IN FERNEM LAND

LICEU: CONCERT VERDI (3) depressió


Concert Verdi (3), Liceu diumenge 13 d'octubre de 2013. Foto IFL

Concert Verdi (3), Liceu diumenge 13 d’octubre de 2013. Foto IFL

Ahir per la tarda va tenir lloc el tercer programa dels quatre previstos per celebrar el bicentenari del naixement de Giuseppe Verdi, potser el menys vergonyant fins ara, però definitivament depressiu, per la constatació de la mediocritat de la proposta, amb uns cantants que en un teatre de províncies serien rebuts amb gatzara i sorolloses mostres d’aprovació, però que al Liceu no han passat d’una  incrèdula acceptació d’un més que probable futur, si hem de fer cas de les opinions que es comencen a filtrar del President del Patronat, fins ara callat i a l’espera del nou director artístic que sense cap mena de dubte ens donarà prou pistes de les veritables intencions de la nova cúpula del Liceu.

Per ser just cal que responsabilitzi a Joan Matabosch d’aquest homenatge verdià. D’acord que a ell li van retallar les propostes inicials per inaugurar la temporada amb La bataglia di Legnano i un Rigoletto o Traviata, i quan tot allò se’n va anar a norris es va haver de “improvisar”, però repeteixo el que ja he dit en els altres dos apunts dedicats als concerts Verdi, no puc creure que aquests cantants finalment contractats per cantar fragments de totes les òperes del catàleg de Giuseppe Verdi, fossin els inicialment previstos per protagonitzar aquelles òperes, atenent al nivell de tots els altres repartiments de les òperes que han acabat formant la temporada 2013/2014, en tots els casos d’un nivell altíssim i competitiu amb els millors teatres i les millors temporades. Què ha passat doncs amb Verdi?

El tercer programa inclou fragments d’Ernani, Macbeth, I Lombardi alla prima crociata, La forza del destino, Alzira, Il corsaro i Aida, i compta amb les veus de Rachele Stanisci, Josep Bros, Josep Fadó, Carlo Ventre, Vitaliy Bilyy, Juan Jesús Rodríguez, Pierpaolo Palloni i John Relyea, tots dirigits per Rubén Gimeno.

Cal dir al respecte del director valencià Rubén Gimeno, titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès, que sense ser el director més idoni per donar als fragments escollits, la personalitat, la tensió i l’autoritat necessària als concerts que hom espera d’un teatre de  primera, al menys va fer molt més que el mestre encarregat dels dos primers programes, a Gimeno cal agrair-li la cura per donar a cada fragment una distinció, varietat i qualitat sonora, amb un equilibri molt més aconseguit entre les diferents famílies, i amb una notable millora en les intervencions solistes de l’orquestra, ahir especialment notòries les del primer violí en el preludi del acte III de I Lombardi, però també del clarinet, l’oboè o el fagot, que van poder lluir-se mostrant si més no, un so bonic i ben matisat. També pel que fa als cantants, l’acompanyament  va anar més enllà del intent de quadratura i fins i tot els fragments orquestrals van tenir dignitat.

És clar que amb dignitat no n’hi ha prou i al Liceu li hem d’exigir qualitat, una altíssima qualitat, sobretot si parlem d’una programació inclosa en la temporada oficial d’òpera, inclosa en els abonaments i  com a inauguració de la temporada i per homenatjar a Verdi, el més gran compositor operístic que ha donat Itàlia. Tot plegat motiu suficient per no deixar-ho en mans d’una mediocritat respectable però gens adient pel Liceu.

Aquests quatre concerts, a falta del darrer, ens retornen a temps ja oblidats o a teatres de províncies amb nul·la repercussió internacional o qui sap si ens enuncien el que ens espera, si és que ens espera alguna cosa…

El Liceu no es va omplir, però no podria dir que l’entrada fos fluixa, hi havia molt públic estranger, quelcom que sembla que ara sigui una prioritat al costat de la comercialització dels títols que es programin, tot per assolir la plena ocupació, suposo que amb propostes sense riscos que espantin als clients, amb els títols més populars i fins on arribi el pressupost, amb cantants de relleu, no dic els millors, ja que el Sr. Joaquim Molins fa uns quants dies que en les primeres declaracions que ens va deixar anar, ja ens va anunciar que so seríem un teatre de Champions,

La successió de números molt fragmentats amb la corresponent i obligada mostra de bona educació per part del públic, saludant als cantants cada vegada que entren a l’escenari amb tímids i poc estimulants aplaudiments, no deixa de ser un factor que refreda el concert. Potser si en lloc d’agafar àries, duets, obertures i cors, s’haguessin agafat escenes, la continuïtat musical hagués afavorit  fins i tot la integració dels cantants, ahir alguns especialment distants. Ells no ens motivaven i la nostra resposta no era precisament engrescadora. Són ells els que han de buscar la implicació i connexió mitjançant la interpretació intensa, i un concert així ho fa més difícil, però no impossible.

Juan Jesús Rodríguez és un baríton de veu excel·lent i verdiana, però no fa absolutament res per guanyar-se al públic. Es queda palplantat dient/cantant els fragments que li pertoquen i talment sembla que ni s’immuti, ni ho visqui, ni ho pateixi, i així malgrat cantar des d’un punt de vista formal, correctament,  és impossible seduir al públic. Ens va cantar la magnífica ària de Carlo de l’Ernani, així com el concertant de l’acte III, la gran ària del quart acte de Macbeth i el duo del quart acte de La forza del destino, molt aplaudit gràcies a les ganes de Carlo Ventre, no pas a les seves. Li hagués fotut un clatellot a veure si el feia reaccionar, però…des de quart pis

De Josep Bros ja n’he parlat els altres dies. La seva veu mai podrà qualificar-se de verdiana i el seu cant tampoc. Té una excel·lent escola belcantista que el beneficia moltíssim en els recitatius que acostuma a dir de manera elegant i tenint cura de la musicalitat, però Verdi demana gruix, cos vocal (no confondre amb volum) i aleshores Bros no té res a fer, la seva veu té poc pes verdià, i per tant Ernani (ària alternativa), Macduf, Zamòro i Corrado són rols massa allunyats de les seves possibilitats. A l’ària alternativa d’Ernani va vorejat la trencadissa, a “la paterna mano” ho va anivellar, és clar que és una ària sense masses  paranys i com que ell sap dir i no ha de fer cap agut compromès, li va sortir  si més no, decent. A l’Alzira va  a tornar a mostrar les febleses d’una veu poc idònia i a Il Corsaro, malgrat fer un intent d’aproximació al fraseig de Josep Carreras, les limitacions  de l’esmentat gruix vocal, van fer que l’intent quedés en això. Amb aquest tercer programa s’acomiada dels concerts Verdi. Francament, ja tocava.

John Relyea també acaba amb aquest programa la més aviat discreta presentació al Gran Teatre del Liceu. La seva veu sense ser gaire bonica, té el color adequat, la tessitura és poc brillant en la zona greu, la dicció és molt millorable i el seu cant és poc creatiu. Va passar sense especial glòria per l’ària de Banco, jo crec que tip de no rebre en les altres intervencions dels concerts anteriors unes rebudes com potser ell esperava, acostumat a les standing ovations del MET, però aquí tot és més difícil i el que ell ens ha ofert en aquests tres concerts com a carta de presentació, ens ho han ofert cantants que fins no fa gaire anomenàvem de segona. En les intervencions de conjunt ahir no es va fer notar gens.

Rachele Stanisci és una soprano italiana que va debutar al Liceu la temporada 2006/007 cantant Norma al costat de Dolora Zajick (juliol del 2007). No la recordava, mala senyal, però he anat a llegir que vaig dir d’ella a IFL, i sembla com si en 6 anys  la Stanisci hagués fet un canvi radical, ja que si aleshores em va semblar una veu lírica belcantista que cantava molt bé i poc adient per la Norma, ahir em va semblar una veu inclassificable, no gaire bonica, adient per a certs rols verdians d’empenta, però amb un certs problemes en la zona aguda i poca distinció i elegància. Ni en el cant ni en la indumentària, “atrezzo i armeria”, ni en la vessant gestual  que “lluïa” i exhibia, ja que la bijuteria encegava de tanta brillantor no gaire distingida, el vestuari era de difícil digestió i el posicionament de braços  abans d’atacar les primeres notes, amb les mans a la cintura desafiant al personal era tota una declaració de intencions. Si us he de ser franc, agraeixo el cant valent i arrauxat de la Stanisci, al menys hi havia algú sobre l’escenari amb ganes d’agradar, amb sang a les venes i la italianitat vulgaritzada a flor de pell, per fi algú disposat a treure’ns de l’estat letàrgic/depressiu. En contra té masses coses  per esdevenir protagonista femenina d’una gala verdiana al Gran Teatre del Liceu, però per figurar com a cap de cartell de la semana grande de Villafuente de la secana, és magnífica. Ella no pot cantar la part de Gulnara de Il Corsaro, massa greu, però si la Medora, la Giselda o les altres parts que va cantar en els concertants d’Ernani o l’escena final de la versió original de La forza del destino. La seva veu té tants colors com el seu vestuari, però no hi ha cap dubte que ella i Carlo Ventre van aportar a la tarda del diumenge un cert tremp verdià.

El tenor uruguaià Carlo Ventre ja havia cantat al Liceu, Chénier, Maurizio i Radamés, sempre en segons repartiments, després d’haver guanyat el concurs Viñas. És una veu de tenor d’abans, líric spinto, amb volum, projecció descarada i aguts ben timbrats i segurs. Per tant ho té (quasi) tot per agradar. És clar que li manca delicadesa i elegància, un control més musical de certes frases i una certa alternança entre el forte i les mitges veus, però que caram!, després de tants Bros i Siragusa inadequats, per fi algú que amb suficiència  i descaro, aguanta sense oscil·lacions ingrates el aguts més exigents, i omple amb generositat el centre  exigent dels rols encomanats. No té cap greu o al menys el “Io mi prostro al vostro piè” que li llença a Carlo di Vargas en el vibrant duo de “La forza del destino”, el piè li va quedar absolutament inaudible, ara bé, gràcies a ell la perillosa somnolència que sempre amenaça una funció de diumenge tarda va desaparèixer amb la insolència d’una veu que també a la semana grande de Villfuente de la secana esdevindria mítica. Al menys em va fer vibrar i em va recordar que l’homenatge era verdià, que ell és valent i que tenia ganes d’aixecar el vol d’una tarda depressiva.

El tenor Josep Fadó, de poderosos mitjans, ahir es va mantenir en un discret segon pla, no és que li demanessin molt compromís en solitari, però ell va ser Ernani en el bellíssim concertant del tercer acte, com també va participar en el final de l’acte segon de I Lombardi i en el concertant final de la mateixa òpera. A ell, malgrat la discreció, si que el vaig sentir sempre.

Debutava el baríton Vitaliy Bilyy per cantar sobretot amb Stanisci el duo de Gulnara i Seid e Il Corsaro. Ja he dit que ella no podia fer aquell rol tan greu, i tinc els meus dubtes si el debut de Bilyy en aquesta intervenció, és la més encertada. En la breu intervenció en el final original de La Forza, poc podem dir, mort massa ràpid per poder oferir una opinió.

Va complir discretament en una brevíssima intervenció, Pierpaolo Palloni, baix del Cor del Gran Teatre del Liceu, habitual en aquests rols tan breus com ingrats.

En el Cor, diguin el que diguin, l’anunci de la marxa del mestre Basso li ha passat factura psicològica. En el tercer concert té més intervencions i protagonisme que en l’escadussera intervenció del segon programa. Ahir van cantar en els concertants d’Ernani,  I Lombardi, final de La forza i Il Corsaro, però sobretot van ser protagonistes absoluts en tres ocasions: el “Patria oppressa” del Macbeth en la versió de Florència (curiositat molt més que interessant), el famós i ballable cor de I Lombardi “O signore, dal detto natio” i el “Vieni o guerriero vindice de l’acte triomfal de Aida.

Caldrà una bona injecció d’optimisme si és possible, ja que l’estat depressiu generalitzat també es nota en el so global del Cor del Gran Teatre del Liceu, no es tracta d’una corda més que una altra, tampoc de la força o contundència sonora, que en l’Aida va ser notable, no, més aviat en la qualitat del so, fins no fa gaire immaculada en les cordes masculines i ahir ni tan compactes, ni amb un so suficientment distingit, mentre que les cordes femenines, amb el so més cobert  que altres vegades i sense certes tibantors esmentades en anteriors intervencions, vaig trobar a faltar dolçor, Urgeixen revulsius que foragitin presagis funests.

Aquest concert però amb piano, hagués estat fa set o vuit anys, un programa magnífic per una d’aquelles sessions tan enyorades del Foyer, però que avui sigui el motiu d’un apunt a la sala gran, en una funció d’abonament, encara que ho vulgui positivitzar,  em deprimeix.

32 comments

  1. Joan

    Econòmicament parlant, t’hauria sortit molt més a compte disfrutar de la magnífica integral de Schubert pels Casals a l’auditori còmodament assegut a platea. Però per a gustos… 😀

    M'agrada

  2. Com jo venia d’una depre forta després de sentir l’OBC de dissabte, amb la sala mig buida i un concert correctet, i emprenyada pels comentaris del Molins al TN (l’òpera ha de ser una mica cursi!) veure ahir el Liceu quasi ple i sentir un popourri tirant a força digne, que pintava pitjor abans de començar, em sento discretament satisfeta. I espero una temporada reixida.
    Ja veus, relativitzo..Ai com ens estem tornant de comformistes!

    M'agrada

  3. Juli Carbó i Montardit

    No ho entenc prou bé. El Joaquim es queixa de la poca qualitat artística dels cantants i del repertori escollit pel organitzadors del bicentenari de Verdi.
    La meva pregunta és: els entesos en òpera són massa exigents alhora d’valuar el resultat final o bé el públic assistent és molt flexible i conformista en la qualitat dels cantants, o és que no són prou conscients de la seva manca de professionalitat perquè pel que he observat no regateixen els aplaudiments fins i tot abans d’acabar l’actuació d’alguns cantants.
    Seguint la tónica del Joaquim vull preguntar si el repertori dels actors i la resposta del públic corresponen a la qualitat de Liceu o més aviat són dignes d’un teatre de provincies.
    Potser que ni una cosa ni l’altra. Si comparessim la temporada operística amb una competició olímpica veuriem que entre el guanyador i els finalistes hi han nombrosos atletes prou competitius que bé es mereixen l’aplaudiment del públic.
    Jo no he vist el repertori d’aquest bicentenari Verdià però pel que he escoltat hi han opinions de tota mena. Qui té la raó?

    M'agrada

    • contrapunto

      Por regla general la duración e intensidad de los aplausos en recitales de este tipo es directamente proporcional a lo famosa que sea el aria interpretada. Si esta ha sido el tema de un anuncio, ha salido en una película, o es un aria recurrente en los CD’s compilatorios….los plas-plas-plas son a rabiar

      Si el cantante se desgañita en alardes extemporáneos y fuera de lugar… lo nunca visto… más plas plas plas… vamos que ni no hay quien sea capaz de escuchar la cadencia final.

      De momento llevo 3 de los Verdi’s de la esta temporada y me he tenido que conformar con oír música. Pocos son los momentos en que he llegado a sentirla y disfrutarla…

      Realmente, el formato elegido se las trae con múltiples interrupciones… al menos si se respetaran los diferentes epígrafes del programa. Si en cada una de las obras en las que está estructurado el programa los cantantes permanecieran en el escenario y no forzaran los continuos aplausos….,

      Si el público entrara mínimamente en la mística de aquello que se está representando… no sería el guirigay que es el inicio de esta temporada… donde estoy convencido que ni los músicos pueden acabar de entrar en aquello que ejecutan… y ya van 3. Es que debe ser lo más parecido a los recitales de Raphael o de Bosé que tienen lugar estos días en el mismo escenario

      Deseando estoy que pase este cáliz y que llegue Bickett con su Agrippina, que la cosa tiene que cambiar…estoy seguro que lo hará… como mímimo, a partir de este inicio de temporada nefasto, Matabosch nos lo ha dejado todo atado y bien atado.

      Para el 2014-2015, La providencia proveerá…y que nos pille confesados.

      M'agrada

      • És probable y deseable que a pesar de los recortes, restricciones y chapuzas, este nivel no lo volvamos a ver , pero podría ser que si nos relajamos y acabamos aceptando pulpo como animal de compañía, nos tengamos que comer otras cosas de difícil digestión.
        El resto de la temporada lo tendremos que saborear con devoción, vete tu a saber si para la próxima se respetara lo ya programado y menos aún para las siguientes que ya serán de plena competencia del nuevo director artístico.
        A partir de Agrippina casi nos obligaran a ir a todas las funciones de todo, para quedar bien saciado.

        M'agrada

      • Joan

        Molt d’acord amb això. Més ens val aprofitar tot el que es pugui d’aquesta temporada que ja veurem què vindrà. Ara d’aquí a xupar-me enguany les amanides Verdi per anar entrant en situació hi va un bon tros. 😀

        M'agrada

    • Del repertori no em queixo, de la formula si.
      Tu no ets exigent amb totes les coses Juli? A vegades penso que creus que els que ens agrada l’òpera som uns elements extraterrestres i t’asseguro que som del tot normals, això sí, exigim de la mateix manera que ho fem tots, o no et vas posar dels nervis després de veure la darrera Francisquita al Liceu, precisament, doncs nosaltres quan ens fan òpera igual.
      Quan hi ha cantants bons, no fa falta gairebé res, el teatre t’asseguro que esclata en un interminable aplaudiment i una cridòria emocionant. Quan això no passa no és pas per culpa del públic, ja t’ho garanteixo.

      M'agrada

      • Juli Carbó i Montardit

        Joaquim, t’has equivocat en la meva convicció del meu comentari. Jo als amants de l’ópera no us considero uns extraterrestres, ans el contrari. Per a mi sou uns elements amb una sensibilitat extrema que cal admirar. Ja voldria jo poder gaudir del vostre “ego” musical i operístic per a competir amb vosaltres. Com tu bé dius jo també sóc molt exigent en les meves coses i especialmente amb la sarsuela que per molt que m’agradi reconec quan ho fan bé o ho fan malament.
        Al que em volia referir anteriorment és que hi ha una certa part del públic que no reconeix prou bé la qualitat del cantant i sempre aplaudeix per aplaudir i fins i tot fins sense acabar l’ària o la romança que interpreten.
        Això succeix gairebé a altres espectacles i és el que critico.
        Pel que fa a la fórmula escollida en aquest bicentenari tu mateix pots jutjar els diferents comentaris manifestats en aquest espai.
        M’agrada la comparació que has fet referent a les meves exigències referents a la sarsuela amb l’òpera, cada cosa al seu lloc.
        A mi personalment em mereixeu tot el meu respecte.

        M'agrada

      • Però això passa en tot Juli, no és un problema exclusiu de l’òpera. La qualitat no acostuma a ser el que destaca enlloc.
        Jo no sé quina mania tens a separar òpera i sarsuela, la veritat.

        M'agrada

  4. Niklaus Vogel

    Bon dia Joaquim,
    Realment després de tot el que estic llegint aquests dies, el fet d’anar al quart concert aquest dissabte em fa més por que una pedregada…Déu meu…

    M'agrada

    • Tu vine amb l’ànim predisposat a passar-ho bé, i si després la cosa no acaba de funcionar sempre podràs dir, aquell maleit Joaquim ja em va avisar, bé espero que m’ho diguis a la cara, ja que ens saludarem, jo també hi aniré 😉

      M'agrada

  5. Rosa

    Em va semblar millor que el concert Verdi número 2, però això no vol dir que el trobés bé. Avui, als comentaris d’ IFL, molts relativitzem.

    Ahir pensava què diria Verdi si vegés i escoltés aquesta commemoració del Bicentenari del seu naixement? No deuria estar gaire content.

    M’ha agradat molt el teu comentari sobre l’atrezzo de la soprano: “la bijuteria encegava de tanta brillantor no gaire distingida, el vestuari era de difícil digestió”.

    M'agrada

    • Si, si, és que els dos primers van ser terrorífics, però és clar, quan veus que no hi ha manera d’aixecar el vol, la depressió és inevitable. Sé que això no ha agradat que ho digués, hi ha qui creu que ara tenim que ajudar al teatre dient que tot s’arreglarà i que tot és a fi de bé. Jo no m’ho puc prendre així, per estima a la institució i per dignitat. Cal que diguem que s’ha de millorar tot al Liceu i que uns concerts, si no tenen uns directors que garanteixin els fonaments, és impossible que engresquin a ningú.

      M'agrada

    • Yo tampoco entré deprimido Alex y en su conjunto es el más equilibrado de los tres conciertos, pero es tan de antes o si quieres, tan del Foyer, que no lo puedo evitar.
      Merecíamos otra cosa, se pongan como se pongan

      M'agrada

  6. He provat de fer el comentari aquest matí, però després de llegir-te m´ha entrat la depre, i fins ara. No m´ho tornis a fer això en dilluns pel matí que, com deia el Núñez, “vostè treballa en un mitjà molt important”.

    [Off topic: aquesta foto amb tant de verd i llum que t´has posat m´agrada més que la que tenies abans. Era massa fosca. Ara que ho penso, potser t´ho podia haver dit abans, oi 😕 ]

    M'agrada

    • Santi

      Doncs Joaquim, jo no vaig sortir deprimit del concert, al contrari, vaig gaudir molt. potser no seré tan exigent musicalment, o tan expert com tu,però en el meu cas, jo vaig al Liceu, quan i vaig, a gaudir i escoltar una bona estona música de Verdi o del que sigui, i sí, a vegades no cal ser molt expert per a veure que allò no vola, però ahir va agradar-me molt tot, el cor sobre tot.Però bé, entenc la teva postura, i es molt respectable.la soprano d’ahir penso que era ideal per aquesta ària, tan, com diria …de rompe y rasga, jejeje, no sé, jo la vaig veure molt adecuada, seria una bona Lady Macbeth. També va agradar-me MOLT Carlo Ventre i Bros, ja que la veu de Bros és inigualable i m’encanta. El cor va estar genial en totes les intervencions i va agradar-me molt el final de la primera versió de La forza del destino. ja et dic, per a mi, depressió, pas du tout¡¡¡

      M'agrada

      • Santi

        Sí, efectivamente,la orquesta estuvo genial.No sé cómo estaría en los otros conciertos, pero el domingo la encontré especialmente brillante en Aida y en especial en el fabuloso final de la 1ª versión de La forza del destino, un gran momento musical para escuchar en directo y encima tan bien, ya digo, yo disfruté un montón¡¡ quizá me anime y repita el jueves 🙂

        M'agrada

      • Me n’alegro, Santi senyal que ets de bon conformar. Jo pensava amb Radvanovsky, o amb Meade, Monastyrska, Carlos Álvarez, Marcelo Álvarez, Ildar Abdrazakov, cantants que haguessin pogut fer que aquests fragments haguessin agafat una volada amb un director com Palumbo, en fi, res diferent al repartiment d’AGrippina, o el de la Cendrillon que ens espera per Nadal, o el de Die Walküre o el galàctic de La Sonnambula, res diferent al que ens ha acostumat el mateix Liceu, i encara que els cantants verdians d’ara no tinguin la categoria dels d’abans, els noms que t’he dit i altres que m’he deixat per no fer la llista més dolorosa encara, haguessin garantit de ben segur una sonada i lluïda inauguració malgrat el recurs sempre decebedor d’un concert de retalls.

        M'agrada

  7. El menos vergonzante de los tres conciertos Verdi programados hasta ahora, posiblemente debido a un buen auténtico barítono, a una soprano verdiana -aunque de segunda- que me recordó bastante a Leyla Gencer -pero carente de las calidades interpretativas de la gran soprano turca-, a un tenor “de los de antes”, con volumen, agudos y centro -pero sin graves- y un poco de ordinariez y un Bros que sigue inadecuado para Verdi pero que no me hizo padecer tanto.

    Sobre Juan Jesús Rodríguez -el mejor cantante de la tarde en mi opinión- tengo que añadir que ha de recurrir a algunos de los innumerables trucos de que hace gala Leo Nucci -desde hace bastantes años- para completar sus prestaciones. Yo lo tengo en funciones completas y es un buen actor y magnífico cantante pero ha de ser más “lanzado” si quiere llegar a conseguir un lugar destacado en el panorama operístico actual.

    La Stanisci es lanzada, tiene volumen y dispone de los tres registros exigibles en una auténtica soprano verdiana, pero el grave es el menos notable. Sin embargo su voz no es extraordinaria, ni sus interpretaciones tampoco son relevantes, no porque no disponga de buenas intenciones sino porque no le acompaña una calidad vocal a su altura. De todas formas es la única soprano verdiana de ímpetu de las escuchadas hasta el momento.

    Carlo Ventre dispone de unos agudos contundentes y canta con muchas ganas, disponiendo de un volumen notable, pero carece de registro grave solvente y elegancia. Bros dispone de elegancia y quiere agradar pero carece de la tipología vocal verdiana.

    El resto de cantantes me parecieron de una mediocridad alarmante. Quizás a lo largo de una ópera completa se podría juzgar con más justicia la calidad vocal de todos los componentes de este concierto.

    En resumen, no me dormí, signo evidente que no padecí el aburrimiento de los dos conciertos verdianos anteriores, pero tampoco fue éste uno para el recuerdo, más bien lo contrario. El sistema de celebración verdiana ha sido un fracaso absoluto, ya que no creo que el último de los conciertos eleve la calificación por encima de un cinco sobre 10, después de tres garrafales suspensos que yo calificaría de 3, 3 y 4, según mi estimación.

    Lo más destacable de estas tres funciones vistas hasta ahora ha sido la escucha de fragmentos que no frecuentan habitualmente las representaciones de los títulos a los cuales pertenecen.

    M'agrada

    • Hi ha un punt fonamental en el decaïment generalitzat, la direcció orquestral, el que concerta, i dóna personalitat, deixa cantar, acompanya i crea el clima idoni i la tensió necessària no hi era, o no ho sabia fer, o no estava prou capacitat.
      Oblidar això, i parlo pel teatre, no pas per tu, és greu, tant que en gran mesura i malgrat que els cantants són el que són, la responsabilitat de la depressió, el decaïment i la poca esma generalitzada que es manifestava amb uns aplaudiments esmorteïts, era motivada per aquest factor essencial tan maltractat des de la direcció del Liceu, la General que no existeix, l’artística que marxa, i la musical que no ha posat el crit al cel o ha agafat el toro per les banyes i ho ha dirigit ell mateix.

      M'agrada

  8. alex

    Pues iba no demasiado optimista ayer al Liceu ( bastantes sitios desocupados , por cierto) pero NADA deprimido.

    Y ayer jueves, he escuchado el mejor o más aceptable de los 3 Conciertos Verdi hasta ahora :

    1/ Se notó la batuta de un director con profesionalidad y conocimiento verdiano ( notable sobre todo en los concertantes, pese ” a las escapadas y desafinaciones” de ciertas secciones del viento), de Rubén Gimeno ( al lado del casi siempre desastre G.Carreras, Gimeno a su lado parecía casi un Muti!)

    2/ Muy interesantes , las apariciones de Juan Jesús Rodríguez ( homogéneo barítono verdiano y sin necesidad de trampas ) y hasta de C.Ventre ( vóz áfona en graves y centro, pero con un muy buen y poderoso registro agudo, lástima que sea un cantante brutote a ratos, pero al menos es un spinto de verdad)
    No me convenció Stanisci, ya que empuja bastantes veces las notas con portamentos desde abajo y los agudos son estridentes

    3/ Siento decirlo en un blog ” poco o nada amigo ” de Bros, pero anoche y sobre todo en su Macduff y sobre todo en el recitativo, aria ycabaletta del Corrado ( Il Corsaro),estuvo notable y hasta vibrante, sin problemas en los agudos. Lástima que efectivamente, en alguna intervención ( sobre todo, en la de Alzira), cambie de color y oscurezca/enfatice artificialmente su instrumento

    Veremos que tal el lunes, el 4º de los conciertos

    M'agrada

    • Doncs ets molt benigne, ja que no sé quantes òperes verdianes ha dirigit fins ara el mestre Gimeno, però em sembla que no gaires, em va semblar molt més polit que Gímenez, bé de fet no es poden comparar.
      Tampoc entenc que si Ventre té la veu afona, en prou feines centre i poc greu, i tan sols té un agut esclatant, t’hagi agradat tant.
      També et va semblar la Stanisci molt millorable, aleshores si amb els principals intèrprets a un nivell clarament millorable, salvant Bros amb el que si segueix en la seva tònica, mai estarem d’acord, que quedà del tercer concert? per a mi la depressió.
      Amb Bros serem amics quan canti el que li va bé, quan no forci els aguts i faci tantes trampes com Nucci, a qui si et carregues. Insisteixo que jo, quan a Bros tothom se’l carregava, jo el defensava, era un belcantista magnífic, valent, musical i elegant, cosa que ara no puc dir quan canta el que no hauria de cantar.
      Ens queda un únic concert, difícil que ens tregui el mal gust de boca, però a la vida no hi ha res impossible.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: