Perez en el paper de Suzuki va cuidar molt, i molt bé, de Butterfly, tant escènicament com musicalment. Controvertida ha estat l’actuació de l’orquestra i del director musical José Miguel Pérez-Sierra. Doncs potser a contracorrent haig de dir que m’ha agradat la contenció amb que ha dirigit l’obra, contenció que fa que l’orquestra no accentui encara més el drama de Cio-Cio San, la qual cosa, encara que que sembli contradictoria per a mi no ho és. Just al contrari, em sembla fins i tot saludable en Puccini, on els excessos melodramàtics i edulcorants han estat molt sovint els culpables d’apreciacions poc afortunades, com les meves de fa molts anys. Apreciacions i prejudicis, tot sigui dit.

    M'agrada

    • No entenc que diguis que la direcció de Pérez-Sierra fos continguda, per a mi va ser forta i volent ser tan personal que va oblidar que el protagonisme són les veus, quelcom que per a mi s’hagués evitat si hagués estat continguda, com a mínim no hagués tapat a alguns cantants.
      Una gran tarda d’òpera, estem d’acord

      M'agrada

    • Elio

      M’agrada que diguis que Puccini és un dels grans, per a mi és el compositor italià que millor ha entès i explotat les possibilitats del gènere, és a dir, la combinació de teatre i música. Potser a les seves histories els manca la profunditat dels drames wagnerians o fins i tot d’algunes òperes eslaves, però malgrat tot aconsegueix emocionar com pocs (o com ningú). Se que Verdi és sagrat per a molts, però jo crec que Puccini el supera en naturalitat dramàtica (això és normal perquè Verdi encara estava condicionat per les estructures belcantistes), ambientació i capacitat d’emocionar.

      Després d’aquest rotllo volia preguntar: tu que has vist les dues, amb quina Cio-Cio San et quedes? Jo estava molt content d’haver vist la Jaho, però després de llegir coses tan bones de Hui He ja no n’estic tan segur!

      M'agrada

      • Josep Olivé

        En un teatre més petit, una Fenice o una Staatsoper (Berlin) per exemple, on la pots veure més a prop i escoltar-la millor (donat que el seu volum no és massa gran), Jaho deu ser una Butterfly gloriosa. Escènicament, dramàticament i amb expresió musical em quedo amb Jaho, però m’ho poses molt dificil i si trio és perque m’ho demanes. Però renoi, Hui He projecta millor, té tambè una gran expresivitat de cant i fa una meravellosa Butterfly. El que passa és que amb Jaho vaig veure la Butterfly innocent, il.lusionada, candorosa de 15 anys al primer acte, la Butterfly tres anys més gran en el segon, ja no tant innocent però sí encara esperançada, i la Butterfly horroritzada i desesperada però prou conscient alhora del seu destí. Tambè, tambè amb Hui He, però una miqueta menys, tan sols una miqueta menys. En tot cas, felicitar al Liceu (Matabosh?) per haver fet possible dues Cio-Cio San tan extraordinaries!

        M'agrada

  5. Què curiós, a mi només em va emocionar el duet d’amor perquè a la segona part, ni kleenex, ni res, més aviat emprenyada amb el regista que ens castiga als dels la dreta de la sala a no veure ni com es mata, i a sobre la He es mor patèticament, horrible. L’escena ni fi ni fa, i les persianes mallorquines.. els secundaris no em van agradar gens. Actuacions i disfresses, per riure.
    Així que sort de la Butterfly, del Pinkerton i de l’orquestra, que malgrat la direcció, van lluïr i molt.
    Amb el que m’agrada aquesta obra!

    M'agrada

  6. Concep

    Ahir preciosa Butterfly. Feia molts anys que no en veia una així d’emotiva i sensible, i amb un Pinkerton com Alagna. Hui He em va entusiasmar, sobretot a la segona part.

    M'agrada

  7. Doncs, com kalamar, jo no vaig sortir gens content, suposo que perquè la producció, més que de Ikea semblava de Xina, “todo a 100” va dir la meva dona, i perquè la orquestra ho tapava quasi tot. Érem a una llotja molt propera de la platea, la quatre, i no se si es que la música del fossar es projecta més que la dels cantants, però per mi, poc Paris per la Misa. Bé el cor a boca tancada, bé la veu i el cant de Alagna, però no sempre prou potent i per matar-lo al dia Fiorito. Del secundaris, Sharpples i Suzuki a banda, millor el primer, i ja es trist, no puc parlar perquè quasi no els vaig sentir. El que em va agradar, i molt, van ser algunes coses de Hui He, magnífic final inclòs, però tampoc en tot, que, a banda de no rematar el Un bel di, semblava que cantes en xines. Quan no quedava tapada, vull dir.

    M’agradaria molt saber si això que dic de les llotges es cert, més que res per no tornar.

    M'agrada

    • MAI has d’anar a una llotja de platea, són horribles!, són cegues i sordes, sobretot sordes.
      Un dia hauries de descobrir el Liceu més enllà del tercer pis, et sorprendries de com escoltem nosaltres les òperes 🙂

      M'agrada

      • M’ho temia, grossen novataden. Veure, ho veia força be, i no era a la primera fila, però ja et dic, semblava que sentís als cantants des del carrer. Al primer acte crec que tampoc ells van estar massa lluïts, i la escena era com la dels festivals fi de curs del coles. En fi, me’n alegro del que em dius. Pujaria al cel, però el nostre abonament es molt centrat, i crec que es sent prou be. En parlarem.

        M'agrada

      • Ja ho sé que teniu unes butaques molt bones al segon pis, aquestes no les canvis (mentre puguis) mai, esteu al millor lloc, però les llotges de platea actuals (en el vell Liceu no passava això)les hauries d’eliminar.

        M'agrada

    • Josep Olivé

      No em renyis Joaquim. Ja sé que no és el tema que ens ocupa avui però l’entrada de José Luis amb lo que ha explicat de les llotges doncs que m’ha fet disparar el relé. Sorry! 🙂
      Aquest Liceu nostre és molt bonic i tal qual pasqual…però té errades arquitectòniques que crec que s’havien d’haver solventat arran de la reconstrucció. La ferradura és massa tancada, massa, l’escenari podria ser més ampla i la ferradura més oberta. És probable que això fos impossible de modificar, no ho sé, però és una errada. Les llotges de platea són infames, tan visualment com acústicament, i les de proscenio un atentat, si no al bon gust, sí a la comoditat amb que voldries veure una funció. El voladis de l’amfiteatre és molt bonic, sí, sobretot pels qui hi seuen, però tan bonic com desastrós per a tota la resta de la sala, donat que empobreix tota la platea, li resta espai, la tapa innecesariament, amaga i enfosqueix totes les llotges de platea, i causa desequilibri visual i estètic evident amb la resta de pisos. Els llums són innecesariament gegantins, aparatosos, quincalla rococó i per no sé quina raò sobresurten tant del seu suport que moltes localitats lo que veuen és les giragonses de ferralla enlloc d’òpera, i les “llagrimetes” haurien d’estar al mateix nivell del parament. Els wats de la sala són un dispendi econòmic que de ser millorable podrien donar molts estalvis i aportar-los a la plataforma pro-Liceu. Només en Carsen ho ha tingut en compte en una Tosca (i si no va ser ell el mèrit és del qui va tenir la formidable idea) on va fer que la potència lumínica fos pràctimanet la meitad de l’actual, encara crec que menys i tot, donant un caire íntim a la sala molt agradable. Tantes bombotes (533, més que en l’anterior Liceu) donant tans wats és un prodigi de llum, si, i de poc seny.

      M'agrada

      • Josep Olivé

        PD. En lo de Carsen no em referiexo a la gradual l’il.luminació de la sala en el “Visi…” (efecte preciós) sino abans de la funció, en l’entreacte, i desprès de la funció.

        M'agrada

  8. Una tarde/noche inolvidable. Vaya pedazo de Butterfly!!!!!!!

    Yo ayer, desde el principio hasta el final, ….me sumergí en un mar de lágrimas………se ve, que tenía el día………….

    Me sentí una Cio-Cio-San completa
    Malditos recuerdos……..

    Besos a todos/as.

    Florestán

    M'agrada

  9. jordi magriña

    Per lo que s´escriu de la funció d´ahir sembla que va ser molt millor que la del primer día, que per mi va ser normaleta. M´ esperava mes de Hui He i d´ Alagna. El reste discrets.

    M'agrada

  10. rosetapiccina

    Primer de tot, gràcies Joaquim, per la comparació tan maca que m’has regalat. Però jo em veig més com el Kleizack. 🙂 I gràcies mil per rebre’m amb paraules tan boniques, i pels teus grans posts que fan gaudir 5 vegades més de cada òpera.

    Vaig tenir el plaer també de conèixer la Kalamar i el Colbran, i a la Maribel i al Víctor, tots molt macos. Gràcies, Jan, per animar-me!!

    Respecte a l’espectacle d’ahir, vaig trobar que la Hui He estava molt millor que a la retransmissió de la ràdio. Aquesta vegada sí que va fer els pianos sensibles que jo esperava, i ha mantingut o augmentat el dramatisme. El Bel di li va sortir molt i molt bé, excepte que no aguantés l’última nota. I he trobat que és una gran actriu. Apart, a mi sí que em va agradar el vestuari i a ella li quedava molt bé.

    L’Alagna a mi no em va entusiasmar. Em fa l’efecte que de tant en tant fa notes de potència espectacular que no sempre venen al cas, com per dir “aquí soc jo”; era l’únic que podia sobreposar-se bé a l’ocasional excés de volum de l’orquestra. Al duo ja no fa ostentacions, i a l’últim acte la seva veu sona lletja i amb problemes.

    Una curiositat per acabar. Entre la joventut s’ha posat de moda aquesta òpera. Aquí teniu el motiu:

    M'agrada

  11. Después del fiasco de la retransmisión del jueves pasado (corroborado por amigos que estuvieron “in situ”) me esperaba lo peor y acabo siendo una “Madama Butterfly” más que correcta con un tercer acto magnífico, donde la orquesta sonó muy bien y la dirección musical me pareció muy acertada, no pienso lo mismo de su resultado en el primer acto.

    Hui He ayer mejoró ostensiblemente su precaria interpretación vocal del jueves pasado, pero su entrada en el primer acto no correspondía a una niña de 15 años sino a una matrona de 50 y no lo digo por su físico ni por su edad -que desconozco- sino por su voz. No le hubiera costado tanto “adelgazar” su potente instrumento vocal para hacerme creíble el personaje, muchas cantantes que han interpretado e interpretan este rol saben hacerlo. De todas formas estuvo muy bien en el dúo, aunque no dispone de un fiato como para tocar campanas ni una dicción italiana plausible -que conste que en esto mejoró algo respecto del jueves pasado-. En el resto de la función estuvo creíble pero no llegó a emocionarme hasta el desenlace. Su “Che tua madre” no me hizo ningún efecto, pero a partir de ahí su interpretación fue “in crescendo” y su “Con onor muore…Tu, tu, piccolo iddio” fue intensísimo. En resumen, me sorprendió gratamente, pero creo que es soprano de único rol ya que en “Aïda” no me gustó. Quizás “Suor Angelica” se ajuste también a sus posibilidades…

    Roberto Alagna estuvo más o menos igual que en la retransmisión, quizás mejor, pero su “Addio, fiorito assil” se le atraviesa un tanto. No obstante el jueves él fue -para mí- el triunfador, ayer lo fue Hui He que se esforzó mucho para borrar el deficiente recuerdo del día anterior y llegó a conseguirlo.

    El resto del reparto fue de correcto a mejorable y la dirección musical fue de menos a más.

    En líneas generales, la función de ayer tarde fue en mi opinión una más que aceptable representación de “Madama Butterfly”. Si tengo ocasión de poder ver más será muy interesante para mí poder hacer unas comparaciones.

    M'agrada

    • A l’entrada de Butterfly ja vaig apreciar un gran canvi, ja que le primer dia va desafinar molt i ahir gens, o quasi gens,m ja que al duet amb Suzuki si que vaig notar algunes notes dubtoses, però res a veure amb dijous.

      M'agrada

  12. Jordi

    Jo vaig anar dissabte i diumenge, com l’Olivé.
    Dissabte em va agradar, però ahir més,
    l’Ermohela està bé, ho fa bonic, però la veu no és per a Puccini, o no per aquest Puccini, o no per ser dirigida per Pére Sierra, que tapa a tothom. Hui He si que sobrepassa i també apiana, i també emociona i actua de manera convincent i al final sense ser tan colpidora com la papallona preciosa de la Ermohela Jaho, la supera vocalment, com en quasi tota la representació.
    Alagna és molt superior a Jorge de León, aquest té un agut potent, un canó, però és impossible que enamori cantant un duo tan poc romàntic. Alagna es desinfla al tercer acte, però en el primer està prepotent a la sortida i dolç en el duo, com ha de ser.
    Òdena si és molt superior a Meoni, i Coma Albert està bé, com la Pérez. La resta ja ho dius tu, discrets, potser en excés.
    El director d’orquestra no em va agradar, vol ser original però sense resoldre les desavinences amb els cantants, els tapa i una cosa és que Jaho no tingui prou volum i l’altre és que l’abandoni.
    L’escena no molesta, que és moltíssim.
    Ahir em vaig emocionar, dissabte també, però no tant.

    M'agrada

  13. Isolda

    He gaudit amb les dues Butterfly. Per les característques de les seves veus han estat diferents una d’altre. Hui He la vaig trobar esplèndida de veu, amb unes facultats vocals gairebé insultants,m’ha emocionat en alguns moments. Si bé no és el cas d’Ermohela Jaho per ser una soprano més lírica, per tant té més dificltats l’últim acte, però noi!! la seva interpretació tant vocal com escènica és de pell de gallina, vaig plorar amb dret a sanglot. Robert Alagna m’ha agradat més del què esperava, després d’haver-lo escoltat per radio. Molt però molt bé el cor, a destacar quan cantant a boca closa. M’agradat l’orquestra dirigida per José Miguel Pérez-Sierra

    M'agrada

  14. Isolda

    com sempre alguna tecla hauré tocat que no m’ha deixat acabar, continuo
    M’ ha agradat l’orquestra dirigida per José Pérez-Siera, malgrat algún desajust entre cantants i orquestra però he trobat interessant la seva versió de l’òpera. La resta de cantants n’hi han de molt millors. També voldria esmentar el Pinkerton de Jorge de Leon, malgrat no ser cantant de la meva devoció, va estar força bé, amb un registre agut que ja el voldria el “Robertito”. Dues sopranos ben diferents interpretant el mateix personatge, però totes dues són per recordar-les.
    Ara si he acabat.

    M'agrada

  15. Rosa

    Dijous la vaig escoltar per la ràdio, Vaig quedar decebuda,
    Ahir la tarda em va agradar molt Hui He,molt. En el “meu moment”, de l’òpera, “Tu, tu, piccolo Iddio!”, em va emocionar
    Va ser un luxe tenir Alagna de Pinkerton, però rm va agradar molt més en el Maurice de Saxe de l’any passat.
    Jossie Pérez es movia com una japonesa de començament del segle XX, més que Hui He.
    El vestuari em va agradar: L’obi de núvia de Butterfly del primer i tercer acte, la combinació de brusa de llenceria i faldilla occidentals amb l’obi al damunt del segon acte era un símbol d’allò que Butterfly creu que és i, malauradament per a ella, no és.
    El vestit sastre de Claudia Schneider com a Mrs. Pinkerton el tercer acte era perfecte.
    Haig de confessar que no vaig plorar. Per a mi CIo Cio San és una dona que, en la seva debilitat, és molt més forta del que sembla i admiro la seva decisió final.
    Va ser una una “Madama Butterfly” per al record.

    M'agrada

  16. Maribel i Victor

    Puccini era un geni, amb la seva musica juga amb els sentiments com vol i les seves operes agraden als qui no els hi agrada l’opera i als amants de l’opera. Quan algú que no ha anat mai a l’opera ens demana amb quina començar sempre els recomanen qualcuna de Puccini i no falla, sempre tornen.
    Amb Butterfly, el nostre baròmetre es el plor i ahir en Víctor ja va plorar durant la primera part. Jo em vaig controlar, però el segon i tercer acte va ser de emocions ja incontrolades. Quina manera de gaudir plorant!!!.
    Rosetapiccina un plaer conexeir.te

    M'agrada

    • Jo tot i saber com acaba 😆 al primer acte no tinc lloc pel plor, m’emociona si ho canten bé, però per plorar tinc dos moments, un quan treu la criatura i ahir no va ser el cas, i l’altre el descrit, que si, francament va estar molt ben resolt, tant que la neteja ocular va ser efectiva. 🙂

      M'agrada

  17. SANTI

    Magnífica crònica Joaquim, com ja és habitual, poc puc afegir a tot el que expliques i com ho expliques.
    L’escena la trobo essencialista, no hi falta res, explica i subratlla bé les emocions i és austera, la música i el llibret ja s’excedeixen prou, aquest contrast la fa atractiva i tan sols al final es deixa endur per la sensible i tràgica mort amb la caiguda de les flors de l’arbre.
    No m’imagino ningú que ho canti millor que Hui He, segur que existeix però ahir em semblava que no, i és que em feia sentir-ho tot i als cantants els hi demano precisament això.
    Alagna podria fer un tercer acte millor, però ni l’Aragall que va ser el meu primer Pinkerton al Liceu, ni tots els que van venir després ho van fer com ahir ell. Això voldrà dir alguna cosa, no ho trobeu així?
    La resta podria ser millor, però si tens una parella com la d’ahir, qui s’en recorda del Zio Bonzo?
    El director va començar sorollós, però va acabar bé, i bé està el que bé acaba.
    Salut i bones vacances, si en feu.

    M'agrada

    • Gràcies Santi.
      Si vacances vol dir sortir, no, si vol dir descansar, si, ho espero.
      Repassant els Pinkertom que jo he vist, Aragall no, encara no anava al liceu, potser si que Alagna és el que millor

      M'agrada

  18. jaume

    Això demostra que quan es programen títols populars el Liceu s’omple, doncs la poblaciò flotant de BCN se sent atreta.
    Ja teniu la fòrmula per salvar el Liceu: eviteu óperes només per grans entesos, com s’abusat darrerament.
    Trist? No sé, pro pràctic si. A USA funciona aixís, doncs no hi han subvencions públiques.

    M'agrada

    • Ver siempre esos títulos tan populares para mí carece de atractivo, pues me los he visto y escuchado cientos de veces. Eso no quiere decir que algunos de los no frecuentes sean todos maravillas, pero hay que ofrecer una cartelera variada y yo creo que eso se va haciendo. A quienes no les interesen estos títulos infrecuentes pueden optar por no asistir. A mí si siempre me ofrecieran: “Rigoletto”, “La Bohême”, “La traviata”, “Tosca”, “Aïda”, “Carmen”, “Il trovatore”, “Madama Butterfly”, “Turandot”, “L’elisir d’amore”, etc…, aún gustándome mucho la mayoría de ellos dejaría de ser abonado. Ahora bien, estoy muy de acuerdo en que se programe uno o dos títulos de esos de “tirón” por temporada, pero yo preferiría ver “Les troyens”, “Dialogues de Carmelites”, “Les huguenots”, “Les vêpres siciliennes”, “Il trittico” completo, “Macbeth” y todos los Rossini que aún no se han estrenado en el Liceu o se han programado muy poco y que precisamente no tienen nada de cómicos y son más de 20…(puesto que Rossini compuso 39 óperas y bufas sólo 13) y más ópera rusa.

      Esos títulos tan exitosos debieran estar fuera de abono para que los vieran cuanto más público mejor y a ser posible a precios populares.
      Pero contentar a todos es muy difícil y es probable que mi opinión encuentre detractores, cosa que entiendo perfectamente, del mismo modo tiene que entenderse que yo ya esté muy saturado de tanto título trillado.

      El Met alterna los títulos populares con algunos que no lo son (“Nixon in China”, “The tempest”, “Anna Bolena”, “Le comte Ory”, “Les troyens”, “Francesca da Rimini”, etc…) que es lo que deben hacer todos los teatros de ópera. Probablemente una de las programaciones más eclécticas es la que lleva a cabo la Opera de Zurich.

      M'agrada

    • Quin descobriment Jaume!
      A tot arreu els títols populars serveixen per poder programar Die tote staadt, Die Frau ohne Schatten Francesca da Rimini o l’Orfeo de Monetverdi. Lestemporades han de ser rendibles en el seu conjunt, no títol a títol.
      Qualsevol venedor de betes i fils sap que en el mostrari porta artícles que surten poc però donen prestigi a l’empresa.
      Ara et faré la llista de les òperes del MET 2013/2014:
      Andrea Chénier, Arabella,La Bohème, La Cenerentola, Così fan tutte, L’Elisir d’Amore, The Enchanted Island, Eugene Onegin, Falstaff, Die Fledermaus, Die Frau ohne Schatten, Madama Butterfly, The Magic Flute, A Midsummer Night’s Dream, Norma, The Nose, Prince Igor, I Puritani, Rigoletto, Der Rosenkavalier, Rusalka, La Sonnambula, Tosca, Two Boys, Werther, Wozzeck.
      Amb negrete estic segur que no les prgramaries mai i potser me’n deixo alguna, m’equivoco?
      El Sr. Gelb ho té clar, jo també.
      Si calcules la mitjana de títols infreqüents o poc o gens populars te’n adonaràs que encar és més alt que el nostre.

      M'agrada

      • Jo no ho comparo, és en Jaume que vol que les nostres temporades siguin com la dels teatres americans, i ben pensat, perquè no podem comparar, ara que el capital privat s’equipararà al públic?.
        Ells que es deuen, segons la teoria d’en Jaume al gran repertori fan com a mínim 9 òperes no populars de les 24, el Liceu a la temporada 2012/2013 3/9.
        Diguem on està la trampa, si us plau.

        M'agrada

      • annab

        Si ho calculem amb tants per cents el Metropolitan fa un 37,5% d’òperes no populars i el Liceu un 33,3%. No hi ha tanta diferència. Ara no sé la programació d’altres ciutats és semblants a Barcelona (Marsella per exemple) però ja ho miraré.

        M'agrada

      • annab

        No conec l’òpera de Marsella però segueixo dient que Nova York i Barcelona no tenen res a veure. A més a més no hi ha proporcionalment tanta diferència pel que fa a les òperes que no són populars.

        M'agrada

    • Elio

      Aquest públic esporàdic que omple el Liceu quan es programa Butterfly, la Bohème o la Traviata, tornarà quan al cap de dues o tres temporades es tornin a programar exactament les mateixes òperes? Perquè si es fa com tu dius el repertori es queda ben curt.
      Que vagin al teatre atrets per la popularitat d’una obra no vol dir que en surtin satisfets i que vulguin repetir. I en cas que això els desperti la passió per l’òpera, potser també els despertarà la curiositat per nous repertoris, no creus?

      No et sembla una mica aborrida la perspectiva d’anar a veure sempre espectacles que ja coneixes de memòria, per molt que t’agradin? No hi ha millor experiència que anar al teatre o a l’auditori a veure una obra desconeguda i sortir entusiasmat pel descobriment d’una obra mestra. És clar que també pot resultar una obra infumable, però el risc val la pena.

      La solució és fer abonaments flexibles per no obligar a ningú a veure coses que no vol i racionalitzar el nombre de funcions segons el tipus d’obra. Però mai s’ha de prescindir del repertori de qualitat, per impopular que sigui.

      M'agrada

    • Josep Olivé

      En una de les cartes de Moazrt al seu pare Leopold, li explica com intenta captivar l’atenció dels vienesos pels seus concerts d’abonament en els que el concert per a piano i orquestra era l’atractiu principal. M’agradaria exposar literalment el que deia però no ho tinc a mà on estic ara. Venia a dir que es plantajava la composició de cada concert de manera que pogués satisfer a tot tipus d’oient, des del més poc il.lustrat fins el més entès en la materia, des del més inquiet fins el més sensible, des del més distret fins al més melòman…”…unes gotetes d’aquí…d’altres d’allà…”. Una manera d’entendre la composició discutible des del punt de vista romàntic, post-romàntic i més encara en èpoques i estils més propers…Però el que passa és que el resultat d’aquelles composicions són una meravella musical única. Doncs això és el que han de fer els directors artístics dels teatres d’òpera, encara que no siguin Mozart: intentar tenir satisfets al públic, a tots els públics. I després d’un popular Puccini m’encantaria un molt menys popular Janacek per exemple (a més són de la mateixa quinta prácticament). Per possar només un exemple. N’hi han infinits. I amb això crec que sincerement el Liceu ha encertat prou des de la seva reconstrucció, encara que venen temps en els que lógicament ha de tirar de popularitat. Mestres sigui del nivell de lo d’ahir o abans d’ahir per a mi endavant, però no oblidem el que deia Mozart, please.

      M'agrada

  19. gloria aparicio

    Bé, per la por que em fa allargar-me massa aniré al gra, ahir va ser un dia una mica estrany per a mí, em feia especial il.lusió aquesta Butterfly ….1º acte, en principi semblave no cobrir les meves espectatives, potser per la meva possició, la orquestra no em feia el pes, en certs moments cobría la veu d’Alagna, només el sentía en els seus brillants aguts per el que em va fer apreciar una petita ” batalleta” entre ells, i també en el preciós duet d’amor on Hui He amb tan poderosa veu el feia arribar perillosament al seu límit per el que per a mí aquest duet no va estar del tot “rodó” llástima…
    Hui He em va agradar moltíssim encara que, “Un bel di vedremo ” en aquest aria algunes sopranos com Victòria dels Angels i Tebaldi s’expressaven d’una manera més tendra , la que correspon a una noieta de 15 anys doncs en aquest moments ella inocent confía encara en un feliç destí… també.em va quedar una mica just al final de l’aria, té prou qualitats per fer-ho millor i així ho va demostrar en l’últim acte per a mí apoteósic, amb una veu , llavors si , dramática al límit i uns pianos afinadisims afeixint la intensa interpretació, em va entusiasmar i em va fer oblidar les petites mancançes del principi…
    De la resta de repartiment, correctes, no vaig apreciar res a resaltar, Per a mí, la representació que vaig veure ahir respecte dels cantants va ser totalment destacable i meritória ” Hui He ” una espléndida Ció-Ció-San, que junt amb la gran interpretació del Cor del Liceo (impecable) em van fer passar una tarda ploranera i estupenda.

    Ah! no em va agradar gaire la presentació, siguent clàssica, es podíen haber lluït una mica més…..

    M'agrada

    • Glòria la Butterfly al segon acte ja en té 18, han passat tres anys!!!
      Per cert quan al primer acte li pregunten a Butterfly quants anys té i Pinkerton pregunta, “dieci?”, l’òpera s’hauria d’acabar, ja que la policia s’hauria d’endur al pederasta.
      M’en alegro que t’agradés i ploressis a gust! 🙂

      M'agrada

      • Cap Butterfly pot semblar que en tingui 15 pel físic, ni les menudes Natalie Dessay o Patricia Ciofi si pugessin cantar-la, és amb la veu que ho poden fer i ser convincents, Callas o Victoria ho feien magníficament.
        Tebaldi, que la va fer molt poc per la seva estatura generosa, tenia una veu que superava en molt qualsevol idea d’una adolescent, Puccini els ho va posar molt difícil, les exigències són màximes, i en això res té a veure el cinema, ara si són cantants dolents/tes amb figuretes cinematogràfiques ja t’els regalo i si són poc cinematogràfics però bons, el cinema també em fa gaudir molt, has de saber posar el xip adient.

        M'agrada

      • La pregunta la fa Sharpless, políticament molt correcta, és en bragueta inquieta que li diu Dieci, que potser és “el que le pone”, ho trobo fortíssim, sense bromes de cap mena, si els quinze encara son segons Sharpless L’età dei giuochi, i segons l’altre “…e dei confetti”.
        I tots i els convencionalismes i la moral de l’època a la cultura japonesa, està clar que per els dos occidentals estan transgredint la llei.

        M'agrada

      • No Josep, no cal, som prou grandets, però sempre he trobat que el tema és escandalós i que en portar música de Puccini tot passa bé, si la música l’hagués posat Berg o Weill, l’haguéssin prohibit

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Crec que t’equivoques, o que en tot cas estem en un fenomenal malentès.
        El tractament del mateix fet o la mateixa situació amb Weill o Berg hagués estat amb un to clar i explícit de denúncia i per tant el llibret (de Brecht o del mismíssim Berg respectivament) hagués deixat ben palesa la miseria moral dels butxins. I per tant res de censurable hagués tingut les seves òperes, tot el contrari, haguessin estat més que adients en els temps que corren. I d’altre banda no deixa de ser tambè una mica fora de contexte i fins i tot estranya l’afirmació de que Madame Butterfly s’hauria d’acabar en el precís moment que a Cio-Cio San li pregunten per l’edat. El relat de Long, l’obra teatral de Belasco i l’òpera de Puccini descriuen un fets que en aquella època eren acceptats al Japó i prou lamentable és que aquestes i d’altres situacions tan humanament indignes s’hagin donat arreu i en totes les èpoques. Ës obvi doncs, que moltíssimes òperes que descriuen fets que ara ens fan esfereir tambè s’haurien d’aturar amb la entrada de la policia. Però crec sincerament que no és el cas. Prego eliminis el meu comentari anterior. Perque sóc grandet i no vull que se’m malinterpreti.

        M'agrada

      • Espero que la solució emprada sigui la que et satisfà, si he de treure totalment el comentari, esborraré tot el que hi penja 😥
        Ja em diràs quelcom…
        No voldria continuar amb la polèmica, però ja vaig dir que una cosa és la moral japonesa de l’època i l’altre l’americana en el mateix moment històric, i Puccini ho sabia això, com Pinkerton, Sharpless i la meva odiada Kate. 🙂

        M'agrada

      • gloria aparicio

        Doncs no JOSÉ LUIS, la meva humil pensió no m’ho permet… era a 2ª fila de 2º en lateral i sobre dels músics, potser el motiu de que no escoltes bé la música, m’agrada que algú coincideixi amb les meves humils apreciacions doncs sense ser una experta , tinc uns coneixements molt básics de Música però, presumeixo de bona oïda i sensibilitat, elements imprescindibles per gaudir-la.
        En el meu anterior comentari i per no extendre’m més, em vaig deixar alguna coseta més que no em va agradar com que les flors i els pétals de escampats per Butterfly i Suzuki es veia massa que eren de paper o tela, he vist diferents Butterfly i sempre he vist pétals de flors naturals, i si no ho eren ho simulaven molt bé, , us semblará una menudencia però a mí em va fer una mica de mal a la vista i vaig pensar en la ” xocolata del lloro”
        JOSÉ LUIS, porque no reconeixens un dia …però amb la foto de referencia ho tinc prou difícil no ? jé,jé, una abraçada.

        M'agrada

      • He tingut molta sort amb les localitats que per ara encara puc pagar, però amb el canvi vaig perdre, i crec que, a més de que ja veig que es coneguda la mala acústica de les llotges, el ser a sobre dels musics, com la teva, amb una orquestra ja sorollosa, ho deu fer pitjor.

        Aquí, el que no fa rellotges toca el piano o canta a un cor, llevat un parell de palanganers, un d’ells el que subscriu. Per això em va agradar tant coincidir tant amb la teva impressió.

        Normalment sortim a prendre l’aire als entreactes i a la sortida, volant perquè plovia. Avui tinc el culpable del canvi, Gardiner i cia amb Bach, i sigui avui si vas o un altre dia, en Joaquim pot servir de presentador 🙂

        M'agrada

      • gloria aparicio

        Ok J.Luis, jo no vaig a tantes manifestacions musicals com voldría, però escolto constanment Música , bé retransmisions per cat-música o radio-nacional , i tinc el meu estimat “bunker” on guardo algunes petites joies enllaunades…. sense Música crèc que deixaria de respirar… ara la propera per a mí será el concert del Mestre Eiji Oue amb la Simfonía 8 de Bruckner, em fa moltíssima il.lusió i estic segura que sortiré satisfeta encara que una mica enyorada… aquest Mestre no ens visita tant sovint com m’agradaría…..per casualitat hi vas…?

        M'agrada

      • gloria aparicio

        JOSÉ LUIS, em preguntes però no hi há el “respon” es per aixó que ho escric per sobre, doncs sí Diumenge matí, com correspón a la majoria del avis….jé,jé….

        M'agrada

  20. Vaja, vaig tenir mala sort. Vaig anar el dijous i la veritat que tota l’emoció que vàreu sentir ahir, jo no la vaig poder experimentar ni de lluny.
    Semblava que estava poc assajat, que els cantants no estaven a gust i que el senyor director anava per lliure, imaginant que era o a l’auditori o a algun descampat. A poc a poc van anar millorant, es va anar afinant i va acabar força bé; fins i tot el director va decidir que calia deixar que escoltéssim, que valia la pena.
    No em vaig emocionar i més aviat em vaig empipar una mica … especialment perquè m’imaginava que els dies següents milloraria i molt; la soprano es notava que podia fer molt més i que es podria escoltar millor a Alagna … una llàstima per a mi, i us felicito als que vau gaudir d’una representació emotiva … què hi farem! Sembla que ho retallen tant tot, que fins i tot retallen els assajos, les preparacions i les emocions … mals temps, ai las!

    M'agrada

    • Raimon, mai se sap quan és el dia bo, a vegades creus que sent el primer, amb la crítica i aquesta vegada la ràdio, els cantaran estaran més motivats, però acostuma a passar que les darreres funcions surten més rodones. Diumenge era la segona d’aquest cast i la tercera en global, i a part dels temes orquestrals esmentats, comparant amb la ràdio la d’ahir va ser clarament superior.

      M'agrada

  21. annab

    Jo també hi vaig anar el primer dia però a mi no em va semblar tan malament. Dimecres l’escoltarè per Radio Clasica a veure si estan tan bé com ahir. Em fa una mica de por perque jo tinc el Murphy instal.lat a casa. Com sempre vàrem patir una mica amb l’Alagna però això ja és una malaltia crònica.

    M'agrada

  22. Montserrat Tur

    Ahir vaig veure una Butterfly que en quedarà per molt tems a la memoria, especial-ment per la gran Ci´-Ció- San tàn espléndida que ens va oferir Hui He , sobre tot perqué després del que vaig llegir amb els comentaris aquí deixats de la primera representació , no les tenia totes,peró ves per on crec que van veure i escoltar una de les més grans Butterfly de l’actualitat amb una veu que encara en fà possar la pell de gallina , sobre tot el tercer acte, gràcies Hui He per fer-me sentir tanta emoció , feia molt de tems qué no m’ho passaba tant bé plorant .
    Dit aixó , estic d’acort que la programació d’una teporada d’ópera ha de ser variada , titols que facin omplir el teatre com ahir el Liceu, (quin goig qué feia) , i també altres titols que no siguin tant llaminers peró que s’han de programar per donar oportunitat de escoltar obres poc o gens conegudes, el que caldria i penso jo és canviar els tipos d’abonament, millor encara fer un abonament a la carta , on el abonat poges canviar alguns titols que no foren del seu gust, penso que aixó atrauria més abonats , si més no és el que penso.

    M'agrada

    • És una solució possible, però aquestes tan populars es venen soles, sense necessitat d’abonament.
      S’ha d’alternar i no cal dir que hem vist coses desconegudes absolutament meravelloses.

      M'agrada

  23. Jan

    Ahir em va agafar el “pronto” per anar al Liceu a veure el 2n repartiment amb Ermonela Jaho, … i vaig sortir molt content!
    Ella canta super bé, és bona actriu i té un timbre bonic. La única pega és que és potser massa lírica per el rol, al 2n i 3er acte va al límit… però a mi em va agrdar molt! Veuré avui a la nit quina de les 2 m’hagrada més…
    El Pinkerton del Jorge de León no em va agradar gens! Té molts aguts, els fa tots i el que vulgueu! Però com es pot enamorar la Butterfly d’un paio que és barruer i estaquirot? Molt mal resolt el final del Addio fiorito asil, com si plorés, ai no se! no em va agradar gens!
    La Susuky em va agradar força, molt bé la Coma-Albert!
    I el Sharpless del Òdena és un luxe! em va encantar com va dir “Coraggio”! Fantàstic!
    Doncs res, avui compararé i demà escriuré! jejeje (el pitjor rodolí de la història… jijijiji)

    M'agrada

  24. Jan

    Ahir vaig anar a veure la Madama pel 1er repartiment, i per a mi en conjunt mooolt millor que el 2n!
    El mestre Pérez-Sierra (ahir) em va encantar! La orquestra sonava a Puccini, amb un so bonic, i que transmetia! Bravo! Molt bé! Algun desajust amb l’escenari potser al 1er acte, però res greu.
    (Ara compararé el 1er amb el 2n repartiment)
    La soprano Hui He des del duet amb Sharpless al 2n acte va estar quasi perfecta! És intensa, té una veu gran, … Però per a mi li falta tècnica, a diferència de Jaho, en algun moment va desafinar, li falta fiato, de tan en tan es descontrola en els aguts i en els greus fa patir… A “un bel dì vedremo” no em va fer el pes, i al 1er acte si en el duet pero a l’entrada no massa, allà va estar una mica freda, no em va arribar tan com en el 2n i 3er actes, amb Jaho em va passar al revés, 1er acte esplèndit i la resta molt be però al limit.
    Em quedo amb Hui He!
    L’Alagna no està fi, des del seu Calaf a Orange ha baixat moltíssim, els aguts són forçats i tibants, però té una veu preciosa, fraseja de conya i és un tenor que quan canta t’arriba, que és el més important.
    Comparat amb el De León és un déu! Jajaja és que aquest noi em va decepcionar molt… Té una veu pròpia d’un cantant vell, sols té aguts, res, un fiasco! Jejeje
    És clar que en quedo amb Alagna! Jajaja
    El Sharpless del 1er repartiment, un tal Meoni, doncs no, no m’ha agradat, és una veu que no té projecció, pero com actor ha complert.
    Em quedo amb Òdena que aquest si que és un veritable baríton i amb una projecció que ja els agradaria a molts!
    La Susuky de Jossie Pérez està bé i punt. No m’ha convencut, comparant amb Gemma Coma-Albert em quedo amb la 2a, vocalment a mi m’ha agrdat més, com a mínim en aquest rol.
    El Goro i el Yamadory bastant justets! El Bonzo m’ho callo… Jejejeje
    El cor molt bé tot i no cantar a “bocca chiusa”. Un moment màgic.
    La producció no molesta, a mi m’ha agradat, llàstima de la cutrada de la recollida de les flors… Però bé.
    Doncs vaig disfrutar molt! Crec pero que ja ens podem anar preparant per la Butterfly de Amarilli Nizza que segur que supera a He i Jaho amb diferència! És una soprano que m’encanta! I les coses com són, a part d’una veu impressionant, té un físic impressionant! Jajajajajaja Segur que ens emocionarà! 😉
    Una abraçada!

    M'agrada

  25. katia

    Acabo ràpid,vaig veure Butterfly el dimecres i em va agradar molt Cio-Cio San.Alagna té defectes però els hi perdono.Pel que tinc entés s’hagut d’espavilar veient la progressiò de Hui He.Hi havia gent plorant entre d’altres la meva germana.En conjunt m’ho vaig passar bé.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: