IN FERNEM LAND

BAYREUTH 2018, LOHENGRIN AMB ALAGNA I NETREBKO.


Netrebko Alagna

Anna Netrebho i Roberto Alagna a Manon, tot i que podria ser una escena del tercer acte del Lohengrin, no?

Roberto Alagna ha declarat en el diari vienès Kurier que l’any 2018 farà el seu primer rol wagnerià, Lohengrin, i que ho farà al Festival de Bayreuth, al costat d’una altre debutant wagneriana, Anna Netrebko, i dirigits per Christian Thielemann. SORPRESA MAJÚSCULA!

Fins ara coneixíem que Netrebko seria la Elsa de la nova producció de Lohengrin que tindrà com a director musical a l’únic estel mediàtic que fins ara es permetia el festival, el berlinès Thielemann o el que és el mateixel paradigma de la direcció wagneriana dels nostres dies, i semblava que aquest estava temptant al tenor polonès Piotr Beczala, una opció bastant interessant, sobretot coneixent l’evolució que ha fet en els darrers anys, molt similar a molts altres tenors que han acabat en el repertori wagnerià provinents del repertori mozartià evolucionat a rols de més pes vocal.

D’aquesta proposta potser per a molts sorprenent i amb un punt de risc i per què no?, sensata renovació hem passat a una proposta d’esclat mediàtic d’abast imprevisible i que sembla buscar la plena ocupació a més de quatre anys vista, tot i el risc que suposa qualsevol projecte amb el simpàtic, carismàtic i durant molts anys excel·lent tenor, Roberto Alagna.

Les alarmes provocades per la disponibilitat d’entrades per a totes les representacions del Festival 2014, a pocs dies de la inauguració, fet absolutament sorprenent i anormal, deu haver fet reflexionar a la direcció apostant per incentivar “l’atractiu” dels casts amb cantants populars, mediàtics i engrescadora, encara que aquests no siguin especialistes wagnerians o ja no estiguin en el millor dels seus moments.

Algú em pot dir que el pare de Katharina va fer quelcom similar l’any 1992 amb el fitxatge de Plácido Domingo (oficialment tenia 52 anys) per cantar Parsifal, repetint experiència en els Festivals de 1993 i 1995, i tornant per darrere vegada l’any 2000 en aquell memorable Siegmund, si bé el currículum wagnerià de Domingo era ric en èxits i experiències diverses. Molts anys abans Wieland i Wolfgang van revolucionar el Festival amb el fitxatge de Victoria de los Ángeles en aquell Tannahüser per la història on també Grance Bumbry va revolucionar els ciments del Festpielhaus, per molts motius, però fins i tot la soprano catalana ja havia demostrat la seva vàlua wagneriana en molts altres teatres, si bé no era el wagnerià el repertori més sovintejat.

Any rere any, davant de la mediocritat vocal de la majoria de propostes del Festival, hem demanat que es canviés de rumb a la caça i contracta dels cantants de categoria contrastada que sovintegen tots els teatres de prestigi i que no s’apropen a Bayreuth per raons diverses, però el previsible debut de Alagna al 2018, quan tindrà 55 anys (tres més que quan ho va fer Domingo)  i amb un desgast vocal que cada any es mostra més evident i res té a veure amb l’esplendor d’aquells anys del tenor madrileny, trenca esquemes, si bé de manera inesperada. Alagna podria haver estat un gran Lohengrin, hereu dels seus compatriotes Georges Thill i César Vezzani, o com ho va ser Pertile i tants altres tenors de l’escola italiana que van triomfar en aquest rol, si fins i tot Emili Vendrell va ser Lohengrin, però el problema és que l’oferta arriba tard, quan la veu denota els signes d’una fatiga, en gran part motivada per l’elecció errònia de títols inadequats. També em sembla que la manca de bagatge wagnerià juga en la seva contra o el desacredita per ser “mereixedor” de l’honor que abans representava ser convidat als festivals i per tant tot sembla més fruit d’una operació més mercantil que de interès musical.

Si el que importa és omplir assumint els riscos vocals previsibles, potser sigui l’operació Alagna una jugada discutible però  rendible, fins i tot si no acaba sent ell el que pugi a la barqueta arrossegada per el cigne, s’haurà motivat una corrent d’expectació al voltant d’aquesta proposta, amb resultats de màrqueting positius, i ja sabeu que això avui és més importants que qualsevol altra vessant,  ara bé, amb aquesta operació el nou rumb de Bayreuth ens mostra unes debilitats preocupants. Ho argumento:

Seria fàcil pensar que l’aposta segura seria tornar a cridar a Kaufmann, quelcom que garantiria l’esperat sold-out, però el tenor muniquès ja té en el seu currículum el seu pas per el turó verd i no sembla gaire interessant en repetir l’experiència. Qui sap! potser la primera estratègia de Katharina Wagner i el seu tutor Christian Thielhemann seria estudiar perquè passa això i intentar canviar tot allò que els grans cantants no estan disposats a acceptar del règim actual, règim amb resultats força paupèrrims. Si aquesta estratègia no funciona o no els convé, potser semblaria més sensat, més interessant i musicalment més irrefutable, buscar en la pedrera de teatres de l’àrea germànica o en altres dominis geogràfics de solvència en formació de joves cantants, tenors amb possibilitats, talents per polir, però que amb temps, paciència, convenient assessorament i tutelat aprenentatge pugessin optar a una tria final i qui sap si meravellar al món. És una estratègia a mig termini, amb riscos és clar, però riscos també els té l’opció Alagna. Aquesta proposta seria possiblement més econòmica, segurament més intel·ligent i molt més ambiciosa i musicalment més lloable. És clar que si surt bé o molt bé, i si no han resolt la situació que avui fa que Kaufmann, entre altres, no  vulguin tornar a Bayreuth, l’experiment resultarà massa efímer.

Sembla que amb la proposta d’Alagna, tot això no importa gaire, i en canvi per el tenor francès, que cada estiu ens dona una mostra més de decadència (el pas gegantí del penós Otello després del decebedor Calaf, només fan que incrementar-ho) això suposa, ni que sigui de manera possiblement fictícia, un retorn al primeríssim lloc de l’actualitat.

No cal dir que tot França s’abocarà en aquest esdeveniment, i molt dels que mai havien pensat trepitjar el turó verd, ja faran reserva anticipada d’entrades encara que Wagner sigui el que menys els interessi.

En canvi el cas de Netrebko, la Elsa d’aquest Lohengrin, és molt diferent. Ella necessita també coronar la seva esplendorosa carrera amb un altre trofeu penjat a la paret, com Alagna i tots el que han passat per el festival com a passavolants sense deixar un veritable historial d’anys i rols diversos, de fidelitat i compromís. Però Netrebko cal preveure que al 2018 estarà tan llustrosa i vocalment esplendorosa com ara i només tinc dubtes que seguint amb la projecció embogida i erràtica cap a rols de dramàtica, l’elecció de la “bleda” Elsa sigui la més justa, ja que ella ha vingut al món per imprecar a Wotan en una Ortrud que acabaria fent interrompre la representació (heretgia garantida, però no seria la primera en ser comesa al Festspielhaus i ni en Ricard, ni la Còsima,  s’han aixecat de la tomba per castigar als infractors).

No sé si Netrebko i Alagna faran prèvies en altres teatres o si es presentaran verges (wagneriament parlant) el 2018 al turo verd, per allò de la primícia, quelcom que per a mi incrementaria la meva “indignació” davant una operació que té més interès comercials que per allò que hauria de ser l’objectiu de Katharina i Thielemann, l’excel·lència wagneriana del  Festival.

Mentrestant qui sap si a Munich, el Met, el Liceu de la senyora Schappelmann, Berlín, París, Londres o Milà, ens haurem meravellat amb cantants wagnerians que continuaran evitant un Bayreuth satisfet de tenir reserves garantides a quatre anys vista, encara que Lohengrin i Elsa només siguin un foc d’encenalls, que és aquell que enlluerna amb guspires massa efímeres, i malauradament que arriben a escalfar.

Potser Beczala va desestimar l’oferta per raons que res tenen a veure amb la música, potser s’ha quedat amb un pam de nas en veure com un Alagna eufòric ho anunciava a Kurier sense que a ell se li anunciés el canvi, o potser va arribar a la conclusió que malgrat ser, segons la meva opinió, un tenor líric que el 2018 podria embadalir-nos com un cavaller del cigne esplendorós (al juliol/agost del 2018 encara en tindrà 51) , Wagner encara no li convé o potser no li convindrà mai.

Qui sap si aquell esperat estiu del 18 tindrem mentrestant a Kaufmann cantant Otello a Verona i Vogt fent Radames a Salzburg, el món de l’òpera ens té molts distrets, això sí, a alguns bastant insatisfets malgrat que la vida sigui un pretext per anar-hi.

Demà més, tot i que no sé a hores d’ara de que anirà l’apunt, de moment us deixo amb Georges Thill i Germaine Martinelli cantant el duo del tercer acte de Lohengrin (en francès).

A demain!

38 comments

  1. Vicent

    Tot plegat sembla treure’s un conill d’un barret de copa en mig d’un núbol de fum de color rosa, sobretot tenint en compte que es fa a tan llarguíssim termini. Als efectes que ens pertoquen, quatre anys és una eternitat i sí, Alagna, llevat de sorpresa majúscula en contrari (miracle?), hauria d’estar ja amortitzadíssim (sort que no se’ls ha acudit pensar en Villazón…). Posats així, per què no Juan Diego Flórez? Crec que les coses s’han de fer amb major seriositat i modèstia, de baix cap a dalt, mirant cap el futur i assentant bases sòlides, i no amb la frivolitat extrema que s’estÀ mostrant. En aquest estat de coses no entenc que Thielemann, que semblava encarnar totes les essències de la millor tradició es presti a tanta frivolitat. A recordar, dintre de la tradició vocal que esmentes, el tenor René Maison.

    M'agrada

    • Carlos R.

      Yo también pensé en Villazón, pero si Alagna es un riesgo, con Villazón sería un suicidio.
      Bayreuth busca soluciones imposibles y todo parecería más razonable si se buscara primero la calidad y como consequencia el éxito de taquilla. Tener la taquilla como principal objetivo nos dará muchas sacudidas y pocas satisfacciones.

      M'agrada

      • No pensando en la taquilla, porqué la tenían asegurada,, nos han tomado el pelo, quizás si se olvidan de la taquilla y piensan en otras cosas, acaben llenando otra vez.
        El experimento de este Lohengrin puede tener su interés, lo que para mi no lo tiene es apostar por un cantante que ya no está hoy en su mejor momento y sobretodo por un cantante que hoy nada tiene de wagneriano, algo que debería tenerse en cuenta para volver a llenar de ilusión al público del Festival.

        M'agrada

    • ves a saber, potser a Thielemann li deuen haver fet un nou contracte, d’aquells que ara s’estilen tant, honoraris per objectius, i si omple el Fietspielhaus, honoraris més elevats, i si l’omple amb anys avenir, més elevats, i sí…. la que ens espera!

      M'agrada

  2. Tal com funciona el mercat operístic, és inevitable fitxar els divos a cinc o sis anys vista. Alagna és un risc, però vaja, mentrestant faran bullir l’olla i sempre volen buscar un substitut. Per cert, que l’etapa “llatina” dels germans Wagner també va incloure Régine Crespin o Ernest Blanc.

    I sobre el tema de divos a Bayreuth en general, és cert que el festival podria fer més coses per atraure’ls, però alhora n’hi ha alguns que hi han anat un o dos anys per obtenir el “Bayreuth seal of approval” i que els contractin altres llocs on paguen més.

    M'agrada

    • Si les condicions continuen sent draconianes i tots els diners van per l’equip i la maquinària escènica, possiblement els divos no hi volen anar, potser no calen tants assaigs i tantes setmanes de reclusió, potser aleshores molts hi voldran anar, com van a Salzburg o a qualsevol altra festival de prestigi durant l’estiu, a Aix o Glyndebourne,

      M'agrada

  3. Que Alagna es un riesgo ??? Quizá si, pero a 4 años vista ya se verá.
    Recuerdo que el ” niño cantor ” KFV actual Lohengrin bayreuthiano, es una voz blanquecina y con menos peso o volumen vocal que Alagna. Otra cuestión es el estilo..
    Para mi gusto, es más sorprendente y negativo el Otello ( rol para spinto/dramático ) reciente de Alagna que no, un futurible Lohengrin rol – repito- para tenor lírico y vocalmente, Alagna lo es

    M'agrada

    • I tant que ho és, ja ho és ara per a qualsevol òpera, com no ho ha de ser dintre de quatre anys per una òpera en un idioma que ell no ha cantant mai i en un estil molt diferent al seu?
      Ell no és Otello, és clar, però tampoc va ser Calaf, i ho hagués pogut ser, però el problema és el desgast vocal.
      Lohengrin és un rol de tessitura bàsicament central, però ha de controlar uns aspectes expressius i tècnics que no sé si serà capaç de controlar i en un idioma que no coneix. No és un problema de tenor líric o no,
      Vogt te un timbre molt clar, però l’escola, el fraseig i la tècnica wagneriana l’avalen, cosa que amb Alagna que quan canta el que ha de cantar m’ha fet gaudir molt més que el tenor alemany cantant el que ha de cantar, això no passa.

      M'agrada

  4. Turiddu von Eschenbach

    L’opció Domingo de Telramund tindria el seu punt, però jo encara preferiria el sr. Netrebko (aquell que canta fent honor al seu cognom). D’Ortrud podríem posar la Petibon mateix, tan fina com afinada, a més s’adapta a tot. Com a Rei Enric, qualsevol dels GottlobFricks que canten ara per Bayreuth, el Petrenko mateix… L’amic Mozart2006 té més raó que un sant.

    M'agrada

  5. Retroenllaç: Noticias de septiembre de 2014 | Beckmesser

    • Nadie sabe lo que puede ser de ambos cantantes en cuatro años, pero mientras Netrebko va mostrando no siempre con resultados óptimos, una evolución y una consolidación de todos sus retos, algunos sorprendentes, Alagna por el contrario no acierta una.

      M'agrada

  6. La senyora Netrebko se’n pot sortir molt bé. Hauran passat quatre anys i de tot s’ha de pagar peatge però, vaja, pot posar encara el teatre tret. D’Alagna no puc opinar. Fa temps que el veig acabat per tot el que no sigui Cavalleria -que m’agrada molt- o similars.

    M'agrada

    • Alagna s’ha anat perdent tot solet, proposant-se reptes impossibles que l’han anant deteriorant vocalment. Ella no té límits vocals, per ara, una altra cosa són els estilístics. En qualsevol cas ja hem caigut tots plegats en allò que pretenen que ajudem a fer bullir l’olla.

      M'agrada

  7. Kàtia

    A veure si arribo a temps d’aquest Lohengrin,no veig a Alagna fent el paper,però qui sap? A la millor en 4 anys es despiporra i li surt fantasticament bé.A la Netrebko la veig amb totes les possibilitats.Aquesta senyora des que va tenir el fill la veu li ha canviat,es més poderosa i ampla o m’equivoco??

    M'agrada

  8. En primer lloc, dintre de 4 anys ja et veig baixant els enllaços que et passaré 😉
    En segon lloc l’Alagna sempre es “despiporra”, una altra cosa és que es despiporri bé 😉
    En tercer lloc, ara que té un altre senyor i que possiblement abans de fer Elsa, pugui tornar a ser mare amb la participació del seu nou amor, ves a saber les possibilitats que deixarien aquesta segona maternitat.
    Mentrestant no arriba l’any en qüestió intentem gaudir del dia a dia

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: