IN FERNEM LAND

LES ARTS: OTELLO


Otello, acte 1er, producció de Davide Livermore per a Les Arts

Otello, acte 1er, producció de Davide Livermore per a Les Arts

En un viatge llampec ahir ens varem apropar a la sempre acollidora València per assistir a la inauguració del Festival del Mediterrani, que va tenir lloc amb tota la pompa i les circumstàncies que hom pugui imaginar, amb tota la representació política de la Comunitat i la visita de la Reina d’Espanya, rebuda amb aplaudiments i simpàtica acollida, lluny de les mostres de desaprovació  i enuig amb que el seu fill i la jove van rebre al Liceu dijous d’aquesta mateixa setmana. Segurament motius per estar descontents com nosaltres em consta que a València també en tenen, però la in auguració estava carregada del establishment i tot estava sota control, fins i tot l’entrada al teatre , om t’obligaven a passar per arcs detectors de metalls, ocasionant unes cues sota la calorada pre-estiuenca, una mica enutjoses.

Retrobar-nos amb tants bons amics sempre és un motiu de satisfacció i a Les Arts, al menys sempre que hi hem anat, hem vist espectacles de qualitat, sobretot perquè el Cor i l’Orquestra tenen un nivell extraordinari i fins ara els repartiments garantien noms il·lustres, sempre sota la direcció de Zubin Mehta en el cas del Festival.

En aquesta ocasió era Otello l’òpera escollida i el repartiment comptava amb tres nom il·lustres,  Gregory Kunde que després del sorprenent i esperançador debut amb l’Otello verdià a La Fenice, motiu d’un apunt a IFL, insistia amb el rol tot substituint al prèviament anunciat Antonenko. També la Desdemona a càrrec de Maria Agresta era un motiu de gran interès, ja que la soprano italiana s’està imposant i sempre que l’he escoltada m’ha agradat molt, però encara no havia tingut ocasió de veure-la al teatre. Finalment que Carlos Álvarez interpretés el Iago, després dels greus problemes de salut  per els que ha passat era un altre motiu, ja que com bé sabem els liceistes, en aquest rol  era tota una garantia vocal de cant verdià.

Zubin Mehta, que no sempre m’agrada, va dirigir de manera brillant i diria que efectista, però emprant uns temps extraordinàriament lents, tant que va fer decaure el discurs dramàtic per recrear-se amb cura, en acompanyaments detallistes, però en un discurs que a mi em va semblar mot poc verdià. Ni vaig trobar tensió en el intens segon acte, ni tampoc en el dramàtic duo d’Otello i Desdemona del tercer. El concertant que clou aquest acte va ser portat amb un exhibicionisme de control que va malmetre la tensió, en benefici de la quadratura, sempre complicada en aquest sovint confós concertant, però mai havia escoltat una versió tan mancada de pathos. En tota l’escena que inicia el quart acte la lentitud va ser extrema, així com en el Niun mi tema fina. Amb cantants sense un envejable legato això hagués suposat la mort. Potser el mestre Mehta sabent les limitacions vocals que tenia sobre l’escenari, va decidir triar una versió diferent a la que jo m’imaginava, tenint com antecedent el seu reconegut estil enèrgic i més aviat viu, però aquesta vegada no va ser així, i per a mi la seva direcció va fer que el interès dramàtic acabés desapareixent.

L’Orquestra de la Comunitat valenciana continua sent esplèndida, però no la vaig trobar al mateix nivell que en altres edicions, l’any de Salome em va semblar estratosfèrica, ahir no. La corda continua sonant de meravella, però no tant les fustes i el metall, que sense fer cap errada, no van acabar d’arrodonir, com m’havien acostumat una prestació en qualsevol cas molt bona.

Tampoc el Cor de la Comunitat valenciana em va entusiasmar tant com en el Parsifal. Potser en l’esclat de la tempesta inicial van abusar del forte, quedant una mica crispats, efecte que no es va tornar a repetir, ni en el segon acte, amb la intervenció poc feliç de l’Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats, ni en el gran concertant del tercer acte, El so és compacte i sovint càlid i bonic, però els fortes ahir van sonar una mica estridents.

Després de la sorpresa veneciana estava encuriosit en saber si Gregory Kunde em convenceria al teatre, i sobretot en un teatre amb un escenari més gran que La Fenice. El tenor nord-americà és un fenomen vocal digne d’estudi i admiració, ja que mentre encara té l’Otello de Rossini en repertori (el farà properament al Liceu) ha incorporat el de Verdi, en un cas inaudit. En el Otello verdià té al seu favor que tots els moments que els tenors que ho canten fan patir, ell els supera amb sorprenent i envejable empenta, El seu Esultate d’entrada és espectacular, i en el duo líric que tanca el primer acte, extreu uns matisos que molt poques vegades hem escolat en els Otello tradicionals. Al segon acte supera sense dificultat els moments més complicats amb punyent força, ja que el registre agut és poderós, ferm i punyent, i per tant l’Adéu a les armes o Si pel ciel que conclou l’acte,e esdevenen en la zona aguda una espectacular exhibició de mitjans. Però Kunde, cal dir-ho tot, té limitacions importants en la zona greu de la partitura d’Otello, ell ho supleix amb molta honestedat, molt coneixement i veterania. Tants anys de belcanto li han servit de molt i ara pot fer front al temible rol amb molta sapiència, malgrat que el color canvia sovint, sobretot quan força l’emissió per semblar més dramàtic amb la corresponent oscil·lació, no molesta, en certs moments. És un Otello molt digne, a estones brillant i en algun moment excepcional. Potser li manca la grandesa dramàtica dels grans tenors que han interpretat el rol, i la seva vessant escènica tampoc es gaire lluïda, però difícilment podem trobar avui, algú que canti aquest rol tan bé.

Maria Agresta em va agradar moltíssim, no em va arribar a entusiasmar com creia, ja que la direcció de Mehta no la va afavorir, ja que Desdemona acaba sent molt passiva, tirant a pàmfila, i en el gran moment dramàtic del duo amb Otello i en el concertant posterior, Mehta va preferir jugar altres cartes, amb la qual cosa va minvar les  possibilitats dramàtiques d’una cantant excepcional, que domina la mitja veu de manera deliciosa, que es capaç de deixar sons flotants de bellíssim efecte, que té una veu de lírica verdiana molt notable, i que amb una altra direcció segur que m’hagués fet posar la pell de gallina a la seva escena del quart acte. La va cantar de meravella, però no em va emocionar. Estic segur que sense aquella morositat, m’hagués agradat molt. Amb tot ella va ser la que em va agradar més de tots.

Carlos Álvarez després dels greus problemes de salut ha tornat a incorporar aquest rol en el seu repertori, però jo crec que s’equivoca. La veu ha guanyat amb claredat, han desaparegut aquells sons nasals i engolats, però la veu, possiblement per un canvi en la tècnica d’emissió, ha perdut volum i projecció. Continua sent un baríton autèntic i la veu continua sent bella, potser més, però sona més lírica i sobrepassar les batzegades orquestrals que acompanyen a Iago és excessiu per a ell. Mentre ha de frasejar i dir, està esplèndid , ho fa magníficament, però quan es veu obligat a forçar la veu no pot superar l’orquestra. En el Credo va emetre un agut de manera poc ortodoxa i en el duo del final del segon  acte, Kunde se’l va cruspir. A la veu li manca presència i fins i tot diria que força, però la ínia és immaculada i er això crec que en un altre repertori més lleuger, Carlos Álvarez està destinat a proporcionar-nos altre cop, representacions memorable. AL final quan el públic el va premiar amb una ovació de gala, es va emocionar i em va emocionar.

No em va agradar gens el Cassio de Marcelo Puente. La veu no és bonica, però això no és un problema, el cant si. Molt present el Roderigo de Mario Cerdá i discret el Ludovico de Misha Scheloianski i sonor el Montano de Seung Pil Choi. Anecdòtic l’Herald de Boro Giner i excel·lent Cristina Faus en el sempre ingrat rol d’Emilia, però la mezzo valenciana es va fer notar bé en el cabdal quartet del segon acte, així com en el quart, on tots les mezzos s’acaben crispant en una tessitura ingrata.

La producció de Davide Livermore és econòmica i aparatosa. Amb moments visualment atractius i solucions ridícules o directament lletges. Que Otello entri en escena descendent del cel com si es tractes del Misteri d’Elx,em va fer riure, així com que Imago desaparegui com el dimoni dels Pastorets, amb una plataforma que descendeix se suposa que a l’avern.

En canvi altres solucions com la projecció del mar tempestuós en diversos moments de l’acció té impacte escènic, no així la incomprensible projecció durant l’assassinat de Desdemona, d’un mal gust considerable i trencant tota la lògica imperant en el concepte global escènic, basant en dos grans cercles que emmarquen l’escenari, l’un amb forma de plataforma esglaonada i l’altre a varius metres de distància del primer, penjat del sostre. Al mig una cercle que pujarà o baixarà de manera més o menys arbitrària i sense motiu aparent, per donar un cert joc o potser limitar l’acció dramàtica a un espai massa petit en un escenari immens i desaprofitat.

L’espai escènic és gris i fosc, sovint en penombra, però de tant en tan sorgeixen uns elements escènic per donar un cert toc acolorit, que no deixen de sorprendre.

No hi ha cap genialitat, ni cap dramatúrgia estranya, és l’Otello de tota la vida, però sense gaire treball sobre els cantants, i limitant l’acció a un espai reduït.

El disseny de vestuari em va semblar horrorós i la caracterització del cor incomprensible.

L’èxit va ser molt gran per tots el intèrprets i sobretot per Mehta. Jo vaig sortir amb la sensació d’haver assistit a un bon i sorprenent Otello, però ni excepcional, ni emotiu, ni molt menys visceral.

El sopar de després va ser un cop més, un motiu per sentir-se ben acompanyat i acollits , envoltats de bon amics.

Tant de bo Les Arts, i els seus treballdors que fan coneixer al públic que assiteix al teatre, els greus problemes que estan patint, puguin continuar oferint espectacles d’aquesta categoria.

Un comentari

  1. Ves a saber si l´espai reduït circular és per delimitar la zona on el trencadís encara els hi aguanta prou be i saben que, no sortint d´allà, no hi ha perill que caigui el sostre al cap dels cantants. 🙂

    Molt bon post. Com sempre, informats com si hi haguéssim estat. I fins i tot m´ha agradat el tractament de la crònica rosa. T´ha quedat de conya. Per cert: lo de “rebuda amb aplaudiments i simpàtica acollida”, que sembla tret d´una referència a Carmen Polo en el Nodo,… t´ha sortit així de carrincló o porta tota la càrrega de mala llet que diria que porta? 😀

    M'agrada

  2. Josep Olivé

    Ostres, que bé! Tinc previst anar-hi d’aqui dues setmanes i junt amb lo que li llegeixi a Atticus i a Maac la teva crònica em servirà de molt bona referència. La presència de Gregory Kunde, de María Agresta i de Carlos Álvarez m’il.lusionen, aixi com la direcció de Mehta y la gran y molt bona orquesta i cor valencians. Ja veurem i ja diré la meva en tornar. Tinc pensat anar tambè a l’auditori que hi ha al mateix Les Arts en un concert de Mehta amb la cuarta de Brahms. Menciono això per un motiu: mai se m’hagués passat pel cap que en el mateix edifici hi había, tambè, tot un auditori (sembla ser que d’estética i comodidat molt discutibles). Quan em van dir que les escaletes que a banda i banda de l’enorme “peix” de Calatrava pujen cap a munt anava a parar a un auditori no m’ho podía creure. Com Sant Tomàs, fins que no hi sigui seguiré no creient-t’ho. 🙂

    M'agrada

  3. JaumeM

    ¡Quina enveja!!!
    Fa temps que desitjo sentir a GKunde en directe. El vaig perdre al Liceu el gener passat i ara no sabia que cantaria tan aprop, i tant be com dius.

    M'agrada

  4. Jaume T.

    Bon dia Joaquim!
    Ho saps que per fer aquest OTELLO el senyor Kunde ha plantat de manera escandalosa els assaigs de LA STRANIERA que estava fent a Zuric amb la senyora Gruberová? A Zuric hi en Vladimir que fa els assaigs i, per tant, ho sé de primeríssima font. Quan a València es van quedar sense tenor van contactar amb el Kunde. Aquest va demanar uns dies de permís. LA STRANIERA no va fins a la fi de juny. Després de tres dies de demanar permís i que no se li digués res, ni sí ni no, en Kunde se’n va anar sense avisar. Un dia al matí, per al duo de l’acte I, la senyora Gruberová es va trobar. El tenor Kunde no tornarà mai més a Zuric, és clar, però no se sap fins on se les pot carregar.
    Atentament

    M'agrada

    • Ley de Régimen Jurídico de las Administraciones Públicas y Procedimiento Administrativo Común.- Art. 43.1. En los procedimientos iniciados a solicitud del interesado, […] el vencimiento del plazo máximo sin haberse notificado resolución expresa legitima al interesado o interesados que hubieran deducido la solicitud para entenderla estimada por silencio administrativo. 😆 🙂 😆

      M'agrada

      • Había un “desficio” por ver y retratar a la “reineta”, yo ni me moví de cómo estaba, ni me molesté en girarme y mucho menos en aplaudir. Alguien pudo ver a Wert corriendo como un poseso por los pasillos; no sé de quién huía o a quién perseguía…

        El “chequeo” antes de entrar fue absolutamente impresentable. Conmigo he de decir que cuando pitaron los controles desesperadamente por mis dos prótesis de cadera supieron se comprensivos, previo dejar en una bandeja: medicinas, monedas, móvil…Pero, hurra! Ni me obligaron a quitarme el cinturón ni a sacarme los zapatos. Algo es algo. El calor era sofocante.

        M'agrada

      • Quizás el dinero no lo e stodo y en este momento a Kunde la posibilidad de hacer un Otello con Mehta le satisface más que otras obras…
        Aunque no loa dmitan ya se ha producido, por lo tanto seran los tribunales los que acaben por terciar.
        Para nosotros fue estupendo

        M'agrada

    • Me parece lógica la reacción de Kunde. Si no le dan respuesta a una petición y se le presenta ser protagonista de un título tan importante como contrapartida a ser el segundón de un título a “mayor gloria de…” yo me voy a Les Arts pase lo que pase. Gruberova también hizo otro tipo de “espantás” en la ópera de Zurich y ahora -próxima a los 70 años…- la vuelven a llamar.

      M'agrada

      • Alex

        A mi apreciado Fede, ni me parece ni lógico ni ilógico: habría que conocer el contenido del contrato firmado por Kunde y la Opera de Zurich, si ha existido incumplimiento contractual o no; cualquier otra opiniòn es ” fer volar coloms “

        M'agrada

        • Jaume T.

          El senyor Kunde ja portava dies i dies a Zuric assajant LA STRANIERA amb la senyora Gruberová i en Vladímir m’havia explicat que ho feia tan rebé, de veu i d’estil bellinià.Li ha sabut greu que toqués el dos.

          M'agrada

        • De acuerdo, Alex, en que hay que cumplir los contratos, pero tu sabes si había o no una cláusula que le eximiera, una vez hecha determinada petición como la que él hizo? Crees que se hubiera atrevido a hacer algo que le pueda suponer un perjuicio del tipo que sea? Debe tener representante creo yo que es el que debe resolverle los problemas y organizarle las actuaciones. Si optó por ir a Les Arts es porque quería y podía hacerlo y si no es así habrá valorado lo que más le conviene. No es el primer cantante ni será el último que cancela en un teatro para ir a otro y no te facilito nombres porque algunos son superconocidos, de antes y de ahora…

          M'agrada

    • L’Agresta és més jove 😉 i Otello molt millor que la Straniera, per a mi, és clar.
      la repercusió d’aquest Otello és molt més gran que l’òpera de Bellini, n’estic segur, i ara que es vol promocionar com a Otello verdià, encara més. Si Zuric no ho va permetre i ell ha decidit fer l’espantada jo no puc fer-hi res, però m’hagués preocupoat molt que en el seu lloc hagués tingut que veure i escoltar un tal Benediktus que amençava en substituir a l’esperat Antonenko.
      Què vols que et digui? A Zuric que si posin fulles, ves, ja ho sé que això no e sfa, però si el teatre no li va dir ni ase ni bestia, també és lleig, no et sembla?
      A Les Arts va ser una festa, potser el tal Benediktus porta la Straniera en repertori 👿
      Gràcies per la informació

      M'agrada

  5. Estem d’acord pràcticament en tot, encara que tu ets més dur que jo. És cert que una mica més d’implicació dramàtica per part de Mehta hauria vingut bé, però tot i així el resultat final em va semblar més que correcte, tenint en compte que els tres papers principals van estar molt ben servits. Diria que excel·lent, però sense matrícula d’honor.

    Com sempre, tot un plaer saludar-vos i compartir impressions, encara que breument.

    M'agrada

    • No és una qüestió de duresa, és que apropar-se a Les Arts, al menys sempre que hem baixat nosaltres, és sempre envoltar-se d’un nivell del que esperem el màxim i això tots sabem que no sempre és possible.
      Coneixent a Mehta, creia sincerament que el seu Otello seria radicalment diferent. Potser aquest és el problema.
      Encara que sempre és de manera molt escadussera, el plaer saps que és mutu.

      M'agrada

  6. dandini

    M’hagués agradat anar-hi pero l’anul·lació d’Aleksandrs Antonenko em va fer desdir.D’altre banda intento evitar les primeres funcions doncs acostumen a ser les pitjors i en el cas de Les Arts a sobre el preu de les localitats és mes car.
    Us deixo un document de Maria Agresta cantant la Desdemona a l’Opera Nationale de Lorraine ( Nancy ).Veu pura de lírica,timbre ample,fonètica italiana perfecta i dicció entenedora.Estic cada cop més interessat en veure la seva Elvira d’I Puritani de Paris només resta el dubte de les agilitats bellinianes.

    M'agrada

  7. A mí la función me gustó bastante en líneas generales, pero me irritó la lentitud pasmosa de Zubin Mehta -la ópera duró musicalmente unos 20/25 minutos más de lo habitual-. La escena no me molestó, lo cual ya es mucho y la ópera se desarrolló sin accidentes vocales ni escénicos, a pesar de un doble resbalón del maestro hindú, pero eso fue al subir al escenario a recibir los aplausos.

    Quien más me gustó fue Gregory Kunde, entregado al 100% como siempre, con una voz plena y rotunda pero…sin registro grave. María Agresta tiene una voz muy hermosa, pero creo que no se le marcó ni escénica ni vocalmente ese plus de dramatisno, para dejar de ser un personaje tan pasivo y demostar un poco de temperamento. Su Canción del Sauce estuvo bien cantada pero fue tan aburrida como siempre. Carlos Alvarez cantó con gusto, sin las antiguas nasalidades pero con un 50% del volumen e intensidad que recordaba. Espero que pueda llegar a recuperarse del todo, aunque sea poco a poco.

    Si podéis desplazaros a Valencia, no dejéis de asistir a estas funciones de “Otelo”; no serán las mejores de vuestra vida, pero son absolutamente recomendables y Les Arts merece llenos constantes para que prosiga su continuidad.

    Una gozada volver a encontrarnos con los estupendos amigos levantinos, encuentro que supo a poco, pero los horarios no dieron para más. Esperemos mejores ocasiones.

    M'agrada

    • No sé si Álvarez recuperarà el volum, hi ha canvis en el seu cant que semblen més fruit d’una re-consideració tècnica i potser cal sacrificar volum per emetre de manera més clara i transparent. No ho sé, veurem com evoluciona, però el Iago no em sembla adequat, al menys ara.

      M'agrada

  8. Gracias por la crónica, coincido bastante, sobre todo en la falta de auténtica emoción dramática. Tú dices que por la lentitud de Mehta -realmente sorprendente si pensamos en Il trovatore que ofreció el año pasado-, yo no lo tengo tan claro. Respecto a la orquesta me ha parecido muy interesante tu opinión porque es algo que llevo pensando durante toda la temporada, que no suena como antes, estando siempre a un nivel extraordinario, se ha reducido mucho por los recortes, con lo que hay que ampliarla con extras, quizás la razón esté ahí.
    Que sepas que me tentaste con la Ciudad Invisible, el Parsifal ruso, ópera que escuché a Gergiev en versión concierto con los del Mariinski y me encantó.
    Fue un placer compartir velada con vosotros, como siempre.

    M'agrada

    • Lo de Kitege lo dije con premeditación y alevosía, no sé si has visto ya el vídeo, pero si lo ves, te aseguro que hacéis un viaje al norte. Del 13 al 30 de abril de 2014, la primera es en domingo y la del 26 es sábado

      M'agrada

  9. demo

    Quina sort poder asistir al Otello de les Arts i quina sort tenim nosaltres de poder llegar els teus ´sempre interessants pots.Em fa molta il-lusió saber que Carlos Alvarez pugui cantar i sembla que força bé.Desitjo es recuperi del tot ben aviat.

    M'agrada

  10. Yo me lo pasé francamente bien y no tuve esa sensación de pérdida de emoción dramática que comentáis.
    Mehta dirigió lentísimo, sobre todo el último acto, algo no muy propio de sus Verdi, pero Agresta le aguantó el tirón y creo que fue un acto bellísimo.
    Álvarez con limitaciones, pero valiente y con un fraseo auténticamente verdiano. Kunde me conquistó.
    Quizás no sea el Otello perfecto, pero creo que vale la pena acercarse a verlo.
    La cena demasiado corta. Habrá que montar otra.
    Un placer siempre estar con vosotros
    A esa ciudad invisible no descarto apuntarme.
    Un abrazo

    M'agrada

    • Yo también me lo pase bien, me hubiera gustado erizarme, pero no fue así, lo que no quiere decir que no sea este Verdi, uno de los mejores que el bicentenario ha regalado a los sufridos verdianos, Les Arts, con todas sus precariedades se ha puesto por delante de muchos teatros de relumbrón que no aciertan una en la preocupante celebración.

      M'agrada

  11. El Palau de les Arts lleva el nombre de “Reina Sofía”, con abucheos corríamos el riesgo de que nos alejasen del local acusados de escrache a la inquilina…con respecto a Kunde, si Valencia le ganó la partida a Zurich fue gracias a Mehta, así es que tocaba agradecérselo con una ovación…y más aún teniendo en cuenta que es como nuestro “padre putativo” en términos operísticos. Un abrazo desde Valencia.

    M'agrada

    • No he pedido abucheos, ni los esperaba, rodeado como estaba de un público encantado con la presencia Real.
      A Mehta hay que aplaudirle por la dirección, que es lo que apreciamos en el teatro, las otras gestiones mejor dejarlas para la historia.
      Abrazo de regreso

      M'agrada

      • Mi comentario era pura y dura ironía, tanto sobre la “inquilina” como sobre Mehta, porque fue él quien rechazó, con muy buen criterio, al sustituto del previsto Antonenko, un tal Kristian Bendikt, lo que nos permitió disfrutar de su dirección y del Otello de Kunde…por Mehta siento el mayor de los respetos y la mayor de las devociones.

        M'agrada

  12. Leonor

    ¡Si pudiera haber ido, ay! ¿No existirá una máquina que me lleve o similar? Qué envidia sana, sana…Me alegro mucho del disfrute por el “Otelo”, un Kunde fabuloso, por Agresta y por Carlos Álvarez, no me cabe duda que lo mal que lo ha pasado este tiempo, muy difícil de superar y ojalá se repiense su repertorio (aquí cantó un par de números de “Hamlet” de Thomas, en Málaga, en marzo o abril del año pasado y por yutú circulan)¡Un saludo, infernems!

    M'agrada

    • A Carlos les espera una continuación de carrera espléndida, no creo que cantando Iago, pero lo escuchado en Les Arts ya no es una esperanza, es una realidad que deberá acoger un repertorio sensiblemente diferente, pero para nada hay que lamentarse de nada. Quizás el Verdi más dramático volverá a medio plazo, mientras hay tanto y tan bueno por hacer que solamente hay que desear volverlo a ver pronto.

      M'agrada

  13. Josep Olivé

    Gran espectacle operístic aquest Otello, vist en conjunt, amb un Kunde sencillament extraordinari, enlluernador. Totalment d’acord amb el que dius envers Carlos Álvarez, amb una veu que ahir no li reconeixia gens. Era una veu més bonica però menys plena. Veu que encara ara, i més que mai, és més adient per a papers belcantistes però que amb Iago precisament li falta aquell so més contundent i enfosquit que tenia abans. Dit això, emocionant la seva recuperació, molt! Desdemona no era ahir Maria Agresta, catxis, encara que Guanqun Yu no va desmereixer gens…però costarà que un dia arribi al que vaig escoltar-li a la Stoyanova al Liceu…però pel que vaig llegir del programa de mà (cada vegada més raquític, una llàstima, perquè abans era un model de teatre a seguir donat que ofería, de manera gratuita, un programa força concret i precís) amb gran projecció. L’orquestra i el cor, doncs un cop més, lo millor de lo millor a l’estat. I queda el cas Zubin Mehta. Els dos primers actes molt bé. Fantàstics. Però el concertant del tercer acte, i tot el quart acte, doncs, doncs, doncs…que no! No, no i no! El concertant un desastre! Com es pot portar tant lent? Ho era tant que era totalment irreconeixible, i fins i tot diria que a la massa coral i als solistes els hi costava seguir a la direcció! I en el quart acte, tanta lentitud en la cançó del salce era exasperant, fent que la tensió que tant Boito com Verdi van preparar, programar, teatralitzar i musicar desaparagués! Però com pot ser, tot un director tan expert, que ens ofereixi un desenllaç com aquest? L’escena distreta, interessant, amb moments especialment reixits i d’altres mica forçats. Les projeccions en l’escena de la mort de Desdemona francament molt desafortunades. I amb tots els defectes que li vaig trobar a aquest Otello, la prestació sobretot de Kunde, del cor i de l’orquestra, aixi com certs moments escènics brillants, tot plegat va fer que sortis molt i molt satisfet d’un Les Arts entusiasmat i ple fins la bandera.

    El dia anterior vaig estrenar l’Auditori desprès d’anys d’anar a Les Arts i no saber que pràcticament al damunt/costadet superior del teatre hi havia…un auditori! Perquè sembla increíble, però en el mateix edifici de Les Arts hi ha tot un auditori de 1700 butaques (les vaig comptar). Les fotografíes que he vist tot sovint del seu interior no li fan justicia, ja que és esplèndit, còmode (l’accés si que no ho és gens) i de bona visió des de tots els llocs. Diu Atticus de no massa bona acústica. Ben segur deu tenir les seves raons. A la zona baixa, a prop de l’orquestra, el so em resultava molt sec però nítid i clar i s’apreciaven perfectament totes les seccions. I ja ficats en el concert, i sobretot en la quarta de Brahms, orquestra i Zubin Mehta van estar molt i molt bé tot al llarg de simfonia, rematant-la amb una espectacular passacaglia, genial i mejestusosa, que engalana tot aquest quart moviment amb el que Brahms corona el seu colossal repertori simfònic. En el concert de violí de Mendelssohn, com la simfonia de Brahms en Mi menor, en Michel Barenboim va fer gala de musicalitat i so acurat (“de tal palo…”) però no massa intens i amb poca projecció. Zubin Metha prou que va saber “cuidar” amb molta generositat aquest aspecte. Per cert, Gratiniano Murcia ja feia temps que no el veia a les timbales de l’OBC. Doncs que s’ha passat a l’Orquestra de la Comunitat Valenciana!

    M'agrada

Deixa un comentari