IN FERNEM LAND

22 DE NOVEMBRE: BENJAMIN BRITTEN (1913-2013)


© Time Inc. For personal non-commercial use only TIME cover 02-16-1948 http://life.qoop.com/images/704290

© Time Inc. For personal non-commercial use only TIME cover 02-16-1948 http://life.qoop.com/images/704290

El 26 de gener de 1975 s’estrenava al Liceu i també a l’Estat Espanyol l’òpera de Benjamin Britten, Billy Budd, era un diumenge i jo em vaig “escapar de casa” per anar per primera vegada a la meva vida al Liceu i assistir a un espectacle operístic de veritat, ja que l’entranyable Marina que havia vist diverses vegades a Sant Andreu, com us podeu imaginar, tenia tota una altra significació i consideració. No sabia el que anava a veure, no sabia qui era Britten, no sabia res de res, jo volia anar a veure un vaixell sobre un escenari.

El impacte va ser brutal, primer en entrar al teatre i entreveure aquell sostre daurat des de les estretes portes del desgavellat passadís de quart pis, que tant contrastava amb el luxe decadent de la impressionant sala, i en segon lloc en veure o més ben dit,  malveure penjat des de els seients més laterals de les entades generals, un espectacle escènic molt superior al que es feia per aquells anys al Liceu, provinent de la Welsh National Opera, amb un jove i desconegut Thomas Allen cantant Billy i amb Nigel Douglas com a Vere i Forbes Robinson com a Claggart, dirigia Richard Ammstrong.

De la música d’aquell Billy Budd no recordo res, potser em va atordir l’orquestra, el cor, i recordo, això sí, que vaig trobar a faltar veus femenines, però tot era nou, tot era impressionant, tot era emocionant. No m’atreviria a dir mai que Britten em va fer entrar a l’òpera, mentiria, ja hi havia entrat molt abans escoltant per la ràdio allò que se suposa que enlluerna a un adolescent, a Billy Budd hi vaig anar per una fotografia del muntatge escènic que vaig veure al diari, amb un vaixell impressionant i corpori que em va fer pensar en una pel·lícula de Hollywood i que jo potser associava a música de Korngold (santa innocència).  No en tenia ni idea del que m’esperava, i aquell nom de Britten em va quedar allà, al subconscient o en el conscient més agosarat d’un adolescent amb ganes de menjar-s’ho tot.

Uns quant anys més tard, no gaires, em vaig tornar  a retrobar amb ell, aquesta vegada amb el monumental War Requiem. La cita va ser al Palau de la Música Catalana en el marc del desaparegut Festival Internacional de Música de Barcelona. En l’edició de 1977 es va programar per clausurar l’edició d’aquell any.  Dirigia Antoni Rosa Marbà i els solistes van ser Pauline Tinsley, Robert Tear i John Shirley-Quirk, les corals eren les habituals i la cosa no ha canviat gaire,  és a dir, Madrigal, Carmina, Cantiga, Sant Jordi i el Cor infantil del Col·legi Balmes.

Si del Billy Budd no us en puc parlar, d’aquest War Requiem sí, ja que em va impressionar moltíssim i durant molt de temps vaig anar buscant  desesperadament entre les obres que mensualment apareixien en el llibre de la programació de Radio Nacional 2, el que avui és Radio Clásica.

Una mica més endavant i en la temporada de l’OCB en a primera etapa de la direcció de Franz-Paul Decker, varem poder gaudir en versió concertant d’una fantàstica The Rape of Lucretia.

Jo era mol jove però Britten ja havia deixat la seva petita llavor que amb els anys aniria creixent, fins arribar a ser un compositor, no de capçalera, però si recurrent i cada vegada m’agradava més i en cada nova òpera, m’interessava més.

Quan el Liceu “mataboschià” va començar a recuperar el temps perdut amb la programació de The Turn of the screw, Gloriana, Billy Budd, Peter Grimes, A Midsummer Nigtht’s Dream o Death in Venice em vaig sentit feliç i no comprenia aquella animadversió que les obres del compositor anglès provocaven a masses aficionats i abonats que no el toleraven.

No totes les òperes m’agraden i ja sabeu els que fa temps que seguiu IFL que precisament la darrera òpera que va escriure, malgrat tenir una producció de somni, musicalment no em va agradar.

Britten és un dels grans i sembla mentida que la musical Anglaterra trigués tants anys a trobar un digne successor a Henry Purcell, l’altre gran operista anglès.

Benjamin Britten i Peter Pears

Benjamin Britten i Peter Pears

La música operística de Benjamin Britten és rica en inflexions modals, en complexitats rítmiques, en colors i timbres orquestrals permanentment a la recerca de noves formes, no pertany a cap escola en concret i utilitza tot el que té a l’abast per crear l’embolcall ideal a cadascuna de les histories, sempre amb la recorrent solitud de l’home, la incomprensió i l’aïllament, en una recerca constant d’alliberació i creació, la innocència com a tema recorrent i la incapacitat re relació amb la societat hostil, van ser les pautes d’un home pacifista i homosexual en una Anglaterra permanentment victoriana i en anys cabdals d’enfrontaments bèl·lics.

Britten no defuig la tonalitat, però si és precís es submergeix en les formes de l’atonalitat, entrant i sortint sense definir cap escola, ni lligar-se a cap predicament estètic. Britten sembla absolutament lliure en la seva creació i l’evolució que va del genial Peter Grimes (1945) a la seva darrera òpera, quasi un testament psicològicament autobiogràfic, a Death in Venice (1973) és amplia, notòria i significativa, però mai en les seves òperes i mancarà aquest sentit teatral cabdal, ni el respectuós tractament vocal, per fer-les atractives a l’espectador inquiet.

Britten és un gran compositor de teatre, sap crear la tensió al voltant d’uns llibrets sempre extraordinaris i d’eficàcia teatral contrastada. Les òperes de Britten s’han de veure per gaudir-les en la seva totalitat, és un compositor llest, hàbil, que es capaç amb una economia de mitjans, treure una sonoritat de orquestral extraordinària. És original en la forma i en el fons, però mai va en contra del cantant i el públic. Crea sempre tensió i la seva música captiva, potser més pel cervell que no pas pel cor, però acaba atrapant al bon oïdor.

És música sensible, inquieta que no defuig les referències als clàssics ni a la música oriental i la millor manera de gaudir-lo és visionant les seves òperes, per tant avui per celebrar el seu centenari, us deixaré tres de les òperes que més m’agraden, Peter Grimes, Billy Budd i The Turn of the Screw i també, aquell War Requiem que no m’ha deixat de colpir des de el primer contacte en el ja llunyà 1977.

Les versions que us ofereixo penso que tenen prou interès, dues ja havien estat protagonistes a IFL, el Peter Grimes de la Scala i The Turn of Screw de Glyndebourne 2011, però pel que fa Billy Budd i el War Requiem, us porto gravacions noves.

Del Billy Budd us proposo una representació al Gran Theâtre de Geneve de l’any 1994, amb un tercet protagonista  d’impacte, Robert TearRodney Gilfry i el malèfic John Claggart de Willard White.

Pel que fa al War Requiem us deixo la magnífica edició del Festival de Salzburg 2013 que ja us havia ofert en àudio i que ara us proposo en la versió vídeo, amb Anna NetrebkoIan Bostridge i Thomas Hampson dirigit per Pappano al capdavant dels de la Santa Cecilia de Roma. Impressionant himne pacifista

Si voleu saber tot allò que cal sobre Britten us deixo tres enllaços:

1 l’entrada anglesa de la Viquipèdia:

2 L’enllaç de la Fundació Britte-Pears

3 L’enllaç al web del centenari

Benjamin Britten

PETER GRIMES
Llibre Montagu Slater
Música Benjamin Britten

Director musical Robin Ticciati
Directorn escènic: Richard Jones
Escenografia i vestuari Stewart Laing
Coreografia Sarah Fahie
Disseny de llums Mimi Jordan Sherin

Peter Grimes John Graham-Hall
Ellen Orford  Susan Gritton
Captain Balstrode Christopher Purves
Auntie Felicity Palmer
First Niece Ida Falk Winland
Second Niece Simona Mihai
Bob Boles Peter Hoare
Swallow Daniel Okulitch 
Mrs.Sedley Catherine Wyn-Rogers
Rev.Adams Christopher Gillett
Ned Keen George Von Bergen

Hobson Stephen Richardson
A Lawyer Luca Di Gioia
A Fisherwoman Annalisa Forlani

Orquestra i Cor del Teatro alla Scala de Milà

Milà 24 de maig de 2012

ENLLAÇ vídeo (7 arxius: 3 acte 1er i 4 acte 2on):

http://rapidshare.com/share/34D4723AC9326DC0281BE641A3EC9357

Apunt relacionat:  EL VÍDEO DE PETER GRIMES A LA SCALA (Graham-Hall, Gritton, Purves; Ticciati, Jones)

*
WAR REQUIEM, Op. 66

Anna Netrebko, Soprano
Ian Bostridge, Tenor
Thomas Hampson, Baritone
Salzburger Festspiele und Theater Kinderchor
Director del cor: Wolfgang Götz
Coro dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Director del cor: Ciro Visco
Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Dircetor musical: Antonio Pappano

Grosses Festspielhaus, Salzburg  18 d’agost de 2013

ENLLAÇ vídeo (8 arxius)

http://rapidshare.com/share/9260E56EA85BF8DAB8DB71497A165288

THE TURN OF THE SCREW

llibret de : Myfawny Piper

Prologue/Peter Quint Toby Spence
Governess Miah Persson
Mrs Grose Susan Bickley
Miss Jessel Giselle Allen
Miles Thomas Parfitt
Flora Joanna Songi

Prologue/Peter Quint Toby Spence
Governess Miah Persson
Mrs Grose Susan Bickley
Miss Jessel Giselle Allen
Miles Thomas Parfitt
Flora Joanna Songi

London Philarmonic Orchestra
Director musical: Jakub Hrůša

Director escènic Jonathan Kent
Escenografia i vestuari Paul Brown
Disseny de llums Mark Henderson

Glyndebourne Festival 21 d’agost 2011

ENLLAÇ vídeo (2 arxius acte 1 i 2 arxius acte 2)

http://rapidshare.com/share/7CC3A582CD53328E74465BB4ED02487D

Apunt relacionat:  GLYNDEBOURNE 2011: THE TURN OF THE SCREW

BILLY BUDD

llibret de E. M. Forster i Eric John Crozier

Edward Fairfax Vere – Robert Tear
Billy Budd – Rodney Gilfry
John Claggart – Willard White
Mr. Redburn – David Wilson-Johnson
Mr. Flint – Paul Whelan
Lieutenant Ratcliffe – Gidon Saks
Red Whiskers – Frank Egerton
Donald – Fabrice Raviola
Dansker – Grant Dickson
Un novice – Doug Jones
Squeak – Neil Jenkins
Bosun – Hugh Mackey
L’ami du novice – Hans Peter Kammerer
Marins – Miroslaw Godlewski, Leonard Graus
La vigie – Jan Martin
Arthur Jones – Walfgang Barta

Orchestre de la Suisse Romande
Choeurs du Grand Theatre / Choeur de Chambre Prague
Director musical: Roderick Bryden

Gran Teatre de Ginebra 1994

ENLLAÇ vídeo (6 arxius)

http://rapidshare.com/share/62DA3CF6CF9B87F42D9E992FBE7F5B4F

Espero que us agradin els arxius que us proposo, Britten més enllà de la magnificència wagneriana i la popularitat verdiana, bé mereix en el seu centenari una mica d’atenció. Potser demanar una òpera a la temporada del Liceu, qui sap si la reposició d’aquell interessant muntatge de Lluís Pasqual per el Peter Grimes hagués estat una bona idea i més econòmica que una nova producció, però si a Verdi l’han tractat com l’han tractat, què podíem esperar del de  Britten?.

  • Si voleu veure la representació de Death in Venice del Liceu, premeu AQUÍ.
  • Si voleuveure la representació de A Midsummer Night’s Dream del Liceu, premeu AQUÍ.
  • Si voleu veure Gloriana, en la producció de Phyllida LLoyd, premeu AQUÍ.
  • Si voleu veure The Rape of Lucretia, premeu AQUÍ
  • Si voleu veure Albert Herring, premeu AQUÍ.
  • Si voleu veure Curlew River, premeu AQUÍ.
  • Si voleu veure Owen Wingrave, premeu AQUÍ
  • I si voleu veure el clàssic Billy Budd de la BBC, premeu AQUÍ
  • Finalment, AQUÍ teniu un War Requiem dirigit per Gardiner

 

 

 

35 comments

  1. Quin homenatge més sentit t´ha sortit, Joaquim. Preciós.

    Jo també li faré el meu: ‘veient la darrera foto, si mai he de dirigir un biopic de Britten ara ja sé que triaria Tom Hanks com a protagonista’.

    (Ok… el meu és un homenatge molt cutre 😦 . Però quien ofrece lo que tiene… 🙂 )

    M'agrada

  2. Keselarte

    1. (fist thing first) Esta frase de la hermana mayor de Britten, Barbara, entresacada del documental de Tony Palmer del 79 (A Time There Was…) que me parece significativa o divertida o ambas cosas:

    “He was a very ordinary little boy; he was just like all little boys: he loved sport, he loved games, […] he was always a very sensitive little boy, he was always worried about things. And yet, in some ways he wasn’t: he was very tough, he could stand up for himself, he never was bullied at school –as far as one can make out– because he was quite good with his fists.”

    (“Era un niño corriente; como cualquier niño pequeño: le gustaba el deporte, los juegos, […] siempre fué un niño muy sensible, siempre preocupado por alguna cosa. Y, sin embargo, en cierto sentido no lo era: era muy duro, sabía cuidar de sí mismo, nadie le intimidó nunca en la escuela –por lo que sabemos– porque era muy bueno con los puños.”)

    2. Benjamín y Joaquín: dos niñazos sensibles que no se dejan intimidar por nadie. Agradezco a ambos, a Britten y a Hernández, el haber hecho posible esta entrada. Happy birthday Mr Britteeeeeen, happy birthday to youuuuuu!

    M'agrada

    • Gracias Keselarte, me ha gustado muchísimo tu comentario, de verdad.
      A Britten le envidio muchas cosas, la habilidad con los puños también, me hubiera venido de perlas cuando era niño, ahora ya me valgo de otras armas.

      M'agrada

  3. Jofre

    No sé si ets del tot conscient de la capacitat que tens de fer-nos interessar per la teva proposta diària .
    Britten no m’ha cridat mai l’atenció i ja he punxat uns quants enllaços i estic baixant el vídeo del Rèquiem de guerra.
    Per molts anys

    M'agrada

  4. Keselarte

    3. Blessed Cecilia, […], come down and startle / Composing mortals with immortal fire. [W.H. Auden: Hymn to St. Cecilia]

    (by the way…) Si hoy es 22-N, esto es –también– Santa Cecilia. El aniversario del nacimiento de Britten coincide con el del martirio y muerte de Cecilia de Roma, santa de la Iglesia católica, patrona de músicos, poetas y ciegos. Suponemos que agradecido por tan buen agüero, Mr Britten decidió componer un himno a Santa Cecilia, su Hymn to St. Cecilia, op.27 (1942), sobre texto de su amigo W.A. Auden, para coro sin acompañamiento. Exclusivamente centrado en la ópera y la guerra, Joaquim ha olvidado –o, simplemente, no le ha dado la gana– regalarnos esto. De nada.

    M'agrada

  5. SANTI

    Un digne homenatge, as usual.
    No és el compositor que m’agrada més però ja m’agradaria que totes les òperes del segle XX haguessin estat com les seves.
    L’única vegada que he vist Billy Budd va ser la darrera vegada que s’ha representat al Liceu i em va agradar força, quan es va fer aquesta que anomenes, jo encara no hi anava.
    Vas ser molt agosarat estrenant-te amb aquest Britten.

    M'agrada

  6. demo

    El meu primer BRITTEN va ser BILLY BUDD i em va emocionar.M´agrada força en Britten..El WAR REQUIEM s´ha d´escoltar amb la lletra a la mà.Li has fet un homenatge molt digne.

    M'agrada

  7. Un dels grans compositors del segle XX i no només d’òpera, tot i que jo tampoc connecto amb tota la seva obra. Peter Grimes em sembla una fita històrica, però la que m’agrada més és sens dubte The Turn of the Screw: una música fascinant i una atmosfera pertorbadora. Ah, i mai no he rigut tant al Liceu com en l’escena dels rústics del Midsummer, m’estaven caient les llàgrimes amb la seva (carinyosa) paròdia del belcanisme.

    M'agrada

    • En qualsevol cas, un dels trets de la música escènica de Britten és que acostuma a ser, al menys per a mi, fascinant i pertorbadora, en totes les seves obres i malgrat les múltiples tecles que va tocar, aparentment distants, sempre hi ha una certa manipulació pertorbadora no sé si en les harmonies o en els tractament melòdics o en l’orquestració, sempre té aquell moment de calfred davant la sorpresa o l’imprevist. És un geni

      M'agrada

  8. Rosa

    Britten és molt proper a la teva biografia liceïsta. Li has rendit un magnífic homentage Joaquim.
    Britten m’ha agradat des que vaig veure “The turn of the screen”, quan el Liceu era a l’exili al Teatre Victòria. Totes les obres que s’han representat al Liceu d’ençà d’aquella m’han agradat i alhora colpit. Cosa que no passa sempre amb un mateix compositor. El “Word Requiem” va ser el punt àlgid.
    Gràcies pel teu text i gràcies a Benjamin Britten per la seva música.

    M'agrada

  9. Un compositor en el qual he tingut poca fe i és que els músics britànics mai m’han semblat de primer ordre, ei! i m’agraden, eh?.
    He decidit mirar La mort a Venècia. Alguna cosa aprendré com em passa sempre a IFL.
    Gràcies, Joaquim.

    M'agrada

    • Precisament Death in Venice no és la que m’agrada més, però la producció va ser fenomenal, potser t’entrarà per la vista.
      Britten té una entrada “difícil”, un cop has creuat el llindar, commou.

      M'agrada

  10. La producció operística de Britten és extraordinaria, i totes les seves obres són un exemple de l’obra d’art total. Ni el fons ni la forma d’aquest art es wagneriana, ni preten ser-ho, però el resultat és el mateix. És a dir, estem davant d’obres on la paraula, el gest, l’escena i la música adquiriesen una dimensió unitaria. La seves creacions són personalíssimes, independents de corrents, modes i escoles i curiosament tampoc elles no les han causat. L’estil Britten és per tant una icona, una illa musical dins del gran oceà creatiu del segle passat. “A turm of the screw”, “Peter Grimes”, “Gloriana”, “Billy Budd”, “A Midsummer Nigtht’s Dream” i “War Requiem” (oratori però amb dramaturgia gairebé operística) m’agraden molt i he tingut l’oportunitat de veure-les a un lloc o altre molt ben representades. No vaig tenir tanta sort amb “Death in Venice”, obra que necessito encara descubrir, donat que vaig sortir fred del teatre la primera i única vegada que la vaig veure representada al Liceu. Però és que Britten és a més un músic complert, dels d’abans: compositor, director, pianista, intèrpret de música de càmbra…i home culte, del seu temps, compromés amb el seu temps. Just homenatge doncs, el que s’ha fet avui, ara i aquí. Tambè a l’Auditori, avui día 22, s’ha interpretat el seu Concert per a Violí, magnífic, amb la seva meravellosa passacaglia i coda final, d’una evanescencia tan pura que no podría aconseguir-la cap altre músic que no fos Benjamín Britten. Un encert de l’OBC i del seu director Pablo González, que amb un català més que notable, ha recordat aquesta efemèride al públic abans de començar el concert.

    M'agrada

    • M’he perdut el concert de l’OBC d’aquest cap de setmana, i em sap greu per Britten, no tant pel Mahler de González que crec que ja ens ho ha dit tot en aquest repertori i el que m’ha dit ho he trobat sempre banal.

      M'agrada

  11. Admirador i enamorat Britten del gran Purcell… Aquesta setmana, al Real amb “The indian queen”, un dels espectacles operístics més meravellosos que he vist mai. Irrepetible. Originalíssim. Una joia incomparable.

    M'agrada

  12. Josep R, Noy

    Molt bé Joaquim. Britten es mareix aquest apunt i molt més. Sens dubte és un dels grans. A mi personalment tant Peter Grimes, com Billy Budd, com sobretot el War Requiem m’han impressionat sempre. La seva música i teatralitat son magnífiques. En el War Requiem l’alternància dels textos litúrgics i poètics li donen una força sensacional. Gràcies per l’apunt!

    M'agrada

    • Tores tres obres són veritablement impressionants i colpidors, també com diu Wimsey, The turn of the screw i en a mi em va agradar moltíssim aquella meravellosa producció de A midsummer…
      Gràcies en a tu.

      M'agrada

  13. Marta B

    Quan vaig llegir aquest apunt vaig pensar que t’havies superat a tu mateix. Que genials que trobo les teves experiencies operístiques de l’adolescència! Jo amb 14 anys només tenia el cap ple de pardals.

    M'agrada

    • Les meves experiències operístiques es remunten a la tendre infància, per tant vist amb ulls d’ara, era normal que a l’adolescència una de les entremaliadures pròpies de l’edat fos escapar-me al Liceu sense dir-ho a ningú, L’aventura era apassionant i vista amb l’enorme distància dels anys em sembla deliciosa i entranyable. Segurament les entremaliadures de la majoria dels adolescents no tenen res a veure amb la meva, però en aquell moment el cor m’anava a mil, tant al entrar al Liceu com quan vaig tornar a casa i no ho podia parlar amb ningú, això va ser el pitjor.

      M'agrada

  14. Joan

    Així q Billy Bud és la primera òpera q va veure en Joaquim… vaja, vaja. És curiós xq un dels primers cops q vaig anar a veure una òpera al liceu també hi esperava veure un barco. Però la producció de ia de ser de la casa i només vaig veure un holandès, un xic de la coberta i un parell de veles.
    Potser q la primera òpera que vegis se.t quedi al subconscient i et marqui el camí i així, alguns siguin tant oberts de mires mentre que els q hem començat x Carmen tinguem un bagatge més de repertori.
    He cercat l.apunt xq sabia q Billy Bud s.havia fet a casa. De fet em sembla q Matabosch la va portar i que corria per allà el Bo Skovus Jo no l.havia vista i aquest darrer pont he tingut l.oportunitat de fer.ho, en una producció q recomanaria a tothom. No hi trobareu però vaixell perquè l.acció ha estat traslladada a una escola de cadets. Espléndida.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: