IN FERNEM LAND

LICEU: CENDRILLON (1)


Cendrillon_Liceu

La combinació perfecta, els resultats esperats i quasi mai assolits i una nit d’eufòria contagiosa que situa el Liceu en crisi en el cim dels primers teatres operístics del món.

Així de senzill i així de difícil, i tan sols hi ha una manera d’explicar-ho:

En primer lloc un equip de direcció magnífic i al darrere un cast de somni, el millor cast possible, i tot aquest luxe per defensar una obreta de música poc inspirada fins que en el tercer acte i només al tercer acte, el geni melòdic i orquestrador de Massenet apareix i desapareix. Pura màgia gràcies a dos grans mags que van fer que la nit de divendres i espero que les que queden d’aquest magnífic espectacle, retornés allò que només de tant en tant i en teatres escollits, fa de l’òpera la millor manifestació artística possible.

El treball de millora iniciat pel mestre Pons amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu alguna cosa deu tenir a veure amb la magnífica prestació de l’Agrippina i ara d’aquesta Cendrillon, és clar que tant el mestre Bicket com ara el mestre Andrew Davis ho han aprofitat i potenciat, gràcies a la categoria i vàlua de dues personalitats importants en el món de la direcció operística. El Liceu necessita això, precisament aquesta cura i respecte per un projecte musical que ha de ser la base d’una institució musical important. És amb directors musicals bons quan l’edifici d’una representació o un concert és fonamenta amb solidesa, d’acord que els cantants i la direcció escènica són essencials, però si el fonament musical no és ni sòlid, ni bo, és impossible assolir el grau d’excel·lència assolit en la representació d’ahir divendres.

Ja en les dues anteriors ocasions que el mestre Andrew Davis va pujar al  podi liceista per dirigir l’orquestra, els resultats van ser molt bons, i tant en aquella Thaïs en versió de concert com en la meravellosa Rusalka, la seva direcció musical va ser un dels motius en la consecució de l’èxit assolit al final de la representacions i ahir ho va tornar a ser malgrat que aquesta Cendrillon és inferior a la Thaïs del mateix Massenet i molt més encara que de la genial i mestrívola òpera de Dvorák. L’orquestra malgrat que la partitura de Cendrillon no és el millor exemple de la famosa i embolcallant delicadesa massenetiana, va oferir un nivell alt gràcies a un treball curós del mestre anglès, per obtenir un so rodó, bonic, subtil, equilibrat i eteri, en els comptats moments que la partitura abandona les sonoritats més pròpies d’una banda, amb la profusió de músiques banals emmirallades en el barroc més estereotipat i la música de ballet més adotzenada. Mira que hem vist sovint com tallaven magnífics ballets de les òperes i en aquesta producció n la música és tan discreta, no han tallat ni un compàs. El cas és que l’orquestra va tocar a un gran nivell i va demostrar que van pel bon camí i que necessiten de directors de prestigi. Oblidem-nos per sempre més de les mediocritats, que potser són més econòmiques però a curt, mig i llarg termini, són letals. En el transcurs de tres mesos transcorreguts des de aquell fatídic ERO, hem pogut veure com la mateixa orquestra ha estat dirigida per diversos directors, analitzem resultats i no cal fer més llenya.

Un doble cast com el que llueix el cartellone del Liceu per aquestes representacions és un luxe que no sé si molts teatres poden exhibir, si al primer no hi pot arribar quasi ningú, pel segon tothom ja signaria (també tindrà el seu apunt). Si per alguna cosa es caracteritza aquesta temporada de crisi alarmant, és per un nivell que voreja l’excel·lència en tots els repartiments. Si a Agrippina va ser bo, a Cendrillon és molt millor, i només treure el nas per la propera Sonnambula o per Die Walkure, confirma al Liceu, ni que sigui només, que és moltíssim, en un nivell propi del MET, caldrà veure si en aquests títols i en els altres que no esmento, la suma de tots els ingredients fa que el resultat sigui tan excels com ho ha estat en aquest cas i creieu-me que ho desitjo fervorosament, ja que mentre que per aquesta obreta és quelcom necessari per digerir-la amb satisfacció, en les obres mestres que ens esperen pot arribar a produir-nos un plaer inoblidable.

Aprofito per recordar, si es que algú ja ho ha oblidat, que aquesta temporada retallada ha estat dissenyada per Joan Matabosch, el ja director artístic del Teatro Real de Madrid. Crec que pocs teatres i directors poden oferir un espectacle com aquest, amb un equip com aquest i amb un pressupost com el nostre.

Segueixo.

Foto: The Royal Opera / Bill Cooper 2011

Foto: The Royal Opera / Bill Cooper 2011

La veu indeterminada de Joyce DiDonato és ideal per un rol com aquest, escrit per a una veu no del tot definida entre la soprano i la mezzosoprano, que neda insistentment entre les dues aigües tot necessitant una mica de les dues vocalitats i sobretot d’un centre generós i rodó, que amb una musicalitat, una delicadesa i una gran dosi de sentiment faci del rol de Lucette, una filigrana d’emocions de petit format, terreny abonat per el millor Massenet.

L’extrema delicadesa i l’elegant línia de cant de DiDonato és prou coneguda i lloada. Aquestes mitges veus, aquest cant melangiós  i la dolçor expressiva del seu frasseig fan de la seva Lucette quelcom màgic, i quan la veu circula amb comoditat i suficiència per el registre central, la bellesa que produeix el seu cant i color és imbatible, però DiDonato fa temps que  s’ha encaparrat en fer notes agudes que no té prou aferrades o no li són pròpies, ja sigui fent més picats i trinats dels que tenen les partitures i rols que interpreta, ja sigui assolint rols com la Stuarda, gens indicats per a ella, i tot això acaba passant factura i ara per ara això és nota en uns aguts blancs, sense harmònics, ni esmalt, de so trèmul i sovint escanyats, que si bé no desmereixen gaire l’excel·lència de la seva prestació en el conjunt, denoten uns límits i també uns errors de repertori que no haurien de repetir-se gaire, si no vol espatllar una veu destinada a moltes nits de glòria. Ella és una mezzo lírica o una mezzo aguda, i mai hauria de voler fonamentar el seu cant jugant amb tessitures més altes, encara que això l’encaselli en menys rols dels que ella voldria fer. Ahir va fer notes precioses i sobretot va lluir una línia exquisida, però també va fer uns aguts que segurament ni la partitura demana  i que si no els hagués fet ningú els hagués trobat a faltar, em sembla en a mi, que haguéssim sortit tots guanyant (final del primer acte). En algun cas els pianíssims aguts no van ser acuradament afinats o projectats i això només és fruit d’una tensió vocal evitable. Al final quan va rebre els aplaudiments, el teatre es va ensorrar.

Debutava al Liceu la mezzosoprano anglesa Alice Coote, de veu molt similar a DiDonato, però ni tan regular com ella, ni tampoc tan imaginativa i expressiva. D’acord que el rol del príncep no és tan agraït, però Coote crec que no té la fascinació vocal i interpretativa que té la nord-americana, tot sent una cantant ideal per aquests rols transvestits que tan sovinteja i li agrada fer. Potser la veu no és tan bonica i encara que el cant sigui intel·ligent i sensible, no produeix el mateix impacte. En qualsevol cas és un príncep ideal. Va obtenir un sorollós èxit.

La millor de tot el fabulós repartiment va ser la soprano francesa  Annick Massis com a Fada, que reemplaçà (un altre dels encerts de Matabosch) a la inicialment prevista Eglise Gutiérrez que després de la penosa demostració del seu estat vocal la temporada passada al segon cast de Les Contes d’Hoffmann, va caure sortosament del cartellone d’aquesta Cendrillon, millorant en molt a la pròpia Gutiérrez al Covent Garden, quan encara estava bé de veu (Vídeo comercial existent).

L’elegància i precisió del cant de Massis em va entusiasmar, bé, en a mi i a tot el teatre, ja que crec que va ser la que més bravos i més sorollosos, va recollir al final. La manera d’emetre les notes picades, de deixar en suspens els sons més arriscats, bonics i precisos de tota la representació, juntament amb un virtuosisme espectacular i un control tècnic expressiu d’altíssim nivell, va fer que quan intervenia ella s’emportés tota la meva atenció. La seva partitura és espectacular i agraïda però en mans d’una mediocritat queda com un rol important però secundari, amb Massis no és així i tan sols vaig lamentar que Massanet no deixés més moments tan màgics com els del tercer acte destinats a ella, per gaudir-la molt més.

Foto: The Royal Opera / Bill Cooper 2011

Foto: The Royal Opera / Bill Cooper 2011

La veterana contralt Ewa Podles és un luxe per un rol com el de Madame de la Haltière. La contralt polonesa usa i abusa dels seus poderosos greus, però pel disseny teatral que Pelly s’inventa per aquest personatge maligne, esdevingut grotesc i caricaturesc, em sembla proverbial comptar amb una personalitat escènica i vocal com la seva. La participació de Podles atorga a la vianda aquell punt de sofisticació que només es poden permetre els grans xefs.

Lauret Naouri també millora el Pandolfe que ho va fer a la ROH, i no és que la veu estigui en un estat perfecte, però el pare és un rol entranyable en mig de tanta vocalitat femenina abassegadora, i a ell Massenet li reserva el inici del moment musical més valuós de l’obra, el duo del tercer acte amb la filla. Naouri el va cantar amb sentiment i per tant va complir amb escreix l’encàrrec, si bé associar el pare a un cantant de veu gastada o no ja en el millor moment, no em sembla ni bo, ni correcte.

Les dues germanastres, còpies ridícules de sa mare, van estar magníficament interpretades per Cristina Obregon i Marisa Martins, a qui la seva particular sonoritat vocal li va que ni pintada amb un personatge com el de Dorothea.

En rols molt més menors van complir meravellosament bé, encaixats en aquesta producció d’engranatge perfecte, Isaac Galán (El rei), Jordi Casanova (Degà de la facultat i criat), Toni Marsol (Mestre de cerimònies i criat), Manel Esteve Madrid (Primer ministre i criat), Ana Puche (Primer espert, noia i criada), Núria Vila (segon esperit, noia i criada), Maria Miró (tercer esperit i criada), Mariko Yokoyama (quart esperit i criada), l’apreciada i desaprofitada Marta Valero (cinquè esperit), Laura Vila (sisè esperit i noia) i el criat de Beñat Egiarte.

Menció també especial pel Cor del Gran Teatre del Liceu, perfectament integrat en la producció, tant amb una actuació escènica molt bona, com per una sonoritat molt compacte i dúctil. No és gaire habitual que en una representació on el cor no és gaire protagonista, el mestre Basso rebi uns aplaudiments i bravos tan sonats, no és que no s’ho mereixés ell i el Cor, però va ser una prova fefaent més, que ahir tot va anar com una seda.

cendrillon Pelly

No puc negar que gran part del èxit d’aquesta Cendrillon sigui la imaginativa direcció i posada en escena de Laurent Pelly, que amb intel·ligència, enginy, creativitat i humor, vesteix el compte sense trair res, sense embrutar res, sense buscar segones lectures en dramatúrgies enrevessades i de difícil comprensió. Aquí tot és com es veu i el que ja saps, no hi ha més sorpreses que el deixar-se endur per un compte que satisfà tant als més menuts, com als més grans (música a banda).

La producció  és intel·ligent i es fonamenta en un bon treball amb els cantants per tal de dissenyar amb precisió, la psicologia que amaguen els personatges de cartró pedra i les situacions dramàtiques que viuen, ja sigui en aquelles més intimistes, dissenyades amb traç fi i sensible, ja siguin les més grotesques, aprofitant la poca transcendència i la vulgaritat d’una música de ballet que sense l’enginy de Pelly per fer desfilar les pretendentes del príncep per una catifa vermella, serien directament inaudibles i indigestes. Els dissenys de vestuari acaben per definir de manera molt adient i espectacular una producció no només visual, que s’envolta d’una escenografia molt senzilla i efectiva recreant a la perfecció i amb una dosi de poesia visual gens infantil (que n’aprenguin els nostrats Comediants), com ja succeïa a un altre dels hits de Pelly, La fille du régiment, una historia que esdevé atractiva per  a tots els públics, malgrat ser tan coneguda.

Aquestes representacions de Cendrillon seran recordades durant molts anys i si no teniu entrades jo de vosaltres no deixaria perdre l’oportunitat, malgrat que, i insisteixo,  Massenet no va signar una partitura per recordar, potser per això té encara més mèrit que hom surti del teatre convençut d’haver viscut un esdeveniment important.

ACTUALITZACIÓ:

ENLLAÇ àudio mp3, retransmissió Catalunya Música del dia 23 de desembre de 2013.

http://rapidshare.com/share/349BAE874C8920DBA1FB3ED2061A683B

92 comments

  1. Responent ara la teva pregunta del dia de l´apunt preparatori (“Jo crec que ens veiem divendres, o m’erro?”), et diré que NO (i NO): que no tocava veure´ns però que no t´erres. Pel que es veu, el que ha errat he estat jo 😕

    M'agrada

  2. ramon

    L’únic però, va ser l’epidèmia d’estossecs del públic tan mal educat que sovinteja el teatre. Si no, totalment d’acord, nit de fades al Liceu amb mèrits per a tots.

    M'agrada

    • Certament ramon i gràcies per comentar, et dono la benvinguda.
      Hi ha moltes maneres d’estossegar i aquesta tan vistosa de no tapar-se, no tan sols per no molestar a la resta de públic que va al teatre a sentir música i no estossecs, sinó per no encomanar als que tens al voltant del refredat i la mala educació, que tot s’encomana, i quan un veu que el del costat ho fa amb estentòria presencia, ell l’imita intentant superar-lo com dient, jo estic més fotut que tu, i no cal que ho juri, està enormement més fotut, no tan sols del refredat.
      Si no fos que el remei seria pitjor que la malaltia, oltes vegades m’he hagut de reprimir de fer un crit “insultant” als que no en deixen gaudir i no respecten res.
      Torna quan vulguis, sempre seràs benvingut.

      M'agrada

  3. Totalment d’acord. Sens dubte serà un dels grans èxits de la temporada. La música de Messenet per aquesta ventafocs no té la xispa de la de Rossini, però no deixa de ser una bona partitura encara que no arribi als nivells d’altres òperes seves com Werther o Manon. El repartiment… d’autèntic somni i un luxe al que poquíssims teatres poden aspirar. Qui no podia sortir satisfet ahir?

    M'agrada

    • Per a mi la frase seria:
      La música de Messenet per aquesta ventafocs no té la xispa de la de Rossini, però no deixa de ser una bona partitura.
      De les dues hores i mitja, salvo mitja hora i així no es pot fer una òpera.
      T’imagines que ahir en lloc d’acabar amb aquell finale que fins i tot les revistes del Paral·lel tenien més engrescador, s’hagués acabat amb el magisteri que Rossini va saber donar amb el protagonisme de la Ventafocs i la seva gran ària?

      M'agrada

  4. Alex

    Y ojo que queda todavía por disfrutar de un segundo cast alternativo de notable categoría ! ( tengo mi abono para el 3 de enero )
    Posiblemente, trate asimismo de acudir a este primer reparto

    M'agrada

    • El segon repartiment és molt bo, ara caldrà veure si en alguns casos, tant o més que el primer, quelcom difícil, ja que la conjunció màgica de la nit d’ahir a tots els nivells és d’aquelles que es viuen de tant en tant.

      M'agrada

  5. No hay nada más estimulante que una buena función de ópera y ayer tuvimos la suerte de asistir a un representación muy satisfactoria. Todos los ingredientes eran buenos, quizás el más débil la partitura, y estaban tan bien conjuntados que el resultado ha sido extraordinario.

    Todo funciona bien en esta “Cendrillon”, desde la orquesta y su espléndida dirección a cargo de Sir Andrew Davis, hasta el mínimo detalle de la escena y dirección de artistas. Y por supuesto en lo vocal el reparto puede clasificarse de inmejorable en la actualidad. Joyce DiDonato parece que haya nacido para el rol de Lucette, cantado con dulzura y sentimiento y con un volumen notablemente superior al que nos tiene acostumbrados. Quizás influya en ello el acertado decorado. Su debilidad es la de añadir notas donde no son necesarias a riesgo de cometer equivocaciones como al final de la primera parte,

    Annick Massis, auténtica triunfadora de la función de ayer canta con una elegancia y precisión que sorprende a sus ya 53 años y estamos de enhorabuena de que se haya recurrido a ella en lugar de la soprano en principio anunciada. Por otra parte su elegancia es extensiva a su porte y movimiento escénico, eliminando las vulgaridades que se le asignaron a Eglise Gutiérrez en el Covent Garden. Un triunfo sonado y merecido.

    Ewa Podles es un auténtico lujo para este rol que posee tres intervenciones destacadas que ella sabe aprovechar, pero indudablemente están muy por debajo de sus innatas cualidades, si bien la voz comienza a denotar el paso de los años. Pronto cumplirá 62 y lleva más de 38 años de carrera, desde su debut en Varsovia con “Il barbiere di Siviglia”. En escena se mueve de forma muy caricaturesca pero que parece divertirla mucho.

    El resto del reparto está a buena altura y Alice Coote saca adelante con muy buena nota su rol poco agradecido de “Prince Charmant”.

    Una velada deliciosa en el que la música de Massenet sólo me consigue interesar de verdad en el dúo de padre e hija y en las intervenciones del Hada Madrina/Massis, en las que los sonídos etéreos y los coros internos dan un aura de melancolía y misterio a la ópera.

    Absolutamente recomendable para todos.

    M'agrada

    • Jo en aquesta Cendrillon no sé si DiDonato fa notes que no li corresponen com si fa en les variacions amb que acostuma a farcir el seu cant rossinià, ara bé, els sobreaguts no li surten com anys enrere i això denota que malgrat ser divina i per a molts intocable, també s’equivoca.

      M'agrada

  6. rosetapiccina

    Omple d’optimisme sentir que s’estan fent algunes coses tan bé.

    Jo vaig diumenge (2on repartiment). Veient la teva crítica, encara em veig buscant entrada per anar a veure el 1er.

    M'agrada

  7. La funció d’ahir va ser increïble, i una anomalia total: un director de primera que va fer sonar l’orquestra de manera brillant, un quintet vocal imbatible, un cor entregadíssim, una producció espectacular amb una escenografia, un vestuari i una il·luminació sensacionals, i tot al servei de la partitura més mediocre que he vist mai en un teatre d’òpera.

    Perquè aquesta Cendrillon té delicte. En tot moment era possible preveure quina música sonaria als següents compassos, Massenet va fer servir la bossa de trucs de l’òpera francesa i d’aquí no se’n va moure. Del ballet més val no parlar-ne. La partitura només va remuntar una mica el vol amb el duet i l’ària del tercer acte… fins que la protagonista va començar a cantar sobre els mobles de casa seva (?). Per mi l’única decisió totalment encertada de compositor va ser escriure per a mezzo el paper de Príncep, perquè m’hi posen un tenor pinyolaire i crec que em tiro daltabaix a la platea.

    A banda com dic d’un quintet esplèndid, incloent-hi una Podles que s’ho estava passant de nassos, vull destacar el grandiós nivell actoral que va mostrar el cor. Felicitats especialment al sector femení.

    M'agrada

    • Quan la CBS va gravar Cendrillon ota la direcció del expert Julius Rudel, amb la Von Stade i Ruth Welting, van cometre l’error de fer cantar el príncep al meu estimat Nicolai Gedda, que alhora d’estar malament de veu, ho va malbaratar. Massenet ja ho va fer bé utilitzant veus femenines.
      Tot plegat va ser magnífic, fins i tot la mitja part, on jo no havia vist mai tants infernemlandaires junts.
      Ho he oblidat a l’apunt i aprofito per saludar-vos a tots, a tu, a l’Allau que feia tant temps que no veia, al estimadíssim Anfortas, a Mocho, i als habituals també, és clar.
      A la propera, amb l’esperada Kitege, espero tornar a gaudir de l’estona que ens vas dedicar.
      Una abraçada

      M'agrada

    • Mientras Ewa Podles se lo pasaba fenomenalmente en escena, su marido en platea sufría una lipotimia de la que tuvo que ser atendido fuera del teatro y devuelto al mismo horas má tarde. No sé si ella logró enterarse o no durante el espectáculo porque no noté ninguna oscilación en la voz, ni expresión preocupante,ni siquiera al recibir los saludos finales, a través de los pequeños televisores.Claro que quien es un/a serio/a profesional lo demuestra en momentos como éste.

      M'agrada

  8. timamót

    Espero passar-m’ho pipa el divendres 27 que és el dia que em toca. Sempre que els diferents components: cantants, orquestra, posta en escena, cor … i partitura (encara que diguis què és feble) funcionen el plaer està assegurat!

    M'agrada

    • Crec que ningú pot sortir decebut d’aquesta representació, més enllà de la pròpia òpera que dóna el que dóna de si, però s’ha fet tan bé i l’equip artístic és tan bo, que jo crec que per feia mot de temps que no hi havia tanta unanimitat.
      Encara que aquest no és encara l’apunt de felicitació, no puc deixar de felicitar-te, Bon Nadal Isolda.

      M'agrada

  9. Jan

    Meravellosa nit viscuda ahir al Liceu, la òpera és una òpera menor, però amb aquesta producció, director d’orquestra i sobretot cantants, passa super bé!
    Em va sobtar molt, el volum de la DiDonato, que en teoria era una veu petita, i ahir no era pas una veueta, el contrari.
    Annick Massis segurament va ser la millor, fabulosa de totes les maneres, elegant, i sobretot ensenyant una tècnica magistral. Espero que torni aviat al Liceu.
    Alice Coote és una mezzo boníssima, però aquest paper li va massa petit. El seu Octavian deu ser fabulós.
    Laurent Naouri no tan bé com en els contes d’hoffman, va fer una bona funció.
    LA Podlés ahir no tant bé de veu degut a la seva edat, va fer una Madrastra de llibre i molt divertida.
    Una funció rodona!

    Uns quants youtubes de la funció d’ahir:

    M'agrada

  10. Jofre

    S’ha de reconèixer que és una festa, però l’òpera és ben poca cosa i fins i tot m’estranya que Matabosch s’hagi fixat en una cosa com aquesta, més aviat penso que va aprofitar que Brussel·les i Londres la feien per apuntar-se a la coproducció.
    Jo estava a tercer pis i tenia tota una filera d’estossegadors i estossegadores compulsius i compulsives, fet que atribueixo als nervis d’estar aguantant que passi alguna cosa mentre no passa res. Com diu molt bé Wimsey, en els moments bons de veritat ningú estossegava.
    Jo també destaco per sobre de tothom a Massis i quan els altres són tan bons vol dir que el nivell de Massis és immillorable.
    Amb un repartiment així i uns directors tan bons era impossible que no acabés sent la festa que va ser, però més valdria haver desempolsegat alguna obra mestra que deu quedar per estrenar al Liceu abans que la Cendrillon.

    M'agrada

    • Si, jo també ho penso que més valia una altra òpera, però ja que hem vist aquesta, que hagi estat en aquestes “condicions” fa que la valorem segurament molt millor del que realment és. Un encert total del Liceu.

      M'agrada

  11. Desconeixia, fins pocs moments abans de que el director marqués el primer compàs, que es tractava de l’estrena…de l’estrena, és a dir, la primera funció que es veia d’aquesta òpera al Liceu. Em diràs que ja prou ens vas deixar constància d’aquest fet en la preparació, i jo et contestaré que me la vaig imprimir i me la vaig llegir tota, de dalt a baix, en un llarg recorregut de metro atapeït de gent el mateix dia, però l’atavalenta dels dies prenadalecs (digna de tot un tractat de sicología/sociología) fa que coses llegides molt recentment no quedin fixades amb cura en el nostre disc dur neuronal. No crec ser l’únic afectat. I és que que aquestes funcions tenen una atmósfera especial, un petit plus intangible que les fan un pel més il.lusionants encara. Desconeixent doncs que es tractava de una super-premiere, anava al Liceu amb molta por, por més personal que per la propia funció, donat que conec la producció a rel d’un apunt del blog que em va fer comprar el DVD de la ROH (la de novetats a IFL que em fan anar a la botiga! Buf! Però que consti, diner gairebé sempre molt ben invertit…l’última inversió el CD de Lezhneva… demà a Vic per cert…). La por consistia en la factura que em pasaría el cos per un cert dèficit d’hores acumulades de son, por plenament justificada perque sabía perfectament que la música (sembla mentida que hagi sortit del mateix compositor de Werther o Manon!) sería lo suficientment “amable” (siguem magnànims que s’acosta Nadal) com per assegurar-me un molt feliç somni. I no va se aixi! Sense necessitat de dopatge (vull dir café, no fos que…) vaig està més despert que mai tota la funció. Raò? Doncs per totes les raons musicals i escèniques que perfectament descrius en la crónica, en la que l’anàlisi de les veus es tant aclaparador que fa imposible obri una petita finestreta on dir quelcom. 🙂

    M'agrada

    • És que ni no arriba a ser amb aquesta producció la cosa, amb el mateix equip vocal, hagués perdut molt. La producció no deixa de ser senzilla, però amb moltes idees i bones.
      Pel que fa a Lezhneva, que no podia anar en tenir Cor Vivaldi, ja comença a ser sospitosa aquesta segona cancel·lació, espero que quan vingui per la Desdemona rossiniana al Liceu (si és que persisteix el projecte després de marxar Matabosch) no ens faci la tercera :evil:, ja que aleshores ja li situaria en la casella de cantants sospitoses/poc serioses i perills de taquilla, ja que qui s’aventurarà a comprar entrades per veure-la sabent com les gasta?

      M'agrada

  12. Concep

    Deixam corregir-te una cosa Joaquim.
    Annick Massis estava prevista des de un inici, Gutiérrez tenia que venir a cantar la fada del segon repartiment i ara és Maria Jo´se Moreno la substituta.
    M’has fet venir unes ganes que no sé si podré aguantar fins el dia 2

    M'agrada

  13. Una partitura modesta con un buen cast, no siempre funciona bien. Acordaos de la soporífera Linda di Chamonix, de la que se salvaban cuatro números escasos… Aquí hace mucho la puesta en escena, que sabe entretener al personal en los momentos más flojos.

    M'agrada

    • Bueno, yo creo que los cuatro números de Linda de Chamonix son mejores que Cendrillon, pero tampoco me voy a poner ni pesado, ni a desmontar una producción que sin el reparto de lujo que tuvo hubiera sido insufrible. Matabosch tiene esa especial sensibilidad de rodear estas operas con los mejores repartos posibles, de no ser así estoy seguro que no las programaría.

      M'agrada

  14. Josep R, Noy

    Llàstima de la partitura! El demés va ser molt bo en general, però la partitura és verdaderament fluixeta. Aquests excel·lents cantants es mereixien una altre cosa. En tot cas una magnífica nit d’òpera ahir al Liceu. Per disfrutar-la sense entrebancs, I creuant els dits per a que es repeteixin dies així…. D’acord amb que la Di Donato ha de vigilar més el que canta i deixar-se de extranyes proeses. Però llevat d’algun agut dubtós vaig disfrutar-la molt.

    M'agrada

    • Si és gaudeix moltíssim però més que una advertència ja és una constatació del que la transformació negativa de la seva veu per forçar-la per sobre del seu límit natural, i fer-ho de manera quasi diria que obsessiva.

      M'agrada

  15. Retroenllaç: De diciembre de 2013 | Beckmesser

  16. Només que la partitura fos com un Elisir ben cantat estaria prou contenta. Recordo que la Manon em va agradar tant que la vaig repetir amb Dessay-Villazón i Dessay-Kaufmann i Thäis, una mica llarga, una mica cursi em va servir per entrar per primera vegada a In fernem Land…Les vostres opinions, Joaquim i Colbran em fan pensar que dilluns 23 gaudirem d’un treball molt ben fet.
    Salut a tots!

    M'agrada

  17. demo

    Jo vaig estar al preensaig general m´ho vaig pasar molt bé.Espero el dia 27 per tornar a gaudir d´aquesta maravellosa posta en escena i dels seus cantants .Van estar formidables!.BON NADAL!!!!.

    M'agrada

  18. Mantenint l’esperit de contradicció i disposat a seguir complint el nou propòsit de no exercir el dret de contrarèplica, diré que ahir dilluns ni la orquestra em va agradar tant (caldria fer arrangaments sense metall i ni així hauria recordat de lluny la de Agrippina), ni Massenet em va semblar tan fluix, encara que, una estisorada als dos primers actes hauria fet un gran favor a Cendrillon. Com es Nadal, afegiré que de la resta no parlo perquè la teva crònica valdria per la funció de ahir. I com es Nadal, Bon Nadal a tothom.

    M'agrada

    • Tens propòsits estranys JL.
      Una estisorada als dos primers actes vol dir començar l’òpera al tercer, oi? i que et semblaria si el quart també l’escorcéssim, una mica si més no?
      En qualsevol cas ahir tu vas veure una cosa i jo divendres una altra, que poden variar una mica, l’obra certament no.
      Bon Nadal!

      M'agrada

  19. SANTI

    Parlo de la funció que va tenir lloc ahir.
    No entenc gaire aquesta eufòria per DiDonato. És una veu molt limitada, potser com a cantant i per segons quines coses és rellevant, però la veu per a mi té un interès ínfim.
    Massis està molt bé però començo a notar el pas dels anys.
    Coote em va agradar, potser la que més.
    Podles exagerada, però divertida.
    Naouri és massa jove per fer un personatge de caràcter, ho fa bé.
    L’escena em va semblar el gran encert per empesar-me tota aquesta conte que tan ha agradat a tothom menys en a mi.
    L’orquestra bé però sense tantes lloances com tots us heu posat d’acord a lloar.
    Feia goig viure entre l’optimisme generalitzat del públic.
    Bon Nadal Joaquim

    M'agrada

  20. Kàtia

    La vaig escoltar per la Radio i em va semblar fantàstica..i la impressiò del meu fill en tornar de la representació exultant.Apa!! tots contents.
    Felicitats per tots,Nadal,Any Nou i tot,tot i tot

    M'agrada

  21. Salvador

    Vaig estar en la representació d’anit i vaig gaudir de l’espectacle . Coincideixo amb els teus comentaris pel que fa a la qualitat dels intèrprets . La meva intenció era quedar-me al segon repartiment, però al posar els mateixos preus que el repartiment principal , m’ha fet desistir .
    També coincideixo amb el canvi a millor del so de l’orquestra i la qualitat de les representacions programades a la temporada fins ara ( em va agradar molt la ” Agrippina ” ) . Saps que , quan puc em desplaço a altres teatres ( mentre Ryanair tingui bons preus ) i t’he de dir que el Liceu està a un molt bon nivell artístic , especialment pel que fa al vocal .

    ” Cendrillon ” va resultar un espectacle divertit , que encaixa molt bé en aquestes dates, i que la qualitat de la interpretació dels cantants li va donar una categoria que , possiblement , la seva música per si sola no l’hauria aconseguit.
    Si bé la Massís va estar excel · lent , qui em va enlluernar va ser la Di Donato . He de confessar la meva debilitat per aquesta cantant des que la vaig descobrir en el ROF .
    Per cert, coneixes alguna cosa dels repartiments del ROF del proper any?

    En un altre ordre de coses comentar-te que aquesta tardor he estat per primera vegada al festival de Bergamo ( ” Maria de Rudenz ” i ” Il furioso all’isola di Santo Domingo” ) i em va semblar interessant , especialment ” Il furioso … ”
    Un altre festival que he repetit és el de Wexford , amb la visió de 7 òperes en 3 dies , més recitals i concerts . En definitiva un plaer , amb espectacles al matí , al migdia , a la tarda i a la nit .. i de bona qualitat .
    També em ” vaig escapar ” fins a Venècia per veure ” L’Africana “, i que , tot i algun que un altre tall a la partitura , em va agradar .
    Acabo aquest repàs de la tardor amb el ” Elisir ” de la setmana passada al Real, que suposo ja deus haver vist . No sé si és que jo no tenia un bon dia però no em va acabar de convèncer , sobretot pel vocal .

    Finalment , i recordant el que et va passar quan et van robar en sortir del Liceu , jo m’he trobat amb la desagradable sorpresa que en arribar avui a casa ( em vaig desplaçar amb tren fins a Barcelona ) , el meu cotxe ha ” desaparegut” . Ja he denunciat el robatori i ara estic sense cotxe . Veurem si apareix i en quin estat apareix.

    M'agrada

    • Hola Salvador, gràcies per comentar.
      Respecto i entenc la fascinació que produeix DiDonato, és una cantant molt intel·ligent i molt sofisticada, però jo cada dia la trobo més limitada. En canvi Massis estava perfecta en el rol i a sobre repartia distinció i elegància, com la cantant nord-americana, sense màcula vocal per això.
      No conec repartiments del ROH propers, però estic segur que ja hi ha entre els seguidors del blog, qui et pot informar.
      Els del ROF m’han enviat el programa però no apareix cap cantant, ja semblen els de Bayreuth. Com volen atraure al públic?. Si jo sé els cantants potser faria guardiola, però si després ha de cantar el coreà de infausta memòria, no baixo ni al vestíbul de casa 🙂
      Jo ara per ara no puc fer cap gira musical, la situació econòmica no em permet fer gaires coses fora de Barcelona, i les de Barcelona ja són un sacrifici.
      Lamento molt això del cotxe, és una veritable put… Desitjo que t’aparegui i sense gaires desperfectes.

      M'agrada

    • Yo también lamento lo de tu coche y espero lo recuperes pronto y en perfecto estado. Y, por otra parte, te felicito por las posibilidades que tienes de desplazarte a tantos lugares para ver tantas cosas.

      En cuanto a los repartos del ROF 2014, la dirección del Festival ha anunciado que hay un aplazamiento de información respecto a los repartos que se presupone poder subsanar para dentro de uno o dos meses. De momento sólo sé que el rol protagonista de “Aureliano in Palmira” le ha sido encomendado a Michael Spyres. Me hubiera gustado que el rol de contralto -Arsace que estrenara el contralto castrado Velluti- se le adjudicara al contralto masculino argentino Franco Fagioli -en su web no lo indica- que ya lo ha cantado en Italia en 2011 y por cuya interpretación consiguió el premio al mejor intérprete de todos los teatros de ópera italianos de ese año.

      M'agrada

      • Salvador

        Gracias por tu respuesta y tus ánimos.

        En cuanto al ROF es la primera vez que todavía no han anunciado los repartos por estas fechas, que es cuando lo suelen hacer.
        Tuve la fortuna de disfrutar del “Aureliano” en Martina 2011 y de descubrir a Fagioli en el rol de Arsace y me encantó. Allí coincidí con Zedda y le pregunté para cuando el “Aureliano” en Pesaro (es de las pocas óperas de Rossini que faltan por estrenar en el ROF; después de ello solo queda “Edoardo e Cristina”) y me contestó que pronto, coincidiendo conmigo con la buena interpretación del argentino. Espero que sea él el elegido y que mantenga las buenas condicones que evidenció.
        En cuanto a Spyres me parece una buena elección y seguro que hará un excelente Aureliano.
        Me imagino que el papel deZenobia, se lo encargarán a alguna soprano de la “factoría de la Academia”.

        Como bien dice Joaquim un festival de este nivel no puede tardar tanto en dar a conocer los cantantes. Deben de tener algún problema porque incluso retiraron del cartel “L’inganno felice” y lo han sustituído por un “Barbiere” en versión “semiescenica”¿? ¿Qué será?.
        En fin, si sabeis algo, no dudeis en informar.

        Por último, si os gusta Rossini os recomiendo el festival de Wildbad, en la Selva Negra. Este año representan “Le Comte Ory”, “Adelaide di Borgogna”, además de una rareza de Morlacchi (“Tebaldo e Isolina”) en versión concierto.
        Van voces jóvenes y especialistas consagrados, como Spyres, Osborn, etc.. El lugar es un encanto y no es un festival nada caro.

        M'agrada

      • Apuntades queden les teves suggerències i no ho dubtis que tan aviat pugui, m’agradaria conèixer Wildbad.
        Pesaro ja fa anys que viu unes restriccions importants, esperem que puguin resistir aquest temporal que arrasa la cultura abans que cap altre cosa. Ens volen ben analfabets

        M'agrada

  22. Ordet

    Jo vaig estar el dia 23 i em va enlluernar tot plegat. Jo també em quedo amb Di Donato (excepte en el seu horrible agut del final del 1r acte, que no sé perquè l’ha de fer quan no en té cap necessitat…).
    Deixant de banda tot això, que no cal afegir res més a tot allò que ja heu dit, estic força intrigat amb els programes de mà del Liceu. Per què alguns porten llibret i altres no? Per què Agrippina sí i Cendrillon no? Ho dic perquè m’agradaria molt tenir el llibret de “La ciutat invisible”, quan arribi el seu moment… però si ja no s’ha traduït el francès de Cendrillon… dubto molt que tampoc es faci del rus de l’òpera de Korsakov… Potser només es tradueixen òperes italianes? Algú sap de què va la cosa? Abans SEMPRE s’incloïa el llibret…
    Salutacions!

    M'agrada

    • Jo també espero que a Kitege hi hagi el text, encara que aleshores encareixen el programa de manera indigne. El de Cendrillo a 9 euros ja m’ha semblat una estafa.
      Els criteris els desconec, creia que eren uns però en no portar-lo Cendrillon la meva teoria ha anat a norris.

      M'agrada

  23. Jan

    Doncs ahir dia 27 que hi vaig anar, em vaig fixar perquè estava molt aprop de l’escenari, que l’agut del fial del 1er acte, molt mal fet, l’havia fet la fada, Annick Massis. He vist tres funcions, i en les 2 primeres estava totalment convençut de que l’agut el feia la DiDonato, però ahir vaig veure que no.
    Recordo que amb el Colbran vam estar parlant el dia de l’estrena d’aquest agut, i ell em va preguntar si era de la DiDonato o de la Massis, i jo vaig respondre: de la DiDonato! jejeje i mira… TOTS EQUIVOCATS! jajajaja
    (és que mentre l’altre feia l’agut ella no tancava la boca eh… tramposa…!) jajajajaja

    M'agrada

      • És que per totes les altres notes que fa, molt més compromeses i de diicultat notòria, resoltes amb magnificència i preciosisme, no sembla que aquella precisament hagi de ser complicada per a ella… no m’ho acabo d’empassar, la veritat.

        M'agrada

      • Jan

        Doncs et juro que el feia la Fada, que m’hi vaig fixar jejeje estava molt a prop de l’escenari i ho vaig veure. I la nota sortia igual de malament que el dia de l’assaig i del dia de l’estrena.
        mira, aquí hi ha un video segurament de l’assaig o de l’estrena (el liceu sempre penja al Youtube els videos gravats en assajos o estrenes) en que crec que si t’hi fixes que l’agut és de la fada, malgrat que l’altra obri la boca jajajaja

        M'agrada

  24. Marta B

    Dissabte al vespre ens van entrar a robar a casa. Una de les primeres coses que vaig mirar era què havia passat amb les entrades del Liceu, m’havien escampat per terra tot el que tinc a dins de l’armari on les guardo. Afortunadament als pispes no els interessa l’òpera. Pot semblar una bajanada el que explico, però m’hauria sabut molt greu perdre’m aquesta Cendrillon. Dilluns, el vespre va ser màgic, vaig sortir del Liceu pensant que quan hom te la sort de poder assistir a una funció tant rodona cap lladre et pot robar l’emoció que has experimentat.

    M'agrada

    • Ostres Marta, quin greu i quin ensurt, ho lamento molt.
      Si la Cendrillon et va servir per oblidar-te’n durant tres hores, ja va fer molt bona feina, però si t’ho vas passar tan bé, encara millor. Realment és un boníssima proposta.

      M'agrada

  25. Leonor

    Comienzo diciendo que ha sido inolvidable; tenía un señor bastante ancianito a mi lado que no perdía detalle de su pequeña pantallita y que no se distraía absolutamente nada durante la función; cuando caía el telón (o acababa una de las escenas y esperábamos la continuación) mantenía la mirada perdida no se sabe dónde y preguntaba: “¿Qué le parece? ¿No es maravilloso?”. Me comentó que llegó a escuchar a monstruos del canto como a Caballé, Paskalis y Cossotto (no recordaba el tenor) en un “Trovatore” que para él fue mágico y estaba “encisat” como todos por esta obrita. Sirva esto de muestra de una función donde todo ha funcionado, donde todos los cantantes han dotado de verdadera vida a sus personajes que nos han mantenido pegados a las sillas y nos han hecho soñar durante ese espacio que ha durad. Un gran aplauso a todos ellos. A todos. Ha sido muy especial.Mis emocionados saludos, infernems.

    M'agrada

    • Leonor, si el señor anciano se refería a un “Il trovatore” en el Liceu, está equivocado en el reparto. Los intérpretes eran: Montserrat Caballé, Fedora Barbieri, Kostas Paskalis y el tenor Umberto Borsó y yo asistí con mis padres y unos amigos el 13 de enero de 1966. Lo recuerdo muy bien porque mi padre falleció muy joven casi dos meses más tarde (el 10 de marzo de ese año, precisamente el día que cumplía años Sara Montiel).

      Mi padre quedó fascinado por Fedora Barbieri y yo también, pero aún más por la inmaculada voz de Montserrat Caballé. Paskalis estuvo impresionante con su potente y clara voz de auténtico barítono y Umberto Borsó cumplió dignamente pero no estuvo a la altura del resto de sus extraordinarios compañeros de reparto. Escuchar “D’amor sull’ali rose” por la Caballé fue un maravilloso sueño del que aún no he despertado.

      Celebro que te lo pasaras bien con los dos magníficos repartos de “Cendrillon”. A ver cuando coincidimos?

      M'agrada

      • Leonor

        Este señor (un encanto, un placer) hablaba de memoria y me dijo que Bergonzi iba a ser Manrico pero canceló; no me extraña que se pudiera confundir, había escuchado mucho y hablaba con mucha ternura. Yo lo reproduzco ya que me emocionó. Me dijo que no me perdiera la próxima ópera, que posee una belleza infinita; a ver si ahí nos vemos, que por mí no quedará. El día 8 (si Mozart quiere) ahí estaré.

        M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: