IN FERNEM LAND

EL MET AL CINEMA: LA CENERENTOLA


Ahir varem acomiadar la temporada 2013/2014 del MET al cinema amb la meravellosa La Cenerentola de Gioacchino Rossini i segurament amb la millor parella possible, ja que malgrat l’èxit assolit per l’eminent Javier Camarena, que s’alterna amb Flórez a les funcions del MET, el tenor peruà ahir va demostrar una vegada més que no hi ha cap cantant que canti el belcanto rossinià amb la distinció, l’elegància i el magisteri vocal que ell continua exhibint. Juan Diego Flórez no s’arrisca a fer el re natural que Camarena col·loca esclatant i desafiant, i ahir tampoc va bisar la seva ària, com ha fet algun dia i com també ha fet Camarena, potser per prudència, encara que jo m’estimaria més pensar que per sentit comú i professionalitat, ja que un bis en mig d’una representació no deixa de ser un “lleig” a la resta d’integrants del fantàstic cast, i jo m’estimo més que el moment màgic de “Sì, ritrovarla io giuro” quedi en això, en un moment únic d’esplendorosa creació vocal i musical en mans d’un artista irrepetible, d’aquells que crea escola i es fa referencial.

Per a mi de tot el cast, ahir estilísticament sense màcula tot i que vocalment no ho tinc tan clar, Juan Diego Flórez va ser una vegada més el millor. Don Ramiro és un rol ideal a la seva personalitat vocal i a les seves característiques tècniques. Ni ha de falsejar i ampliar el centre per semblar més heroic o romàntic, ni el rol li demana greus que ell no té i per tant no ha de forçar. Sabem que la veu  s’ha eixamplat lleugerament però no tant, al menys per a mi, per fer front a rols de tenor líric belcantista com son Edgardo (el debutarà l’any 2015 al Liceu al costat de Jessica Prat) o el Fernando de La Favorita que acaba de cantar i fins i tot el Werther que ja anuncia. El Don Ramiro en canvi li permet cantar amb l’aparent naturalitat de sempre i sense evidenciar les exigents dificultats, tant per l’homogeneïtat del color i l’emissió sempre regular en la sovint conflictiva per a tants cantants, zona de pas, com en el cant ornamentat en la zona més aguda . Escoltar a Flórez continua sent un plaer per a paladars exquisits.

La protagonista, com va succeir al Liceu, era Joyce DiDonato que amb aquestes representacions s’acomiada del rol d’Angelina. La mezzosoprano nord-americana és una cantant exquisida, de musicalitat i elegància no habitual i que al costat de flórez ho fan tot deliciosament fàcil i harmoniós,  per això ella també és una de les grans, però la seva veu no ofereix la mateixa regularitat i homogeneïtat que llueix el tenor,  sobretot quan passa la zona del passatge, i aleshores la veu perd la qualitat esdevenint quasi blanca i exhibint un vibrato que enlletgeix l’emissió, no pas les agilitats que són sempre molt brillants i originals. Ahir DiDonato quan es movia per la zona central de la seva veu i fins i tot a la zona més greu, mostrava un color bonic i carnós de mezzosoprano, quelcom que més valdria que no oblidés, ja que és precisament quan tensa la veu per assolir notes que encara que pugui cantar, no li són pròpies, quan la bellesa del seu cant perd per a mi rellevància i qualitat.

Costa imaginar una Angelina més dolça. Que abandoni aquest rol no sé exactament el que significa, si vol sovintejar els rols Colbran, és a dir “sopranejar”, jo crec que s’equivoca, i si en canvi vol centrar-se en altres rols de mezzosoprano, caldrà que esculli amb molt de tacte, ja que en repertoris més densos pot patir, sobretot si ha de traspassar un gruix orquestral que l’obligui a forçar l’emissió.

Don Magnific és un rol per a basso, i els baixos rossinians els podem subdividir en basso sense adjectius per les òperes series i basso buffo per les òperes còmiques o semi sèries com aquesta Cenerentola. Però es dóna la circumstància que els baixos buffos encara es poden subdividir en tres tipologies, el buffo nobile (Mustafà a l’italiana in Algeri o el mateix Alidoro), buffo caricato (Don Magnifico) i el basso buffo també conegut com a basso cantante (Figaro a Il Barbiere di Siviglia o Dandini). Les diferències entre tots tres no només són de registre, més profund en el primer i més agut en el darrer que esdevindrà amb els anys un baríton, ja que també és tracta d’estil pròpiament, ja que mentre el nobile ha de ser més virtuosístic, el buffo ha de fer més ostentació del canto sillabato. Alessandro Corbelli, un expert rossinià, posseeix la tècnica i el control per fer aquest cant sillabato tan característic, però el registre és molt pàl·lid i l’emissió sovint aguda. El rol el fa a la perfecció i també l’estil de cant és el correcta, però Corbelli ni en els millors anys de la seva carrera va ser mai un baix, i per tant ara tampoc i en els números de conjunt ahir es trobaven a faltar les notes més greus per completar les delicioses harmonies rossinianes.  Tots els aspectes teatrals i caricaturescs del personatge els domina a plaer i en aquest sentit segueix la gran tradició, malgrat que qui cerqui a cantants com Bruscantini o Montarsolo, se n’adora de la diferència.

Tampoc Pietro Spagnli, un baríton d’emissió erràtica, ara atenorat, ara amb la veu més centrada i fosca, pot lluir una veu d’emissió homogènia  apropiada al rol estrenat per Giuseppe De Begnis, un altre baix. Però Spagnoli domina molt bé els aspectes escènics i sap donar-li el perfecte registre al criat de Don Ramiro, i encara que no serà mai un basso cantante fa un Dandini com cal, és a dir simpàtic i fatxenda quan ha de suplantar al príncep. En el fantàstic duo amb Don Magnifico del segon acte (Un segreto d’importanza) en cap moment teníem la sensació d’escoltar a dos baixos, en prou feines a dos barítons)

El rol de Alidoro és important malgrat tenir una única ària, no escrita per Rossini, que es va fer ajudar com en tantes altres òperes, per a musics a sou. En aquest cas coneixem que l’autor de l’ària de Alidoro, així com del cor que hauria d’iniciar la segona part i l’ ària de Clorinda que s’acostuma a tallar (també al MET), és Luca Agolini. L’ària és bonica encara que no llueix la gràcia rossiniana i necessita d’un baix amb aguts. L’emergent Luca Pisaroni la va cantar molt bé, és jove hi hauria de consolidar el registre per considerar-lo un veritable baix. Veurem si el temps i una carrera adequada ho aconsegueixen. El més important és que l’estil elegant propi del belcanto el té.

Finalment tenim a les dues germanastres, que per poc lluïdes que siguin acostumen a fer un èxit, ja que els dos rols són un bombó de comicitat malsana, i que si les dues sopranos tenen recursos teatrals (tradicionalment ho canten una soprano i una mezzosoprano però en temps de Rossini només hi havia sopranos i contralts) tenen garantit l’èxit encara les veus no siguin allò més distingit.

Al MET tant Rachelle Durkin (Clorinda), com Patricia Risley (Tisbe) van fer una creació escènica, per tant tampoc ens varem adonar gaire de la qualitat de les veus, que no em van semblar especialment atractives.

Fabio Luisi, el principal director invitat del teatre novaiorquès debutava dirigint aquesta òpera, i si al principi vaig témer una mica per la lentitud de certs passatges i alguna desconcertació lleu en el quintet del primer acte (Signor, una parola), després va anar agafant més dinamisme  guspirejant.

L’orquestra del MET, notòriament més reduïda va exhibir la seva habitual qualitat, alhora que una protesta a la solapa o al pit de tots els músics. Allà també van mal dades amb les retallades.

Pel que fa al cor, ahir només la secció d’homes, l’hem sentit més conjuntat altres vegades.

La producció de Cesare Lievi és teatralment molt atractiva i visualment un tant depriment, al menys per a mi. És molt millor que la “ratolinada” dels Comediants liceistes, però això no és dir gaire. Fa especial esment en els aspectes més odiosos de les caracterització dels personatges de Don Magnifico i les seves filles,cosa que atorga a la història un caràcter molt més adult, malgrat que es tracti d’un conte infantil tan conegut, però que el mateix Rossini i Jacopo Ferretti van despullar de la vessant infantil i fantasiosa, atorgant-li un caire més dramàtic i romàntic, amb uns tocs d’hilaritat còmica.

Ara bé, al costat d’una excel·lent caracterització dels personatges degudament seguida per tots els integrants del cast, des d’un divertit Flórez, que quan es deixa anar una mica guanya molta teatralitat, o les impagables caracteritzacions d’unes Tisbe i Clorinda bastant més adultes i obscenes del que és habitual en la majoria de produccions. Malgrat això la producció pateix d’una foscor n sempre lumínica, deguda a uns decorats que a vegades tenen l’encert de recordar una mica les pintures oníriques de Magritte i en altres, cauen en la vulgaritat, com el pastís final. Tampoc ajuden gens els colors i els dissenys del vestuari, que tret de les germanastres, als fa a tots bastant estrafets. El vestit blau de Cenerentola i el de núvia són de disfresses de lloguer.

En qualsevol cas varem assistir a un espectacle brillant gràcies a un equip de cantants d’alçada que arriba a l’excel·lència en el cas dels dos protagonistes, que  l’any vinent tornaran a repetir en el MET en un altre Rossini. Ja els havíem gaudit en el memorable Conte Ory de fa dues temporades i ara l’any vinent protagonitzaran una de les més belles partitures del mateix compositor, la captivant “La donna del lago”.

 

LA CENERENTOLA
Gioachino RossiniJacopo Ferretti

Angelina…………….Joyce DiDonato
Prince Ramiro………..Juan Diego Flórez
Dandini……………..Pietro Spagnoli
Don Magnifico………..Alessandro Corbelli
Clorinda…………….Rachelle Durkin
Tisbe……………….Patricia Risley
Alidoro……………..Luca Pisaroni

Director musical…………...Fabio Luisi

acompanyant dels recitatius: Dennis Giauque

Direcció escènica………….Cesare Lievi
Escenografia i vestuari…………….Maurizio Balò
Disseny de llums…….Gigi Saccomandi
Coreografia (?)………..Daniela Schiavone

Espero disposar del vídeo aviat, hi ha coses d’obligat compliment, però de moment aquí teniu l’àudio

ENLLAÇ mp3 (3 arxius)

https://mega.co.nz/#F!RhY0xCjb!FraLZ0Dg50kgKUtXCwet9Q

L’apunt el dedico a Kalamar, li vaig prometre ahir quan em va dir que no podia assistir al cinema.

78 comments

  1. Jo, tal i com esperava m’ho vaig passar molt bé. La música de Rossini la trobo meravellosa i si la interpreta el tàndem Flórez/DiDonato encara més.
    Per a mi, una grandíssima representació, però sense arribar a la rodona i insuperable Cosí de fa dues setmanes.

    M'agrada

    • Fixat, no m’ho hagués imaginat mai que aquell esplèndid Così fos per a tu millor que la Cenerentola d’ahir, potser en el Mozart l’equip sense tenir dos estels espectaculars tenia més cohesió i allà hi havia ña direcció de Levine que va fer màgia.

      M'agrada

      • Aquesta es la clau, en el Cosí tot funcionava com una màquina, a banda que Mozart es màgic per a mi.
        Aprofito per dir que m’agrada molt el nou look, molt més modern i diàfan.
        Una abraçada

        M'agrada

  2. Ignacio

    He podido disfrutar de esa magnífica representación tan redonda en todos los aspecto y de desde Madrid cada me vez me doy más cuenta de las diferencias que existen entre el MET y teatros como el Real que en mi opinión no está a la altura mundial que nos han vendido.Confio
    en el nuevo director para que podamos alguna vez disfrutar de algo parecido.

    M'agrada

  3. Xavier C.

    Quasi parafrasejant Groucho Marx, I’ve had a perfectly wonderful evening. And this was it.
    I de la meva collita, see you next season
    (i recordeu que Live in HD is provided by Bloomberg, que is proud to be Global corporate sponsorship of The Met. Una cosa farcideta de challenges, vaja…)

    M'agrada

    • Gràcies per comentar Jordi. Ells dos estaven per sobre de la resta, que era de nivell, però res que no puguis veure en qualsevol teatre, en canvi ells dos són estratosfèrics.

      M'agrada

  4. Jan

    Jo vaig estar escoltant desde Catalunya música. Em va agradar força, sense entusiasmar, perquè Pietro Spagnoli (crec que era ell) per la radio se’m va fer insuportable. Malgrat això, la parella protagonista és quasi insuperable, sobretot Flórez. Ahir penso que JD Flórez no va voler bisar (hagués pogut, la ovació hi era) perquè ahir la protagonista era Joyce DiDonato, que s’acomiadava de potser el seu millor rol fins ara.

    Una bona escoltada desde casa, el cine em sembla massa car pel so que hi ha. Desde casa em puc posar el vlum que crec, i el so desde Catalunya música és molt millor que el que se sent quan ets al cinema. Espero el vídeo amb il·lusió!!! 😀

    M'agrada

    • Pot ser, com acostuma a passar, que per ràdio és magnifiquin les carències, que tret de Flórez i DiDonato ja he dit que eren evidents, però ja ho veuràs amb el vídeo, que queden minimitzades en la globalitat d’un espectacle notable.

      M'agrada

  5. dandini

    La millor(?) parella possible dalt de l’escenari que al Liceu varem ser afortunadíssims de poguerne-ne gaudir també.Haurem d’esperar al mes d’Agost per poguer valorar la versió de Salzburg amb Bartoli,Camarena i nova producció de Damiano Michieletto uaaaauuu quin nivellaç de Cenerentolas…
    El Met ha estat molt afortunat doncs en unes setmanes ha enfollit un dia rere l’altre amb 3 tenors estratosfèrics com són Brownlee,Flórez i Camarena que el New York Times ha destacat en un article.
    Us deixo un tast del duo d’I Puritani que a mí em sembla extraordinari.

    M'agrada

    • Vocalment Brownlee, com Camarena em semblen fins i tot superiors a Flórez, però caram, quan s’ha de parlar d’estil, classe i elegància, Flórez, per a mi, continua sent the first, al menys com a Don Ramiro. Si parlem del Arturo de I Puritani segur que la cosa varia, ja que crec que no és per a ell i en canvi Brownlee sembla que tingui més consistència i densitat en la columna sonora.

      M'agrada

  6. Ordet

    Moltes gràcies Joaquim per poder-te tornar a llegir!
    Espero que alguin dia tornem a gaudir d’aquesta parella al Liceu amb Rossini. Per a quan “La dona dal lago” o “Le comte d’Ory”? Al costat daquestes “Il barbiere” és tan insípida…

    M'agrada

    • Mentre no s’acabi de definir la situació i el nou IFL, intentaré normalitzar l’activitat, sense l’asiduitat acostumada, però no ho tancaré.
      La primera vegada que vaig veure junts a DiDonato i Flórez va ser en un meravellós Barber a Pesaro. No és en absolut una òpera insípida, més aviat és una obra mestra, ara bé, els casts de la temporada vinent al Liceu si que són insípids.

      M'agrada

    • colbran

      Insípida “Il barbiere di Siviglia”? Lo que se tiene que leer. Es la ópera buffa más perfecta que se haya compuesto jamás! Y no lo digo yo, lo aseguran todos los musicólogos que han existido y existen. No hay uno o dos libros sobre esta ópera, hay millares y nadie la ha descalificado jamás. Cuando le preguntaron a Rossini, poco antes de morir, qué composiciones suyas le sobrevivirían contestó: “Il barbiere di Siviglia”, el tercer acto de “Otello” y el último acto de “Guillaume Tell”, eso dicho por un compositor que escribió 39 óperas completas, una inacabada (“Ugo, re d’Italia”), y aceptó la puesta en escena de 5 pasticci basados en óperas suyas. .

      M'agrada

  7. Montse Pallàs Albertí

    Hola Jordi, ahir feien la cenerentola que no vas veure al liceu. No me’n vaig adonar. Et passo la crítica amb mp3 incorporat.
    Montse

    Enviat des del meu iPhone

    El 11/05/2014, a les 8:01, “IN FERNEM LAND” va escriure:
    >
    >

    M'agrada

  8. Kàtia

    M’agrada molt el nou format,les lletres son més clares per mí i no m’he d’esforçar tan per llegir.A Florez el vaig veure a la Cenerentola del Liceu fa uns anys i va estar magnific.Es veu i s’escolta molt segur quàn canta

    M'agrada

    • Són una mica exagerades, però segur que faciliten la lectura a molts infernemlandaires.
      No és el format definitiu, és una prova per fer els canvis definitius, si és que puc acabar fent el projecte que em ronda pel cap.

      M'agrada

  9. Moltes moltes gràcies, Joaquim. 😳 Què bé t’ha quedat el nou IFL! Té un aspecte magnífic, renovat, un luxe de portada, tipografies..de revista de alta gamma.
    Com sempre, un gran apunt. M’ho imagino tot com si hagués anat, l’escena que ensenyes té gràcia. I les veus les vaig sentir una estona a la ràdio, però en contra del que diu el Jan, jo sí que gaudeixo del cinema, malgrat el so. El Met no ens falla i tornarem la propera temporada (m’he fet mini-abono amb la donna del lago, porsupuesto)

    Bona marxa li desitjo al nou blog, felicitats!

    M'agrada

    • Format provisional mentre IFL continuí a WordPress, però el meu projecte és ambiciós i tinc ganes de independitzar-me. El nou blog encara no existeix, només he rentat la cara a IFL evidencien algunes intencions.
      A veure si aviat et puc fer el regalet del vídeo.

      M'agrada

  10. els emoticons del WP no són el que eren..fa uns mesos que aquests caretos no expressen res, jo volia posar el de la vergonyeta que es posava vermell i surt aquesta màscara tan rara.

    M'agrada

  11. Rosa

    Joaquim, quina alegria de tornar a llegir el teu post del MET. Ahir, malgrat tots els malgrat, va ser un dia satisfactori. El príncep i la Cenerentola van estar bé.
    Em fa gràcia el que dius dels vestits de la di Donatto. estava més bé quan anava de ventafocs que quan la vestien de princesa. Els vestits anys 1910 de les dues “dolentes” em van agradar, aquests estaven bé, exagerats, tal i com correspon al seus papers, però molt ben “ambientats”.
    Gràcies per tornar, joaquim

    M'agrada

    • Els apunts de l’actualitat musical espero que no faltin mentre estigui decidint el futur de IFL.
      De fet no he marxat mai, per tant no he tornat, però comprendràs que necessito redissenyar tot això abans de morir d’èxit

      M'agrada

  12. Ahir va ser un bon final de temporada de retransmissions del MET. Vaig gaudir de la música de Rossini amb un bon nivell interpretatiu en general, amb una DiDonato per a mi esplèndida, emotiva i emocionada. El Juan Diego Flórez va demostrar una vegada més la seva elegància cantant aquest tipus de repertori i a més actuant estava prou divertit, sobretot amb el Questo è un nodo.

    M’agrada la nova imatge d’In Fernem Land, diàfana i molt relaxant. Endavant les atxes!

    M'agrada

  13. Leonor

    Me lo perdí… ¡Gracias por la reseña, como siempre y qué cambio! ¡Gracias por los enlaces, lo escucharé! ¡Un saludo, infernems y Joaquim!

    M'agrada

  14. Isolda

    Gràcies per La Cenerentola. Demà l’escoltaré avui m’ha estat impossible. El nou format del blog m’agrada, sobretot les lletres, tot i axí m’hauré d’anar habituant aquest canvi. Espero sigui el desitjat.

    M'agrada

  15. willy

    Gracias Joaquín por la hermosa reseña de La cenerentola y las partes de audio proporcionadas. Ayer he asistido en el Teatro Municipal de Santiago a una función de Katia Kabanova que no me ha convencido mucho

    M'agrada

  16. Imma Barba

    M’encanta la nova imatge encara que ja he llegit que no és la definitiva, ja nomès la capcelera!!! De mica en mica arribaràs al projecte que tens al cap ….. com diu aquella frase feta “A camí llarg, passa curta”. Una abraçada.

    M'agrada

  17. SANTI

    Caram, quina sorpresa!
    Aquest nou format és més simple i no hi ha tantes coses que desvien l’atenció dels posts. Està bé.
    La Cenerentola no l’he pogut veure, potser aviat. Escoltada per ràdio va estar bé i a estones molt bé, però n’esperava més.
    Espero poder continuar llegint les teves cròniques.

    M'agrada

  18. bocachete

    Ooooooooooooooh! El format nou és netíssim! Guanya molt en claredat i en facilitat de lectura. I com que el contingut és igual de bo que sempre, tots en sortim guanyant. Felicitats!

    M'agrada

  19. Jofre

    El nou format és un encert.
    No sé si és possible guanyar-se la vida amb un blog, em sembla més aviat impossible, però com que això teu és quelcom més que un simple blog, ho veig probable.
    Jo a part de subscriurem, si decideixes optar per aquesta fórmula, no et puc ajudar gaire, però el meu incondicional suport sempre el tindràs.
    Ets un top, com Flórez i DiDonato cantant Rossini
    Bona setmana Quim

    M'agrada

  20. Fernando S.T.

    Me sumo a la satisfacción general por el lavado de cara.
    Si he de poner alguna pega te diría que la cabecera es demasiado grande, pero supongo que eso es un fijo de la plantilla.
    El grabado es precioso y el efecto difuminado del nombre cuando se desciende al post del día dejándolo entrever, todo un hallazgo.

    M'agrada

  21. Bé, estrenem format. Com que dius que està en fase encara de proves o d’ajust definitiu et diré que m’agrada en la seva globalitat, però trobo massa espai vuit en l’edició escrita. Vull dir que els espais enre líneas, els espais entre seccions i els espais intern dins d’una entrada son excessius. Per exemple hi ha massa espai entre l’emisor i la data/hora, i entre el text i el “respon”, i entre entrades. Ha guanyat en claradat el portal, però l’anterior format d’edició ja ho era de molt clar i precís, i ara el tamany de lletra i els excessius espais entre diferents parts i seccions em fa dir-te una cosa que trobaràs ben contradictoria: el format és “massa clar”. Pel que fa a l’imatge de la capçalera m’agrada el color però crec que el requadre on et presentes hauría de ser pel més betit i les dues líneas més centrades verticalment, mantenint, això si el diferent gruix de lletra. Està bé ja ara però treu potser massa espai a l’imatge del teatre de Bayeuth. Ja dic, és una opinió merament estètica i de manera de fer anar l’ordinador, i ambdues coses són molt personals, però jo crec que és bo que t’arribin opinions diverses. 🙂

    M'agrada

    • Gràcies per les esmenes. De moment no hi puc fer res, però espero que en el definitiu, que si que tindré més opinió, pugui ser un compendi de les millors opcions, ara bé, estic segur que eliminaré una de les dues columnes laterals i donaré més importància a l’apunt. NO pot ser que la informació col·lateral es mengi el contingut.
      Si les dimensions de la lletra et semblen exagerades, sempre pots utilitzar el Ctrl i la tecla + o per intentar adequar-la al teu gust, ara bé, la separació entre línies és fixa.
      El canvi actual és més degut a una qüestió de intencions que no sé si algú les ha copsat

      M'agrada

  22. Com que no vaig poder anar als Yelmo el meu comentari té relació amb La Cenerentola però no amb la funció del MET. Però com és sabut i conegut el “domini rossinià absolut” que regne en aquest blog em permeto la llicència de fer una entrada “tècnica” i tangencial al tema que ens ocupa.

    Amb la vènia:

    No sé quantes vegades hauré escoltat el Barber i quantes La Cenerentola, però mai en cap d’elles havia associat el rondó finale de Rossina amb l’ària “Cessa di piu resistere” d’Almaviva fins que el Sr. Zedda m’ho va explicar (en un llibre, ésclar, no en directe). Una de les raons per les que jo no ho captés podria ser que habitualment els tenors no cantaven l’ària per ser massa difícil, però ara ja no és aixi, i no hi ha tenor digne de ser-ho que no la canti perquè seria una decepció molt gran. I una altra raò ben podría ser que hi han sempre fragmens rossinians molt semblants entre òperes i no parés el cas. Doncs, efectivament, resulta que Rossini va permetre a la Righetti-Giorgi fer una adaptació de l’ària d’Almaviva transportada una cuarta més alta, i que de retruc en Rossini li va agradar tant que la va passar tal cual al rondó final de la protagonista de La Cenerentola.

    Fins ara tot clar. Pero el Sr. Zedda em sembla que a continuació s’enreda, o potser sóc qui ho faig i per aquesta raò que m’adreço al blog. Diu, literalment: “…para llegar fresca a la cita con esta ària larga y dificil, la Righetti-Giorgi habría obtenido de Rossini también la autorización de cortar la pesada “Ària de la lección” para sustituirla por una arietta más sencilla, que quizás podriamos reconocer en una página hallada recientemente, “La mia pace, la mia calma”, cuya atribución a Rossini es aún bastante dudosa.”

    Valgue’m déu dir que el Sr. Zedda està equivocat parlant de Rossini, però em sembla que s’ha liat. Com que se que aqui si hi ha personal que pot esmenar a tot un Zedda és per això ho exposo i perquè s’em digui que és el que jo no entenc de lo que Zedda diu.

    M'agrada

    • colbran

      Manuel García, el baritenor/compositor/empresario/director de escena y musical sevillano, que se encargó del estreno del rol del conde de Almaviva,parece ser que había compuesto para Rossini una obertura para “Il barbiere” sobre motivos populares españoles, aparte de la serenata del primer acto, pero finalmente el día del estreno, Rossini decidió incorporar como obertura la procedente de “Aureliano in Palmira” y posteriormente de “Elisabetta, regina d’Inghilterra”, ya que en Roma no la conocían y también desestimó la serenata de García y colocó en su lugar “Ecco ridente in cielo”. Los paisellistas boicotearon el estreno, pero fue un éxito a partir de la segunda representación. Manuel Garcia cantó “Cessa di piú resistere” en la primera representación, pero dado el fracaso del estreno probablemente no la volvió a cantar en las posteriores funciones que fueron todo un éxito, pues llegaba al final demasiado fatigado y el aria es muy exigente. Por esta razón, para el rondó “Non piú mesta” de “La cenerentola” Rossini utilizó la segunda sección del aria de Almaviva del último acto que era desconocida por la inmensa mayoría del público y que ha permanecido ignorada hasta bien avanzado el siglo XX, en que se ha vuelto a escuchar, gracias a la versión crítica de Alberto Zedda. El cambio de tono de dicha sección del aria al pasar de Almaviva a Angelina es lógico porque García era baritenor y Righetti-Giorgi era contralto.

      No sabía el cambio de aria en la escena de la lección y creo que en el estreno no se hizo dicho cambio, pero ha sido una costumbre utilizada por la mayoría de intérpretes del rol de Rosina, tanto contraltos como mezzo-sopranos o sopranos, hasta que la extraordinaria mezzo catalana Conchita Supervía la reincorporó en su lugar de la partitura original. María Malibran cantaba “Yo que soy contrabandista” (compuesta por su padre Manuel García), otras cantantes incorporaban “Di tanti palìti”, otras “Il carnavale di Venezia” e incluso Mercedes Capsir un aria propia que grabó en su versión completa junto a Riccardo Stracciari.

      M'agrada

  23. simone

    felicitats pel nou format. m’agrada molt. sobri i molt discret amb el enllaços als altres llocs. Gràces per la crónica. aquesta ens la hem perdut perque estavem fora por otros derroteros musicales 🙂

    M'agrada

  24. maria

    pues yo me apunto al muy bien del nuevo formato. facilita muchiiiismo la lecltura, puedo leerlo casi sin gafas , antes era un poco dificil. quizas estas letras, para algunos son demasiado grandes, demasiados espacios .blancos , quizas un termino medio, pero por favor no vuelvas al formato anterior, demasiado pequeño y dificil para leer con tantos comentarios . asi da una imagen de claridad y limpieza maravillosa . animo que seguro que haras lo mejor .
    gracias por seguir tuscomentarios a pesar de la crisis .

    M'agrada

    • Josep Olivé

      Como me siento indirectamente aludido te quiero comentar que estoy muy de acuerdo con tu propuesta de alcanzar un término medio en la edición y en los espacios. Y es verdad que tal vez en el anterior formato había un exceso de información adicional a lo que era el contenido del post y de las entradas. Yo no encontraba la letra pequeña pero es cierto también que un tamaño algo mayor gane en calidad de visión y en claridad.. Lo dicho, yo votaría por una solución intermedia. 🙂

      M'agrada

  25. mario

    thank you for your magnificent comment
    Only a thing to note,
    I don’t know if i understand well catalan language, but It seems to me that you write that Alidoro aria was not written by Rossini. This is true for the aria played at the Premiere (1816) but at the Met was played an aria written by Rossini in 1822 for a new reprise of Cenerentola

    M'agrada

    • Welcome to IFL, mario, and tahanks for comment.
      You’re right.
      But we must be careful, I would say that the Alinoro aria finally “Là del ciel nell’arcano profondo”wrote to Rosssini, was to represent that took place at the Teatro Apollo in Rome on 12/26/1820 and sang bass Gioacchino Moncada.

      Ti ringrazio e ti invito a commentare quando vuoi, sarai sempre benvenuto.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: