MET 2016/2017: ROMÉO ET JULIETTE

Vittorio Grigolo and Diana Damrau in 'Roméo et Juliette' Ken Howard / Metropolitan Opera

Vittorio Grigolo (Roméo) i Diana Damrau (Juliette) a ‘Roméo et Juliette MET 2017 Ken Howard / Metropolitan Opera

Entre el senyor Grigolo i la senyora Damrau hi ha química, s’avenen i això és nota, però la qualitat artística d’ambdós cantants és dispar, i mentre que la Jiulette de Damrau em sebla més que excel·lent, extraordinària, el Roméu de Grigolo em sembla meritori, només, quelcom que tenint en compte la poca estima que tinc pel tenor italià, un cridaner encantador, ja és un gran pas endavant.

Per a mi Roméu i Juliette és millor que el Faust del mateix Gounod, no us sabría dir el motiu, però potser és per l’emoció que em produeix quan tot funciona. Serà segurament perquè la història shakesperiana és teatralment parlant, molt més eficaç que la de Goethe, tan fàcilment procliu al gran guinyol, mentre que la història dels amants veronesos, tot i les mil i una versions possibles, sempre funciona.

Ginandrea Noseda tornava al fossat novaiorquès després d’aquells inoblidables Les Pêcheurs de perles d’ara fa un any al mateix MET i també amb Damrau. Aquesta vegada, tot i els grans moments que sense cap mena de dubte ha tingut, no m’ha agradat tant, no he trobat que el discurs fos tan homogeni i lligat.. La tensió no es mantenia sempre, segurament perquè tret de la parella principal, Verrez i Montague, la resta de l’equip vocal em va semblar mediocre o indigne, i és clar així per molt que Noseda s’esforcés es feia difícil salvar escenes on el conjunt dequeia.

L’orquestra del MET millor que el Cor i la sensació global,  a banda d’un senyor que volia tant si com no fer un  gran èxit amb bravos estentoris i en algun cas aïllats mentre la resta del públic ni tan sols aplaudia, no em va semblar que fos una gran nit del MET.

Diana Damrau és una de les cantants actuals més portentoses, ja sigui per la qualitat vocal, com per aquest talent artístic que la caracteritza i que fa que totes les seves interpretacions portin el segell de qualitat associat només a uns quats privilegiats. Ella això ho té i l’evolució de la veu, de soprano coloratura (memorable Reina de la Nit al Coven Garden l’any 2003) a lírica pura (Jiuliette al MET 14 anys més tard) sense que s’hagi espatllat, obert o enlletgit,  és una raresa en aquest món on s’acostumen a espatllar les veus en aquests traspassos prematurs de repertori.

Damrau és capaç d’oferir una coloratura neta en el vals d’esclat juvenil del primer acte i commoure per la intensitat lírica i dramàtica de la sensacional ària del quart acte “Amour, ranime mon courage”. La intensitat del fraseig, l’emissió i la col·locació de la veu, amb un registre agut sa, un centre poderós i una zona greu audible, fan que la seva Jiuliette sigui una emocionant interpretació no només vocal, i encara que físicament ja no sigui aquella noieta adolescent, te la creus i sap com emocionar. És una cantant fantàstica que canta una Jiuliette fantàstica. Bravo!

Vittorio Grigolo no té la intel·ligència interpretativa de Damrau, ni tampoc els recursos tècnics d’una veu generosa però no sempre ben dosificada. El seu cant és franc  i connecta fàcilment amb el públic, però no és gens distingit,m li manca classe i elegància en el seu Roméo i com que tècnicament no evolucionam, els seus finals de frase acostumen a ser excessivament oberts i le snotes agudes sempre semblen més cridades que correctament emeses, possiblement perquè no sempre les recolza correctament. L’estil francès no el caracteritza, només cal comparar entre el Roméo del jove Alagna a la ROH al costat de Vaduva (la parella més perfecte dels darrers anys en aquesta òpera, per adonar-se’n de la diferència i l’adequació estilística d’ambdós cantants. Físicament (perruca a banda) el Roméo de Grigolo és ideal. Té encara un aspecte adolescent que l’ajuda a encaterinar al públic, aspecte essencial per fer creïble aquest personatge.

Virginie Verrez ja la coneixíem del seu madrigal a la Manon Lescaut també al MET. És una cantant exquisida de veu indefinida deguda a un color clar que l’allunya de les mezzosopranos clàssiques i l’apropa més a una soprano curta. Va cantar un esplèndid Stéphano.

La veterana Diana Montagne va interpretar una digníssima Getrude i Mikhail Petrenko (ja ho va ser a Salzburg al 2008) va treure la seva faceta menys greu en un Frère Laurent gens  contundent o sever. La seva vocalitat desconcerta quan costa entreveure a un veritable baix.

Incomprensible l’èxit assolit per Elliot Madore cantant un Mercutio vulgaríssim. El físic segurament l’ajuda, però jo diria que el perjudica. El bravejador oficial de la nit es va deixar endur per altres passions, segur, é sque si no no ho entenc.

Preocupant l’estat vocal de Laurent Naouri, ja que en les darreres actuacions que l’hem vist mostra un declivi que no va mostrar en la fantàstica interpretació dels malvats al Hoffmann del Liceu.

Benvolio, Tybalt, Pàris, Grégorio i Duc de Verona, per oblidar.

La setena producció de Bartlett Sher al MET, hereva de la que ja havia fet per el festival de Salzburg l’any 2008, acaba sent monòtona per l’omnipresència d’una escenografia invariable i d’un disseny de llums molt pla. És una llàstima perquè hi ha un treball de moviment escènic molt interessant, amb unes baralles coreografiades d’espases molt efectives.

Sher no es mou de Verona però si de segle. Per què? No ho acabem de saber. Això potser li permet al dissenyador de vestuari evitar les malles masculines tan compromeses de lluir.

Hi ha coses interessants que s’allunyen del realisme imperant en la immensa majoria de les escenes del muntatge, però globalment la producció pesa com una de les llosses de les tombes de la darrera escena.

La confiança que Me Gelb ha donat a Sher pensant que els seus èxits de Broadway es repetirien al MET no crec que hagi estat un encert, i jo diria que aquest Roméu et Juliette no m’ajudarà a canviar d’opinió.

Charles Gounod
ROMÉO ET JULIETTE
llibret de Jules Barbier i Michel Carré

Roméo……………….Vittorio Grigolo
Juliette…………….Diana Damrau
Frère Laurent………..Mikhail Petrenko
Stéphano…………….Virginie Verrez
Mercutio…………….Elliot Madore
Benvolio…………….Tony Stevenson
Gertrude…………….Diana Montague
Capulet……………..Laurent Naouri
Tybalt………………Diego Silva
Pâris……………….David Crawford
Grégorio…………….Jeongcheol Cha
Duke of Verona……….Oren Gradus

Conductor……………Gianandrea Noseda

Production…………..Bartlett Sher
Set Designer…………Michael Yeargan
Costume Designer……..Catherine Zuber
Lighting designer…….Jennifer Tipton
Choreographer………..Chase Brock

Metropolitan Opera House, Nova York 21 de gener de 2017

Una manca de senyal poc oportuna es va fer la guitza en el darrer i intens duo del darrer acte, finalment el varem escoltar fragmentat i durant alguns compassos sense visió.

He vist aquesta òpera més ben interpretada: la molt entranyable de Carreras i Wise al Liceu, la d’un massa gran Kraus també al Liceu, l’esmentada de la ROH amb Vaduva i Alagna dirigits per un sensacional MacKerras o Alagna una altra vegada però uns quants anys més tard, amb Gheroghiu a Orange. Aquesta del MET m’ha deixat poc entusiasmat malgrat ser una òpera que adoro i puc seguir constatant que aquesta temporada del MET cinematogràfic és la més fluixa des de que s’ha iniciat aquesta estimulant iniciativa. El Met està en crisi

ROBERTO ALAGNA & FRIENDS A VERSAILLES

El dia de Reis a IFL forçosament ha de portar or, encens, mirra i carbó, així ho diu la tradició i després de veure des d’un balco, avui privilegiat, la cavalcada dels Reis Mags de Barcelona, no seré pas jo qui porti la contraria a la tradició, i ves per on ahir em vaig veure aquest concert que el carismàtic tenor Roberto Alagna envoltat d’amics va fer el mes de novembre passat al teatre de Versailles homenatjant a la Sicília dels seus avantpassats.

L’ocasió serveix per mostrar-nos l’Alagna més trempat, proper, distés i entranyable, amb l’afegitó egolatra que caracteritza a tot tenor que n’exerceix i que al voltant de cançons napolitanes, sicilianes o músiques de compositors sicilians i que ens parlen de l’illa italiana o senzillament altres que no hi ha manera de casar-ho  amb aquest leitmotiv s’afegeixen a la festa “alagnesca”, acompanyat-se d’amics que en més d’un cas ofereixen interpretacions extraordinàries i sortosament acaba resultant ser un concert festiu, sense gaires pretensions, però amb algunes perles  valuoses tot i una posada en escena “telecinquera” amb lluminàries una mica estridents i un moviment de càmera incessant que acaba esgotant la paciència del teleespectador i desitjant que la grua que es passeja incessant per sobre la platea “mariantonietana” s’encalli i ens mantingui la càmera fixa durant una estona. Continua llegint

PROMS 2016: GARDINER DIRIGEIX ROMÉO ET JULIETTE DE BERLIOZ

PRTOMS 20 Hector Berlioz Roméo et Juliette. Fotografia BBC/ Chris Christodoulou

PRTOMS 20 Hector Berlioz Roméo et Juliette. Fotografia BBC/ Chris Christodoulou

Avui us deixo un dels PROMS 2016 més especials i deliciosos, la simfonia dramàtica Roméo et Juliette d’Hector Berlioz, una obra inclassificable, original i sorprenent com és habitual en tot l’opus creatiu del compositor, en una versió esplèndida, genuïna i delicada sota la direcció de John Eliot Gardiner i amb el Cor Monteverdi i l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique acompanyat de manera deliciosa a la mezzosoprano Julie Boulianne, al tenor Jean-Paul Fouchecourt i al baix Laurent Naouri, que com bé sabeu no són ni Roméo, ni Juliette, ja que com no podia ser d’altra manera en un músic tan poc previsible, tan genial i tan avançat en el seu temps, va trencar tots els esquemes imaginables per fer aquesta meravella que no és la primera vegada que visita IFL, ni serà l’última. Continua llegint

FESTIVAL D’AIX 2016: PELLÉAS ET MÉLISANDE (Degout-Hannigan-Naouri-Selig-Brunet;Michael-Salonen)

Sense mouren’s d’Aix-en-Provence avui us proposo gaudir amb el retorn d’Esa-Pekka Salonen després d’aquella inoblidable Elektra fent tàndem amb Patrice Chereau, ara per dirigir la cabdal Pelléas et Mélisande de Claude Debussy en la nova proposta de la brillant directora Katie Mitchell, que trionfa en totes les propostes que presenta en els millors escenaris del món i que a Aix ja va deixar una empremta  en produccions tan potens com Written on Skin,The House Taken Over o Alcina, mentre que el seu darrer treball a la ROH amb la sorprenent Lucia ha captivat a quasi tothom, jo entre ells i com estic segur que també succeirà amb aquest Pelléas destinat a esdevenir una altra fita del festival provençal.

Direcció meravellosa de Salonen amb una orquestra Philharmonie de gran alçada, refinada i embriagadora de sonoritats exquisides, d’explosions emocionals, de sensibilitat i embolcallant fascinació sensitiva. Continua llegint

EL VÍDEO DE BENVENUTO CELLINI SEGONS LA PRODUCCIÓ DE TERRY GILLIAM

eno-benvenuto-cellini-10-c-eno_richard-hubert-smith

Deixarem reposar el tema Liceu, no perquè no hi hagi coses a dir al respecte, però em cal una mica de visibilitat i informació que encara em manca d’una part del conflicte, per poder afegir quelcom més a la situació actual. Mentrestant ja us vaig anunciar que tenia un spoiler preparat, que llegint el títol de l’apunt ha quedat desvetllat.

Efectivament avui us porto el vídeo de la producció de Benvenuto Cellini que veurem la propera temporada al Liceu. és a dir la producció de Terry Gilliam, i que seguint la seva barroca enginyosa i hilarant vena dramàtica, ens serveix un Benevenuto Cellini per sucar-hi pa, discutible? Segur, però per sucar-hi pa. Continua llegint

BENVENUTO CELLINI A ÀMSTERDAM (Osborn-Sicilia-Losier-Naouri-Muraro-Anastassov-Elder)

Benvenuto Cellini, producció de Terry Gillian

Benvenuto Cellini, producció de Terry Gillian

Si ahir anticipava un dels concerts més esperats de la temporada 2015/2016 de l’OBC amb el Kullervo de Jean Sibelius, avui us porto una de les òepres més esperades de la propera temporada del Gran Teatre del Liceu, el Benvenuto Cellini d’Hector Berlioz, en la producció que s’està interpretant a Àmsterdam i que escénicament és la mateixa que veurem a Barcelona, la brillant producció de Terry Gillian per a la ENO anglesa, l’Òpera de Roma i el teatre holandès. Avui només us porto l’àudio, tant de bo disposem abans de les representacions del proper mes de novembre del vídeo.

A Àmsterdam tenim dos dels intèrprets que també participaran en la producció barcelonina, el tenor John Osborn que canta el rol protagonista i  el baix italià Maurizio Muraro, que allà i aquí interpreta el rol de Giacomo Balducci.

Quan faltin pocs dies per les representacions al Liceu ja faré l’apunt preparatori d’aquesta òpera preciosa, però no me’n puc estar de fer una prèvia a la prèvia. Continua llegint

LES PARAPLUIES DE CHERBOURG AL CHÂTELET (Dessay-Naouri-Niclo-Oppert;Legrand) vídeo

Avui “Les parapluies de Cherbourg” en versió de concert semi-escenificada dirigida per el compositor Michele Legrand en el Théâtre du Châtelet i amb la col·laboració especial de Natalie Dessay fent el paper de la mare de Geneviève.

Les parapluies de Cherbourg” és una, deixeu-me dir, mítica pel·lícula de l’any 1964 dirigida per Jacques Demy, protagonitzada per Catherine Deneuve i Nino Castelnuovo.

És la segona pel·lícula d’una “trilogia romàntica” de Demy que comparteixen entre elles alguns dels mateixos actors, personatges i situacions dramàtiques. La primera va ser Lola (1961) i la tercera Modelshop (1967). La pel·lícula va ser un gran èxit a França, amb un total de 1.274.958 espectadors. La trama és molt similar a la trilogia teatral de Marcel Pagnol, Marius, Fanny i César. Fa molt temps us vaig portar a IFL l’òpera que Vladimir Cosma (deixeble de Legrand) va fer basant-se en aquests personatges de Pagnol, titulada Marius et Fanny i que van protagonitzar Roberto Alagna i Angela Gheorghiu. Continua llegint

LICEU: CENDRILLON (1)

Cendrillon_Liceu

La combinació perfecta, els resultats esperats i quasi mai assolits i una nit d’eufòria contagiosa que situa el Liceu en crisi en el cim dels primers teatres operístics del món.

Així de senzill i així de difícil, i tan sols hi ha una manera d’explicar-ho:

En primer lloc un equip de direcció magnífic i al darrere un cast de somni, el millor cast possible, i tot aquest luxe per defensar una obreta de música poc inspirada fins que en el tercer acte i només al tercer acte, el geni melòdic i orquestrador de Massenet apareix i desapareix. Pura màgia gràcies a dos grans mags que van fer que la nit de divendres i espero que les que queden d’aquest magnífic espectacle, retornés allò que només de tant en tant i en teatres escollits, fa de l’òpera la millor manifestació artística possible.

El treball de millora iniciat pel mestre Pons amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu alguna cosa deu tenir a veure amb la magnífica prestació de l’Agrippina i ara d’aquesta Cendrillon, és clar que tant el mestre Bicket com ara el mestre Andrew Davis ho han aprofitat i potenciat, gràcies a la categoria i vàlua de dues personalitats importants en el món de la direcció operística. El Liceu necessita això, precisament aquesta cura i respecte per un projecte musical que ha de ser la base d’una institució musical important. És amb directors musicals bons quan l’edifici d’una representació o un concert és fonamenta amb solidesa, d’acord que els cantants i la direcció escènica són essencials, però si el fonament musical no és ni sòlid, ni bo, és impossible assolir el grau d’excel·lència assolit en la representació d’ahir divendres. Continua llegint

LICEU: LES CONTES D’HOFFMANN (1)

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d'Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Natalie Dessay i Michael Spyers a Les contes d’Hoffmann del Liceu 2013. Foto Antoni Bofill

Després de veure un assaig general preocupant, la primera del segon repartiment de la que ja teniu constància a IFL i haver escoltat per ràdio una transmissió del primer repartiment, em vaig apropar a la funció d’ahir diumenge de Les Contes d’Hoffmann amb dues sensacions contradictòries, l’esperança i la mandra.

Stéphane Denève i Lauren Pelly són en gran part responsables que m’hagi avorrit molt, tant que a mida que anava avançant la representació, el tedi inicial propi d’un representació operística de diumenge a les cinc de la tarda, sempre propensa al maltractament de les cervicals motivat per les nonetes, s’hagi consolidat fins a les 9 del vespre, un rècord que feia molt temps que no em passava. Continua llegint

L’EDICIÓ CRÍTICA DE LES CONTES D’HOFFMANN (Minkowski; Osborn-Yoncheva-Naouri-Losier)

Sonya  Yoncheva

Sonya Yoncheva

El passat 22 de novembre tenia lloc a la Sala Pleyel de Paris una versió concertant de l’òpera de Jacques Offenbach, Les contes d’Hoffmann, que com bé sabeu veurem el proper mes de febrer al Liceu.

A la versió que avui us proposo hi ha diferents punts d’interès, començant per l’edició crítica emprada per  Marc Minkowski. El director ens ofereix una brillant i explosiva direcció musical al capdavant dels seus Musiciens.

Pel que fa a la part vocal és molt interessant l’assumpció dels quatre rols femenins que fa la soprano búlgara Sonya Yoncheva, que no fa gaire ens va visitar a IFL i que estic segur que us agradarà. És una soprano lírica amb un registre magnífic que assoleix les zones greus també necessàries per Antonia i Giulietta, i que per assolir la temible Olympia (sense els sobreaguts amb que les sopranos lleugeres l’ornamenten) llueix un registre agut brillantíssim.

El Hoffmann del tenor John Osborn, a qui potser li manca una mica més de gruix, ho compensa amb una línia excel·lent i una adequada elegància estilística.

Però també mereix la pena la malèfica interpretació dels quatre brivalls a càrrec de Naouri, i el Niklause de Michèle Losier. 

Estic segur que la gaudireu. Continua llegint

LICEU: PELLÉAS ET MÉLISANDE

Mentre al carrer, en una tòrrida nit futbolística una gernació celebrava la semifinal entre Espanya i Portugal, al Liceu tenia lloc la primera de les sis representacions previstes de Pélleas et Mélisande.

El teatre presentava un aspecte digne, si no fos que l’ocasió demanava una nit esplendorosa, però ja se sap que els hàbits del Liceu han canviat molt i cal dir, que encara que uns quants ens omplim la boca parlant d’aquesta òpera fonamental, l’única òpera de Claude Debussy no mereix ni l’estima, ni tan sols l’atenció del gruix dels liceistes.

La producció que ens proposa la direcció artística del Gran Teatre del Liceu, és un encert en les vessants musicals i escènic, sent un dels espectacles més rodons que he vist mai en teatre. L’aspecte vocal no està a l’alçada, tot i mantenir una dignitat acceptable.

Ningú podrà dir que el pas del mestre Michael Boder per el Gran Teatre del Liceu hagi estat poc productiu. D’ençà de la seva titularitat ha signat treballs importants, i que jo recordi i sempre sota el meu criteri, un fracàs (Der Freischutz). En la que oficialment és el seu comiat com a director de la casa, abans de donar el relleu al mestre Josep Pons, Michael Boder ens ha deixat una versió magnífica de Pélleas et Mélisande. Cuida tots els detalls i treballa moltíssim per obtenir de l’Orquestra del Liceu el millor so possible. Continua llegint

ESTIU 2007 (II): Salzburg, cal aquest luxe per anar a lòpera?

Salzburg - Foto ximo 

Quan arribes a Salzburg te’n adones aviat que la ciutat no és qualsevol ciutat. Els aparadors de les botigues traspuen luxe i les grans marques apareixen per qualsevol recó. La gentada inunda els carrers, tot i fer un temps gens agradable. Et dona una mica la sensació d’estar a Andorra la Vella, però canviant el formatges i tabac, per Cartier’s, Gucci’s, Vuitton’s i els inefables bombonets mozartians.

El temps climàtic no ens va acompanyar gaire, varem arribar amb un cel grisós i varem marxar amb pluja i temperatura de tardor barcelonina.

El dia que varem arribar era el dia del concert de zarzuela, inicialment previst amb Domingo, Villazón i López Cobos dirigint, i després de la cancel·lació del mexicà, va ser substituït per Ana María Martinez. Evidentment el desencís era generalitzat i el mal humor és consolidava amb la cancel·lació de Anna Netrebko, substituïda per Christine Schäfer en el Stabat Mater de Pergolesi.

Masses coincidències. La crònica rosa ja especula amb la nova parella, no tan sols operística.

Mai he vist tanta concentració de luxe i ostentació, com a la premier delentreacte al carrer - foto ximo Benvenuto Cellini. No es tracta tan sols d’anar vestit de gala, és tracta de portar els vestits més ostentosos, les joies més rutilants i els rellotges més valuosos que hom pugui imaginar. Jo anava amb vestit i corbata (que hores d’ara em sembla bastant anacrònic), però lògicament em vaig sentir estrany pel fet de no pertànyer en aquell grup selecta, al qual va dirigit el festival. Els altres som essers aliens a aquell món, que ens hem colat per la porta de servei, se’ns veu d’un hora lluny.

Cal un festival així?. Penseu que a la vorera del davant del Festspielhaus, la gent s’atura per observar l’espectacle. És absolutament denigrant i vergonyós.

La filera de cotxes que esperen a la sortida als més privilegiats dels privilegiats, fa mal a la vista i molt mal a l’òpera i a la cultura en general. És increïble i inacceptable a aquestes alçades, veure aquest esclat de classisme associat al món cultural.

Deixem les cròniques insubstancials per anar directa a la premier de Benvenuto Cellini del dia 10 d’agost.

Abans de veure l’espectacle tenia alguns dubtes sobre la direcció de Gergiev. Aquest director que sempre m’ha captivat dirigint el repertori rus, em fa pànic quan toca Wagner i Verdi. Amb Berlioz, la seva contundència habitual podria esdevenir insuportable, però vaig equivocar-me. Sense cap mena de dubte, la millor direcció musical de la temporada estiuenca o potser la millor direcció musical del any.

Benvenuto Cellini és un obra extraordinària, que encara hores d’ara em sorprèn quan penso que es va estrenar al any 1838. La seva originalitat melòdica, orquestral i formal s’avança com a mínim 50 anys.

Gergiev va dominar de dalt a baix aquest immens fresc i com no podia ser d’altra manera, va fer sonar la Wiener Philharmoniker de manera absolutament antològica. Quin luxe!, quin so!, quina exuberància, quina fabulosa secció de cordes! Quines dinàmiques. Això si que és el que hom espera d’un festival d’aquesta categoria.

El Konzertvereinigung Wiener Staatsopernchor va estar a l’alçada de l’orquestra i la seva exuberant actuació, sobretot en les dificilíssimes dinàmiques que proposava la lectura de Gergiev, va fer estremir tot el immens Grosses Festspielhaus.

L’estat vocal actual de Schicof, fa literalment impossible que pugui cantar el Cellini. El tenor per substituir-lo ha estat un desconegut fins ara (per a mi) Burkhard Fritz. Aquest tenor alemany te una veu de líric que s’escau inicialment al rol, però la seva vocalitat molt germànica no és la més idònia pel cant francès. La partitura de Cellini és molt exigent i el fraseig molt important. Alagna hagués estat un Cellini ideal, però malgrat anunciar que el cantaria en versió de concert per a Radio France en el 2003,  va cancel·lar, sent substituït magníficament per Gregory Kunde. Ara tampoc Kunde està en estat vocal idoni, però potser millor que Fritz si que hagués estat. De totes maneres altres tenors com Paul Groves, Ramón Vargas o el nostre Josep Bros, per exemple, amb un cant francès exquisit, haguessin estat millor. Primera decepció a Salzburg, que amb uns mitjans portentosos no és capaç de trobar, amb temps, un tenor com cal en una esdeveniment com aquest.

Maija Kovalevska (teresa)La gran sorpresa ha estat la Teresa de Maija Kovalevska. Tota una revelació. Veu de lírica a l’estil Netrebko (no tan sols vocalment, de lluny te un físic similar). Veu gran, esplèndida, de generós registre i facilitat a l’agut. El seu francès no em va semblar gaire entenedor, però ningú, tret del autòcton Naourí, va lluir un francès canònic. Magnífica actuació que li va valdre un triomf absolut.

L’altre interès d’aquesta producció, va cancel·lar per un accident. Kassarova havia de cantar el rol d’Ascanio i la seva substituta va ser la nord americana Kate Aldrich. Una mezzo aguda, que sense ser una fora de sèrie, va resoldre magníficament el seu compromís. Li va mancar el toc de genialitat i divisme que esperem de Salzburg. Una Di Donato, Garanča o Genaux haguessin solventat de manera brillant la cancel·lació de la búlgara.

El Fieramosca va ser cantat per Laurent Naouri. Res a dir, tot i que la seva veu no és un prodigi de bellesa. Va cantar be i actuar excel·lentment. Això és el més important.

La resta, malauradament va ser molt gris. Ni el Papa Climent VII de Mikhail Petrenko ni el Giacomo Balducci de Brindley Sherratt, passen de la més absoluta mediocritat i ja hi tornem a ser. De Salzburg no esperem aquests repartiments mediocres que al Liceu es resolen de manera més brillant.

No vull mencionar el tema del que costa una entrada com a únic argument de protesta davant la poca cura que es te per arrodonir els repartiments, però si pagues una quantitat important és per veure coses importants.

La producció va ser encarregada al operísticament novell Philipp Stölzl, que tan sols havia fet uns “Freischütz“ a l’any 2005 i reconegut a la zona germànica pels seus spots publicitaris, vídeoclips i el seu film Baby (2002).

Va obtenir, ell i el seu equip, un èxit clamorós. Jo no entenc res. No em va agradar gens. Evidentment situa l’acció en època indefinidament contemporània i al alçar-se el teló estem a dalt d’un terrat amb vistes a una ciutat nocturna, surt la Teresa acompanyada de dos servidors robòtics,calcats a R2-D2 i el C-3PO de Star Wars. Aviat em vaig desinteressar pel que em proposava l’escena. Cellini arriba amb helicòpter al terrat, per donar-li un ram de roses a Teresa. Com no podia ser d’altra manera el famós Carnaval romà, va ser un cúmul de personatges amb una estètica bastant Bieito i al final surt un peix gegant que obre la boca i del que surten, com si fos un escenari de cabaret, tota mena de personatges una mica del lumpen.

Durant tota l’obra hi ha una tendència a omplir l’escena de personatges que no aporten res a la història, però que molesten de manera constant i distreuen de la concentració necessària per fruir de l’obra de manera plaent.

Sembla ser que els registes tinguin por de que el públic s’avorreixi i el que jo crec és que, és a ells als qui els avorreix l’òpera i l’han d’omplir de coses supèrflues que no aporten res, però que volen fer més planeres les tres hores d’espectacle.
Decepció escènica i parcialment vocal, però amb una prestació orquestral i coral per no oblidar i el descobriment d’una nova soprano, que ja ha cantat Mimí a València i que m’ha captivat.

el final barroc i confós del Cellini de Salzburg

L’endemà teníem un altre luxe al capdavant de la mateixa Wiener Philharmoniker, Daniel Barenboim ens proposava un Eugen Onegin.

Aquesta orquestra és un luxe i Barenboim la força fins a l’extenuació. La seva lectura del Onegin no em va agradar gens. No es tracta de resultats sonors si no de lectures i visions de l’obra. Per a mi, malgrat que l’Onegin és una obra pessimista, com el Werther, la seva lectura no pot ser depriment i violenta fins l’extenuació del oient. Txaikovski requereix una dosi de romanticisme que Barenboim defuig sense contemplacions, cap concessió en aquest sentit.

La producció de la directora alemanya Andrea Breth és totalment coherent amb la proposta orquestral. És una producció pensada, amb cap concessió al Euene Onegin, acte II (Salzburg 2007)públic, dura, implacable, trista, depriment, grisa, ambientada en una  Russia provinciana on els personatges no podran gaudir mai de la felicitat. Tota l’acció escènica està emmarcada entre les parets grises de la mansió, que tan envolten un camp de blat, com el jardí o sales buides i abandonades a la soledat dels personatges.

L’immens escenari giratori ens va proposant de manera constant cadascuna de les escenes, a vegades acompanyades de visions tristes i desolades de la vida quotidiana a la finca i a la casa. Les possibilitats escèniques d’aquests escenari semblen il·limitades i en aquesta producció se’n fa un ús intel·ligent.

Durant el segon acte, magistralment escenificat el moviment del cor i els personatges, l’escena apareix plena d’aigua, com si la mansió estès plena de goteres, donant una sensació d’abandonament i desencís notable.

Eugene Onegin (final del acte II) Salzburg 2007. Foto ximo

Quan Lenski cau mort, ho fa sobre un basal d’aigua. La sensació de soledat i tristesa és colpiddora.

Hi van haver coses que no em van agradar, sobretot el duet final, però en general es tracta d’una posta en escena coherent, intel·ligent i comprensible. Ja era hora!.

El rol de Onegin és desagraït amb ganes. No te un ària pròpiament definida i el caràcter desagradable del personatge el fa absolutament desagradable i en aquest muntatge encara més. Peter Mattei és un baríton suec que Peter Matteidarrerament canta molt. El vaig veure en un interessant Don Giovanni a Paris el febrer passat, però en aquest Onegin m’ha decebut totalment. Va concloure l’escena del jardí amb un portentós pianíssim, però potser és l’única cosa veritablement notable de tota la seva prestació. La seva veu és clara i poc baritonal, però també li va mancar la intenció i la força i contundència que requereix el rol en la tercera escena del acte primer, quan rebutja a Tatiana, en l’escena de la festa d’aniversari de Tatiana o en el dramàtic duet final, on es va desinflar de manera absolutament decebedora.

Anna SamuilLa Tatiana de Anna Samuil te el handicap d‘una veu lletja. Durant la famosa i cabdal escena de la carta la seva prestació és gèlida, potser per que Barenboim no ajuda gens en la seva visió de la partitura i en cap moment emociona. En el segon acte, la cosa millora i en el tercer acte, vocalment està esplèndida, amb un dramatisme colpidor que es menja literalment al Onegin bullit de Mattei.

Joseph KaiserEl Lenski del tenor canadenc Joseph Kaiser (Tamino en el film de Branagh) és un absolut descobriment. Veu bellíssima de tenor líric que va frasejar de manera brillantíssima el seu rol, amb un quartet esplèndid, un final del segon acte colpidor i un “Kuda, kuda” de tristíssima bellesa. Estem davant d’un tenor important.

La mezzo Ekaterina Gubanova fa una Olga correctíssima i prou. La Larina de Renée Morloc es ordinària, per què aixi ho han decidit Barenboim i Breth i la omnipresent durant la primera part, Filipjewna de Emma Sarkissjan va obtenir un èxit notabilíssim que encara no he acabat d’entendre.

Ferruccio Furlanetto te una categoria contrastada, malgrat que la veuF.Furlanetto comença a estar en un estat decrèpit, tal sols te una magnífica ària per demostrar la seva categoria. La versió no em va agradar per la concepció global de la visió musical del espectacle. Gremin és, normalment un vell venerable i comprensiu que l’últim que esperem és que ens canti de manera violenta i agressiva.

En el rol de Triquet, el honorable Ryland Davies va fer una creació.

Aquest Onegin va tenir una certa categoria, però sense un baríton i amb una direcció musical tan personal i sota el meu punt de vista, inadequada ha suposat una decepció a afegir a la llista.

L’actuació de l’orquestra sorprenent, tot i la visió dura de Barenboim. Al final i com és habitual en Barenboim, va fer pujar l’orquestra a dalt del escenari per rebre els aplaudiments. La sala els va bravejar de valent.

L'orquestra i Barenboim reben els aplaudiments (Salzburg 2007) foto ximo 

El cor, aquest cop no em va agradar gaire. Potser estaven cansats de la extenuant feina del dia anterior, però els vaig trobar un pèl desajustat i les diferents cordes no gaire cohesionades, en especial les cordes masculines amb uns tenors una mica grinyolaires.

Un Onegin important, sens dubte, però ai las!, un altre cop la cosa no acabava d’arrodonir-se. Decepció sobretot per no tenir un baríton amb veu i actuació contundent pel rol titular, penso en Hvorostovski, Keenlyside o Terfel i si la Tatiana hagués estat la Netrebko, Salzburg hagués estat el que esperem de Salzburg.

Reflexió final:

De què serveix tanta ostentació i luxe si el que veiem després és digne de qualsevol temporada prestigiosa o no, de qualsevol teatre europeu durant la temporada?

On s’ha quedat aquella concepció espectacular del festival de Salzburg, on es reunia el més bo i millor del panorama musical i operístic per oferir representacions per a la història i que justificaven els preus escandalosament prohibitius?.

Si el que ens presenten a Salzburg, es pot veure durant l’any a Berlin, Paris, Barcelona o Kalrsrue, què fem gastant-nos el que no tenim?.

Gergiev i Barenboim ho salven?.

Dues revelacions com Kovalevska i Kaiser, la impressionant Wiener Philharmoniker, al costat de companyies correctes, no em fan prou el pes com per tornar-hi, si no em garanteixen repartiments de disc, però de disc d’abans.

Valoració salzburgesa, un notable justet, un 7,5 (8 del Cellini+7 del Onegin=15/2=7,5).

Demà final del periple decebedor, Estiu 2007 (III), Pesaro o el decebedor  final de regnat de Zedda.

Informació complementària: Estiu 2007 (I), què està passant a Bayreuth?