IN FERNEM LAND

LICEU 2015/2016: CHRISTIAN GERHAHER i LA FREIBURGER BAROCKORCHESTER


Gerhaher Liceu 001

En tenia moltes ganes d’aquest concert per diversos motius, principalment perquè Christian Gerhaher és un dels cantants que més estimo del present, també perquè que l’acompanyés la Freiburger Barockorhester em semblava un luxós regal després dels meravellosos Mozart que ens va oferir al Palau sota la direcció miraculosa de René Jacobs, i per què no dir-ho, després dels desenganys vocals dels recents Nabucco, necessitava una reconciliació, reconciliació que malauradament no es va produir.

Qualsevol cantant ha de donar per poder rebre i d’aquesta comunicació entre  l’escenari i la sala no se’n salva ningú, ni els més reconsagrats, ni els més novells, forma part de la màgia e la interpretació i la creació musical i artística. Christian Gerhaher va entrar en escena desganat, abatut, qui sap si esgotat, arrossegant els peus i amb els braços i les espatlles caigudes, amb aquesta predisposició és difícil guanyar-se a un auditori més aviat amb poques ganes d’escoltar un concert íntegrament dedicat a Mozart. Aquest és el nostre Liceu, ens agradi o no, i malgrat que ahir n’érem molts els admiradors del baríton alemany que anàvem amb ganes de gaudir, no varem rebre bones vibracions quan després del primer moviment, “l’allegro assai” de la simfonia núm 31 en Re major (París), Gerhaher ens va cantar l’ària alternativa de Guglielmo del Così fan tutte “Rivolgete a lui lo sguardo” amb poca projecció i menys ganes de posar-se al públic a la butxaca, quelcom essencial a l’inici d’un concert, per aconseguir un crescendo en una comunió necessària i imprescindible.

Gerahaher, qual se’l sentia, que no sempre succeïa, mostrava la seva prodigiosa dicció i el seu elegant fraseig, però amb desgana i cantant més per a ell que per al públic que fèiem esforços per gaudir-lo, nosaltres hi posàvem molt i ell anava fent per a ell i les seves circumstàncies, i és clar aviat la fredor desencisada es va fer present en una sala gèlida que no rebia el que volia.

Després del segon moviment de la simfonia 31, l’andante, Gerhaher ens va cantar en un “prodigi d’esforç”, dues àries seguides: Metà di voi qua vadano de Don Giovanni i el “Se vuol ballare” que canta Figaro a Le nozze di Figaro”.

Res nou, cap diferència dramàtica entre el Don i el Figaro, quelcom veritablement incomprensible. Gerhaher es desfeia en matisos, mitges veus, xiuxiuejos de tota mena i poc audibles més enllà de la cinquena fila, en un prodigi d’exquisida sensibilitat, no diré pas que no, però absolutament allunyat dels personatges que se suposava que interpretava.

Per acabar-ho d’adobar, la primera part no la va acabar ell, va ser la Freiburger que va interpretar l’allegro de la simfonia núm 31, quelcom estrany perquè el concert era o així ens l’anunciaven, del baríton alemany i el programa, que vaig trobar força original i evitava les obertures de sempre,  semblava relegar-lo a una luxosa col·laboració.

Si ens havia quedat algun dubte de que hi havia alguna cosa que grinyolava, l’inici de la segona part ens va treure de dubtes, ja que Lorenzo Coppola el solista de clarinet de la Freiburger, en un català excel·lent, ens va fer una petita introducció molt pedagògica, entretinguda i simpàtica sobre el clarinetto d’amore, abans de tocar el meravellós concert per a clarinet i orquestra, que molts associen a Robert Redford en mig de la sabana africana a Out of Africa.

Si amb la simpàtica introducció i no només per la utilització del català, el senyor Coppola es va ficar el públic a la butxaca, quan va tocar el llarg concert va aconseguir els bravos i aplaudiments més intensos de la nit. Paradigmàtic, no us sembla?

El preciós concert per a clarinet és llarg, més que tot el que va cantar el senyor Gerhaher en la primera i segona part, i si a més amés, el solista hi va posar tot allò que el baríton no estava disposat a posar, donar i regalar, era lògic que l’èxit real de la nit se l’emportés ell, ara bé, aleshores per què se’ns va vendre el concert com si fos Gerhaher cantant Mozart, quan en realitat va ser un concert de Mozart amb la intervenció, entre d’altres, de Gerhaher? Misteris del màrqueting o desgana del baríton?

A la segona part i amb una breu contradansa “les filles malicieuses” per fer descansar al solista,, ens va cantar l’ària del catàleg que canta Leporello a Don Giovanni, el “Non più andrai” de “Le nozze di Figaro” i per concloure el concert l’ària del Comte Almaviva “Hai già vinto la causa!…Vedrò mentre io sospiro” , que va ser l’única in va intentar treure més veu, més projecció i una mica més de ganes, però és clar, va ser molt tard, massa tard i ja els seus admiradors estàvem més aviat entre decebuts i contagiats del desànim que ens va transmetre.

Alguns van aplaudir amb una mica més de intensitat i fins i tot s’escoltaven a la llunyania, com si fossin llençats des del Pla de l’os, alguns bravos escadussers, i Gerhaher, amb ganes d’enllestir el tràmit ben ràpidament ens va cantar, sense dirigir ni un mot d’agraïment estudiat o educat al seu públic, l’ària de Guglielmo del Così, sense immutar-se, sense canviar aquella mena de desgana malaltissa que fins i tot el feia caminar una mica de tort que em va arribar a fer pensar per algun gest dissimulat que no es trobava bé del tot, jo que sé! intento buscar una justificació al desencís.

La Freiburger Barockorchester és una excel·lent formació, però caram! com es nota quan té al davant a Jacobs o quan és Gotffried von der Goltz qui la dirigeix.

Em va semblar que el so era excessivament sec i les impressions en entrades i alguna que altra pífia denotaven en el conjunt algun que altre graó per sota del nivell que ens havien ofert amb Jacobs a Palau 100 o de les moltes gravacions que jo mateix us he deixat a IFL dels seus concerts.

És clar que Gerhaher no ajudava i l’orquestra el va tapar diverses vegades, quelcom que no sé si hagués succeït amb un director amb molt més caràcter que hagués dictat un criteri més teatral als fragments operístics, intentant dotar a la interpretació solista de tot el sentit que el baríton tot sol, no va saber o no va voler donar.

Es va equivocar amb el programa, ara és fàcil dir-ho, i segurament amb un liederabend dedicat a Schubert o Mahler ens hagués convençut i ara el to seria tot un altre. No puc dir res dolent d’aquest cantant, però avui no puc dir re més bo. Jo sóc el primer en  lamentar-ho.

Hauré d’esperar que el revulsiu sigui Berlioz amb el seu gloriós Benvenuto Cellini. Ho serà!

33 comments

  1. Jesús G.

    Certament, va ser un concert decebedor per part de Gerhaher. Parles de la cinquena fila, però com a anècdota et diré que jo estava a la quarta i en alguns moments no el sentia.
    Crec que es podria deduir de la seva gestualitat alguna mena de problema físic que l’impedia estar al cent per cent. Fins i tot feia que no amb el cap quan seia entre aries. En tot cas, una llàstima per els qui hi haviem posat tantes expectatives.
    Pel que fa a la Freiburger, potser no va estar a l’alçada del Palau, però renoi!, a mi sempre em meravella. És una debilitat que tinc…

    M'agrada

  2. Yo salí con la sensación de que me habían estafado, justo el día después de ver Nabucco, de la que salí con la misma sensación. El programa del concierto era el que era, y sobre papel ya se veía lo que nos íbamos a encontrar en cuanto a reparto de protagonismos. Pero si eres la figura principal de un concierto y no vas a cantar ni la mitad del tiempo, por lo menos ponle algo de ganas, buen hombre…

    M'agrada

  3. Manu

    La Freiburger fa un Mozart manierista, que personalment no suporto. El concert de clarinet va ser en aquest sentit, exasperant, portant la qüestió del estil al paroxisme.
    El Senyor Gerhaher no és una gran veu, això ja ho sabiem. Es un recitalista excels i punt.

    M'agrada

    • jround

      La Freiburger no es manierista, es historicista. Toca fantàsticament bé, aplicant el fraseig i els tempi adequats a les obres del temps de Mozart (per no parlar de l’especial sonoritat de la instrumentació d’època). Coppola es, per altra banda, el màxim especialista en corno di basetto, i ornamenta de manera sàvia i genial. ¿Potser prefereix vostè les pesades versions de Karajan & cia? Ja fa molt que van quedar arraconades.

      M'agrada

      • Manu

        Com sempre, als fans del “so original” contraposeu les versions més “carcas” de Karajan que es feien fa 50 anys, quan el camí d’entremig sol ser el més encertat. Les lliçons del moviment de “so original” son indubtablement una aportació enorme a la interpretació de la música. Però no sóc partidari de radicalismes i la proposta de la Freiburger ho és. A més, perquè els criteris de “so original” només s’apliquen per a segons què i no per altres com per exemple a les sales (aplicant el mateix criteri, no s’hauria d’interpretar obres del classicisme als auditoris moderns). O per què les passions de Bach s’hand e tocar només amb instruments originals però en canvi amb cors de veus adultes quan Bach les va escriure per veus infantils?
        Pel fet que pugui expresar dubtes sobre una manera d’interpretar, no em fa enemic de l’obra.

        M'agrada

      • Jo tinc la sort de gaudir amb la freiburger i Karajan, entre molts altres, ves quines coses. La Passió segons Sant Mateu dirigida per Klemperer és per a mi de visita periòdica obligada.

        M'agrada

      • Josep Olivé

        Parò Manu, no tinc temps ara d’anar a estudiar això que dius, però em fa l’efecte que les veus infantils estaven condicionades per l’esglèsia, que no permitía cantar a les dones, i per tant era l’unica opció que tenía per a les veus de soprano (tiple en aquella època). Sí que va utilitzar especialment cor de nens sense el condicionant esmentat, però estrictament com a cor de “ripieno” (què es deia, per reforçar els tutti corals, sobretot en els fragments de doble cor) a la Passió de Sant Mateu (que presenta dos dobles cors, un a cada una de les parts, no sent el cas de la de Sant Joan) i que dret a llei, i en una interpretació fiable, hi han de ser presents. Però és que a més, l’estudi de la composició dels cors en època del mateix Bach (o sigui, què ell mateix les decidia en funció de les circumstancies) és un tema molt obert i subjecte encara a moltes especulacions. Molts dels cors que coneixem de fet estava interpretat per una sola veu (la veu concertística que s’en deia), entre d’altres detalls, que n’hi han un munt. Bé, ja dic, en aquestes hores parlo de memòria i puc cometre errades d’apreciació que amb temps el cap de setmana puc arribar a precisar. Però vull dir que la solució de la composició de cor en obres de Bach és molt i molt complicada i gairebé és impossible sostenir que hi ha hagi una de històricament fidel.

        M'agrada

      • Jo estic contra tota imposició i només fa falta que em diguin que la veritat rau en el’historicisme més intransigent, per escotar amb moltes més ganes i predisposció les versions adulterades i romàntiques, amb més bons ulls i sobretot orelles.
        Potser per aiò alterno cada Setmana Santa el Banch de Kemplerer amb el Herrewege, per exemple, i tan feliç!

        M'agrada

      • Josep Olivé

        En música historicista és produeix un fet similar al de la física quàntica i el seu principi d’indeterminació (formulat per Heisenberg) en el que una de les seves derivades estriva en que quan més t’aproximes al fenómen més difícil és mesurar-lo, sencillament perquè l’alteres. Bé, és una explicació, diguem-ne, d’anar per casa però que em pot servir. Vull dir que no deixa de ser una perfecte il.lusió pensar en una rèplica exacte (o molt aproximada) de la percepció musicals en diferents èpoques, perquè els mateixos medis amb que s’intenta fer la rèplica l’adulteren. De què serveix la milimètrica igualtat dels instruments i de les veus si el públic és impossible que sigui el mateix, ni les sales, ni les condicions acústiques, ni la societat, ni el fet concertístic com a esdeveniment social i cultural? És lloable la recerca de un so original, i aquesta recerca ha ampliat el ventall d’interés per la música, però mai ningú pot dir què és (o era) el so original quan fins i tot els sistemes d’afinació no són els mateixos, com tampoc és la mateixa la frequència de la nota referencial. No sols això: les capacitats dels músics eren les mateixes? Reconoxería Mozart la simfonia Paris que hem escoltat al Liceu? Per descomptat que sí, però la va escoltar ell igual com l’hem escoltada nosaltres? Se le imaginava mentres la componia tal com l’escoltem ara nosaltres? Jo estic convençut que no. Són masses les variables que han canviat en el temps, per molt que els intruments siguin “com” els originals. Estic amb tú doncs, i puc disfrutar amb la “Paris” tant amb Jacobs/Freiburger Barockorhester com amb Rattle/Berlin. No sentim el mateix, però el nostre cervell sap que es tracte de lo mateix. I és que sempre serem receptius amb lo que s’ens ofereix amb gran qualitat, fruit de l’estudi rigorós i de la sensibilitat musical extrema. I perdona el rotllo! 🙂

        M'agrada

      • Ho hi ha res a perdonar, ans al contrari.
        Anar a la recerca de la veritat absoluta té masses perills i sobretot el marge d’error és grandiós, simplement per tot el que tu exposes tan bé. Res és igual, sortosament m’atreveixo a dir, al que era en l’època de creació de les obres que ara ens encaparrem a fer sonar com aleshores. Jo ho trobo magnífic però no em conformo només en això i sobretot de manera excloent, i com que co sempre acaba succeint en totes les visions hi ha de tot, m’estimo més quedar-me en la millor versió de cadascuna de les possibles.
        Qui sap, potser si la màquina del temps ens permetés assistir a l’estrena d’una de les obres del passat, no ens agradarien.

        M'agrada

    • Si només fos un recitalista excels, i punt no seria el Wolfram de Tannhaüser més desitjat.
      Pel que fa als gustos personals no penso a entrar, sobretot perquè la Freiburger m’ha proporcionat, no ahir, grans moments de plaer musical.

      M'agrada

  4. Josep Olivé

    Poca predisposició ja tenia per aquest concert i lo que em va finalment decidir fer-hi cap va ser més el previsible bon Mozart de la Freiburger Barockorhester que del propi (i en teoria) protagonista de la nit. I és que la veu de Gerhaher la tinc tan familiaritzada amb les “profunditats” de Schubert i Mahler què no m’acabava de fer el pes amb els rols mozartians, més encara al constatar, en llegir el programa de mà, que tot el que cantava eren àries de la trilogia Mozart-Da Ponte. El concert em va confirmar que els meus poc ànims estaven més que justificats, donada la poca trascendencia musical que imprimia (?) a totes les seves intervencions. No es recordarà cap ària de les que va cantar. I això, en un cantant que sol commoure per la seva elegància natural, pel seu fraseig i per un timbre preciós, deu volguer dir que no s’hi ha implicat gens, a més de que dubto que siguin, les àries escollides, adequades per a la seva personalitat artística. El Mozart orquestral em va agradar molt, i més encara la intervenció de Coppola en el excels concert per a clarinet, amb empàtica i generosa explicació històrica de l’instrument d’època utilitzat.

    M'agrada

  5. Arnau

    Jo personalment vaig sortir força decebut de la primera part: Gerhaher té una veu molt maca, i un fraseig elegant, però semblava que no havia fet una prova de veu abans d’entrar a cantar, o que no es trobava bé (coixejava una mica). Les primeres aries em van deixar molt fred, i a vegades se l’escoltava poc.

    A la segona part, després del concert amb el clarinet d’amor, em va agradar el “Madamina”, i també el “Non più andrai”. Al final, amb l'”Hai gia vinta la causa” va treure tota la veu, i el vaig gaudir. A mi em va donar la impressió que cantava les aries com qui canta un lieder: és a dir, extremadament reservat.

    Comentar també que en la meva modesta opinió, potser aquest concert en un espai més recollit seria més apropiat per el seu tipus de veu, perquè ni de bon tros omplenava la sala. I menció especial a la orquestra, i especialment a Lorenzo Coppola, amb qui vaig gaudir molt.

    M'agrada

  6. IFG

    Mai havia participat en el blog i avui deu ser el dia.
    Sobre el concert d’ahir,precisament jo hi anava per Lorenzo Coppola. Crec que va ser l estrella de la nit sens dubte.Ja l’havia sentit amb la mateixa peça a l’auditori fa una pila d’anys i no ser si va ser memorable,però per mi sí ho va ser.
    A mi personalment em sembla encertat interpretar Mozart amb instruments històrics. El Mozart simfònic no és real. Coppola va ser fidel a la seva personalitat i a la seva manera de fer.Recomano seguir la seva tasca al davant de la interessantissima orquestra “El Teatre Instrumental” nascuda a l’ESMUC aquí a Barcelona que interpreta amb perspectiva històrica música de Haydn i Mozart amb un enfoc molt vinculat a la opera mozartiana.
    Sobre el bariton no puc opinar. Desconec la seva trajectoria i quin és el seu repertori habitual.

    M'agrada

    • Gràcies IFG, et dono la benvinguda a IFL.
      No sóc capaç de discriminar a ningú per interpretar la música sota criteris historicistes o altres molt més recents.Em pot agradar més o menys, però mai diria que el Mozart de Jacobs sigui millor que el de Davis, Giulini o Abbado

      M'agrada

    • Joan

      A mi sí em va agradar Gerhaer, el vaig trobar prou expressiu itambé vaig pensar en els Mozart de Jacobs del palau (quina diferència al seu favor!). A Lorenzo Coppola el vaig aplaudir molt, tant després de la presentació de l’instrument com després del primer moviment del concert per a clarinet /blush/ Després vaig entendre que tocaria sencer tot el concert, (no només un moviment )i que no s’intercalaria cap ària en mig com es va fer amb la Simfonia de Paris a la primera part. Bona part del públic tampoc ho debia entendre així perquè no vaig ser pas l’únic.

      M'agrada

      • A hores d’ara encra no saben que un concert per asolista acostuma a tenir tres temps i que la tradició diu que l’obra no s’acaba fins que finalitza el darrer moviment, que les obres són una unitat, però potser això és demanar massa, al cap i ala fi em poden dir que quin mal fan…Batalla perduda i ens anem deixant menjar el terreny

        M'agrada

    • Que s’altarnés la simfonia amb les àries em va semblar un encert, que no es conegui que un concert té els preceptius tres moviments és la prova fefaent de la pedagogia necessària que cal fer, potser no és quelcom de gran transcendència, però no estaria gens malament que no ensenyéssim tant el llautó.

      M'agrada

      • Joan

        A mi no em va semblar cap encert. El recital fragment musical aplaudiments-ària-més aplaudiments em desconcentra. Però ja posats, no hauria estat de més explicar-ho: A la primera part pdreu aplaudir després de cada moviment de la simfonia, a la segona però tocarem el concert per a clarinet sencer i convindria que no aplaudíssiu fins ben acabat. La majoria de concerts tenen 3 moviments però amb 2 fulls (2) de programa pot ser que no hi hagi espai per especificar quins temps són.

        M'agrada

      • Que els programes siguin deficients no ens eximeix de conèixer.
        La formula trencadissa amb els aplaudiments pot ser feixuga, no t’ho negaré, però no m’imagino tota un concert sense aplaudiments quan s’interpreten obres que res tenen a veure, més enllà de l’autor en aquest cas, i en altres res de res, sense aplaudiments. Possiblement tot acabaria sent gèlid, perquè els aplaudiments quan són fruit de l’espontaneïtat i del sincer agraïment, escalfen, però si són un mer compliment, esdevenen una convenció fins i tot enutjosa, però segurament més culpa de la grisor de la interpretació que del fet de interrompre. Òbviament si parlem d’un cicle o una obra unitària la interrupció és irritant.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: