Ekaterina Semenchuk (Azucena) en el segon acte de Il Trovatore a La Bastille. Producció de Àlex Ollé (La Fura dels Baus)

Avui us parlaré una altra vegada de Il Trovatore, com ahir, però avui ens traslladarem del MET de New York i la seva decebedora proposta transmesa dissabte passat per radio, per anar a la la Opèra National de París on mitjançant l’oferta cinematogràfica de la temporada 2015/2016 i la transmissió televisada per Mezzo, ens oferia  la seva nova producció de la mateixa òpera, co-produïda amb Àmsterdam i Roma, deguda a La Fura dels Baus branca Àlex Ollé, és a dir una cert conservadorisme conceptual, davant el repetitiu rupturisme de la branca Carlus Padrissa i les seves grues i els grandiloqüents enginys mecànics.

A París com a New York la direcció musical anava a càrrec de directors d’ofici, si bé Daniele Callegari a París no va tenir els problemes de quadratura del seu compatriota Marco Armiliato davant d’aquell desgavell de cast en hores baixes. Callegari a París va oferir una versió tradicional, amb temps molt embogits i sentit dramàtic que els cantants amb més bon estat que els seus col·legues al MET van seguir amb convicció i obediència.

L’orquestra i el cor parisencs amb la qualitat que els caracteritza i que jo tan envejo, ves!.

El gran desencís de la nit va ser la prèviament anunciada cancel·lació d’Anna Netrebko per problemes de salut, substituïda per la soprano xinesa Hui He, tan correcta com anodina i poc emotiva.

Netrebko que havia inaugurat temporada precisament a New York amb la Leonora de Il Trovatore, té molts més recursos que He, i en cap cas avorreix, pot ser que no agradi, convenci o emocioni, però no deixa indiferent com estic segur que si que ho va fer Hui He en la immensa majoria dels seus oients, ja que es tracta d’una veu que emet notes, quasi sempre amb precisió (tot i les notables desafinades com la memorable al final de “D’amor sull’ali rosee ” amb reaccions enconades entre el públic) i respectant les acotacions de la partitura, però quasi mai traspassant el que hi ha al darrera d’una correcta lectura. Per suposat Hui He va estar millor que la senyora Meade que escoltàvem dissabte passat i de la que us parlava ahir, però no ens enganyem, ella era la soprano del repartiment alternatiu, és a dir, la suplent i per tant es feia difícil que acabés fent oblidar el desencís que segurament es varen endur tots els que el passat 11 de febrer varen assistir a La Bastille, als cinemes del món o els televidents de la representació, que anaven sobretot atrets per la soprano russa emmalaltida i substituïda i sense cap mena de dubte la soprano més cotitzada i mediàtica del moment.

Superar el Manrico de Marcello Giordani no era tasca difícil, i l’exagerat, sobre-actuat i  ploramiques tenor argentí Marcelo Álvarez, ho va fer amb escreix. És clar que no és el meu Manrico de referència, com segurament tampoc ho és de la immensa majoria de desencisats per la cancel·lació de Netrebko que parlava fa unes línies, però si no se’l mira gaire, quelcom que al cinema és fa francament difícil perquè mana la càmera,  el resultat només escoltant, no és tan irritant i en cap cas tan desagradable com ho va ser el de Giordani al MET. Ara bé, que ningú busqui una bella línea, un fraseig elegant o un romanticisme heroic, no, això si que no, i el seu “All’armi” final a la “Pira” bé que ho certifica, ja que aquell intent de pinyol en un tenor que vol ser un “matatore”, és un fracàs. I tan belcantista com era i tan destraler com s’ha tornat…  .

La mezzosoprano russa Ekaterina Semenchuk no té el carisma de Zajick, ni el seu poder vocal, ni la seva empenta interpretativa, ni de bon tros, però és molt més regular i disciplinada, quelcom que segurament no provocarà onades de passió, però si que garanteix una Azucena correcta, això sí, sense aquella al·lucinant i torrencial força amb la que tota bona Azucena (Zajick entre elles) ha de fer estremir al públic.

El locutor de la transmissió cinematogràfica, fent gala del tòpic “chauvinisme”, qualifica a Ludovic Tèzier com el millor baríton verdià de l’actualitat i això no deu ser del tot cert, però no li treu pas valor a la prestació del baríton francès, en una demostració de cant elegant, fraseig ample i incisiu, accents verdians i solidesa vocal, molt més regulars que els del baríton Juan Jesús Rodríguez al MET.

A Roberto Tagliavini li deuen faltar uns quants anys per cantar un Ferrando capaç d’explicar amb convicció no només escènica un rol que necessita d’una solidesa i experiència que ell ni la seva veu posseeixen.

Interessant la Ines de Marion Lebègue i en la la resta d’episòdics rols, preocupant el nivell del vecchio zingaro.

La producció de Ollé és decebedora si l’anunci de La Fura dels Baus feia creure que al darrere hi hauria una proposta nova i trencadora. No és el cas. Ollé cada vegada s’està apropant més a la resta de directors que per innovar només traslladen l’època de l’acció, enfosqueixen l’escena, utilitzant miralls per repetir fins l’infinit certs efectes visuals que acaben fent veure a tot el públic el director musical de cara i això sí, impactant visualment en algunes, només algunes, escenes, mentre la resta és un “Déjà vu” total, amb refugiats i uniformes fascistoides inclosos (en aquí ambientat durant la Gran Guerra en la que Espanya, lloc original de l’acció, no hi va participar). Tot és tant re-visitat que fins i tot els decorats d’Alfons Flores semblen reciclats del Nabucco (producció de Daniele Abbado) que hem vist aquesta temporada al Liceu, amb aquelles làpides que tant recordaven el monument de l’holocaust de Berlín i el preceptiu mirall al fons.

Els fureros no s’han caracteritzat mai per treballar gaire amb els cantants, tot i que en això Ollé és molt més complert que Padrissa i els seus “happenings”, per tant encarregar un Trovatore als Baus, encara que sigui a la branca més tradicional, em sembla malbaratar-los.

Giuseppe Verdi
IL TROVATORE
llibret de Salvatore Cammarano

Il Conte di Luna: Ludovic Tézier
Leonora: Hui He
Azucena: Ekaterina Semenchuk
Marnrico: Marcelo Álvarez
Fernando: Roberto Tagliavini
Ines: Marion Lebègue
Ruiz: Oleksiy Palchykov
Un vecchio zingaro: Constantin Ghircau
Un messo: Cyrille Lovighi

Orchestre et Choeur de l’Opèra de Paris
Director del cor: José Luis Basso

Director musical: Daniele Callegari

Director d’escena: ÀLex Ollé (La Fura dels Baus)
Escenografia: Alfons Flores
Disseny de vestuari: Lluc Castells
Disseny de llums: Urs Schönebaum

La Bastille, Paris 11 de febrer de 2016

Segurament hi haurà qui ens dirà (oi Xavier C?) que allà com aquí, no fan Verdi com cal i per tant no estem tan malament, i no, no és ben bé això, diguem que encara ens falta una mica per arribar al grau de mediocritat parisenca, i els nostres Verdi de la present temporada estan al nivell del Trovatore de New York de dissabte passat, això sí, i ves per on hi haurà a qui això l’alleugerirà.

Enllaç relacionat

http://www.dailymotion.com/operadeparis