IN FERNEM LAND

LES VEUS VERDIANES: EL TENOR (1/2)


Lorenzo Salvi (1813-1879) el primer tenor verdià ja que va ser el que va estrenar el rol de Riccardo, conte di Salvatierra a l?oberto conte di San Bonifacio, pintat per Joseph Kriehuber (1800-1876).

Lorenzo Salvi (1813-1879) el primer tenor verdià ja que va ser el que va estrenar el rol de Riccardo, conte di Salvatierra a l?oberto conte di San Bonifacio, pintat per Joseph Kriehuber (1800-1876).

En un únic apunt no podré, com era la meva intenció, fer-vos sentit una ària de tenor de totes les òperes escrites per Giuseppe Verdi, potser per allò de que el tenor acostuma a ser la veu més estimulant per a la majoria de públic, m’ha semblat que seria una bona i exhaustiva idea i per tant he cregut convenient per no aclaparar tant, fer 2 apunts del tema.

Així doncs, en aquest tercer apunt dedicat a les veus verdianes parlarem de tenors, si bé podríem parlar d’un únic tenor capaç de fer tots els rols que Verdi va escriure, malgrat que tenim dos casos extrems que ho posen difícil a tots aquells que ho vulguin intent.

Aquests casos extrems precisament es tracta dels dos últims rols que va escriure per aquesta corda, optant per les vocalitats més oposades, un tenor dramàtic per Otello, l’única vegada que va escriure per una vocalitat tan rotunda com aquesta, i un líric lleuger per donar personalitat vocal a  Fenton en el Falstaff, el genial testament operístic que ens va deixar. A part d’aquest dos extrems tots els altres rols podrien ser assumits sense més problemes que els expressius i els de l’adequació dramàtica al rol, quasi res!, per un mateix tenor, o això és el que en a mi em sembla.

Tot i aquests dos extrems, tant Carlo Bergonzi com Plácido Domingo,  no Carlo Bergonzi Verdi 31 Tenor Arias_2tinc constància de cap altre  tenor que ho hagi intentat, van  cometre la gosadia, si més no  discogràfica, gravant dos  àlbums amb totes les àries per  a tenor, incloent també les  dues esmentades. Això vol dir  que amb un únic tenor podríem  assumir el repte de interpretar  tots els rols?, si, jo penso que  seria possible,  més fins i tot que amb  les sopranos, on ja us  deia que una Domingo Verdi DGdramàtica  coloratura els podria assumir  tots, no pas una spinto, doncs amb els tenors passa una mica el mateix, amb un tenor líric ample o un spinto dúctil, ho podríem aconseguir, potser no de manera simultània, però si  durant una carrera iniciada amb una vocalitat brillant i jove  que pugui ser tan convincent amb el Fenton com amb  Alfredo, per després anar assumint els rols de líric més ample (Riccardo, Ernani i Manrico), per acabar amb  Otello. De fet Luciano Pavarotti, el va acabar cantant en versió de concert i en contra del que molts imaginàvem,  dignament, sense fer el ridícul.

Giuseppe Verdi no crec que fes cap aportació particularment iinnovadora en el camp dels tenors. No es va quasi moure dels estàndards belcantistes que es va trobar, i per tant, tret de Otello, on va ser un gir dramàtic poc habitual en la vocalitat del teatre operístic italià, cercant el cant declamat molt més proper a l’estil wagnerià que no pas a la tradició italiana, tots els altres personatges verdians, amb més o menys matisos, heroïcitat o romanticisme, es centren fonamentalment en el cant vibrant i alhora també sua, amb el control de la respiració que fa que la veu sempre vibri i evitar que el sons mai siguin fixats, un control del cant lligat (legato) en les amples frases melòdiques, control de la messa di voce (mitja veu, piano i pianíssim), de l’elegant i precís fraseig, sense salts sobtats, sense estrangular l’emissió, ni entubar, amb una cura especial per l’accent i l’estil precís. És clar que  hi ha un estil !!! i molts han triomfat sense cenyir-se a tots aquests aspectes tècnics, estilístics i pròpiament d’una escola de cant, però no hi ha cap dubte que sense sacrificar ni la passió ni l’expressivitat, ambdós aspectes tan importants com els esmentats, qui ha estat capaç de fer-ho, s’ha endut el difícil qualificatiu de TENOR VERDIÀ.

Tots els tenors que canten Verdi són verdians?, no, és clar que no, Jo no gosaria dir que Gregory Kunde ho sigui. El tenor nord-americà és un cas ben il·lustratiu de la flexibilitat vocal d’un tenor. Prèviament ho havia intentat sense tanta fortuna el seu compatriota Chris Merritt, que des de la vocalitat raríssima d’un veritable baritenor rossinià, va intentar fer el pas al belcanto i al teatre verdià. Kunde com sabeu, ha arribat a assolir amb un èxit sense discussió el Otello de Verdi, jo crec que ell mai ha estat un veritable baritenore, com si ho va ser Merritt, ja que el registre greu és hores d’ara, encara sord i sense gaire projecció, però en canvi ha adaptat amb intel·ligència la línia, el declamat i el fraseig del moro verdià, sense que prèviament hagi triomfat amb altres rols del mateix compositor, per tant jo m’atreveixo a dir sense cap tipus d’angúnia, que malgrat ser un Otello molt més que digne, Kunde no em serveix com a representant del cant verdià, en canvi altres tenors, com podria ser el mateix Josep Carreras, que mai va poder assolir el somni de fer Otello, té en la seva llarga llista de rols interpretats, una quantitat significativa de rols verdians excel·lentment interpretats. No en tinc cap dubte que en incloure’l a la llista dels meus tenors verdians preferits, llista on ara per ara no hi pot figurar el tenor nord-americà.

Giuseppe Verdi va escriure 28 òperes, incloent les revisions de títols amb música nova:

  • Oberto, Conte di San Bonifaccio 17 de novembre de 1839
  • Un giorno di regno, 5 de setembre de 1840
  • Nabucco, 9 de març de 1842
  • I Lombardi alla prima crociata, 11 de febrer de 1843
  • Ernani, 9 de març de 1844
  • I due Foscari, 3 de novembre de 1844
  • Giovanna d’Arco, 15 de febrer de 1845
  • Alzira, 12 d’agost de 1845
  • Attila, 17 de març de 1846
  • Macbeth, 14 de març de 1847
  • I masnadieri, 22 de juliol de 1847
  • Jérusalem (revisió francesa de I Lombardi alla prima crociata) 26 de novembre de 1847
  • Il corsaro, 25 d’octubre de 1848
  • La battaglia di Legnano, 27 de gener de 1849
  • Luisa Miller, 8 de desembre de 1849
  • Stiffelio, 16 de nvembre de 1850
  • Rigoletto, 11 de març de 1851
  • Il trovatore, 19 de gener de 1853
  • La traviata, 6 de març de 1853
  • Les vêpres siciliennes, 13 de juny de 1855
  • Simon Boccanegra (versió original), 12 de març de 1857
  • Aroldo (revisió del Stiffelio), 16 d’agost de 1857
  • Un ballo in maschera, 17 de febrer de 1859
  • La forza del destino, 10 de novembre de 1862
  • Macbeth (revisió), 19 d’abril de 1865
  • Don Carlos (versió francesa en 5 actes), 11 de març de 1867
  • Aida, 24 de desembre de 1871
  • Simon Boccanegra (versió revisada), 24 de març de 1881
  • Otello, 5 de febrer de 1887
  • Falstaff, 9 de febrer de 1893

En totes elles, menys Nabucco, hi ha algun moment en el que un tenor haurà de cantar una ària. Escoltem la primera escrita per Verdi destinada a aquesta corda a l’òpera Oberto conte di San Bonifaccio “Ciel, che feci!…di quel sangue”, canta Gianfranco Cecchele, sempre a l’ombra de Del Monaco com tants tenors d’aquella generació.

Ara escoltem la segona ària, es tracta de “Pietoso al lungo pianto” de la “rossiniana” Un giorno di regno, i per això la versió del tenor Juan Oncina em sembla especial adequada per els embelliments i el delicat fraseig que atorga a questa òpera tan poc verdiana.

A Nabucco, Ismaele, que és el tenor no té ària i per tant l’obviarem.

Potser per corregir la badada de no incloure una ària en l’òpera que el va llençar a la fama, Verdi va assignar a I Lombardi dos rols per a tenor, Arvinio i Oronte.

Oronte té un dels moments més bonics de tota la partitura amb “La mia letizia infondere”. L’ària ja denota trets que es repetiran durant ben bé la primera meitat de la carrera verdiana.

Escoltem-la pel tenor Gianni Raimondi, acompanyat per l’Orchestra Sinfonica di Milano sota la direcció de Benedetto Ghiglia. La veu és fàcil, l’agut lluminós i el timbre una mica nasal, però ja s’aprecien en el cant de Raimondi algunes de les característiques del tenor verdià.

El rol de Oronte de I Lombardi el va estrenar Carlo Guasco, un tenor que havia debutat a la Scala amb el pescador de Guglielmo Tell, doncs bé aquest tenor segurament va satisfer molt a Verdi ja que va ser el primer Ernani.

A Ernani el tenor ha de tenir un timbre ample, heroic, brunzini, ric en harmònics, amb un registre prou extens a part del centre ben corpori, associat per tant a veus spinto o dramàtiques, tot i que a youtube podeu trobar la sorprenent i delicadíssima ària cantada per Fernando de Lucia, un belcantista que situaríem en la corda dels contraltinos (era famós el seu Almaviva) i no en la dels baritenors, jo us proposo un clàssic, Plácido Domingo en la gravació del disc que va gravar amb Carlo Maria Giulini, i on el tenor madrileny llueix tota la seducció.

Escoltem de I due Foscari, l’ària “Brezza del suol natio” que canta Jacopo Foscari en la veu del tenor Christ Merritt. L’estil belcantista hi és, com també una certa tendència, lleugera però hi és, a calar, però Merritt a la cabaletta és treu de la màniga un sobreagut que Verdi no va escriure ni per a cap soprano i que té un impacte brutal, tant com la dubtosa elegància d’una nota com aquesta, ara bé l’impacte entre el públic és immediat.

A Giovanna d’Arco el tenor interpreta al rei de França Carlo VII i canta l’ària  “Sotto una quercia parvemi” que nosaltres escoltarem en la veu del tenor Vicenzo LaScola, un tenor que ens va deixar abans d’hora i que quan va debutar prometia molt, tot i que després la carrera va passar per molts alts i baixos i algun escàndol a la Scala. La interpretació prové d’una representació al Comunale de Bologna dirigida per Riccardo Chailly de l’any 1989.

A la menys valorada de les seves òperes, Alzira, Verdi va escriure per al tenor l’apassionada ària (con coommozione) indica el llibret “Irne lungi ancor dovrei” que la sentim en la veu de Mario del Monaco, una de les veus verdianes per excel·lencia.  Color i registre inconfundibles.

Després del fracàs d’Alzira, Verdi va estrenar Attila, que sense ser una òpera rodona, té grans moments verdians. Foresto, el tenor, és dels personatges protagonistes el menys rellevant i el que té les intervencions més lluïdes, però en la seva pertinent escena en el pròleg té una cavatina amb cabaletta molt engrescadora que en la veu “mariodelmonesca” de Nicola Martinucci esdevé notable.

Escoltem com cantava “Ella in poter del barbaro… Cara patria, già madre e reina”

Després d’Attila Verdi va estrenar la primera versió de Macbeth, que un cop revisada a l’any 1865 esdevindrà una obra mestra. El tenor Macduff té poc a fer, però Verdi li reserva una ària magnífica “Ah, la paterna mano” aquesta l’han cantat tots els grans i per tant hi ha moltes versions a escollir, jo he triat la d’un tenor magnífic que va passar massa desapercebut en el seu temps i que ara feríem festa major de tenir-lo en actiu, es tracta de Veriano Lucchetti  en la mítica representació de l’òpera shakesperiana de l’any 1975 dirigida per Claudio Abbado i Giorgio Strehler. Luchetti obra massa algunes  vocals, però la veu és noble i segura, i en aquella representació destinada a passar a la història tots van donar el màxim.

No va estar a la mateixa alçada musicant Schiller que Shakespeare, però I Masnadieri, que és la següent òpera en estricte ordre cronològic i en ella el tenor que inicia, com passa força sovint en les òperes verdianes, canta “O mio castel paterno”, una ària sense la millor inspiració melòdica, però plena de moments per fer lluir l’estil verdià. Potser no és el cas de l’espectacular tenor Franco Bonisolli, que amb uns mitjans pràcticament sobrenaturals exercia molt de “tenor”, tot i així la vibrant “nell’argilla maledetta” et fa alçar de la cadira. La interpretació prové de la gravació comercial dirigida per Richard Bonynge.

Escoltem com cantava, “O mio castel paterno – Nell’argilla maledetta”

No us posaré res de Jerusalem, que seria el que tocaria ja que l’ària del tenor manté els trets de I Lombardi, i per tant anirem directes a Il Corsaro , una altra d’aquelles òperes per farcir la carrera, però que si no comptant amb uns cantants d’excepció i sobretot una direcció musical extraordinària, acaben fatigant.

Us deixo amb Josep Carreras al Japò l’any 1984 cantant “Tutto parea sorridere…Si, di cordarsi il fulmine!” on podreu apreciar les virtuts verdianes del tenor, amb el seu proverbial i elegant fraseig, la messa di voce la dolçor heroica de la línia de cant.

La penúltima proposta d’aquest apunt està destinada a l’òpera patriòtica La battaglia di Legnano, que ens permetrà escoltar al gran tenor Franco Corelli cantant ” O magnanima  e prima…La mia materna mano” amb exultants mitjans sota la direcció de Gianandrea Gavazzeni a la Scala de l’any 1961. La veu és esplendorosa, masculina, de colors daurats i accents de bronze, ideal per Verdi. El cant no és una mica més monòton i mancat d’una certa expressió, però jo sempre he cregut que davant de la veu, i només vull creure que la veu, el públic es fonia.

Ja arribem a un altre dels unt àlgids del “primer” Verdi amb Luisa Miller, algú la volgut veure com una pre Traviata i aquí si que Verdi fa lluir de valent a totes les veus. Per al tenor hi ha una gran i cèlebre ària “Quando le sere al placido”, que ha de posar de relleu totes les característiques inicialment esmentades del cant verdià. Així ho cantava de bé Aureliano Pertile un dels grans tenors verdians, a l’any 1927. La graduació de la messa di voce, el control i l’elegància del fraseig poden més que el color una mica ingrat de la seva veu.

Per acabar aquest primer apunt dedicat als tenors, ens aturarem amb una altra òpera una mica postergada, sense la inspiració d’aquesta Luisa Miller que acabem d’escoltar, i per suposat sense la genialitat del Rigoletto que inaugurarà el segon apunt. Es tracta de Stiffelio i d’aquesta òpera us proposo tornar a escoltar al vibrant i passional Josep Carreras en la gravació que va fer al costat de Sylvia Sass, dirigits per Lamberto Gardelli en la gravació de l’any 1979 cantant l’engrescadora frase “Ah V’appare in Fronte Scritto” amb la soprano hongaresa “callasjant” i el nasal Matteo Manuguerra.

Properament ens espera la resta, que és el mateix que dir el millor de la producció verdiana, també pel tenor.

No em reclameu encara, que hi manca aquest o aquell altre nom gloriós, certament queden molts tenors per sortir, si bé estic segur que algun d’aquest d’avui repetirà…

Espero que us agradi i us recordo que divendres a mitjanit tancarem la tria del liederista del mes, si no heu votat encara, afanyeu-vos!!!

Demà celebrarem centenari i intentaré a estar a l’alçada.

26 comments

    • La preparació us asseguro que necessita més d’una horeta, es com aquells àpats que et passes el dia a la cuina i després amb un tres i no res ja s’ho han cruspit tot, és clar que si al final els comensals es llepen els dis, ja et pots sentir molt més que satisfet.

      M'agrada

  1. SANTI

    No hi ha comparació possible amb el panorama actual, i això que encara en falten uns quants cracks que ningú dubte que completaran el segon post.
    Escoltats tots els youtubes i sense marge d’error es pot afirmar que avui no estem passant un bon moment, ja no goso dir el millor moment.
    Qui tingués disponibles ara a Martinucci, Cecchele, Luchetti, Bonisolli i Raimondi,

    M'agrada

    • alex

      El Bonisolli ( alias , el Boni o hasta Mr. Do ), tan espectacular voz y con tantas facultades, como indisciplinado y numerero cantante., tal como demostró en el Liceu 1983 ( con un folletinesco y conflictivo TROVATORE y al cabo de pocos días, con un extraordinario y completísimo Concierto con orquesta, donde después de uno de sus bises, se le gritó desde el tercer o cuarto piso….aixì es canta Bonisolli…!) . Es un tenor que vocalmente, siempre me ha tenido cautivado para lo bueno y para lo malo, ya que nunca dejaba indiferente

      M'agrada

      • No era mi preferido, ni de lejos, pero claro cuando te clava un soberano Do tardas unos segundos largos a cerrar la boca, eso si que lo tenia, aunque estaba como una chota, el pobre. De no haberlo estado hubiera sido il primo assoluto

        M'agrada

  2. alex

    Espero como pides que aparezcan más tenores más que verdianos,je..je…
    ( eso sí, no me pongas a F.Meli como ” verdiano ” y tenor al parecer favorito de D.Riccardo Muti, para cantarle todos los Verdi que dirige actualmente en Roma. )

    M'agrada

  3. Per desgràcia em quedo amb un mínim tant percent de tot el que ens expliques i exemplifiques amb videos. Gràcies per fer un treball tan meritori, Joaquim.

    Contrariament al que tu dius, l’ària que canta Bonisolli m’ha entusiasmat per sòbria o potser perquè la canta ell que és absolutament elegantíssim.
    Ah, la paterna mano cantada per Luccheti també m’ha agradat molt. És una de les meves àries predilectes de tenor.
    Tanco dient que qui em va robar el cor i em va fer estimar l’òpera, Josep Carreras, m’ha tornat a fascinar amb la seva esplèndida dicció i aquell fraseig inoblidable.
    Salute!

    M'agrada

    • En Bonisolli, benvolguda Olympia, se l’estima i odia amb tanta facilitat que és millor deixar-se endur sense fer judicis previs de valor, ara bé, si hagués tingut el terrat més ben moblat, no tinguis cap dubte que se’ls hagués menjat a tots amb patates.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: