IN FERNEM LAND

FESTIVAL D’AIX 2016: IL TRIONFO DEL TEMPO E DEL DISINGANNO (Devieilhe-Mingardo-Fagioli-Spyers;Warlikowski-Haïm)


IL TRIONFO DEL TEMPO E DEL DISINGANNO, GEORG FRIEDRICH HAENDEL,(LE TRIOMPHE DU TEMPS ET DE LA DESILLUSION) Oratorio en deux parties, Direction musicale Emmanuelle Haim, Mise en scene Krzysztof Warlikowski, Decors et costumes Malgorzata Szczesniak, Dramaturge Christian Longchamp, Lumiere Felice Ross, Choregraphie Claude Bardouil, Video Denis Gueguin, Orchestre Le Concert dÕAstree, au theatre de l'archeveche du 1er au 14 juillet 2016. Avec : Sabine Devieilhe (Bellezza), Franco Fagioli (Piacere), Sara Mingardo (Disinganno), Michael Spyres (Tempo) (photo by Pascal Victor/ArtComArt)

Fotografia de Pascal Victor/ArtComArt

Avui marxem cap a Aix-en-Provence a on en el marc del Festival del 2016 el director Krzysztof Warlikowski s’ha inventat una història per representar un oratori que mai va estar pensat per ser portat a l’escenari malgrat que molts dels directors representatius de la modernitat, com el mateix Bieito o Flimm també han dit la seva, aprofitant aquest seguit d’àries que amagant en molts casos, el bo i millor del opus de Handel.

La proposta del director polonès no m’interessa gens, aviat m’he avorrit amb una dramatúrgia que he hagut d’anar endevinant tot i que m’han quedat masses trames confuses o masses transgressions mentals envoltades d’una pretesa modernitat i que voleu que us digui si al cap de ben poc temps només m’he concentrat en la banda sonora, aquesta sí de veritable relleu i per gaudir.

Emmannuelle Haïm ha envoltat a Le Concert d’Astrée de quatre veus distingides: la soprano francesa que fa pocs dies ja va ser motiu d’un apunt a IFL, Sabine Devieilhe, la contralt italiana Sara Mingardo, el tenor nord-americà Michael Spyers i el contratenor argentí Franco Fagioli que s’escolten molt millor sense les pretensions post modernes d’una producció inútilment provocadora que no aporta res, més aviat enutja per l’absència d0un veritable contingut més enllà de la noia que s’autodestrueix amb la disbauxa i la droga, mentre els seus pares (La désillusion i Le Temps) aporten la moralitat davant la destrucció de la beauté i el macarra Plaisir.

Els quatre cantants estan a un gran nivell, però potser qui m’ha agradat més és Michael Spyres per la solidesa i homogeneïtat vocal.

Emmanuelle Haïm no aconsegueix sempre l’originalitat que pretén però a ella i a les veus els hi devem que aquesta producció no sigui el primer fracàs “operístic” d’aquest estiuenc.

Georg Friedrich Haendel
IL TRIONFO DEL TEMPO E DEL DISINGANNO (1707)

Sabine Devieilhe: La beauté
Sarah Mingardo: La désillusion
Franco Fagioli: Le Plaisir
Michael Spyres: Le Temps

Le Concert d’Astrée
Direcció musical: Emmanuelle Haïm
Direcció d’escena: Krzysztof Warlikowski

Théâtre de l’Archevêché
Aix-en-Provence 6 de juliol de 2016

Hi ha moltes maneres d’entorpir o carregar-se una producció, avui aquí i per enésima vegada podem constatar com l’enfant terrible de l’escena operística, Krzysztof Warlikowski, tot solet, comet un autèntic handelcidi. Se’m fa difícil entendre com hi pugui haver algú a qui aquesta pretenciosa porqueria el motivi.

12 comments

  1. Pepa MG

    la vi en streaming, horrible, horrible, horrible. al final acabé simplemente oyendola mientras seguía el texto en Kareol, de vez en cuando me asomaba a ver cómo les iba a aquellos locos (bueno a aquellos pobres interpretes en manos de una escenografía delirante). De verdad que Fagioli tiene que ir de poligonero de la peor ralea y con peluca en las axilas???? La pica menos mal que solo la utilizaron para lavarse y como atril que a nadie se le ocurrió subirse encima!!! No tenía nada que ver lo que se oía con lo que se veía. Los bailes para qué! La música completamente deliciosa.

    M'agrada

      • Niklaus Vogel

        Efectivament, Il Tempo és un horror de producció…A sobre de la ignomínia fotia un fred que pelava i un aire que s’ho enduia tot, ja que les temperatures havien baixat considerablement i a l’arquebisbat, com sabràs tot és a l’aire lliure. Lo curiós del cas és que en acabar la gèlida funció va sortir Warlikovski a saludar (era la darrera representació) i VA TENIR UN ÈXIT CONSIDERABLE (!!!!!!), no donava crèdit… i es que entre el públic vaig intuir moltes divinitats de la renovació de l’art teatral….

        M'agrada

      • Ja ho diu Alceste:

        ALCESTE
        Divinités du Styx,
        ministres de la mort,
        je n’invoquerai point
        votre pitié cruelle.

        J’enlève un tendre époux
        à son funeste sort,
        mais je vous abandonne
        une épouse fidèle.

        Divinités du Styx,
        ministres de la mort,
        mourir pour ce qu’on aime,
        est un trop doux effort,
        une vertu si naturelle,
        mon coeur est animé
        du plus noble transport.

        Je sens une force nouvelle,
        je vais où mon amour m’appelle,
        mon coeur est animé
        du plus noble transport.

        Divinités du Styx,
        ministres de la mort,
        je n’invoquerai point
        votre pitié cruelle.

        😉 😉 😉

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: