IN FERNEM LAND

EL CIM DEL DESPROPÒSIT: EL VÍDEO DE AIDA A PARÍS (Jordan-Py)


AIda a l'ONP. Producció de Oliver PY 2013

Aida a l’ONP. Producció de Oliver PY 2013

Durant molts dies he llegit moltes coses sobre la representació de l’Òpera National de Paris de la nova producció de la verdiana AIDA l’Òpera no havia programat aquest títol des de l’any 1968 i ja és ben estrany en un teatre de primeríssim nivell que cada temporada programa un nombre de títols important, no programés un dels títols més estimats del públic.

Suposo que estareu d’acord amb mi que Aida és potser un dels títols més difícils de representar, precisament per el pòsit que arrossega d’una narració absolutament arrelada a la història egípcia original, que no ha trobat fins ara una producció transgressora que li doni la volta i ofereixi nous punts de vista  que sense trair l’essència dels fets i personatges, faci creïble quelcom quasi impossible, ja que Verdi va aconseguir amb una música “inventada” crear unes atmosferes que ens situen als temples i a les voreres nocturnes del Nil, amb una facilitat admirable i un enginy musical i teatral extraordinari. Voler trair això és començar amb mal peu qualsevol producció que vulgui donar-li la volta al mitjó. He vist algunes, no gaires, produccions que volien dinamitar Aida i totes elles han fracassat, tan sols el minimalisme estètic de Bob Wilson encerta el presumpte trencament, que no és tal i acaba sent una radicalitat visual, no pas conceptual.

Bieito i ara Py s’estavellen en una història que estic segur que no els interessa gens ni mica i per tant no poden aportar res de nou, i en el cas que ens ocupa, lamentablement ho farceix d’una absurda grandiloqüència i provocació de teatre de províncies, quelcom absolutament inesperat d’un teatre de la categoria de l’ONP.

ÉS pot errar en els resultats, això pot passar i fins i tot és assumible, ara bé si els plantejaments inicials, molt abans d’alçar-se el teló el dia de la primera representació de la nova producció, no estenen les idees clares de que cal fer i qui cal que ho faci, més val no fer el intent de programar aquesta òpera. L’únic que s’aconseguirà és que se’n parli, malament òbviament, i això dura “un soffio”, el tuf del que s’ha deixat triga molt més a marxar, i la taca potser no marxa mai.

Després de 45 anys esperat una nova Aida, si és que algú l’esperava (seria desitjable que així fos), que algú tingués la lluminosa idea d’encarregar aquesta òpera a Olivier Py, ja denota un grau d’incapacitat important. També el denota que el senyor Py acceptés fer una òpera, que vist el resultat no li interessi gens ni mica, i per tant es dediqui a voler explicar el Risorgimento i la Guerra Colonial en un mateix argument i moment, per acabar fent-se un embolic de dimensions piramidals que han assolit un fracàs absolut.

Una estupidesa més en el món de l’òpera, una producció més llençada i oblidable, pagada amb els diners públics d’un Estat amb problemes, sense que acabi passant res, emparant-se  amb l’argumentació dels riscos de l’obra artística que ja no s’aguanta per enlloc. Messieur Py deu haver cobrat el que no està escrit per fer aquesta producció amb tots els mitjans a la seva disposició, i acaba presentant aquesta estupidesa monumental, no és la primera que fa, però de  les coses que jo l’he vist i algunes patit, aquesta supera qualsevol, per tant qui li posa a disposició els diners hauria d’acabar passant comptes o sortint a saludar i rebre la pluja de protestes. Ni estem per llençar diners, ni per mantenir ineptes i cretins.

Aquest és l’etern debat i malauradament no és el que m’ha indignat més d’aquesta producció indigne. Estem acostumats i diria que fins i tot resignats a aquests malbarataments de recursos i de idees. El Sr. Py i tots els directors d’escena que es dediquen a l’òpera tenen a disposició sumes de diners vergonyants, ja sigui pels seus honoraris, com per a les produccions que s’inventen. Sempre he cregut que un director de teatre bo  amb pocs mitjans, et pot garantir un bon espectacle. Hi ha una cosa que es diu teatre, drama, personatges i psicologies, fets, històries, confrontacions, passions i que amb enginy i sapiència poden prendre vida a dalt d’un escenari. El teatre és una mentida que durant una estona ens la creiem, sobretot si l’encarregat de fer-ho possible sap i estima el que fa. Les sumes desorbitades de diners destinades a l’efímera creació escènica haurien d’estar prohibides, i ara més que mai. Per sobre de tot hi ha d’haver creació, no malbaratament, ni luxe, ni ostentació burgesa. Ja em direu el que quan veieu l’escenari i les estupideses que es fan a sobre.

És buscava l’escàndol i la protesta, les han trobat i aquí estem. Sabeu els que em coneixeu bé i ara també tots els que passeu sovint per IFL, ja que no em tallo ni un pèl, que no sóc un defensor de les produccions tradicionals, però cada vegada m’indigna més que alguns directors d’escena no m’expliquin res i em vulguin fer creure que m’ho expliquen tot, i si per això s’han de gastar el que no està escrit, la indignació és multiplica.

No sé el que deu haver costat aquesta producció i ignoro si aquest és el motiu per el qual la ONP no ha pogut contractar els millors cantants per interpretar Aida, o qui sap si aquest són els millors, o pitjor i més probable, posis a qui posis, avui no t’ho cantarà bé ningú. El cas és que per a mi la veritable indignació prové precisament de la tria feta per a representar després de 45 anys  aquesta òpera a París en la commemoració del bicentenari verdià.

No em puc creure que un director artístic contracti com a millors opcions possibles pel rol titular a Oksana Dyka i Lucrecia García, com tampoc em puc arribar a creure que el Radames ideal per a una nova producció sigui Marcelo Álvarez o Robert Dean Smith. Què puc dir de les Amneris?, Luciana D’Intino ja està en aquella fase prèvia a l’anunci de la “Loteria de Navidad” i per tant hauria de començar a posar data de caducitat abans que lamentem veure-la anunciada. D’Elena Bocharova no em pronunciaré, no tinc el gust. Ara bé, el meu “amic” Sergey Murzaev mostra tal grau de desvergonyiment, que només per a ell cal baixar el vídeo que us proposo i immediatament preguntar-se que hem fet els mortals per haver d’escoltar un pretès baríton fent veure que allò que fa és cantar i a més a més, cantar Verdi. Aconsellar-li que s’escolti tots els youtubes de l’apunt d’ahir no crec  que a aquestes alçades li servís d’alguna cosa, ni a ell ni al director artístic de l’ONP.

Ens queda Roberto Scandiuzzi, el millor és el bisbe, perquè en aquesta Aida Ramfis és un bisbe catòlic, apostòlic i romà, i sense llençar coets és el millor, al menys hi ha una certa dignitat, un intent d’ajustar-se al cant verdià encara que la veu ja no respongui com anys enrere.

La senyora Oksana Dyka no té cap interès, ni cap intenció, ni potser té sang a les venes, ni canta, ni expressa, això sí, lluita amb l’afinació.

Només escoltant la temuda “Celeste Aida” hi ha te n’adones que Marcelo Álvarez és absolutament incapaç d’arribar al final  de l’òpera. És el fragment que li hauria d’anar millor a la seva veu lírica, però ja fa trucs en el recittaiu, intenta amagar carències amb sons aflautats que volen ser un intent de mitja veu, No hi ha cap, però cap, noció de legato, les frases es tallen sense contemplacions i és clar, com la majoria de Radames actuals, parla en aquelles frases que darrerament tant m’agrada mencionar, aquelles abans d’atacar un “Vicino al sol” escadusser. La resposta dels parisencs és descoratjadora per a qualsevol tenor argentí que es cregui l’amo del món i s’enfadi amb els teatres on no rep els aplaudiments que ell creu que hauria de rebre.

Indignant Aida que tampoc des de el fossar troba un alè d’esperança, neix morta i esmorteïda segueix fins al final. Tant li fa que tanquis els ulls i la tinguis com a banda sonora, passant de la ridícula i pretansiosa parida del Sr Py,  la constatació del lamentable favor que els teatres d’òpera estan fent a la memòria de Giuseppe Verdi en l’any del bicentenari del seu naixement és descoratjadora i evidència a tots aquells que s’aferren a creure que vivim en el millor dels móns possibles, que representar una òpera seva avui en dia, és una autèntica quimera.

Aida segons Oliver Py a l'ONP 2013

Aida segons Oliver Py a l’ONP 2013

AIDA
Giuseppe Verdi
Antonio Ghislanzoni

Carlo Cigni, Il Re
Luciana D’intino, Amneris
Oksana Dyka, Aida
Marcelo Álvarez, Radamès
Roberto Scandiuzzi, Ramfis
Sergey Murzaev, Amonasro
Elodie Hache, Sacerdotessa
Oleksiy Palchykov, Un Messaggero

Cor i Orquestra de l’Òpera National de Paris

Direcció musical: Philippe Jordan
Direcció escènica: Olivier Py
Escenografia i vestuari: Pierre-André Weitz
Disseny de llums: Bertrand Killy
Director del cor: Patrick Marie Aubert

ENLLAÇ VÍDEO (7 arxius de qualitat excel·lent)

http://rapidshare.com/share/30A5B60FD07FA16B56E5C0100F619063

Ens queda la cita del 7 de desembre a la Scala amb la prima de La Traviata que podrem veure als cinemes. Hi ha possibilitats de salvar la dignitat d’aquest 2013, no del aprovat, això ni amb un cum laude es pot salvar, però si de la ignominiosa sensació que de totes les òperes de Verdi que hem vist/escoltat durant aquest 2013, ja sigui en les millors temporades, com en els millors festivals (concerts de saldo a banda), no ha quedat res pel record. No em digueu que no és lamentable

Un comentari

  2. Retroenllaç: De Noviembre de 2013 | Beckmesser

  3. Jan

    Potser salvavem el Don Carlo de Salzburg pels seus 2 protagonistes? no se, malgrat que n’hi va haver uns quants que…

    Em sembla que no penso baixarme-la. Tal i com ho pintes… patiria! 🙂

    M'agrada

    Respon
  4. simone

    😦 llastima d’aquestes “parides creatives”…
    Parlant de la Traviata, algu em sap dir quin cinema a Barcelona > Bosque o Girona? < es mes recomnenabl a nivell de l'audio (em interessa que el só no sigui excesivament fort). Merci!

    M'agrada

    Respon
  5. alex

    Lo vi y escuche parcialmente por la cadena mezzo tv el pasado sábado ( haciendo algo de zapping con el Borussia-Bayern), me pareció lamentable la regia de Py al que hubiera protestado ruidosamente caso de estar yo presente en la Opera Bastille ( lamentables los ejércitos tipos boinas verdes y con armas de fuego y más indignado todavía con la escena del juicio del 4º acto, donde los supuestos jueces salían emulando al ku klux kan )
    Mal y cansina la dirección de Jordan ( que no tiene idea de dirigir Verdi) y de las voces, lo único salvable M.Alvarez solo a ratos ( no es voz de Radamés) y la D’Intino.
    La Dyka, plana y aburrida como ella sola

    Espero que este fin de semana, pueda disfrutar más allá en Paris de I Puritani y de la Elektra ( esta, con muy buenas críticas por lo leído )

    M'agrada

    Respon
  6. José Carlos Neves Lopes

    Havia assistido o vídeo que obtive na segunda feira, expresso aqui minha decepção.Como um teatro como esse pode ter gasto tanto dinheiro em uma produção que leva a nada. Um absurdo após o outro, secundado por cantores de modo geral inadequados para os papeis (Aida, Radamés). Após tantos anos sem produzir Aida, Paris comete esse erro lamentável. Jourdan decepcionou-me com sua leitura equivocada. Lastimável.
    Costumo afirmar que as óperas de Verdi não se prestam a atualizações, no máximo a estilizações secundadas por uma boa iluminação seriam suficientes.
    E cantores verdianos, os teremos novamente algum dia?

    M'agrada

    Respon
  7. Josep Olivé

    Buf…vaja pal! Efectivament el pretès homenatge a la figura de Verdi en aquest 2013 ha estat molt lluny del nivell artístic de l’homenatjat.
    Les millors representacions que he vist són dues: La primera és la produció de Decker de “La Traviata” a Les Arts, ja molt coneguda però que es manten fresca, actual i que defugint de tot realisme mostra de manera eficaç tota la carga dramàtica de l’inexorable pas del temps i de l’irresistible destí que li espera a la protagonista, amb una orquestra que fa goig encara i un Zubein Mehta desplegant la seves esències (encara que potser un pel massa decibèliques). I la gran sorpresa va estar en la parella protagonista: Sonya Yancheva i Ismael Jordi. Sonya és una Violetta potent, vocal i teatralment parlant, i d’Ismael Jordi només cal preguntar-se per què no se’l veu molt més sovint per a casa nostra. I la segona doncs que probablement me la tiraràs per terra, espero que de manera no tant drástica com amb la del post. Ho dic perquè em refereixo a la producció de La Fura del Baus a Verona. La Fura en la seva salsa: espai obert, escena èpica i dramaturgia futurista. El resultat em va agradar. Em va recordar en certs moments a la seva fallida producción de “Les Troyens” de Les Arts, però aixi com a València les seves pretensions van fracasar perquè ni l’espai, ni l’escena, ni la dramaturgia em van semblar adequades, crec que a Verona si la van encertar, principalment en un final (escenificació de la tomba) certament brillant.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      La producció de La Traviata sempre m’ha agradat i crec que és intel·ligent i té molta força, dels cantants no puc parlar, tot i que jo sempre he defensat molt a Ismael Jordi, ella és una gran promesa, potser Violeta no és el millor rol per a ella, no ho sé, no he escoltat res, però et crec, ara bé l’Aida de Verona em sembla que ja et vaig comentar que la vaig trobar tant o més penosa que aquesta. Els cantants eren tant o més fluixos que els de Paris i la producció, com totes les dels Baus, oblida els cantants per centrar-se en l’espectacle visual, quelcom que ja es propici en un marc com aquell, però l’Aida del 3er i 4at acte necessita d’una teatralitat molt diferent, i en la concepció furera no hi ha força, i això que jo l’he vist a la TV amb plans curts, però in situ el cantants semblarien formiguetes i el has d’anar a buscar enmig dels happenings. Ho sento tampoc és una solució, al menys per a mi.

      M'agrada

      Respon
  9. demo

    Jo vaig vere aquesta Aida al cine Girona..Tant sols va durà 2 hores i escaix /afortunadament).On era el ballet? .A París que “antaño” s´exigia ballet a totes les òperes i els compositors si volien estrena allí havien d´afegir-hi un ballet a les seves òperes.No trovo adjectius per descriure com ho vaig pasar de malament Amb tot el que tu dius t´has quedat curt.

    M'agrada

    Respon
  10. dandini

    Sempre que surt el nom d’Olivier Py(ja et faré cinc centims quan torni de Brusel·les de veure-li el Hamlet que serà la sisèna obra que li veig en directa) les teves crítiques són especialment virulentes d’ença d’aquella Lulú liceista que a uns quants ens va agradar molt i que va ser l’inici del teu anti-idili.
    Ell és un director molt valorat a nivell internacional i a França on va ser director del teatre Odeon de Paris fins que va ser destituit personalment per Nicolas Sarkozy(que l’estima tant poc com tú)
    Tanmateix el temps l’ha portat a ser escollit director el Festival d’Avignon,que sigui dit de pas gaudeix d’un gran prestigi teatral a nivell internacional.
    La seva proposta et pot agradar més o menys pero ell és un gran i reconegut director de teatre no “chikilicuatre” de l’escena…A mí la seva proposta m’agrada i m’interessa en molts conceptes(no tots).
    Oksana Dyka té unes facultats importantíssimes pero te dificultats en reduir el seu torrent vocal cap el pianíssim(una mica rollo Marton).
    Marcelo Alvarez va estar més que correcta en la seva ària i molt be la resta de la vetllada.Per mí és millor Radamés que Alagna al Met 2013.
    Luciana D’Intino manté un registre greu i agut molt ferm pero el centre molt disminuit i els constants canvis de color (fins i tot en una mateixa paraula) acaben per transmetre una especie de esquizofrènia emocional que al final esgota l’oient.
    Malgrat no estar en el seu camp habitual Phillippe Jordan i l’orquestra van assolir un nivell si més no enveijable.

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Ja estic acostumat que allà on dic blanc tu dius negre, res a dir et respecto i que cadascú argumenti i defensi les seves tesis amb coneixement de causa, res més. Ara bé, creu-me que em costa molt creure que si vas veure aquesta Aida la valoris com dius, ho sento però no me’n puc estar de dir-ho. Què és el que et a semblar interessant del que vas veure?, és que estic encuriosit, potser m’ho vaig perdre i em sabria greu, és una direcció d’Oliver Py (tots de genollons si us plau)
      El Sr Py té tot el prestigi que esmentes, per cert si jo ahir representava la marca España tu com a mínim et declares agent artístic seu, oi?, continuo, el Sr Py malgrat aquest currículum, va fer una Aida ridícula, absurda, pretensiosa, sense idees i el que és pitjor, fent-nos creure que està molt interessat en les causes perdudes, valent-se del Risorgimento (no s’ha vist mai en les òperes de Verdi un recurs així) i en els pobles colonitzats, la intransigència religiosa, entre boines verdes, tancs i metralletes, estructures daurades de mecanotub, tancs, vestits actuals i del darrer quart de segle XIX, amb un moviment d’actors que no es creuen res del que els fan fer i amb una fredor que glaça l’esperit.
      La Lulu no em va agradar, però els motius eren tots uns altres ja argumentats en l’apunt corresponent a IFL, no es pot comparar amb aquest pitafi que potser només salves tu, senzillament perquè jo he dit que era una autèntica porqueria, sinó, no ho entenc.
      Pel que fa als cantants i després de dir que el Sr. Álvarez età més que correcta en l’ària, jo sincerament em retiro, impossible argumentar res més. En prou feines col·loca les notes, sense cap intenció sense lligar, sense cap pathos, sense la més mínima idea de captivar al públic que com hauràs pogut escoltar en l’àudi respon de manera espectacular i m’ha semblat que fins i tot li demanen el bis.
      Tota per a tu Dandini, et faig un regal preciós, baixa-la i gaudeix-la tantes vegades com vulguis, els cantants són magnífics i la direcció d’escena és del Director d’Avignon, oooooooooooooooooooooooooh!!!!
      Pel que fa al nivell d’enveja orquestral, per sort puc dir que el mestre Palumbo que varem gaudir al Liceu amb una orquestra molt inferior, li dóna una lliçó al senyor Jordan, ves per on.

      M'agrada

      Respon
      • Alex

        De lo que vi por tv.el sábado, tengo que darle toda la razón en este caso, a Joaquim.
        El…celeste Aida..que escuché de M. Alvarez, plena de desajustes y ataques al agudo todos con portamentos desde abajo.
        Jordan, con tempi más que lentos, sin brio y plano ( anti verdiano total). Es un bastante buen director, pero solo para repertorio alemán
        Y Py en esta Aida, para sacarle a él los boinas verdes con sus pistolas! Además, la escenita del ku klux kan y la cruz ignífuga, que pinta el juicio a Radamés? De muy mal gusto y simplemente, provocaciòn casi gratuita

        M'agrada

        Respon
  12. tristany

    M’alegro de no haver anat a veure-la al cinema, després de llegir l’apunt d’avui. De fet no he vist cap producció signada per Monsieur Py que m’hagi satisfet, per molt reconegut que sigui. Entre l’enrabiada i el badall, per entendre’ns. Segurament tens raó quan afirmes que als teatres d’òpera no s’ha homenatjat merescudament el mestre Verdi en el seu bicentenari, però on sí s’ha fet ha estat aquí: magnífics els teus apunts sobre la vocalitat verdiana, Joaquim. Et felicito sincerament i t’ho agraeixo. És que vaig una mica endarrerit i m’estic posant al dia. 😉

    M'agrada

    Respon
    • Joaquim

      Potser la immersió verdiana a la que m’he sotmès ha passat factura i ara no m’agraden aquests aprenents, no ho sé, però creu-me que em va entristir més aquest equip vocal, molt més que la parida del senyor Py, al cap i a la fi ja esperes que una una celebritat com la seva faci quelcom “especial” en una obra tan poc agraïda per a una divinitat de l’escena, com Aida.

      M'agrada

      Respon
  13. colbran

    “Se quel guerrier io fossi…” pase, imitando a Domingo como un loco. El resto un auténtico desastre. Dónde están los graves y el legato? No tiene respiración ni para decir “Aïda”…Marcello Alvarez se ha hundido en su propia autocomplacencia y egocentrismo. Una pena.

    Giuseppe Verdi ha tenido peor suerte que Richard Wagner en su bicentenario, de lo que se deduce que actualmente hay mejores cantantes wagnerianos que verdianos, sin que para aquellos hayamos vuelto a las cotas de calidad de los 40’s/50’s/60’s del siglo pasado porque aquellas tres décadas son irrepetibles.

    Cuando vea esta “Aïda” entera volveré sobre el tema..

    M'agrada

    Respon

Deixa un comentari