UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

EL CIM DEL DESPROPÒSIT: EL VÍDEO DE AIDA A PARÍS (Jordan-Py)

AIda a l'ONP. Producció de Oliver PY 2013

Aida a l’ONP. Producció de Oliver PY 2013

Durant molts dies he llegit moltes coses sobre la representació de l’Òpera National de Paris de la nova producció de la verdiana AIDA l’Òpera no havia programat aquest títol des de l’any 1968 i ja és ben estrany en un teatre de primeríssim nivell que cada temporada programa un nombre de títols important, no programés un dels títols més estimats del públic.

Suposo que estareu d’acord amb mi que Aida és potser un dels títols més difícils de representar, precisament per el pòsit que arrossega d’una narració absolutament arrelada a la història egípcia original, que no ha trobat fins ara una producció transgressora que li doni la volta i ofereixi nous punts de vista  que sense trair l’essència dels fets i personatges, faci creïble quelcom quasi impossible, ja que Verdi va aconseguir amb una música “inventada” crear unes atmosferes que ens situen als temples i a les voreres nocturnes del Nil, amb una facilitat admirable i un enginy musical i teatral extraordinari. Voler trair això és començar amb mal peu qualsevol producció que vulgui donar-li la volta al mitjó. He vist algunes, no gaires, produccions que volien dinamitar Aida i totes elles han fracassat, tan sols el minimalisme estètic de Bob Wilson encerta el presumpte trencament, que no és tal i acaba sent una radicalitat visual, no pas conceptual.

Bieito i ara Py s’estavellen en una història que estic segur que no els interessa gens ni mica i per tant no poden aportar res de nou, i en el cas que ens ocupa, lamentablement ho farceix d’una absurda grandiloqüència i provocació de teatre de províncies, quelcom absolutament inesperat d’un teatre de la categoria de l’ONP. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA A ROMA (Meli,Hvorostovsky,Monastryrska,Zajick, Giordano;Pappano)

Monastryrska, Meli, Pappano, Giordano, Hvorostowsky. Foto ©Musacchio & Ianniello

Monastryrska, Meli, Pappano, Giordano, Hvorostowsky. Foto ©Musacchio & Ianniello

Si ahir feia esment de la importància de la direcció musical del mestre Antonio Pappano en l’èxit assolit en les representacions de Don Carlo a la ROH, avui, en la imponent versió de concert de l’òpera Un ballo in maschera que protagonitza l’apunt i que es va celebrar el dia 10 de juny al Parco della Musica de Roma, seu de l’Accademia Nazionale Santa Cecilia, Antonio Pappano va assolir, al menys per a mi, el grau màxim de l’excel·lència directorial, construint una versió absolutament fascinant, apassionada, intensa i fins i tot diria que violenta i tràgica, de la gran opera verdiana.

Ni en aquells sempre problemàtics canvis sobtats d’atmosferes amb que Verdi ens sacseja entre la tragèdia i la comèdia, Pappano va caure en el parany, com si els succeeix a altres directors, de suavitzar i alleugerir la tensió amb les intervencions del sempre crispat patge o els conspiradors burletes. Pappano sotmet a l’oïdor/espectador a una constant tensió des de els inquietants acords inicials, fins la climàtica reconciliació final. Esment especial per tota l’escena d’Ulrica, genialment dirigida,

o per l’extraordinari segon acte, d’una exaltació romàntica i passional veritablement emocionants. Continua llegint

EL GUILLAUME TELL DE ROSSINI SEGONS ANTONIO PAPPANO

Ahir vaig rebre el mateix regal per vies i persones diferents, a qui com és lògic aprofito públicament per agrair el detallàs d’un sant Joaquim prou avançat. Es tracta de Guillaume Tell, l’últim enregistrament de la darrera òpera de Rossini que acaba de sortir al mercat i que he devorat amb fruïció només arribar a casa. Tota sencera, sense interrupcions.

El primer l’he rebut en format virtual i l’altre físic, d’aquells que aviat desapareixeran, és a dir una caixa amb llibret i tres discs que contenen el darrer llançament de l’EMI, amb el que suposa un altre treball rossinià del mestre Antonio Pappano, que després del Stabat Mater, ens presenta aquesta gravació en l’original francès, que tan sols comptava fins ara amb la versió també de la EMI gravada l’any 1973 amb Gedda, Caballé i Bacquier, dirigits per un pulcre i musicalíssim Lamberto Gardelli, però potser mancat de la genialitat que una obra com aquesta necessita.

Després de les integrals en italià de Chailly (en estudi i un cast molt rellevant 1978/79) i la de Muti en directa a la Scala i un cast més irregular (1988), ara ens apareix aquesta versió provinent de la inauguració de la temporada passada (octubre del 2010) a Roma, amb l’orquestra i cor de l’Accademia Santa Cecilia de Roma, sota la direcció del seu director titular i amb un cast molt notable, però discutible pel que fa al rol d’Arnold. Continua llegint