IN FERNEM LAND

LA PRIMA DE LA SCALA 2013: LA TRAVIATA


Cartellone Traviata 2013

Costa assimilar les impressions viscudes ahir al cinema abans, durant i al finalitzar la transmissió de la inauguració de la temporada del Teatro alla Scala, avui encara la inauguració més esperada de totes les temporades operístiques del món.

Que l’òpera escollida fos La Traviata com a cloenda de la celebració del 200 aniversari del naixement de Giuseppe Verdi era una elecció valenta, arriscada i necessària. Necessària per intentar normalitzar allò que el mestre Muti va iniciar a l’any 1990 amb la segona reposició del títol després de Callas (per la Traviata a la Scala es parla d’abans o després de Callas, com si fos abans o després de Crist). Doncs bé, després de Callas només hi ha hagut Freni, Fabbrizini i ara Damrau, i això des de 1955 és quasi insultant i ja toca normalitzar.

Ara bé, si la Scala volia normalitzar el títol després de la producció tradicional de Liliana Cavani que garantia tranquil·litat a nivell escènic, amb  aquesta proposta l’elecció no podia ser més desafortunada, ja que va arriscar massa contractant al rus Dmitri Tcherniakov que més aviat garanteix el que ha acabat succeint, tot el contrari.

La direcció orquestral en mans de Daniele Gatti era una bona elecció, malgrat que al director milanès fa temps que alguns a la Scala el tenen entre cella i cella. El que realment és preocupant del teatre milanès és la baixada de nivell de la seva orquestra des de que el mestre Muti va deixar el teatre. Les temporades amb Barenboim cal dir que em dóna la sensació que s’ha anat molt enrere, espero que si es confirma el fitxatge de Riccardo Chailly es torni a situar al nivell que la va deixar Claudio Abbado. El so del conjunt simfònic ha perdut la qualitat esdevenint ordinari, cal amb urgència posar fil a l’agulla.

Daniele Gatti ha fet la versió íntegra i ha optat per temps brillants, ràpids, àgils, amb dinàmiques creatives molt interessants en la repetició de les cabalettes, donant un sentit dramàtic molt adient a l’evolució dramàtica del drama. Les segones estrofes d’àries i cabalettes no eren repeticions i això m’ha semblat excel·lent  i entusiasmant. Quan escolto una òpera mil vegades escoltada i m’ofereixen coses noves, em satisfà molt. El mestre Gatti ha tingut algun entrebanc en la segona escena del segon acte, en aquesta producció és la inicial de la segona part, és a dir la de la festa a la casa de Flora, però la direcció escènica també l’ha perjudicat a ell situant el cor en la penombra i al fons de l’escena, impossible que els coristes poguessin veure’l i quadrar. El concertant ha estat una mica desconcertant i mai millor dit.

Jo diria que en cap cas Gatti es mereixia la protesta rebuda, però ja sabem que a la Scala en les inauguracions protesten a qui calgui i així potser deixen anar tota la frustració que aquest teatre porta anys acumulant en produccions i temporades que estan lluny del que teatre havia estat. No és Gatti qui ha de rebre una sonada protesta, més val que siguin honests i les dirigeixen envers l’adreça correcta, és fàcil fer-ho amb aquells  que surten davant del teló, però és enormement injust.

L’elecció del cast per a una Traviata sempre és complicada, ja sabem que la protagonista ha de reunir unes característiques vocals molt àmplies i segurament en l’actualitat hi ha poques sopranos que puguin oferir el rol en tota la seva complexitat vocal, tècnica i interpretativa. Netrebko no té cap interès en repartir-la i s’equivoca molt, però ja sabem que ella amb una intel·ligència limitada s’estima més fer Lady Macbeth, ja està tot dit. Triar a Diana Damrau és una garantia de musicalitat i de dignitat vocal, no és ni de bon tros la Violetta que jo voldria, però és una soprano que s’entrega en profunditat en la seva interpretació, però tot i així no em convenç en masses  moments.

En el primer acte tan sols s’implica en la seva gran escena i evidència tant en les frases inicials amb Flora, com en el mateix brindis que la veu no és per una soprano líric lleugera com la “llegenda operística” diu amb allò de que es necessiten tres sopranos, una per a cada acte. Violetta en el primer acte ja necessita una soprano amb un centre ben consistent, altre cosa és que per cantar “Sempre libera” hagi de mostrar ductilitat vocal,  extensió i agilitat. Damrau ha passat de puntetes per la primera part i s’ha reservat per a la gran escena, resolent-la amb suficiència encara que el mi bemoll no li ha sortit esclatant, no importa, o millor, no m’importa, per ser justs, no li calia fer-lo. Damrau em fa viure el que canta, s’implica bé i el seu cant és variat, intens i expressiu.

Cal parlar, ni que sigui tangencialment, del treball de Tcherniakov amb els cantants, ja que l’actuació hiperactiva de Violetta jo crec que perjudica la comprensió global. Puc entendre que una prostituta jove amb data de caducitat a la volta de la cantonada i que de cop i volta coneix a un noi que l’atrau més enllà del llit, li motivi un trencament d’esquemes important i potser la millor manera de representar aquest crack mental és una actuació histèrica, indecisa, inquieta, nerviosa, però aquell “andare e venire” ni la beneficia vocalment, ni al públic ens tranquil·litza i concentra.

La “inadequció” per a mi Damrau es fa evident en el segon acte. En tota la primera escena, és a dir, en el duo amb Giorgio Germont la tessitura la sobrepassa. Òbviament segueix cantant amb intensitat, implicació i musicalitat, ho fa bé, però li manca cos en el centre. Una cosa és que la faci totes les notes, les greus incloses, l’altra és que les frases tinguin el pes i la consistència suficient per esdevenir veritablement transcendents musicalment i d’impacte a nivell dramàtic, el seu “Morró!…la mia memoria” si bé està cantant amb sentiment no colpeix en no omplir tot l’arc sonor que aquest moment intens necessita, seguint amb el definitiu “Conosca il sacrifizio” que no porta a cap trasbals ni calfred. El clímax no arriba amb el seu “Amami Alfredo” ja que no hi ha graduació emotiva i la columna sonora no pot oferir l’expansió partint d’un centre generós que sobrepassi l’orquestra, senzillament perquè ella encara no el té i si això no passa la frase no pot esdevenir catàrtica i culminant, no hi ha coit vocal i per tant tampoc orgasme emocional.

Tampoc en la segona escena amb la confrontació amb Alfredo i després en el “desconcertant” Damrau s’acaba imposant, compleix, passa sense gaire personalitat la prova però no deixa cap magisteri, deixa la part massa orfe de contingut per ser convincent en la seva transformació global del personatge. Damrau ha tingut algun lapsus resolt a corre-cuita i amb l’orquestra tocant en solitari. Ara bé, queda el tercer acte i allà si que la soprano alemanya m’ha semblat veritablement esforçada, una Violetta colpidora, intensa, emotiva, amb esperit tràgic i una veu una mica al límit del histerisme. Llàstima que el director escènic hagi treballat molt malament aquesta escena, però Damrau fins i tot ha pogut superar aquells decaïments i resurreccions constants, gràcies a una interpretació musical molt més convincent i creativa que si bé no pot lluir de manera natural, perjudicada per aquest centre que no té, almenys ho supleix amb intensitat interpretativa, sentiment i recursos.

M’ha sorprès positivament la gran ovació que ha rebut al final i només quan les protestes s’han desfermat de manera indecent, algun energumen d’aquells que han deixat anar la bilis, l’ha protestat quan feia pocs minuts no havien dit ni mu, són uns miserables covards.

Piotr Beczala ha sortit escaldat de la inauguració, amb un Alfredo que potser no ha tingut la millor nit de la seva vida, però no crec que és mereixés la protesta. La veu de tenor polonès és la ideal. Té tot el registre, la varietat de registres interpretatius i les capacitats tècniques, alhora que l’estil apropiat. Beczala és molt musical i també em sembla que ha cantat tota la partitura a to, cosa no gaire habitual. Per a mi ha comés un “error” que li ha passat factura, en fer unes variacions amb uns sobreaguts innecessaris i estranys en el “O mio rimorso!”. Si no hagués estat per aquesta “novetat” i la perplexitat que ha motivat, no entenc la protesta ja que canta amb gust, és aplicat i fa el rol que li marquen, encara que sigui un estúpid i un cretí integral en el tercer acte, ell ho fa de manera molt disciplinada i professional. A que ve la protesta? No ho entenc si no és fruit de la bilis

El baríton Željko Lučić cada vegada que l’escolto em satisfà menys, és com un suflé que es va desinflant  a mida que la veu de baríton de veritat esdevé irregular en l’emissió, poc atenta a l’afinació i una mica lineal en la interpretació dramàtica. Potser no tot és culpa seva, ja que penso que el personatge de Giorgio Germont és el menys “treballat” en aquesta producció, i no em sembla que ell tingui gaire iniciativa pròpia. No ha fet res malament, però en el gran duo i en la seva participació en el concertant no m’ha deixat gaire empremta. Les variacions a la cabaletta han anat a càrrec d’un acompanyament orquestral molt interessant, molt més que el baríton.

Després del tercer gran protagonista em sap greu dir que la Scala ha mostrat la seva paupèrrima misèria al món. Com és possible comptar amb un equip de cantants tan discret per assumir els rols secundaris?.

Crec que si algú mereixia ser protestat eren precisament ells, i més d’un ha marxat a casa més content que un gínjol en rebre fins i tot algun Bravo! com Mara Zampieri, que potser si que va ser una soprano destacable, encara que jo mai l’he pogut tolerar, però que ara com a discretíssima Annina rebi aprovacions  sonores, mentre després Beczala o Gatti són escridassats denota que el públic s’ha begut l’enteniment.

Aquesta colla, començant per la massa descriptible Flora de Giuseppina Piunti i acabant per la primera “la cena è pronta” a càrrec d’un bodybuilding, Ernesto Petti, que ens ha ensenyat els seus petti (perdoneu l’acudit tan dolent) ben musculats i més adients per fer carrera a la sauna que a chez Flora,  són indignes de la Scala. Feia temps que no escoltava unes veus tan poc interessants, poc apropiades i tan mal projectades com les d’aquest equip que no han rebut cap protesta. La direcció artística de la Scala ha tocat fons.

I ens queda Dmitri Tcherniakov i la seva barrabassada escènica, la seva parida, la seva inadequada i mal acabada proposta.

Us mentiria si no us digués que en el primer acte m’ha interessat i que en el segon, malgrat començar a posar-me neguitós he acceptat les patinades, tot esperant que el tercer re adrecés els errors amb encert, coherència i veritat dramàtica, però el director rus s’ha desinteressat per la història, potser perquè no s’ha atrevit a fer el que ell volia, o no l’han deixat, ho desconec, però s’ha quedat a mig camí, i quan això passa no acabes agradant a ningú, i ell no tan sols no ha agradat a ningú si no que ha irritat a molta gent, i amb ells s’ha desbocat la fera latent i ferotge. Ha rebut qui ha rebut i la resta ja és història, trista i lamentable.

M’han agradat molt algunes solucions, sobretot com ha resolt les àries que normalment no es diuen a ningú. Violetta canta la seva escena del primer acte a la omnipresent Annina, i l'”Addio, del passato…” a si mateixa davant del mirall, això no és nou. Alfredo canta “Lunge da lei…De’ miei bollenti spiriti” dirigint-se a Giuseppe, són coses aparentment intranscendents que donen veracitat a l’escena i en aquest sentit el treball de Tcherniakov em sembla encertat.

La transposició de l’acció a l’actualitat ja no és cap novetat, ans al contrari, però La Traviata és universal i pot amb casi tot, sempre que ho facin bé, mai a mitges. A mitges no es pot fer res i una inauguració de la Scala menys encara.

Vulgaritzar a Violetta despullant-la de tota distinció és desmitificar-la, si bé quan acceptem que no sigui la Violetta Valéry (Marie Dulessis amant del propi Dumas fill que va inspirar La Dame aux camélias), no hauria de ser cap handicap si ho desenvolupen amb versemblança, coherència i credibilitat, però no és ben bé així. Ja he dit que l’actitud nerviosa propera a l’histerisme del primer acte em sembla defensable tenint en compte l’ambient en el que viu Violetta i per tant abandonar-lo, amant i mantenidor inclòs, per l’amor imprevist d’un noi immadur i allunyat del cercle parisenc habitual, ha de ser un motiu d’angoixa vital, una lluita de difícil control, sobretot perquè Violetta també  sap que la seva fi està ben a prop  i l’ànsia per trobar una felicitat veritable encara que sigui massa tard, també ha de suposar un nou  engany a aquest noi jove, inexpert.

Ara bé, que en el segon acte continuí aquell mal de sant vito, amb aquell neguitós amunt i avall de la cuina, em va començar a neguitejar en a mi també. Tampoc calia vestir tan malament a la protagonista i si encara no m’he recuperat del vestit, pedreria i flor al cap del primer acte, l’uniforme de Maria von Trap del segon ja va superar tota la meva comprensió estètica i això que no em podia arribar a imaginar aquell vestit verd de la festa. Elena Zaytseva, responsable de fer realitat les fantasies del Sr Tcherniakov, pel que fa als vestits, s’ha cobert d’una espesa capa. Mai cap Vileta ha lluit tan poc a dalt d’un escenari.

La veritat és que Damrau no ho posa gaire fàcil per representar a una tísica o malalta terminal, però els modelets que llueix, perruques incloses clama la ira divina. M’agradaria saber que pensava l’elitista platea plegada de patums de la moda italiana d’aquest atemptat sense precedents.

Però malgrat aquests aspectes puntuals, la trama segui fil per randa La Traviata tradicional malgrat que ningú intuïa que durant el “Di Provenza” Alfredo tallés la verdura per fer la pizza que ha començat a amassar mentre cantava la seva ària, en aquest moment he pensat que alguna cosa no acabava d’anar bé.

Com resoldria el tema de gitanes i toreros a la festa ha esdevingut una obsessió. Si inicialment l’arribada d’Alfredo a la festa i la burla a que es sotmès justificava amb calçador les gitanes i toreros, l¡escena següent amb “Alfredo… Voi!” és a dir l’entrada altre cop es escena d’Alfredo ha desmuntat en un tres i no res la genialitat i ha evidenciat la superficialitat del treball, la manca de consistència i fins i tt la improvisació de la solució.

La incapacitat manifesta de Tcherniakov per fer moure amb credibilitat al cor, ha fet que els mantingués durant tota la confrontació i concertant, reclosos al fons de l’escenari en una ubicació complicada que no ha facilitat les coses musicalment parlant, com ja he comentat i que teatralment tampoc ha funcionat, ja que el primer pla era pels tres protagonistes, amb un Germont pare assegut a una butaca absolutament perdut. Per això n calia contractar al director rus. S’ha evidenciat que era incapaç de desenvolupar la història que s’intuïa possible en el primer, amb uns personatges coneguts però distorsionats, que podien donar un joc i una lectura diferent a allò mil vegades vist. Lamentable pèrdua de idees.

En queda el tercer acte, amb el mateix decorat del primer, però despullat de tot luxe, res nou, si bé al terra encara hi ha un arsenal de maltes i altres begudes alcohòliques difícilment justificables amb una caixa tan minsa. Violetta amb una aparença de salut desbordant, limitant-se la decrepitud a la manca de maquillatge, s’aixeca amb prou lleugeresa sense mostrar cap estat terminal, però després sobtadament haurà de ser ajudada per alçar-se. Incongruència letal.

L’entrada d’Alfredo té un gir cínic interessant, mostrant al personatge absolutament desinteressat per l’antiga amant. Li porta unes flors i unes hilarants merengues que denoten l’estupidesa del personatge però també del director escènic, ja que el presumpte desinterès d’Alfredo no va acompanyat per la música que Verdi va composar per l’ocasió del retrobament. Si be és veritat que l’única que no és veritablement conscient de la realitat és Violetta, ell no pot cantar amb passió “Parigi o cara” assegut a la cadira mentre mira l’hora del rellotge tot esperant que passin els cinc minuts de cortesia i així complir amb l’obligació moral d’anar a visitar a un malalt terminal. Si com a gir teatral fa molt mal veure com Violetta està realment sola i abandonada per a tothom, la música i el text no encaixen bé amb la idea.

L’entrada del pare i el metge només fan reincidir amb aquesta solitud i és la fidel Annina qui treu de la casa als culpables d’aquest lamentable final.

Lamentable final en tots els sentits, ja que arribats a aquestes alçades ja feia estona que tenia la impressió que Dmitri Tcherniakov ens havia pres el pèl. Si no ha pogut fer el que ell realment volia, hagués hagut de renunciar, si La Traviata no el motivava prou hagués hagut de renunciar a la suma (que no deu ser poca cosa) que haurà cobrat per fer això i dedicar-se a un altre projecte. Si aviat va veure que les seves idees quedaven inconnexes o mal acabades hagués hagut de treballar-ho més a fons, més subtilment, de manera més intel·ligent. En altres produccions ho ha fet i en aquesta precisament no. Penós.

Dmitri Tcherniakov autor de la magnífica escenografia, ha creat uns ambients escènics suggeridors, bells, idonis per a desenvolupar una història que acabat sent absurda, una història amb pretensions de colpir, però massa plena de solucions ridícules i amb pretensions de ser trencadores, que finalment han acabat amb la paciència i s’han endut per endavant tota una inauguració scaligera.

El intendent del teatre milanès haurà de fer una seriosa reflexió, més enllà de la categoria discutible de la majoria d’espectacles que es presenten i potser caldrà que es plantegi com tornar i amb qui, a situar el teatre en el lloc referencial que li correspon per història.

Trista cloenda de l’aniversari verdià, que l’esforç valuós i enorme de Diana Damrau no podrà salvar.

Giuseppe Verdi
LA TRAVIATA
òpera in 3 actes

llibret de Francesco Maria Piave

Violetta Valéry:           Diana Damrau
Alfredo Germont:        Piotr Beczala
Giorgio Germont:        Željko Lučić
Flora Bervoix:              Giuseppina Piunti
Annina:                           Mara Zampieri
Gastone:                         Antonio Corianò
Barone Douphol:         Roberto Accurso
Marchese d’Obigny:   Andrea Porta
Dottore Grenvil:          Andrea Mastroni
Giuseppe:                        Nicola Pamio
Domestico di Flora:    Ernesto Petti
Commissionario:         Ernesto Panariello

Orchestra e coro del Teatro alla Scala
Director del cor:  Bruno Casoni

Director musical  Daniele Gatti
Director d’escena Dmitri Tcherniakov
Escenografia          Dmitri Tcherniakov
Vestuari:                 Elena Zaytseva
Disseny de llums  Gleb Flischtinsky

Teatro alla Scala, 7 de desembre de 2013

Abans d’iniciar les notes de l’himne italià el mestre Gatti ha dirigit unes paraules per demanar un minut de silenci a la memòria de Nelson Mandela, un gest bonic rebut amb un aplaudiment que el públic de la prima ha seguit amb el silenci oficial, un silenci que qui sap si també s’acabarà erigint davant el llegat que ens ha deixat Mandela.

A mida que vagi rebent àudio i vídeo d’aquesta representació els aniré afegint a l’apunt.

De moment us deixo un parell de Youtubes

Encontre de Daniele Gatti a la Universitat de Milà parlant de La Traviata

El vídeo promocional de la producció

87 comments

  1. Retroenllaç: De diciembre de 2013 | Beckmesser

  2. sixtusbeckmesser

    Enhorabuena Joaquim, excelente crítica. Saludos Beckmesser

    El Domingo 8 de diciembre de 2013 5:48, IN FERNEM LAND escribió: WordPress.com Joaquim posted: ” Costa assimilar les impressions viscudes ahir al cinema abans, durant i al finalitzar la transmissió de la inauguració de la temporada del Teatro alla Scala, avui encara la inauguració més esperada de totes les temporades operístiques del món. Que “

    M'agrada

  3. Àngela

    Completament d’acord amb el que diu, Joaquim. La Damrau, en general no em va entusiasmar, i el Beczała em va agradar més que al públic en general. La resta, va passar de puntetes. Per contra, la “mise en scène” sí que em va agradar. Va fugir de la cretona i ho trobo molt valent.

    M'agrada

      • En canvi jo crec que aquests detalls cutrelux de Tcherniakv són els millors. Què esperaves en una cas on la propietària té un un armari com aquell?. Les ambientacions dels seus muntatges són el millor, diu molt de la psicologia que vol retratar, llàstima que acabi sent en aquest cas un decorador i no un director d’escena.

        M'agrada

  4. Il vero Barone

    Francamente, si por cantar una frase y enseñar el pectoral te recomiendan que te vayas a hacer carrera a la sauna, la ópera tiene poco futuro, no por los cantantes, los directores musicales o los de escena, si no por el público un tanto cerril.

    M'agrada

    • ¿Dónde está la recomendación?
      Digo que sus pectorales son más idóneos para la sauna que para la cena è pronta. Francamente eso no es ser cerril, simplemente intento razonar la incapacidad de manejar a todo un coro y resaltar al personaje por sus pectorales, demostrando que el sujeto (Tcherniakov) no tiene mucha idea de como solucionar la segunda escena del segundo acto, por no hablar de los cambios de luz absolutamente incomprensibles y burdos como solución teatral.
      En fin Il vero Barone, a parte de darte la bienvenida a IFL, creo que no has entendido el snetido de mi crítica.

      M'agrada

  5. rosetapiccina

    Gran crítica.

    Perfecte l’anàlisi de la producció, la direcció actoral i el vestuari. La hiperactivitat dels personatges, especialment de la Violeta, era incomprensible i posava dels nervis. Els canvis a la història estaven agafats amb pinces.

    A mi la Damrau sí em va entusiasmar. Jo entenc que a ella l’ovacionessin. Va estar molt millor que al Met, on no sabia ni respirar. Tu, Joaquim, vas dir en aquell moment que prometia, i jo crec que està començant a aconseguir-ho, tot i les mancances als greus.

    Vaig descobrir ahir a Željko Lučić i em va semblar molt bo, preciosa veu.

    Sobre el Beczawa vaig contra corrent, perquè darrerament m’està agradant menys. Ahir la seva veu em sonava com gastada i amb dificultats. No és el meu Alfredo. I a més, a nivell personal, si només admet les bones crítiques, millor que es quedi a casa seva. Suposo que quan tothom t’està fent tot el dia la pilota és fàcil acabar sent un nen malcriat.

    De l’orquestra, també crec que de vegades no acompanyava els cantants, i d’altres els desbordava.

    M'agrada

    • Em costa creure que la Violeta de Damrau entusiasmi, però accepto la millora respecte al MET, però en cap cas crec que sigui la Violetta per inaugurar la temporada de la Scala, de moment no.
      Desbordar orquestralment als cantants és fàcil quan aquest no tenen les veus més idònies,

      M'agrada

  6. Damrau em va agradar molt malgrat les decebedores frases inicials, tot i que no em va emocionar exceptuant un parell de moments. Beczala, tot i fer-ho bé, pel meu gust no va estar a l’alçada d’altres interpretacions seves i el vaig trobar “cridaner” en alguns moments. Lucic, simplement correcte. Això si, jo no hauria “buat” ningú, fins i tot Tcherniakov, que malgrat les incoherències, també va tenir coses bones. Però ja sabem que això, forma part del show de les inauguracions a la Scala.

    M'agrada

  7. Pobre Beczala, a la cabaletta se li ha anat la veu, però a la resta m’ha agradat moltíssim, Lucic bé, un pèl inexpressiu i molt pendent del monitor, DD molt rebé. Els secundaris, molt fluixos.
    L’escena ni fu ni fa: no es pot ser mitges tintes, o se és radical o no. I el vestuari i els gestos de la pobre DD? els pitjors possibles! Quina mala passada a la Violetta. A Arte, l’orquestra ha sonat força bé, menys al final, terrible la cloenda.
    Però, l’important és que m’he emocionat en molts moments, fins i tot al Amami Alfredo. Viva Verdi i el trio del RigolettoMet.

    M'agrada

  8. Alex

    Escuchada en directo por Catalunya Musica desde mitad del primer acto ( no quise ir a los cines, ya que me temìa las ” genialidades ” del polémico Txerniakov y ya habìa disfrutado hace un mes de la Traviata en Valencia ), decir que en lineas generales, estoy bastante de acuerdo con los comentarios musicales y vocales de Joaquim.
    A mi por radio, Damrau a la que efectivamente se le notò sobreactuada supongo que por culpa del regisseur, me convenciò plenamente y brillò solo en el tercer acto
    Beczala no tuvo una buena noche, pero salvo que no fuera por comerse el do final de su cabaletta – por cierto, un do que es un oppure -, creo que el abucheo no fue justo : eso si, esta vez mostrò tensiòn en el paso al agudo, con alguna emisiòn con pérdida de color pero como siempre, mostrò su clase y exquisita musicalidad ( otro tenor Beczala que se desenvuelve mucho mejor en el repertorio francés y eslavo que quizàs en el italiano )

    Por cierto Joaquim y cinéfilos, ¿ Como se vio o apreciò en el cine, la pifia de la escena del juego en el segundo acto, con la entrada a destiempo o tardìa de Violetta y el Barone Duphol, mientras la orquesta tocaba y no aparecian las voces ? Por la radio, sonò rarísimo.

    M'agrada

    • Ese do en la cabaletta es absurdo y demasiado arriesgado, no aporta ninguna gloria y después de los agudos que ya hizo cantando a tono solamente hubiera faltado un Do. Creo que estuvo acertado y si miras el youtube con la charla de Gatti, creo que entenderás que a él tampoco le hubiera gustado nada que Beczala se lo hubiera pedido. Solamente justifica el Mi bemol al final del “Sempre libera” y aún con pinzas.
      La pifia de TODA LA SEGUNDA ESCENA es lamentable. Tu no viste los cambios de luces incomprensibles en una representación moderna y ahí se notó una precariedad abrumadora de ideas por parte de Tcherniakov. Se despistaron de mala manera y se callaron, quedando la orquesta como hilo musical de una fiesta lamentable.

      M'agrada

  9. maria

    a mi si que me gusto mucho la damrau, aunque no soy una superentendida como el ximo,claro .,pero emocionaba.
    en lo que si estoy de acuerdo es en el desastre de la puesta en escena … momentoshorribles, el tocado de plumas indias de Flora ??? o cuando el se pone a preparar la pizza, increible, o el enfado cortando verduras ¡¡¡ pense que se iba a cortar un dedo. todos con l mal de san vito,como un casi “epileptico” en la fiesta …. ¡¡¡¡, la escena con el padre, lamentable, ella prearando el te, corriendo arriba y abajo mientras el padre le esta pidiendo un drama. y el vestuario horrendo … ,los merengues ….. absurdisimo todo, me chafo la opera .
    .

    M'agrada

    • Es lo que hay Maria, aunque a mi no me parece mal “domesticar” ese segundo acto en la cocina, pero el resultado es burdo, casi improvisado y mal acabado. No sé cuantos ensayos habrán hecho pero parecía que faltaban unos cuantos.
      Gracias por comentar

      M'agrada

  10. Salvador i Conxa

    Nosaltres la vam veure en Arte i amb mitja hora de retard. Ens va donar la sensació que el pati es va acarnissar amb el Dimitri, encara que una mica si l’hi mereix. Damrau va suplir amb la seva expressivitat les manques de mitjans i greus que tampoc són moltes i el Bezcala no té els dots d’actor com el seu oponent. El teu comentari, com sempre, emprssionant.

    M'agrada

  11. giampiero del Mercato

    D’accordo sulla regia che ho trovato soprattutto disordinata ed incongruente, esempio Alfred gia’ in sala da Flora prima che il coro canti ALFREDO VOI!!!!, o la costante presenza di altre persone durante arie che vanno cantate da soli in palcoscenico. Lucic era al di sotto delle sue possibilita’. Beczala ha urlato tutta la sera. Brava la Damrau, ma solo dal terzo atto in poi. Ovviamente e’ solo una mia opinione.
    Commenti antisemiti non dovrebbero essere tollerati…….aggiungo.
    Giampiero

    M'agrada

    • Gianluca Turolla

      Concordo sull’opportunità di non tollerare commenti antisemiti: Pensate l’opera senza Meyerbeer, Offenbach, la musica senza Mahler, Mendelssohn, la direzione d’orchestra senza Bernstein, Walter… e ho citato solo quelli che mi sono venuti in mente. Forse prima di parlare o di scrivere, qualcuno dovrebbe imparare a leggere…

      Quanto al resto, caro Giampiero, non sono troppo d’accordo su Beczala; sulla Damrau ho scritto nel mio poste e quanto a Lucic, rispetto al suo araldo nel Lohengrin e al suo Rigoletto scaligero, qui sembrava persino passabile!

      M'agrada

      • giampiero del Mercato

        Oramai sembra che banalizzare l’Opera sia diventato il chioco fisso di tutti i registi (quasi). Qui a Vienna non se ne vedono tante come a Monaco oin altre citta’ tedesche,m ma poi ariva Michieletto e ci rovina Attila ed Idomeneo.
        Beh, per tornare a Beczala…..io lo vedo spesso qui a teatro e in genere non mi piace non perche’ canti forte ma perche’ e’ freddo come il ghiaccio, ma non l’ho mai sentito cantare cosi’ forte come l’altra sera.
        Devo riascoltarlo????
        Saluti

        M'agrada

  12. Gianluca Turolla

    Caro Joaquim,
    stavolta non c’ero (non sono riuscito a trovare i biglietti per la galleria e la platea… beh 2.400 euro a testa sono veramente tanti). L’ho vista in HD su grande schermo proiettata in casa grazie alla RAI. Concordo quasi su tutto quello che hai detto. Ma su un punto avrei da ridire: la direzione di Gatti.

    Confesso che – pur non essendo un mutiano – ho nelle orecchie l’Ernani accesa e scavata sino al profondo ascoltata a Roma e poi io c’ero alla sua traviata di venti e passa anni fa. Ora, Gatti tira via il preludio I (e fa peggio nel preludio III) quasi che non gli interessasse gran che (e Tcherniakov commettendo il grave errore di scimmiottare il film di Zeffirelli – brutto brutto – distrae il pubblico con Violetta che si trucca e pettina). Poi che fa? rallenta sino all’inverosimile le scene d’assieme, le compita come se fosse a una prima lettura e sembra disinteressarsi del fatto che così la narrazione diviene moscia. Si possono tenere tempi lenti, ci mancherebbe! ma bisogna saper guidare l’orchestra e questo, francamente, Gatti non lo ha fatto. Sembrava di sentire Boehm negli ultimi due o tre anni di carriera, quando erano i Wiener a “dirigere”, ma con una differenza: Boehm guardava il palcoscenico e sosteneva i cantanti. Un merito Gatti ce l’ha: ha fatto eseguire le variazioni nei da capo e ha diretto “o mio rimorso o infamia” al tempo giusto.
    Direi anche una cosa: il migliore in campo è stato Beczala, anche se ha sbaglio qualcosa: il suo Alfredo aveva tutto quello che serviva a delineare un giovane che sta vivendo una storia più grande di lui. Ha fatto questo nonostante la regia gli abbia imposto stupidaggini di ogni tipo.
    La Damrau: a parte un vistoso calo di intonazione al termine del I atto, manca l’entrata nella II scena del II (imperdonabile da una professionista, al punto che credevo fosse una stupida scelta registica), e compita un addio del passato che, complice un tempo esageratamente lento e una totale mancanza di colori orchestrali, mi ha fatto letteralmente prendere un colpo di sonno.
    La sua recitazione (e anche certe sue scelte espressive) risentivano troppo del fatto che lei stessa ha dichiarato di essersi innamorata dell’opera vedendo il film di Zeffirelli, dove la protagonista era la Stratas una delle peggiori violette di tutti i tempi.
    Lucic: Lo aspettavo al varco e devo dire che temevo peggio, ma i baritoni verdiani sono altra cosa
    I comprimari sono stati il peggio del peggio, con due baratri: l’Annina onnipresente (Il regista ne fa una sorta di contessa Geschwitz, ma Traviata non è Lulu) della Zampieri e la Flora gracchiante e berciante della Piunti.

    La regia era semplicemente stupida: impediva di capire che cosa realmente stava succedendo.
    Le scene splendide i costumi orrendi, volgari e fatti per mettere in risalto l'”abbondanza” della Damrau e togliere ogni briciolo di credibilità.

    Un’ultima chiosa: Traviata è opera di conversazione, il senso della parola è tutto: qui avevamo un tenore polacco, un soprano austriaco, un baritono slavo, un regista russo: nelle interviste nessuno ha parlato italiano, qualcosa vorrà pur dire… Immaginate Capriccio di Strauss con protagonisti cinesi, l’effetto sarebbe lo stesso.

    Ah, Gatti è italiano? Milanese per giunta? Sì ma lui non si è occupato di simili dettagli, lui alzava e abbassava la bacchetta!

    Spero di trovare un biglietto per qualche replica per giudicare dal vivo e magari cambiare opinione.

    M'agrada

    • 2.400 € per una serata all’opera mi sembra pazzesco e poi si quello che ci offrano è una Traviata cosí bruta, la delusione è terribili, a meno che quello veramente importante sia farsi vedere, ed allora mi sembra che la quantita potrebbe essere molto più grossa e in questo modo ottenere le risorse necessarie per migliorare un teatro che bisogna di un cambiamento, secondo me, radicale.

      M'agrada

  13. SANTI

    Decebedora Traviata a tots nivells.
    La Damrau m’ha agradat a mitges, però estant d’acord en que el tercer acte és el millor, una lleugera mai serà la meva Traviata, estem en el mateix cas que Gruberva, tenen un bon volum i es pensen que això ja els dóna dret a tot.
    Beczala estava tan histèric com ella, tots dos van xisclar.
    Lucic té una veu interessant però no té alçada de gran baríton, i no parlo de l’alçada física, si de la vocal i interpretativa.
    Gatti dirigeix de manera desordenada i la producció és res, vol ser molt i no és res més que una imbecil·litat més de les moltes que aquests dròpols fan amb e permís i complicitat de qui els contracta sabent que el resultat serà una imbecil·litat.
    L’esbroncada merescuda i més n’hagués fet jo.

    M'agrada

  14. Rosa

    Molt bona crònica Joaquim.
    Segur que molts “crítics oficials” no diran les coses tant sinceres que tu dius.
    La Damrau em va agradar especialment a l’ària del darrer acte, únic moment en que va estar quieteta i no hiperactiva, tal i com dius molt bé.
    Lučić cantava com si el drama que estava passant a l’escenari per culpa del seu personatge no l’impliqués. No estava “por la labor”
    Beczala no va estar com la temporada passada al “Rigoletto” del MET, però no ho va fer malament i no es mereixia les protestes, ni dir-li que no cantés més.
    El pobre Gatti, al meu entendre, va ser massa la víctima dels que potser ja anaven preparats a escridassar.
    Tcherniakov va fer una posada en escena que no em va agradar. El preludi amb Violetta empolvorant-se amb la polvorera damunt d’una cadira no em va semblar gens adient; cap dona coqueta ho faria i molt menys una dona que viu de la seva bellesa i coqueteria; un petit “boudoir” hauria estat més adient i, d’altra banda, els anys trenta del segle XX n’hi havien i sempre n’hi han hagut. Les pintures del darrer acte damunt de la cadira tenien molt més sentit. Alfredo va tenir una crisi de gana histèrica al primer quadre del segon acte i havia de preparar la pizza encara que Violetta l’hagués deixat. El segon quadre del segon acte va ser molt mal resolt amb les dues entrades d’Alfredo i el “desconcertant” final. L’entrada d’Alfredo i el duo del tercer acte van ser deplorables – no pels cantants – Verdi va escriure una altra cosa. Amb va agradar però el fet que Anina tregui els Germont de casa de Violetta després de la seva mort; l’única cosa que em agradar.
    El vestuari d’Elena Zaytseva era per desar-lo abans d’estrenar-lo. Les perruques i vestits de Violetta eren de voler mal a Diana Damrau. El collaret- pectoral del primer acte era llegíssim i especial per fer agafar mal de cervicals a una soprano a qui encara li faltava molta òpera per cantar. Del vestidet “ingenu” del segon amb les botines folrades de pell amb les que va sortir al començament –afortunadament es va posar sabates per al duo amb Germont – ja ho has dit tot tu, de Maria van Trap. El vestit verd del segon quadre del segon acte i la perruca van ser l’apoteosi del mal gust, d’acord que Violetta s’ha de presentar com una prostituta de luxe a la festa de Flora, però no d’aquella manera. Del vestuari dels amics de Violetta i del cor prefereixo no parlar perquè m’estendria massa, només té una definició: horrorós.
    Esperem que l’any vinent el Teatro alla Scala millori la posada en escena de la la prima.
    Molt bona crònica Joaquim.
    Segur que molts “crítics oficials” no diran les coses tant sinceres que tu dius.
    La Damrau em va agradar especialment a l’ària del darrer acte, únic moment en que va estar quieteta i no hiperactiva, tal i com dius molt bé.
    Lučić cantava com si el drama que estava passant a l’escenari per culpa del seu personatge no l’impliqués. No estava “por la labor”
    Beczala no va estar com la temporada passada al “Rigoletto” del MET, però no ho va fer malament i no es mereixia les protestes, ni dir-li que no cantés més.
    El pobre Gatti, al meu entendre, va ser massa la víctima dels que potser ja anaven preparats a escridassar.
    Tcherniakov va fer una posada en escena que no em va agradar. El preludi amb Violetta empolvorant-se amb la polvorera damunt d’una cadira no em va semblar gens adient; cap dona coqueta ho faria i molt menys una dona que viu de la seva bellesa i coqueteria; un petit “boudoir” hauria estat més adient i, d’altra banda, els anys trenta del segle XX n’hi havien i sempre n’hi han hagut. Les pintures del darrer acte damunt de la cadira tenien molt més sentit. Alfredo va tenir una crisi de gana histèrica al primer quadre del segon acte i havia de preparar la pizza encara que Violetta l’hagués deixat. El segon quadre del segon acte va ser molt mal resolt amb les dues entrades d’Alfredo i el “desconcertant” final. L’entrada d’Alfredo i el duo del tercer acte van ser deplorables – no pels cantants – Verdi va escriure una altra cosa. Amb va agradar però el fet que Anina tregui els Germont de casa de Violetta després de la seva mort; l’única cosa que em agradar.
    El vestuari d’Elena Zaytseva era per desar-lo abans d’estrenar-lo. Les perruques i vestits de Violetta eren de voler mal a Diana Damrau. El collaret- pectoral del primer acte era llegíssim i especial per fer agafar mal de cervicals a una soprano a qui encara li faltava molta òpera per cantar. Del vestidet “ingenu” del segon amb les botines folrades de pell amb les que va sortir al començament –afortunadament es va posar sabates per al duo amb Germont – ja ho has dit tot tu, de Maria van Trap. El vestit verd del segon quadre del segon acte i la perruca van ser l’apoteosi del mal gust, d’acord que Violetta s’ha de presentar com una prostituta de luxe a la festa de Flora, però no d’aquella manera. Del vestuari dels amics de Violetta i del cor prefereixo no parlar perquè m’estendria massa, només té una definició: horrorós.
    Esperem que l’any vinent el Teatro alla Scala millori la posada en escena de la la prima.

    M'agrada

    • Caram Rosa, quin comentari! Moltes gràcies.
      Qui diu que aquesta Traviara passa als anys 30?, jo crec que passa als nostres dies, malgrat que el maldestre Tcherniakov no ha solucionat certs aspectes. Si passes als anys 30 del segle passat els invitats a les festes no es comportarien ni anirien vestits com van. Deixar-se endur per aquesta impressió, senzillament perquè els pentinats i vestuaris de Violetta recorden vagament aquells anys és poca argumentació, jo m’estimo més pensar que és gent moderneta actual i tot em quadra dins d’una absurditat generalitzada.
      Tcherniakov no ha tingut la valentia de fer un trencament com fa normalment amb les òperes russes, que sota el meu punt de vista broda. Tant la Kitege que veurem al Liceu com la Núvia del Tsar que us vaig deixar no fa gaire en són la prova fefaent, això d’ahir és ridícul.

      M'agrada

      • Rosa

        Dic els anys 30 pels pentinats i vestits de Violetta, fins i tot pel conjunt de camisa de dormir, bata i sabatilles del darrer acte. Una cosa que també m’hi va fer pensar va ser el telèfon del darrer acte.
        Els convidats van sempre campi qui pugui “intemporals” i el seu comportament és de molta tonteria, molt semblant a l’actual en alguns cercles, tens raó.
        Tcherniakov va fer un desastre. Els comentaris irònics que he llegit a FB avui no tenen desperdici.
        Esperem la Kitege del Liceu.

        M'agrada

      • Avui pots anar a qualsevol festa amb un vestit i pentinat vintage i trobar-te que la teva millor amiga porta unes plomes sioux i el seu company va vestit o desvestit d’anunci de Jean-Paul Gaultier. Això als anys 30 no passava, i no em diguis que no has anat a cap casa on tinguin aparells telefònics de l’any de la picor, és super guai 😉

        M'agrada

  15. Jan

    Jo em vaig quedar a mitges… l’escena m’ho va destrossar tot!!!
    A mí Daniele Gatti no m’ha semblat malament, sense ser impressionant, he trobat que hi ha hagut moments bons.
    Per a mí Diana Damrau sí que ha estat una boníssima Violetta, té totes les notes, fins i tot els greus són sonors. Interpretativament la he trobat bé (malgrat que clar, amb aquest burro de director d’escena que es vol?? Vaia paperot li fa fer..!), M’ha agradat durant tota l’òpera menys en el 1er acte abans de la seva gran escena, la he trobat molt implicada, matisant molt. A mí m’ha sorprès molt, ja que al Met em va semblar una Violetta a mig camí, i ara ja la veig molt més segura en el rol. Encara ho farà millor! BRAVA!
    Piotr Beczala és un tenor que ara m’agrada més. La veu és molt bonica, i té un registre molt ampli. Em sembla molt bon cantant, i ahir sense ser la seva millor funció (tampoc va fallar res) em va satisfer molt. No entenc cap de les protestes.
    Zeljiko Lucic em sembla un bon baríton i un bon cantant, però és tan estàtic… Sempre em dona la senseció que no sap res del que diu, i la veu té algo que sona “de l’est” que per verdi em mlesta una mica jeje no se… Però no em va desagradar.
    Els secundaris quasi diria que indignes.

    Ahir al cinema bosque hi va haver un so molt deficient, on semblava que tingéssin posat un Equalizador “amplificar greus, reduir aguts”.
    Em vaig fixar en que sempre va sonar més fort Beczala i Lucic que Damrau, no ho entenc, perquè pel que tinc entès ella és la que té més veu dels tres (a la Linda em va semblar una veu projectadíssima).
    Si algú que ha vist els altres m’ho ho pot dir… (jo crec que deuen portar un micro amagat a la camia o al cabell i si un no té prou veu li pujen el volum, en els secundaris se’ls escoltava com si fossin veus gegans, i posaria la mà al foc que no ho eren ni en broma).

    El director d’escena m’ho va destrossar tot, vergonyós el vestuari i la direcció d’actors. Hi va haver moments per posar-se a plorar de pena, la imatge de veure al pobre Alfredo portant-li els merengues i les flors com si passés per allà em va semblar patètic!!! Com pot ser que el doctor anuncii que a Violetta li queden poques hores fent un gest com dient-li a la Zampieri que és tonta???? Com això mil coses més.
    REALMENT VERGONYÓS!

    Jo d’ahir em quedo amb l’interpretació de la Damrau que a mí sí que m’ha agradat molt.

    M'agrada

    • Jan

      Ah una cosa! I es pot saber en quina època estava situada aquesta Traviata??????? Els vestits i perruques dels coristes i el pentinat de Mara Zampieri no eren gaire dels anys vint…

      M'agrada

    • Mai és bo quedar-se a mitges, vol dir que com, a mínim algú no ho ha acabat de fer del tot bé. Entenc perfectament el que et succeeix i ho comparteixo, tot i que per a mi Damrau noi sigui ni de bon tros una Violetta complerta, com si ho era Netrebko o Gheorghiu entre els modernes per no anar gaire enrere i així evitar-me que Dandini em renyi 🙂
      El so del cinema Girona em va semblar bastant bo i natural, potser no és luxós però en cap cas em va semblar que uns cantants tinguessin beneficis addicionals respecta a altres.
      La idea de les merengues i les flors em va semblar important, lla`stima que traeix massa la música i no pots fer que Alfredo s’hagi desinteressat per Violetta davant la desgràcia i la malaltia mentre Verdi escriu el que escriu, és anar massa contra l’autor i tot té un límit o unes línies vermelles com ara està de moda dir i Tcherniakov, de mica en mica i davant la impotència de trobar per a Traviata una lectura veritablement nova, va traspassar de manera grollera.

      M'agrada

  16. No em va agradar aquesta Traviata. Freda com el temps. De jutjat de guardia el segon acte, un segon acte que ha de colpir des del principi fins el final i va estar ple de desajustos escènics i musicals (i de luminotècnia!), un segon acte llastimós tot ell, pobre de solemnitat. I en tota la representació la despersonalització dels personatjes era tal que em feia ser fins i tot injust amb algunes ideas bones que copsava. Si em va agradar molt Damrau, i va ser la seva prestació l’únic que em vaproporcionar els moments realment emotius de la funció: el seu catàrquic “Amami Alfredo…” preparat amb angoixa i emotivitat, i tot el tercer acte en que va estar espléndida vocal i escènicament. I sí, la veu requereix d’un altre registre més plé i amb més cos, però el seu sentiment m’arribava i em va emocionar, sobre tot en el seu “Addio del passato…”. Injustament escridasat Bezcala per fanàtics i bé en Lucic.

    He visionat tot el you tube de la xerrada de Gatti. Està molt bé, molt. Imprescindible de totes totes. Fins i tot quan deixa una mica per terra “Di povenza…”. Encara que dissimuladament ens diu que el personatje és de terra endins i sense gaires llums i per tant li correspon una lletra i una música monótona (jo diría que ramplona), queda patent la poca estima que sent per aquesta ària. Coincidencia plena. Tota l’entrevista no té desperdici.

    M'agrada

    • Escoltant a Gatti potser acabes amb la impressió que no l’hagués hagut de dirigir, potser per això l’han protestat, ja que per la seva direcció em sembla excessiu.
      Si Traviata no emociona han fallat masses coses. Jo abans de penjar el vídeo a IFL potser li faci una altra revisió, qui sap si fora de la decepció progressiva a mida que anava avançant, m’acabi agradant una mica més o li trobi el que ahir no li vaig trobar a Damrau, una Violeta insuficient.

      M'agrada

  17. demo

    Vergonyós el vestuari i no dic res de les perruques! No se si es podía concentrar bé la Violeta amb tan de moviment.La música de Verdi és la que et pot pendre ningu.Però jo ahir no em vaig emocionar en cap moment

    M'agrada

  18. Esta “Traviata” no es para el recuerdo, pero tampoco para ser tan salvajemente protestada por buena parte del público asistente al “Teatro alla Scala”. Prácticamente todos los que intervinierpon fueron protestados, excepto Mara Zampieri (!) y los cantantes de reparto, completamente evitables. No lo entiendo, al acabar la función hubo bravos para casi todos, incluída la Zampieri, pero una vez protestado Beczala las protestas fueron “in crescendo” e incluso se protestó a Diana Damrau que había sido ovacionada durante bastantes segundos después del “Addio del passato”.

    La escena es cara pero improcedente, situada en una época indeterminada entre los 70’s del siglo pasado y la actualidad. El peinado años 30’s del primer acto de Damrau no encajaba con las colorainas de los cabellos y atuendos de coristas, comprimarios, secundarios y principales. Pero esto hoy en día ya no es novedad. Cualquier director de escena sin tener idea de vestuario y decoración puede montar y dirigir una ópera. Directores rigurosos como Visconti ya no existen. Dirección escénica, pues, fatal y de actores en general garrafal aunque me gustó que las arias fueran cantadas con la presencia escénica de secundarios y que se evitara el bochornoso ballet de “gitanas y toreadores”.

    En cuanto a las voces, Diana Damrau hizo más de lo que pudo, con una entrega extraordinaria, pero no me convence como Violetta, ni siquiera en la lectura de la carta y el “Addio del passato” citado. Le falta anchura a la voz y en los momentos exultantes que ya cita Joaquim -especialmente su descafeinado “Amami, Alfredo!”- es insuficiente o ahogada por la orquesta. Indudablemente tiene centro y graves -aparte de un agudo sano que ayer la traicionó un poco-, pero son insuficientes para este rol; yo le aconsejaría que dejara de cantarlo, no es para ella.

    Beczala me gustó bastante, pero no tanto como en otras ocasiones, sin embargo es disciplinado e hizo todas las bobadas marcadas por Tcherniakov. En cuanto a Lucik, es un barítono que día a día va a menos. Espero que se recupere que barítonos hay pocos.

    Gatti es un director que suele caer mal y no sé por qué. A mi me agradó que recuperara la partitura íntegra y el ritmo que impuso a la orquesta -no en uno de sus mejores días-, pero claro yo no estaba en el teatro y no puedo saber sí apretó en volumen o el resultado visto al vivo difería de lo retransmitido al cine.

    M'agrada

    • Segurament de l’excel·lent escenografia ningú en dirà res, és brillant i ambienta perfectament l’acció, ara el que fan els “ninotets” al seu interior, com titelletes, en podríem parlar hores i hores o enllestir-ho amb un ràpid, ÉS UN NYAP.

      M'agrada

  19. Joaquim, ets el millor! mai hagues pensat que llegir un blog m’omplís i m’excités més els sentiments i la passió que escoltar una ópera. Finalment l’he hagut de veure en la retransmissió que va fer ARTE, A Palamós no hi havien entrades. Gran éxit. però del que he gaudit de veritat es d’aquest blog!
    Per cert, em dirás que passa en el blog mentre llegeixo? plou?, neva? o plora?
    Gracies per escriure, ser savi i amb sentit de l’humor.

    M'agrada

    • Gràcies en a tu per llegir-me d’aquesta manera tan entusiasta Toni, em fas enrojolar.
      M’agrada escriure el que penso i que tots al voltant d’aquesta opinió, que pot ser compartida o no, dir-hi la vostra. per a mi haver assolit aquest reconeixement és una satisfacció absoluta.

      M'agrada

  20. Kiko

    Molt acurada crònica. “Llàstima” que em vaig haver de conformar a escoltar-la per la ràdio.
    Beczala ha publicat al seu facebook : “My last production in La Scala… I think They should engage only Italian singers … Why I spend my time for this” schmarrn” … Arrivederci …”

    M'agrada

    • Avui ha fet un segon comunicat. Lo está arreglando, el niño…:

      “No us preocupeu. Sóc un cantant d´òpera professional, tinc un contracte amb l´Scala i el compliré. Ahir a La Traviata també vaig mostrar la meva professionalitat, realment no estava d´acord amb la visió del meu personatge pel director d´escena, però el vaig fer tant be com vaig poder… el resultat del meu treball fou… el meu primer buuuuuuh… l´altre resultat ve ara: aniré a Itàlia només per vacances. Gràcies a tots pel suport, estic molt orgullós dels meus amics i fans, totes les vostres reaccions i paraules són molt importants per mi, i em donen força i motivació pel futur!”

      [nota del traductor 🙂 : si hi ha alguna errada de traducció és meva i demano disculpes. que jo no m´hi dedico a això, genti! però crec que la idea general del comunicat ja es aquesta, ja…]

      M'agrada

    • Kiko, aquesta nit penjaré el vídeo.
      Beczala hauria d’encaixar la crítica i després fer el que ell cregui més convenient, fent aquestes declaracions l’única cosa que fa és donar peixet als seus detractors.

      M'agrada

  21. dandini

    Per fi el teatre d’opera més famós del món ha aconseguit superar el seu trauma que fa 58 anys que dura i ha ovacionat de forma atronadora a Diana Damrau en el rol de Violetta Valery/Marie du Plessis.L’Angela Gheorghiu es va endur la darrera esbroncada l’any 2007.
    Em sembla un pas gigantesc en un món que viu d’un dogma de fe digne de la secta religiosa més tronada.Desde aquell llunyà 1955 hi han hagut desenes de Traviatas esplèndides(potser no millors o potser sí) que s’han passeijat per grans teatres del món i que han emocionat al públic.El fet de que aixó fos impossible a La Scala per mí no era motiu d’orgull sino més aviat un fet trist que denotava l’incapacitat de un colectiu de obrir la porta a l’aire fresc.
    Dit aixó Diana Damrau em va semblar una Violetta extraordinària desde el punt de vista vocal i interpretatiu.Ella és una cantant completíssima sap fer uns pianíssims preciosos i mai oscil·lants,el forte és rotund,les agilitats fàcils i precises,el registre greu és esforçat i busca l’expressivitat i jo no li detecto sons lletjos ni desagradables.El mi bemoll del “Sempre libera” va sonar valent i tanmateix cridat pel fet de volguer-lo allargar.Desde el punt de vista escènic em sembla una artista fascinant malgrat la seva hiperactivitat que per mí és una qüalitat i no un defecte.
    Al seu costat Piotr Beczala va resultar decevedor en la seva pitjor aparició d’opera als cinemes fins el present.La veu sona gastada i té evidents problemes en posar la reductora i fer pianíssims que li surten habitualment lletjos i amb flemes.La solució a aquest problema passa per cantar-ho tot en forte i mezzo forte el que acaba dibuixant un rol poc matisat-interessant.
    Segueixen sense solució els seus problemes fonètics i linguistics on hi un autèntic ball de vocals constant.La “a” es converteix en “o” o “e” de forma arbitrària i incomprensible.
    Les agilitats que requereix la caballetta estan molt poc definides i són excessivament patoses.I finalment el seu estil verdià deixa molt que desitjar.
    Fa uns dies nomenaves a Rolando Villazón com paradigma de l’anti estil.Si l’escoltes amb deteniment i deixes de banda si és o no mediàtic,l’obsessió per menystenir el grau de coneixament dels seus fans, o l’afició a retratar-se amb nas de pallasso veuras que el seu Alfredo de Salzburg és no molt sino moltíssim millor al que vem sentir-veure ahir.
    Molt bona sorpresa el Giorgio Germont de Zeljko Lucic.El moment de l’ascenció al registre agut presenta dureses a la “Gobbi” que es resolen de forma recurrent .El seu cant va ser matisat sensible i va mereixer l’aprovació i els bravos sense protesta del públic.
    Daniele Gatti va tenir algun problema de desconcert evident pero en linees generals la seva direcció va tenir sempre la fibra i el sentiment verdià a flor de pell.Em va semblar una boníssima direcció.
    La posada en escena va volguer trencar part de l’intenció de Dumas per endisar-nos en alló que va succeir realment entre ell i Marie du Plessis.Aquesta no era l’intenció de Verdi pero era interessant de coneixer-la
    El fet de que Flora Bervoix apareixi disfrassada amb plumes al cap o que el seu criat faigi top less no escandalitzaria ni a la classe de P3 del “cole ” de monges del cantó de casa meva.
    Coincideixo de forma general amb la reacció del públic envers als cantants i celebro infinitament que el grau d’exigència vingui donat per alló que s’està presenciant en el moment i no per la nostalgia.
    Es com si a Can Barça hi hagues un grup de fans de Kubala que s’hagués dedicat a protestar a Maradona,Ronaldinho,Rivaldo ,Messi,etc.

    Aquí teniu el suposat paradigma de l’anti estil cantant un Alfredo difícil de superar.
    I un altre colega: Wookyung Kim(1977) que canta habitualment al ROH,Munic,Berlin i La Scala.
    Tots dos superen en estil i qüalitat vocal l’escoltat ahir.

    M'agrada

    • El teatre més famós del món no acaba de sortir-se’n ab la Traviata, ja que si després d’una esbroncada tan gran tu creus que s’ha tret l’estigma de sobre, penso que no has captat el missatge.
      Damrau és una cantant notabilíssima i sap com fer front a un rol que la sobrepassa, no és a l’única soprano que li passa això en aquest rol i tampoc és l’única que en surt victoriosa, ara bé, no pot ser mai per a mi una Violeta referencial. En aquest sentit i ja que em treus a relluir a Villazón, Netrebko li donava mil voltes i continuo pensant que l’hauria de continuar cantant si realment vol ser la primera soprano de l’actualitat.
      A Gheorghiu potser la van protestar a la Scala, però la seva Violetta de la ROH és de les coses grans grans grans que han quedat enregistrades en DVD, per sort,i la versió d’ahir queda a anys llum en molts aspectes.
      Tot això t’ho dic perquè per a mi després de Callas hi han hagut Violettas memorables i per tant no em pengis una llufa que no em correspon, la Scala va aplaudir a l’anodina Fabrizzini i no em serveix de gaire consol, la veritat, allà ells amb les seves neurosis, però com que no és el meu cas, malgrat que Callas em continua servint com a referent en aquest rol com en tants altres, he sabut viure sense ella, entre altres coses perquè no he viscut la seva època i m’haig de fonamentar en els meravellosos discs que va deixar.
      El cas Beczala te l’haurà de fer tractar i pel que fa als youtubes que ens deixes gentilment quasi et diria que si vols posar-me un Alfredo com Verdi demana, estalviat a Villazón, entre altres coses perquè ja és passat i si has de recórrer a les velles glòries, aleshores millor anar una mica més enrere, no et sembla?

      o aquest

      o aquest

      o aquest

      o aquest

      o aquest

      o aquest

      Però tu em poses dos exemples ben peculiars….

      M'agrada

  22. joaquim

    Vaig veure la transmissió a través del canal ARTE.
    Havia esperat “amb candeletes” aquesta representsció, doncs
    La Traviata, per a mí, és una obra molt especial i que m’estimo.
    Decepció total: l’ambientació, vestuari i interpretació escénica, deplorables.
    La part vocal, correcta, sense cap genialitat.
    Orquestra i director, millorables.
    La Traviata, opinió personal, és una “joia”, que no mereix esser tractada de forma tant barroera. Se l’ha d’acaronar amb una certa
    devoció i respecte.
    Si en alguns moments no aconsegueix “posar la pell de gallina” ni
    emocionarte, aixó “grinyola”, no cal dir res més.
    Gràcies, Joaquim, una vegada més, per els teus exhaustius, documentats i didàctics comentaris, que mereixen la nostra total consideració.

    M'agrada

    • Certament aquesta Traviata va grinyolar i els responsables deuen ser la suma de tots els ingredients. Sense calfreds emocionals és difícil donar un aprovat a la representació de la Scala.

      M'agrada

  23. No voy a entrar en otras cuitas que por aquí corren, aunque deberían ir a consulta psiquiátrica, junto con Tcherniakov, esos fans ciegos de determinados cantantes que solo parece que encuentren la respuesta a la frustración por el mal rendimiento de sus ídolos, alegrándose del mal ajeno.
    Únicamente quería felicitarte por tu crónica que comparto totalmente a excepción del señor Gatti, quien a mí me defraudó enormemente y le encontré muy alejado del espíritu de Verdi, que ayer estuvo de vacaciones.
    Un abrazo

    M'agrada

    • Hola Atticus, yo no sé exactamente cual era el espíritu de Verdi, a mi me pareció que Gatti me decía cosas interesantes y no sé si Verdi estaría o no de acuerdo, la escucharé sin verla para intentar apreciar cosas que intentando seguir a Tcherniakov quizás no aprecié o percibí.
      Gracias por dejar tu siempre bienvenida opinión.

      M'agrada

  24. dandini

    Be a una part del públic no li va agradar Piotr Beczala.
    Crec que aixó no obeeix a cap mena de complot contra la teva predilecció per aquest tenor,ni a una massiva assistència vidus/vidues o ex-amants de Giuseppe di Stefano que va ser l’Alfredo al 1955,ni per suposat a una consigna de carregar-se a cantants no italians doncs que jo sàpiga Damrau és alemanya i Lucic serbi i ambdos van sortir molt ben parats.
    D’altra banda a La Scala s’ha protestat de forma ostentosa a cantants italianíssimes com Mirella Freni,Renata Scotto,Fiorenza Cossotto( giuro que non torneró a cantare a La Scala,va dir i crec que no ho va complir) o Renata Tebaldi.
    Ja ho he dit més amunt i ho repeteixo.
    Al Sr Beczala li sona la veu gastada i els pianos no li flueixen de forma satisfactòria.Per dissimular-ho l’única solució es cantar en forte ,fet que resta expressivitat i matis al discurs.
    La dicció i pronunciació segueix sent particularment exótica i més en un cantant provinent de la geografia europèa.
    Les agilitats de la caballetta són patoses(és possible fer-ho millor no creus?)
    L’estil tampoc és massa adeqüat i ostentosament inferior al dels dos exemples que he posat de tenors del segle XXI.
    Per tots aquest motius crec que una part del públic el va protestar malgrat els seus ulls blaus i lo be que li senten les americanes i l’aire de músic seriós que li donen.
    Hi ha bastants més exemples del segle XXI que no superen la versió de Bergonzi,Kraus o Villazón pero sí en estil a la versió de Beczala pels motius apuntats.
    Un és l’osiadíssim Vittorio Grigolo(1977) que malgrat que no em trobo entre els que voldrien passar una nit amb ell reconec que ho canta millor.
    Un altre és un tenor de Shangai de veu esquifida nomenat Yijie Shi (1982).Possiblement no té les facultats per cantar tot el rol pero el coneixement musical queda perfectament reflectit.
    Encantat d’haver gaudit de l’extraordinària Violetta de Diana Damrau i amb ganes de gaudir de la de Sonya Yoncheva que també m’entusiasma.El fenòmen de la viudedat operística el trobo absolutament inútil i una mica “masoka” doncs et perds tontament coses molt bones.

    M'agrada

    • Realment t’ho has de fer mirar, ja que si els tenors que he posat per tal de que el Sr. Beczala, segons tu, aprengui com cantar Verdi, no t’agraden és més greu del que em semblava, i ja que Villazón és del passat, em poses a Grigolo, DANTESC!
      la resta del comentari, no l’entenc.

      M'agrada

    • Lamento discrepar… i molt. Ja sé que tot es opinable, però l’Alfredo del Beczala, em va agradar més que el del Villazón de Salzburg i per descomptat, infinitament molt més que aquest del Grigolo, un tenor que no m’ha agradat mai i tampoc en aquest video d’Orange. Ahir vaig llegir opinions per a tots el gustos sobre aquesta Traviata milanesa, i una vegada més queda demostrat que les veritats absolutes no existeixen, ni en l’òpera ni en res, que tot es qüestió de gustos i apreciacions, i el que a mi em pot semblar fantàstic, a un altra li pot semblar horrorós… i per descomptat a l’inrevés. 🙂

      M'agrada

  25. dandini

    Doncs sí ho sento moltíssim per anar contre els vostres esquemes pero Grigolo 2009 Orange està millor(per mí) que Beczala 2013 Milà.
    La reacció aclaparadora , claríssima i tot lo dantesca que vulguis del públic, evidenment ignorant(de Milà i d’Orange) ve a refermar la meva tesi.
    Potser fora el moment de començar a pensar que hi ha quelcom en la prestació de Beczala que no va acabar de funcionar i baixar definitivament de la parra.
    Qui será l’últim en donar-se compte?
    Adeu amics quan ens trobem a l’illa deserta recordeu portar-vos l’Alfredo de Beczala jo de ben segur que m’el descuidaré…

    M'agrada

    • HOME DANDINI!!!!
      Si tots anem a l’illa deserta ja no serà illa deserta 🙂
      Aquí l’únic que diem és que Beczala no es mereixia la protesta. la resta cadascú se la fa a la seva manera, per exemple, quant et convé el públic de la Scala és fabulós i quan no et va bé, el trobes desequilibrat.
      I quan recomanes a Beczala que aprengui estil verdià li poses uns mestres si més no peculiars, res més.

      M'agrada

  26. Fernando S.T.

    Ya está todo dicho, entre el exhaustivo y fantástico post que nos has hecho y la cantidad de comentarios al respecto.
    Para mi ha sido una representación más, sin ninguna repercusión a ningún nivel. No se si habré visto muchas Traviatas, no contabilizo las representaciones o conciertos a los que asisto, pero me parece recordar que la mayoría me han causado más impacto que esta.
    La última que vi en el Liceu, sin ir más lejos y no me preguntéis quien cantaba, me gustó mucho más que esta.
    De no ser la inauguración de la Scala nadie hubiera reparado en ella y a pesar de la buena predisposición de Damrau, Beczala y Lucic, ninguno de los tres me pareció al nivel de lo que la ocasión exige.
    Quizás el problema radique en la relevancia que queramos darle al evento, pero aún así, prescindiendo de una inauguración en la Scala, con todo el bombo y boato, sería una representación normal con cantantes correctos que en ningún caso merecen la protesta, pero tampoco el despiporre.
    Hemos visto peores escenas que esta, lo que no quiere decir que esta sea buena.
    He visto que hoy nos regalas el vídeo, gracias, pero creo que me lo ahorro.

    M'agrada

    • Segurament vas veure la versó de la temporada 2001/2002 AMb Ruth ANne Svenson/Mary Dunleavy/Darina Takova;Marcus Haddoock/Giuseppe Filanotti/Carles Cosías; Joan Pons, Carlos ÁLvarez.
      Unes Traviates magnífiques, gran descbriment de Mary Dunleavy que com acostuma a passar, no ha fet gran cosa. Filianotti mai ha tornat a estar tan bé com aleshores.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: