IN FERNEM LAND

LA ONP 2015/2016 AL CINEMA: IL TROVATORE


Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il TRovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il Trovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Avui us parlaré una altra vegada de Il Trovatore, com ahir, però avui ens traslladarem del MET de New York i la seva decebedora proposta transmesa dissabte passat per radio, per anar a la la Opèra National de París on mitjançant l’oferta cinematogràfica de la temporada 2015/2016 i la transmissió televisada per Mezzo, ens oferia  la seva nova producció de la mateixa òpera, co-produïda amb Àmsterdam i Roma, deguda a La Fura dels Baus branca Àlex Ollé, és a dir una cert conservadorisme conceptual, davant el repetitiu rupturisme de la branca Carlus Padrissa i les seves grues i els grandiloqüents enginys mecànics.

A París com a New York la direcció musical anava a càrrec de directors d’ofici, si bé Daniele Callegari a París no va tenir els problemes de quadratura del seu compatriota Marco Armiliato davant d’aquell desgavell de cast en hores baixes. Callegari a París va oferir una versió tradicional, amb temps molt embogits i sentit dramàtic que els cantants amb més bon estat que els seus col·legues al MET van seguir amb convicció i obediència.

L’orquestra i el cor parisencs amb la qualitat que els caracteritza i que jo tan envejo, ves!.

El gran desencís de la nit va ser la prèviament anunciada cancel·lació d’Anna Netrebko per problemes de salut, substituïda per la soprano xinesa Hui He, tan correcta com anodina i poc emotiva.

Netrebko que havia inaugurat temporada precisament a New York amb la Leonora de Il Trovatore, té molts més recursos que He, i en cap cas avorreix, pot ser que no agradi, convenci o emocioni, però no deixa indiferent com estic segur que si que ho va fer Hui He en la immensa majoria dels seus oients, ja que es tracta d’una veu que emet notes, quasi sempre amb precisió (tot i les notables desafinades com la memorable al final de “D’amor sull’ali rosee ” amb reaccions enconades entre el públic) i respectant les acotacions de la partitura, però quasi mai traspassant el que hi ha al darrera d’una correcta lectura. Per suposat Hui He va estar millor que la senyora Meade que escoltàvem dissabte passat i de la que us parlava ahir, però no ens enganyem, ella era la soprano del repartiment alternatiu, és a dir, la suplent i per tant es feia difícil que acabés fent oblidar el desencís que segurament es varen endur tots els que el passat 11 de febrer varen assistir a La Bastille, als cinemes del món o els televidents de la representació, que anaven sobretot atrets per la soprano russa emmalaltida i substituïda i sense cap mena de dubte la soprano més cotitzada i mediàtica del moment.

Superar el Manrico de Marcello Giordani no era tasca difícil, i l’exagerat, sobre-actuat i  ploramiques tenor argentí Marcelo Álvarez, ho va fer amb escreix. És clar que no és el meu Manrico de referència, com segurament tampoc ho és de la immensa majoria de desencisats per la cancel·lació de Netrebko que parlava fa unes línies, però si no se’l mira gaire, quelcom que al cinema és fa francament difícil perquè mana la càmera,  el resultat només escoltant, no és tan irritant i en cap cas tan desagradable com ho va ser el de Giordani al MET. Ara bé, que ningú busqui una bella línea, un fraseig elegant o un romanticisme heroic, no, això si que no, i el seu “All’armi” final a la “Pira” bé que ho certifica, ja que aquell intent de pinyol en un tenor que vol ser un “matatore”, és un fracàs. I tan belcantista com era i tan destraler com s’ha tornat…  .

La mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk no té el carisma de Zajick, ni el seu poder vocal, ni la seva empenta interpretativa, ni de bon tros, però és molt més regular i disciplinada, quelcom que segurament no provocarà onades de passió, però si que garanteix una Azucena correcta, això sí, sense aquella al·lucinant i torrencial força amb la que tota bona Azucena (Zajick entre elles) ha de fer estremir al públic.

El locutor de la transmissió cinematogràfica, fent gala del tòpic “chauvinisme”, qualifica a Ludovic Tèzier com el millor baríton verdià de l’actualitat i això no deu ser del tot cert, però no li treu pas valor a la prestació del baríton francès, en una demostració de cant elegant, fraseig ample i incisiu, accents verdians i solidesa vocal, molt més regulars que els del baríton Juan Jesús Rodríguez al MET.

Roberto Tagliavini li deuen faltar uns quants anys per cantar un Ferrando capaç d’explicar amb convicció no només escènica un rol que necessita d’una solidesa i experiència que ell ni la seva veu posseeixen.

Interessant la Ines de Marion Lebègue i en la la resta d’episòdics rols, preocupant el nivell del vecchio zingaro.

La producció de Ollé és decebedora si l’anunci de La Fura dels Baus feia creure que al darrere hi hauria una proposta nova i trencadora. No és el cas. Ollé cada vegada s’està apropant més a la resta de directors que per innovar només traslladen l’època de l’acció, enfosqueixen l’escena, utilitzant miralls per repetir fins l’infinit certs efectes visuals que acaben fent veure a tot el públic el director musical de cara i això sí, impactant visualment en algunes, només algunes, escenes, mentre la resta és un “Déjà vu” total, amb refugiats i uniformes fascistoides inclosos (en aquí ambientat durant la Gran Guerra en la que Espanya, lloc original de l’acció, no hi va participar). Tot és tant re-visitat que fins i tot els decorats d’Alfons Flores semblen reciclats del Nabucco (producció de Daniele Abbado) que hem vist aquesta temporada al Liceu, amb aquelles làpides que tant recordaven el monument de l’holocaust de Berlín i el preceptiu mirall al fons.

Els fureros no s’han caracteritzat mai per treballar gaire amb els cantants, tot i que en això Ollé és molt més complert que Padrissa i els seus “happenings”, per tant encarregar un Trovatore als Baus, encara que sigui a la branca més tradicional, em sembla malbaratar-los.

Giuseppe Verdi
IL TROVATORE
llibret de Salvatore Cammarano

Il Conte di Luna: Ludovic Tézier
Leonora: Hui He
Azucena: Ekaterina Semenchuk
Marnrico: Marcelo Álvarez
Fernando: Roberto Tagliavini
Ines: Marion Lebègue
Ruiz: Oleksiy Palchykov
Un vecchio zingaro: Constantin Ghircau
Un messo: Cyrille Lovighi

Orchestre et Choeur de l’Opèra de Paris
Director del cor: José Luis Basso

Director musical: Daniele Callegari

Director d’escena: ÀLex Ollé (La Fura dels Baus)
Escenografia: Alfons Flores
Disseny de vestuari: Lluc Castells
Disseny de llums: Urs Schönebaum

La Bastille, Paris 11 de febrer de 2016

Segurament hi haurà qui ens dirà (oi Xavier C?) que allà com aquí, no fan Verdi com cal i per tant no estem tan malament, i no, no és ben bé això, diguem que encara ens falta una mica per arribar al grau de mediocritat parisenca, i els nostres Verdi de la present temporada estan al nivell del Trovatore de New York de dissabte passat, això sí, i ves per on hi haurà a qui això l’alleugerirà.

Enllaç relacionat

http://www.dailymotion.com/operadeparis

14 comments

  1. OLYMPIA

    Estupenda crònica. Sí, l’adjectiu que convé a Hui He és el que tu li apliques: anodina. En cap moment em va deixar gaudir d’un rol tan bell com és el d’Eleonora però si la diva tenia bronquitis…Efectivament Álvarez, amb els anys, ha deixat de cantar per cridar. Mai és líric, heroic o melòdic. És barroer o destraler com dius tu. El baríton Tezier em va agradar molt, té una veu molt maca i canta de forma refinada i Azucena no em va disgustar. potser la veu petita per un personatge que ha de cantar bramant el seu dolor, molt jove pel paper i fent un important esforç dramàtic.
    Salut!

    M'agrada

    • A part d ela fredor del cant de Hui He, hi ha problemes d’afinació a vegades massa importants. Que se la protestes ho vaig trobar desmesurat.
      ÁLvarez ja fa temps que està perdut en aquella bogeria que sovint ataca als tenors més ineptes. La veu era espléndida, llàstima.
      Tézier està veritablement magnífic.
      No ´se si Semenchuk té la veu tan petita, però crec que en el panorama actual deu ser l’Azucena més presentable. a banda de l’etrena Zajick, és clar.

      M'agrada

  2. alex

    Estuve en los cines y salvo Tézier y Smenchuck que estuvieron en bastante buena línea ( aunque el comentarista francés en el entreacto que “se lo haga mirar” si considera a Tézier, verdiano y el mejor verdiano además je…je..); Hui He después de un deficiente primer acto con semigallo incluido, fue mejorando para acabar correcta pero lineal
    Al Manrico de M.Alvarez que más o menos cumplió con corrección los dos primeros actos, ya a partir del ..a si ben mio…,se olvidó de lo que es cantar Verdi, cortando la línea y el fraseo y empezó a cantar verismo del barato, con mucho golpe de glotis
    correcta la orquesta y magníficos los coros de la Bastille. Producción furera oscura y sin demasiado interés ( con esos monolitos de quita y pon, y que parecían los recordatorios a las victimas del Holocausto que existen en Berlin )

    M'agrada

  3. Home,
    Quan vaig veure a les notícies que la producció era de La Fura del Baus, immediatament, hem va venir al cap el “D.Q. en Barcelona”. Però després de llegir la crònica (per cert, exelsa), m’he quedat més tranquil. Això sí, ja posats, per què no fem un Trovatore a la Prehistòria? I una Traviata a l’Imperi Romà?
    Posats a fer canvis…

    M'agrada

  4. teresa

    El dia 8 tampoco canto Ana Netrebko en la Bastilla. Lo anunció un Sr.con traje azul segundos antes de empezar la representación y alli nos quedamos todos clavados en los asientos, paralizados ,mudos, salvo unos pocos, capaces de reaccionar con gritos de protesta………. En cuanto a la crítica, estoy de acuerdo contigo ……. algo más negativa debido al rebote que llevaba encima.
    Las divas tambien se constipan………

    M'agrada

  5. Ordet

    A mi em va semblar greu lesbroncada que es va portar la pobra substituta quan encara tenia una estona per cantar… Ella no tenia la culpa que la diva estigués costipada. Sí que el seu cant va ser irregular però crec que no nhi havia per tant. La posada en escena no em va agradar, en molts moments era com una versió de concert…
    Salutacions!

    M'agrada

    • Estem totalment d’acord. Els aficionats a l’òpera estem tips de fer viatges per veure un cantant i veure que després de tants esforços i il·lusions te’l canvien per un altre degut a malalties o no, però aquest és un altre tema. Per això quan podia viatjar sempre m’estimava més fer un viatge per una òpera que m’interessa que no pas per un cantant. L’òpera si el teatre no està dirigit per Joan Francesc Marco, sempre la fan, oi que m’entens?

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: