IN FERNEM LAND

LA ROH AL CINEMA 2015/2016: WERTHER (Grigolo-DiDonato;Jacquot-Pappano)


Joyce DiDonato i Vittorio Grigolo al tercer acte de Werther a la ROH, Producciño de Benoit Jacquot

Joyce DiDonato i Vittorio Grigolo al tercer acte de Werther a la ROH, Producciño de Benoit Jacquot

La celebrada, elegant, tradicional i inspirada producció de Benoît Jacquot pel Werther de Massenet podrà exhibir amb orgull el privilegi d’haver estat interpretada per molts dels millors tenors de l’actualitat, des de Kaufmann que la va estrenar en unes representacions inoblidables, a Alagna, passant per Villazón, Beczala, Borrás, entre altres i ara és Vittorio Grigolo que canta per primera vegada el rol al costat de la primera Charlotte escenificada de Joyce DiDonato després del seu debut al costat de Flórez al Théâtre des Champs-Elysées de París el mes de maig passat, que ja va ser motiu d’un apunt a IFL.

La ROH ha cregut convenient transmetre la representació d’aquesta reposició de la producció i el passat 27 de juny es va veure als cinemes, ara amb una mica de retard us en vull parlar.

Antonio Pappano signa una direcció magnífica, passional i contrastada, acompanyant i creant els climes amb elegància, sensibilitat i emotivitat, sense caure en sensibleries i quelcom molt important per a mi en aquesta òpera, dotant a totes les escenes de farciment que envolten a la parella protagonista, una dinàmica dramàtica molt lleugera i concentrant la complexitat i densitat dramàtica en les grans escenes dels dos protagonistes, on extrau una variadíssima paleta descriptiva, d’emocions i sensacions, tot extraient de l’orquestra de la ROH. Una vegada més Pappano esdevé el millor de la representació, sense cap mena de dubte és el director d’òpera més complert de l’actualitat, capaç de dirigir tots els repertoris i sempre a un alt nivell que algunes vegades esdevé excepcional.

El cast té l’atractiu del debut  escènic de DiDonato, que després d’haver cantat la Charlotte al costat de Flórez, que també debutava en el rol, em va decebre tant, de fet tots dos ja que creia i continuo creient malgrat la millora respecte al debut, que aquest rol ni és per a ella, ni li convé, perquè si bé té tota la sensibilitat i el “charme” per cantar una deliciosa Charlotte, DiDonato no té la veu suficientment densa i fosca per dotar a la seva interpretació del vessant tràgic que les mezzosopranos més dotades poden atorgar al rol, sobretot a partir del tercer acte. La claredat de la veu de DiDonato i el seu singular vibrato no ajuden a dissenyar aquest caràcter més introspectiu en una veu que és tot dolcesa quan no ha de forçar, i que s’adequa molt més a la jovialitat de Cendrillon, o de les heroïnes rossinianes,  que no pas al tràgic destí d’una dama burgesa, de vida anodina i trasbalsada per un jove poeta que sacseja la seva vida, però sobretot la seva ànima. DiDonato es mostra en aquesta representació amb la veu més descansada que en el seu Romeo liceista i també la posterior Charlotte parisenca, tot i així quan ha de traspassar la zona central, el so perd l’encisador color per emblanquir-se i emetre’s de manera fixada i tensa. Crec que això s’accentua quan ha de forçar la veu en rols que s’accedeixen a les seve spossibilitats, i és per això que dic que aquest rol no li convé tot i que el canta de manera deliciosa, potser massa perquè per a mi li manca un punt de dramatisme tràgic acomapanyat de la densitat que no té. Està molt convincent com a actriu.

A Vittorio Grigolo els que seguiu el blog ja sabeu que no li tinc gaire predilecció. En aquestes representacions londinenques la veu es mostra sana i estilísticament té moments força reeixits amb detalls de bon gust en l’emissió de notes en pianissim i un bon us de les mitges veus, però al costat d’aquests moments veritablement reeixits ens descuida d’altres de manera inexplicable i matussera. La veu no és especialment bonica, però això no m’importa si ho supleix, sobretot en aquest rol, amb elegància i distinció en el fraseig, no de manera estudiada per fer més bonic un moment determinat, sinó en tota la concepció del personatge. Grigolo l’italianeja molt però això no hauria de voler dir que el vulgaritza. No és gaire bon actor i això tampoc l’afavoreix. Entre ell i DiDinato s’estableix molta més química que amb Flórez i la cantant nord-americana, això els beneficia alhora de fer arribar la vivència dramàtica al públic i en aquests sentit Grigolo és més Werther que Flórez, que amb l’afany d’emmirallar-se a Kraus perd l’espontaneïtat del cant franc però descuidat del italià. Grigolo tindria que millorar la tendència molesta de forçar les notes agudes en un forte que fa que sembli que les crida quan en realitat no té cap dificultat.

La resta de personatges, amb l’excepció d’Alber, són bastant prescindibles, però tot i així l’equip de la ROH és bo, amb David Bizic com a sòlid Albert, Heather Engebretson com a insofrible Sophie (això vol dir que està bé, però és que per a mi el rol és insofrible), i el veterà Jonathan Summers que encara canta amb dignitat el Bailli. La parella de fet, Johann i Schmidt potser encara són més insofribles que Sophie, i tant Yuriy Yurchuk com i François Piolino ho fab prou bé perquè els acabi odiant com tots els cantants que canten bé aquests rols.

La producció em continua semblant meravellosa. D’acord que és decorativa i prou, però el disseny i distribució de l’espai escènic, el disseny de llums, el vestuari i el joc entre llum i ombres, sempre sota una estètica pictòrica romàntica, la trobo molt suggeridora i ajuda molt a crear l’entorn dels fets.

El públic al final embogeix, però això ja forma part d’una altra història que avui no tinc temps d’intentar argumentar.

Jules Massenet
WERTHER
ôpera en 4 actes
Llibret: Edouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann

Werther Vittorio Grigòlo
Charlotte Joyce DiDonato
Albert David Bizic
Sophie Heather Engebretson
The Bailli Jonathan Summers
Johann Yuriy Yurchuk
Schmidt François Piolino
Brühlmann Rick Zwart
Käthchen Emily Edmonds

Orchestra of the Royal Opera House
Director musical: Antonio Pappano

Director d’escena: Benoît Jacquot
Escenografia i disseny de llums: Charles Edwards
Disseny de vestuari: Christian Gasc

Royal Opera House, Covent Garden 27 de juny de 2016

Aquí tornarem a parlar properament d’aquesta òpera, ja que com bé sabeu la propera temporada està prevista al Liceu, a banda de Les Arts i crec que La Maestranza. Per a mi no és un problema, l’adoro fins i tot amb els fragments que odio.

14 comments

  1. OLYMPIA

    He llegit la teva estupenda crònica esperant que fossis més dur amb Grigolo. Celebro que hagi après a cantar però jo sóc rancuniosa i no li perdonaré mai aquell nefast Des Grieux que vociferava la seva passió per la Manon Netrebko amb bruels de cridaner i dicció d’illetrat. Ah! Mannong!!!

    M'agrada

    • No puc ser més dur amb Grigolo perquè ell s’esforça en millorar i això és mot d’agrair. No aguanta comparació amb els grans Werther, però dibuixa amb una certa traça al poeta. Una traça mancada d’aristocràtica elegància i personalitat, però això a aquestes alçades si que seria de manar massa.

      M'agrada

  2. alex

    Gracias por el apunte
    Pero habiendo ya escuchado a Kauffman, Alagna, Koch, Deshayes y Antonacci en los roles principales ( espero incluso con interés a Beczala prox.temporada Liceu ), ni Grigolo ni Di Donato me interesan vocalmente como Werther y Charlotte.

    M'agrada

  3. Leonor

    Mil gracias por el apunte; yo no pude asistir pero una compañera de trabajo sí: ella, que iba muy ilusionada, me comentó su absoluto aburrimiento con la obra que, eso sí, sonaba muy bien (entiendo, la dirección). Es el único testimonio que poseo sobre ella de manera directa. Lo dicho, gracias, aunque de Grigolo poco esperaba y la vocalidad de Di Donato (que no sus dotes dramáticas) no se adapta a Charlotte.

    M'agrada

  4. dandini

    Moltes gràcies pel post .Vaig anar al cinema a veure`l .
    Simplement m’entusiasma la Charlotte de Joyce Di Donato . Potser es que estic viciat amb la superba encarnació de Victoria de los Angeles i la Di Donato enten el rol de la mateixa forma.Crec que al tercer acte Charlotte segueix essent la “Maman tres tendre” i no pas l’Amneris.Com be dius la veu ha recuperat la frescor prèvia a la seva darrera aparició liceista i el seu registre agut una mica vibrat i enblanquit no fa perdre l’efecte d’una interpretació maravellosa cuidada al milimetre, frase a frase i donant l’adeqüat sentit a les paraules. Segons el meu entendre és una cantant que per gaudir-la plenament has de seguir el text i saber l’intenció de les paraules en tot moment.Sorpresa en la vessant escènica : és una actriu boníssima.
    Vittorio Grigolo ha estat desde fa bastants anys la diana de la deqüalificació de la branca autodenominada exigent de l’Opera.Que si obté exits perque el public sublima en ell els seus desitjos sexuals insatisfets,que té veu de cabreta,que amb qui s’ha ficat al llit per conseguir pujar tant…. Be, alló tant divertit per parlar una estona i tant poc rellevant desde el punt de vista artístic.La veritat Vittorio Grigolo ( va debutar el Werther amb versió concertant a la DOB el 2014) s’ha imposat a tots els grans teatres .
    El seu Werther és molt interssant ,surt de l’estètica replanxada ,i resulta visualment més proper al cas psiquiatic de Werther que no pot suportar no assolir allo que desitja i l’acaba portant al suicidi.La seva composició escènica ho posa de relleu de forma extraordinària i té un caire de demència més extrovertida que en el cas de Jonas Kaufmann amb la mateixa producció. El seu estat vocal és optim ha corregit força el seu defecte de convertir els pianíssims en fum sense projecció i l’agut és esclatant i reflexe fantasticament el patiment del personatge.El seu fraseig segueix sent ardent com sempre li destaquen els crítics i la seva dicció i fonètica francesa molt bona i molt millor que la de Beczala.Per suposat que no té l’elegancia sublim d’Alfredo Kraus en el fraseig pero caram un Werther de primera segur !
    Antonio Pappano signa una direcció fabulosa com gairebe en tots els repertoris . Dubto que Yannick Nézet-Seguin assoleixi una maduresa tant esplèndida al podi del Met ,tant de bo…
    L’escena és bonica desde el punt de vista plàstic pero incideix massa en les llums i ombres ,que concretament al 1º acte resulta agotador.El nivell actoral es tant fantàstic com inimaginable fa unes dècades.

    M'agrada

    • De los Ángeles posseïa una veu molt més homogènia i un registre agut molt més rodó i càlid que DiDonato. La veu de la soprano catalana mai perdia el timbre i el color. Vocalment per ai no s’assemblen gens, una altra cosa és que DiDonato es fixi en ella pel que fa a la musicalitat i tendresa de la interpretació.
      De primera i Grigolo no m’acaba de quadrar, perquè si de primera ho pot ser tothom, fins i tot Grigolo, la primera deixa ser de primera. Certament Grigolo intenta, a estones amb èxit, millorar tantes coses com tenia a millorar no fa pas gaire, Ara bé aquella sensació del crit allà on hi havia d’haver un agut, continua persistint, com hi continua aquesta tendència a ploriquejar i a no ser espontani, sempre excessivament afectat. No em diguis que canta a tots als teatres perquè a tots els grans teatres ara hi canta tothom

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: