IN FERNEM LAND

UN CONCERT AMB RENÉE FLEMING


Renee Fleming - The Melbourne Symphony Orchestra, dirigida per Sir Andrew Davis. Photo: Supplied

Renee Fleming – The Melbourne Symphony Orchestra, dirigida per Sir Andrew Davis.
Photo: Supplied

De mica en mica Renée Fleming ens va acostumant a no veure-la tan sovint com anys enrere quan era la soprano de referència absoluta. Renée Fleming tot limitant sempre el seu repertori i les seves aparicions a comptats i prestigiosos escenaris operístics, era un nom imprescindible de les millors temporades, de les produccions més esperades  i dels teatres i directors de referència. Sense que la seva carrera s’hagi vist afectada per un declivi vocal escandalós, va espaiant aparicions, o li van espaiant, però el cas és que la llei de vida també es compleix per a ella, de la mateixa manera que en el seu moment va ser el relleu de les grans sopranos que van abraçar el repertori líric i líric spinto dels anys 70 i 80, tant de l’òpera italiana i francesa, com de l’alemanya, si bé de tots tres repertoris ella va ser prou curosa i sobretot intel·ligent en escolir aquelles òperes que li esqueien més.

Ara, quan la carrera de Fleming viu en el còmode status del prestigi reconegut i de l’admiració sense condicions, quan ja ha demostrat tot el que és capaç de fer i ha rebut tots els reconeixements possibles, va una mica per lliure sabent que encara omplirà teatres i sales de concert i que el públic li continuarà mostrant l’estima i l’agraïment garantit només als grans.

El passat 5 de setembre va fer un concert eclèctic i relativament còmode al Hamer Hall de Melbourne, acompanyada de la Melbourne Symphony Orchestra dirigida per Sir Andrew Davis, però no prou còmode com per mostrar el signe infal·lible del pas dels anys.

Fleming va buscar un repertori de fascinació vocal, amb obres exquisides on sap que guanyarà la partida abans fins i tot de començar a cantar, sense masses riscos i confiant, potser en excés, en una tècnica i l’habitual gust ensucrat que tant endolceix la vida del públic en tots els aspectes acomodat.

El programa es va iniciar amb una part simfònica a càrrec de l’orquestra local, que va interpretar els cinc preludis simfònics de Intermezzo, de Richard Strauss, i després Fleming va interpretar el cicle de cançons Shéhérazade de Maurice Ravel.

A la segona part, íntegrament dedicada a la diva, Fleming va desplegar el seu deliciós encant amb una selecció dels Chants d’Auvergne de Canteloube, l’ària de les joies del Faust de Gounod, i després de la “waltdisneyesca” dansa de les hores de La Gioconda de Ponchielli, el bloc italià amb l’ària “Non mi resta che il pianto”  de L’amico Fritz de Mascagni, la cançó Aprile de Tosti, acabant “oficialment” el concert amb l’inefable “O mio babbino caro” de Gianni Schicchi de Giacomo Puccini.

Però tots sabien que encara hi hauria una tercera part formada per un bloc de tres àries que el formulisme deia que eren propines i després de demostrar les seves valuoses aptituds en el repertori francès i italià, va voler deixar constància de la seva procedència nord-americana amb un jazzístic Summertime de Porgy and Bess de Gershwin, de resultats discutibles, el deliciós “I could have danced all night” de My Fair Lady, la comèdia musical de Lerner & Loewe que va estrenar Julie Andrews i popularitzar la cara d’Audrey Hepburn amb la veu de la sacrificada Marnie Nixon, i que a melbourne s’acompanya del públic qui sap si per dissimular un final conflictiu, tot i que l’èxit que assoleix és clamorós, per acabar amb l’aportació germànica immillorable per la sofisticació vocal que sempre ha caracteritzat a la soprano, amb el Marietta’s Lied de la meravellosa Die tote Stadt de Korngold.

A Renée Fleming les “e” i les “i” ja denoten el declivi del pas dels anys, inevitable i cruel, el registre ja no és homogeni i generós com ho era encara fa poc. Segons el meu entendre hagués hagut d’evitar algunes de les coses cantades, però ella sap d’antuvi, com abans ho han sabut altres, que el públic ho perdona tot quan es tracta d’anar a fer els honors a una gran. Potser Fleming no havia cantat mai a Melbourne, ja se sap que quan els grans cantants ja no són cridats en els grans teatres i sales de concert amb la mateixa assiduïtat amb que els contractaven en els anys de glòria, comencen a sovintejar ciutats i països que mai s’havien dignat a visitar i allà el seu públic que l’ha segui amb devoció malgrat no poder comptar mai amb la seva presència, ara encara  que sigui una mica tard,  veu premiada la fidelitat i l’espera. Qui gosarà posar-li peròs a una Margueritte amb edat de ser Marthe Schwertlein.?

Aquí teniu el recital de Fleming degudament editat per evitar les intervencions de la locutora australiana i sense les parts orquestrals

Richard Strauss
Intermezzo op. 72: 4 interludis simfònuics
Maurice Ravel
Sheherazade
Joseph Canteloube
Cançons de Auvergne (selecció)
Charles Gounod
Faust, cançó de les joies
Amilcare Ponchielli
La Gioconda: Dansa de les hores
Pietro Mascagni
L’amico Fritz: ‘Non mi resta che il pianto’
Francesco Paolo Tosti
Aprile
Giacomo Puccini
Gianni Schicchi: O mio babbino caro

Propines

George Gershwin
Porgy and Bess: Summertime
Lerner & Loewe
My Fair Lady: I could have danced all night
Eric Wolfgang Korngold
Die Tote Stadt: Marietta’s Lied

Renée Fleming (soprano)
Melbourne Symphony Orchestra
Director musical: Sir Andrew Davis
Hamer Hall de Melbourne, 5 de setemmbre de 2015

Enllaç mp3  (el concert íntegre AQUÍ)

El temps és inexorable

26 comments

  1. gloria aparicio

    De nou gràcies Joaquim, per a mi ,sempre es un plaer escoltar-la, només l’he vist una vegada en directe però, tinc moltes gravacions, m’encanta la veu, estil , sencilleza i simpatía d’aquesta soprano, , la escolto molt sovint i será fantástic escoltar-la aquesta tarda ,en aquest bombonet que ens ofereixes, gràcies…dues fortes abraçades.

    M'agrada

  2. Franco

    Ciao Joaquim, grazie per la condivisione. Trovo che la Fleming sia sempre stata preferibile in occasioni come questa piuttosto che in teatro, dove (a parte lo “Streetcar named desire” di Previn, che rimane una delle sue cose migliori) mi è sempre sembrata scenicamente inerte e piatta: soprattutto in Strauss, dove la situazione è peggiorata dal suo tedesco spesso molto yankee (e per questo non amo la sua Marschallin, che dovrebbe avere inflessioni viennesi molto precise). In concerto e in disco tutto ciò conta molto meno, e per questo apprezzo ancora di più l’occasione di oggi, a dispetto del tempo che passa..

    M'agrada

    • Ma un cantante lirico che brilla di più nei concerti de frammenti che nel teatro, è un cantante incompleto, non ti pare?
      Penso che Fleming è una grande in un piccolo repertorio, oppure soltanto in qualche opere di Mozart e Strauss sopratutto, ed altri del repertorio francese.

      M'agrada

    • Si ja ho és coma propina… Tot el concert té una exigència relativa fruit de les limitacions actuals i tenia l’èxit garantit, no s’havia de guanyar al públic, com deia Helenio Herrera va guanyar el partit sense baixar de l’autocar

      M'agrada

  3. Renée Fleming marca el principi dels meus comentaris a In fernem Land. Va venir a cantar una Thaïs al Liceu -te’n recordes, Ximo?- i vaig riure llegint la teva ressenya. Aquest detall em va deixar prou motivada com per entrar. I aquí estic encara. L’ària de La ciutat morta la fa preciosa i també tinc feblesa per La mort de Cleòpatra tota una creació.
    Gràcies, Joaquim!

    M'agrada

  4. dandini

    Georg Solti va dir d’ella que junt amb la Tebaldi ella posseía la veu més atractiva de soprano que mai havia sentit.El cert és que Renee Fleming ha tingut un seguit de qüalitats acumulades en la seva persona dificils d’igualar:
    el seu registre amplíssim.Els greus sonàven naturals i bonics i cap amunt
    arribava fins el mi bemol.
    La qualitat de la veu era difícil de superar i sonava plena en tots els
    registres.Els aguts eren amples no esquifits.
    La seva diccio sempre ha estat ben cuidada i ha sapigut donar la
    el valor expressiu a les consonants per allunyar-se de la vocalise.
    La seva tècnica ha estat prodigiosa ,diguem que no se li han resistit ni
    les coloratures ,ni els pianíssims de so flotant als que Maria Callas mai
    va tenir acces,ni els trinats perfectes que Montserrat Caballé mai va
    saber fer.
    Ella ha fet un repertori molt ampli hi ha estat durant forces dècades
    referent en repertori mozartià,straussià i francès.
    Els vidus de velles glòries han reaccionat de forma contundent al davant
    del seu bel canto.Pels que prefereixin com jo allunyar-se d`aquesta mena
    d’inamovible constitució operística poden gaudir de valent amb el duo que
    us presento a continuació.L’estat vocal de Marcello Giordani és esclatant
    la prestació de Renee Fleming és fabulosa i pel meu gust superior a la de
    Maria Callas i per suposat de l’esgerrada gravació de Montserrat Caballe.

    va saber fer.

    M'agrada

    • Parlar del belcantisme de Fleming com quelcom a tenir en compte em sembla estrany, sobretot si és per ensorrar com ja és habitual Il Pirata, la Norma, el Roberto Devereux, la Lucrezia Borgia, la Stuarda, la Straniera, o tantes i tantes altres de Donizetti, però és que després també podríem afegir els Verdi, els Mozarts coincidents o els Strauss de Montserrat Caballé (Salome i la seva fantàstica Marschallinn), però és obvi que ni demostrant que no és cert que Caballé no sabés fer trinos, com vaig deixar constància en l’apunt de Norma, tu continuis com fa un partit polític, repetint i repetint el mateix argument encara que no s’ajusti a la veritat.
      Comparar cantants no porta enlloc quan els nivells a comparar els fan tan distants. Fleming té rols indiscutibles, però en la globalitat de les carreres, no hi ha color.

      M'agrada

  5. Fernando S.T.

    Ni tampoco el alemán, que conozco bastante bien y tal como ya comenta Franco, está bien resuelto, tiene.problemas de dicción y omite consonantes, algo imprescindible si se trata del idioma germano
    Es una gran cantante y una voz espléndida, aunque compararla como hace Dandini con Callas o Caballé me parece temerario, La carrera de la catalana y los elogios de grandes directores, no sólo Solti, hacia ella o la revolución que hizo Callas en el mundo de la interpretación operística no tienen parangón con lo conseguido por Fleming.

    M'agrada

  6. dandini

    Tinc formació francesa desde els 4 anys i puc dir que la pronunciació francesa de Renee Fleming és excel·lent i posats a comparar bastant millor que la de Placido Domingo,Montserrat Caballe o Teresa Berganza.
    Aquí teniu els seus “eternellement” que són dits tal com determina la fonètica de la llengua francesa.
    Desconec la llengua alemanya i no puc opinar sobre la adeqüació fonètica en aquesta llengua.Tanmateix sembla ser que a Christian Thieleman no li desagrada pas.
    Coincideixo amb Fernando ST amb que Maria Callas va suposar una revolució en la interpretació operística malgrat les seves limitacions.El seu registre agut era afinat pero molt crispat i de so desagradable(tal com deien els crítics de la seva època).Les frases molt llargues no se li esqueien gairebe
    doncs el seu fiato no era massa llarg i el so del pianíssims flotants brillava per la seva absència és per aixó que malgrat ser menys expressives el “D’amor sull` ali rosee” d Anna Netrebko`,Montserrat Caballé i Leontyne Price és molt superior.Segons el meu parer no cal ser agosarat només cal escoltar prescindint del nom de la cantant.

    M'agrada

  7. dandini

    Mentre la comparació sigui sistemàticament considerada provocació ,es que no anem be.La discrepància sempre ha estat una forma molt sana de convivència .Convertir alló que pensem en sagrat és un grandíssim error.
    Ni la Caballé ni la Callas eren infalibles,santes (amb els segles que ens ha costat allunyar-nos dels sants religiosos mai entendré que ara voluntariament n’afagim uns altres) mes aviat lo contrari al costat d’unes virtuds evidents i espeterrants tenien un munt de mancances com tenen les dives actuals.La Sra Callas no sabia fer sons flotants per la senzilla raó que li oscil·laven i li quedàven lletjos i la Sra Caballé mai va saber fer un autèntic trinat i habitualment no pronuciava les consonants lo que influia negativament sobre l’expressivitat del seu cant.La seva habilitat escènica no arribava al aprovat per ser generosos.Nomes es tracta de sortir de l’esglesia i jutjar a la llum del dia com fem amb els cantants actuals ,no et sembla…
    Ah i que consti que la Renee Fleming i l’Anna Netrebko tambe tenen defectes pero mira per on en alguns rols superen a les del altar i no passa res ,benvingudes siguin !

    M'agrada

    • Sobretot, i començo pel final, superaren a les de l’altar en aquells tols que aquelles no van cantar.
      És clar que no eren infal·libles, ningú ho ha dit, però si parles de belcantisme, encara que els son flotats la Callas no els fes i els trinats de Caballé no fossin de manual, tant una com l’altra han deixat en el belcanto raons suficients per ser referents a la història, mentre que Fleming en aquest repertori es va limitar molt, tant en el repertori com en els llocs on ho va cantar, ja que ella és molt intel·ligent i sap, després de la prova de Lucrezia Borgia, que a segons quins llocs no es combrega amb rodes de molí.
      Finalment, la comparació és boníssima, sobretot quan es fonamenta ens raons empíriques, per demostrar els factors que s’analitzen, per tant una cosa és comparar i l’altra buscar la desqualificació en forma passiva.
      Pel que fa al meu pensament o el de tots vosaltres em sembla sagrat, és clar, no hi ha cosa més sagrada que els pensaments de cadascun de nosaltres, pensaments que no són inamovibles, però si sagrats, de fet no hi ha cap altre cosa sagrada en el món.

      M'agrada

  8. dandini

    Ah per cert el “O patria mia ” de l’Anna Netrebko tambe és superior al de Maria Callas ho dic a tothom detractors i admiradors.Pero si us plau no redui el comentari al vestit que portava quan ho va cantar….

    M'agrada

  9. dandini

    Caram ! Em sorpren que donguis importància al vestit que porta un cantant.Deixant de banda la roba a mí personalment m’interessa molt més la facilitat en pujar al registre agut,el color de la veu,la rotunditat del so,el fiato,si sap fer pianíssims o no,la dicció,el gest escènic,la rauxa que posa en el text,el registre greu,la coloratura,si es mou per l’escenari amb convicció o simplement no sap que fer,etc ,etc.Despres de tantíssims aspectes a valorar la roba passa a ser algo totalment anecdòtic i sense cap interès.
    M’agrada David Fernandez pel contingut del que diu ,la roba (que té un munt de detractors) no m’interessa gens ni mica.
    El mateix és transportable a l’ambit del teatre ,del cinema, de la literatura,del dret,de la medicina …..

    M'agrada

  10. dandini

    Be, deus haver llegit “O patria mia” pero tu dius Aida.En tot cas quan l’Anna Netrebko debuti el rol podrem opinar amb més coneixement de causa .(enviar a una persona a la presó un any abans de cometre cap delicte podria apareixer com una injusticia)
    De moment una desqüalificació previa es podria pendre com un simple perjudici o l’ús d’un cliché après. Arribat a aquest punt quan la canti no cal ni escoltar-la i seguim repetint que no es pot comparar amb la Callas,sempre queda be….

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: