IN FERNEM LAND

I PURITANI AL TEATRO REAL (Camarena-Damrau-Tézier-Testé-Stroppa;Sagi-Pidó)


Camarena Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

Camarena i Damrau Foto Antonio del Real Teatro Real

El streaming, aquesta nova i ja imprescindible manera d’anar a l’òpera m’ha permès assistir des de casa a una de les representacions més esperades de la temporada operística 2015/2016, és a dir, les representacions de I Puritani del Teatro Real de Madrid amb la parella Javier Camarena i Diana Damrau.

Camarena després d’aquella estrena vocalment esperançadora del Bellas Artes que us vaig portar a IFL, però que fa vergonya  veure, es redimeix amb escreix en aquesta producció madrilenya, amb més seguretat vocal i envoltat d’una qualitat que lamentablement el històric Bellas Artes ara no pot oferir. El tenor mexicà fa un esplèndid Arturo que jo penso que encara pot millorar en els propers compromisos internacionals amb aquest emblemàtic rol del belcantisme més genuí i també més compromès. El fraseig és molt acurat  i elegant, amb matisos i més amplitud de registre que Flórez o més perfeccionament estilístic que Albelo, amb qui s’alternava en aquestes representacions del Real al costat de l’estimada Gimadieva. No hi ha dubte que la carrera de Camarena es consolida amb aquest Arturo que ha incorporat al seu repertori amb tanta seguretat, com valentia i que si sempre canta amb aquesta seguretat i empenta el convertirà en l’Arturo de referència. Per que això acabi sent així hauria de millorar certs aspectes que fan que el seu cant es precipiti, potser encara sota una lleugera inseguretat que a mida que canti aquest rol superarà amb insultant superioritat envers els seus col·legues. No intenta, i fa bé, anar més enllà dels temibles Re que farceixen la partitura, i així mantenir la dignitat i perquè no dir-ho, una bellesa de so que les incursions circenses d’alguns històrics tenors que fan la proesa però fan perillar la naturalitat d’un cant que mai hauria de deixar de ser pur belcanto i que un sobreagut antinatural i de reminiscències castradores pot fer perillar. Bravo per Camarena, que si m’ho permet estic segur que encara podrà millorar.

El cas de Diana Damrau és diferent, ja que la seva millor Elvira ja deu haver passat i l’evolució de la seva poderosa veu cap a  repertoris més lírics fa que afrontar aquest rol sota una vessant de líric lleugera intentant fer excessiva incidència en el registre sobreagut li passi en molts moments excessiva factura. L’estil és depurat però el so no tant, i el cant de Damrau, quasi sempre de bellíssima línea, tendeix a crispar algunes notes i la seva línia no s’aprecia tan lliure com el belcanto bellinià demana. Òbviament tot això dins un altíssim nivell, ja que Damrau és una de les cantants més rellevants de l’actualitat, però potser so és la Elvira més idònia i potser també li convé un descans.

També crec que ja han passat els temps més belcantistes de Ludovic Tézier, ja que la veu ha agafat un pes que no li permet fer i dir algunes frases amb els lleugers però necessaris ornaments que el rol requereixen i que ell intenta fer en la seva escena del primer acte sense gaire èxit. Ell va decidir, i segurament va fer bé, en abordar el repertori verdià, les conseqüències negatives s’evidencien quan vol retornar a uns inicis on la veu es mostrava més flexible. Bellini és perillós perquè és una prova del cotó de l’estat vocal que no permet trucs i quan els fa, ho esguerra.

No fa gaire, arran del concert que Damrau va compartir amb el seu marit al Liceu, ja varem coincidir molts en dir que Testé és un baríton discret, mai un baix i menys digne de figurar, si no fos per ser qui és, en un repartiment de primer nivell. Només cal escoltar l’ària del segon acte “Cinta di rose e col bel crin disciolto” per certificar que ni és baix, ni el Real és el seu teatre. Però si a algú li queda algun dubte de la poca substància vocal del senyor Testé només ha d’escoltar el famós duo que tanca el segon acte, per adonar-se’n també que Pidó no ho pot dirigir pitjor.

Annalisa Stroppa és una mezzo que mereix rols més complerts que l’Enrichetta di Francia, un rol que Bellini i Carlo Pepoli haguessin pogut desenvolupar molt més u hagués donat més joc escènic i sobretot vocal. La seva intervenció del primer acte en el duet i passatge concertant ens deixa amb ganes de gaudir-la més.

Tant el baix-baríton hongarés Miklós Sebestyén (Sir Riccardo), com el tenor Antonio Lozano (Sir Bruno), compleixen amb discreció discreta.

El pitjor d’aquests I Puritani és per a mi la nefasta direcció d’Evelino Pidó, que sembla encaparrat en vulgaritzar l’obra amb una direcció plana, brusca, desposseïda d’encant, misteri i elegància, que ni tan sols acompanya amb distinció a les veus. No és que I Puritani sigui una obra de director musical, tot i que escoltar les versions de Riccardo Muti és tota una experiència de com la mel·líflua  orquestració belliniana pot prendre una volada que en mans d’un director poc inspirat, com és el cas de Pidó, pot ser una llossa. A Pidó se li desenquadra en més d’una ocasió tot l’entramat i és incapaç d’embolcallar a les veus amb encert. Una de les pitjors prestacions de l’orquestra del Real que jo recordi. El Coro Intermezzo tampoc és que tingui un dia especialment rellevant.

Pel que fa a la producció de Sagi és fidel a l’estil elegant i decoratiu que caracteritza al director asturià, amb un disseny de vestuari que no guarda cap coherència i que només sembla buscar uns figurins bells, i uns escenografia més aviat plana amb una mena d’obsessió “carsiana” per les cadires i unes làmpades que fan el seu efecte però que a mida que l’acció avança i no ofereix res més, esdevenen un inútil element decoratiu i buit.

Vincenzo Bellini
I PURITANI

Diana Damrau – Lady Elvira Valton
Nicolas Testé – Sir Giorgio
Javier Camarena – Lord Arturo Talbo
Annalisa Stroppa – Enrichetta di Francia
Miklós Sebestyén – Lord Gualtiero Valton
Ludovic Tézier – Sir Riccardo Forth
Antonio Lozano – Sir Bruno Roberton

Coro Intermezzo
Orquestra Sinfónica de Madrid
Direcció musical: Evelino Pidò

Direcció escènica: Emilio Sagi
Escenografia: Daniel Bianco
Disseny de vestuari: Peppispoo
Disseny de llums: Eduardo Bravo

Teatro Real, Madrid 14 de juliol de 2016

I Puritani necessita veus i el Teatro Real, a banda de les exigències de la soprano, les ofereix en dos repartiments notables. Jo penso que m’hagués agradat molt el tàndem Gimadieva amb Camarena, però aquí ens hem de conformar, i fa de bon conformar, Damrau amb el gran tenor mexicà.

32 comments

  1. OLYMPIA

    Em va passar del tot desapercebuda la ineficàcia de Pidó que, fins i tot, vaig trobar que treia molt partit de la sovint fràgil orquestra belliniana. Damrau va estar molt bé però Camarena, com molt bé dius, pot arribar a ser un Arturo de referència. La veu és molt completa, diàfana i melòdica. Va cantar segur de sí mateix i el teatre se li va retre. Inevitable pensar en Flórez però, per aquesta òpera, no el vaig trobar a faltar gens. Celebro tot el que dius de bo de Camarena perquè feia temps que un tenor no em colpia tant dient-me A te, o cara…he he

    M'agrada

    • De nada María Lurdes. Camarena ha sido el gran triunfador mientras que Damrau creo que no ha aportado nada realmente interesante, lo digo desde mi admiración por la soprano alemana,pero este ya no puede ser ni su repertorio, ni mucho menos su rol, al menos si lo quiere cantar como una ligera, que es lo que ha impuesto erróneamente la tradición.

      M'agrada

  2. colbran

    Escuché la retransmisión radiofónica casi al completo y ésta también, sin ver la imagen. Acabé mareado de tanto sobreagudo inexistente por parte de Damrau e incluso de Ludovivc Tèzier. La dirección musical de Evelino Pidó me retrotraía a algunas direcciones de Eugenio M. Marco, en la “prehistoria” liceísta; lo peor de toda la representación. Estoy totalmente de acuerdo con los asistentes que le protestaron, se lo merecía por aburrido, “desganado” y carente absolutamente de matices, lo cual, en una orquestación tan pedestre como la de Bellini, convierte en un suplicio escuchar esta ópera tan desigual que junto a melodías maravillosas hay pasajes muy banales.

    Es lo mejor que le he escuchado a Camarena hasta el presente y fue mejorando a medida que avanzaba la función, aunque a su voz le falta algo más de cuerpo para ser un Arturo de referencia, pero como ese tipo de voz hoy brilla por su ausencia, es probable que en la actualidad no tenga rival en este rol.

    Diana Damrau que es una soprano por la que siento verdadero respeto debe olvidar este rol porque no corresponde a su vocalidad (Giulia Grisi que estrenó esta ópera era una soprano dramática de agilidad, próxima a la vocalidad de mezzo-soprano, es decir que trinos sí y pianísimos también, sobreagudos no) y lo adorna con notas añadidas -no todas bien emitidas- y con una oscilación vocal en la zona central que yo nunca le había escuchado hasta ahora. Mejor dedique sus esfuerzos a roles más adecuados a su importante y hermosa voz.

    El resto bastante inferior a los dos protagonistas y el marchoso “Suoni la tromba” -que tanto me gusta- fue lo peor de toda la representación con el insoportable sobreagudo final de Tèzier. Viva el circo!

    Gran triunfo merecido de Javier Camarena, por su valentía y su buena línea de canto. Diana Danrau fue, en mi opinión, más vitoreada de cuanto se merecía. Y el Real hubiera tenido que prescindir del sonrojante quehacer de Evelino Pidó en esta ocasión.

    M'agrada

    • Tocava triomf i el Real com també passa a la majoria de teatres acaba fent un triomf prèviament anunciat.
      Pidó se’n va endur l’esbroncada, per a mi justa. També mereixien una seriosa advertència Tézier i Testé, però ja ningú adverteix a una figura i menys a una mediocritat lligada a una figura.
      Qui dirá la veritat? Perquè les lloances amb les que la crítica ha valorat aquesta representació no es corresponen al que la retransmissió ens va oferir.

      M'agrada

  3. alex

    Yo escuché la función por radio, a trozos ( solo final del primer acto y todo el tercero ).
    No me extenderé en comentarios vocales, estoy muy de acuerdo con lo dicho por Joaquim y Colbran
    En estos momentos de vacas flacas a nivel vocal, creo que Camarena representa hoy junto a Flórez, lo mejor de lo mejor en el campo tenoril de lírico ligeros y sobre todo por gusto, matices y buena línea, Camarena es el prototipo de tenor belliniano ( lógicamente, excluido el Pollione que es para otra cuerda tenoril ).
    Camarena a diferencia de Albelo, se dedica a cantar, mantener el legato, matizar y no es un” pinyolaire” como Albelo
    Ya Camarena me sorprendió muy gratamente la primera vez que lo escuché ( su Elvino en Paris, junto a la Amina de la entonces en buena forma vocal como lo fue Nathalie D, excelente )
    Esperemos y recemos para que Camarena no nos cancele ni el Duca ni el Tonio, la primavera que viene en el Liceu

    M'agrada

    • El Tonio no será ningún handicap, pero para mi el Duca si que será una verdadera prueba de las posibilidades reales de la evolución de su carrera. Yo creo que es pronto para el Duca pero nos asegurará al menos la elegancia que el rol precisa

      M'agrada

      • alex

        Muy de acuerdo contigo, ya que el Duca es un rol mucho más complicado básicamente por toda la escena del…parmi.. + cabaletta y sobre todo, por la orquestación verdiana donde la voz debe demostrar volumen suficiente para no ser tapado; nada que ver con las suaves orquestaciones bellinianas y o rossinianas

        M'agrada

  4. Nuria

    Quina sorpresa ¡
    M’ha fet molte il·lusio trovarme aquest matí el teu article parlant de la funció de Madrid.
    El día 17 vaig veure la representacio i vaig disfrutar molt sobretot em la veu de Camarena que encare no avía scoltat en directe.
    Un fet curíos es que la coreografía viste desde dalt de tot, es mes maca que desde platea em va semblar molt estetica.
    Moltes gracies per donar tante al·legria a traves del teu blog.

    M'agrada

  5. dandini

    Moltes gràcies per mí va ser una gran funció .
    Hi van haver de forma constant petits desajustos que son atribuibles a la manca d’essaijos i a Evelino Pido que passa per ser un especialista en bel canto.Tanmateix com el nivell de les catacumbes liceistes no !
    Javier Camarena matisa molt be el rol ,la seva veu és càlida ,bonica i l’agut és espeterrant i amb una brillantor jo diria que excitant.El seu bel canto té un punt de passió destacable que li manca a Flórez que el supera en la inmaculada linea de cant i medeix millor les frases.En conjunt Camarena crec que és el millor Arturo actual i encara el pot autosuperar.
    Diana Damrau canta tal com la tradició ens ha ensenyat.La seva coloratura és espectacular fet que ja va demostrar al Liceu en el “Ah non giunge” que va provocar el deliri del públic.Els trinats no li fan cap por, fa casi tots els aguts que esperem i sap transmetre una energia ilimitada en un tercer acte .Sincerament crec que tal com ho fa i tal com li reclamen els teatres pot seguir cantant aquest repertori de forma excepcional.
    No em puc estar de deixar-vos la per mí millor versió de la maravellosa polonesa .Es tracta d’una gravació en viu del debut en el rol de Joan Sutherland a Edimburgh 1960 .
    La coloratura és perfecte,el so sempre vellutat i mai de gallina ,els trinats d’ autèntica catedràtica ,els aguts insuperables .Amb un allau d’habilitats tant impressionants es pot permetre el luxe d’apareixer com la noia radiant de felicitat i no com una diva caduca lluitant amb una coloratura que demostra la seva impotència.

    M'agrada

    • Per a mi el belcanto no pot anar mai associat a la tensió vocal. Quan hi ha tensió en els intèrprets que canten el belcanto crec que és millor que ho deixin, perquè o bé és el repertori o bé és el rol el que no els convé. Jo no crec que Damrau està evolucionant i Elvira no la canta amb naturalitat. La veu es crispa massa sovint, és clar que potser no estava en plena forma, però ja fa temps que el seu belcanto és forçat.

      M'agrada

  6. DEMO

    Jo hi vaig ser-hi els dies 13 i 14. Al director EvelinoPido tant sols s’el va esbroncar el dia 14 (el dia 13 s’el va aplaudir.Crec que hi había un grupet,entre el publc, que sempre que dirigeix el mestre Pidó l’esbronquen. Tant si s’ho mereix com no.
    El repartiment del dia 14 -Damrau,Camarena i Tezier superior al del dia 13 Gimadieva,Albelo.
    El programa de mà “gratis”.

    M'agrada

  7. Leonor

    Por Camarena, nada más me valió escuchar los “Paritani”: Damrau me decepcionó (aunque se comentó y avisó que estaba enferma y, de hecho canceló la última función, siendo sustituida por Gimadieva), Tezier en su línea, Testé, ya está todo dicho y Pidó pasaba por allí. Lástima, con lo hermosa que es.
    Cada uno se consuela como puede: recuerdo unos “de campanillas” en Málaga con K. Cassello que estuvo fantástica y años después llegó el grupo Moreno, Sempere, Álvarez y Noé Colin. Por ahí creo que permanece el duo de bajp y barítono.

    M'agrada

  8. Ordet

    Doncs jo hi vaig anar dimecres i vaig tenir la sort d’escoltar el teu tandem somiat Joaquim, amb Camarena i Gimadieva, ja que la Damrau va cancelar. A mi els puritans és una òpera que no m’agrada ja que no puc amb el seu argument impossible. La música de Bellini té molts moments de genialitat, però al costat d’altres escenes sense cap susbtància.
    Malgrat tot, vaig gaudir moltíssim, especialment amb Camarena, de qui tinc moltes ganes de tornar a escoltar al Liceu. També Gimadieva em va encantar, però en un primer moment em vaig desil.lusionar una mica per no poder escoltar a la Damrau.
    Va ser la meva primera vegada al Real… Per cert, allà et regalen el programa i la revista trimestral…
    Salutacions!

    M'agrada

    • L’argument no és una cosa que en el belcanto tingui gaire importància, n’hi ha ben poques que aguantin un anàlisi seriós, però si les veus fan art aleshores me n’oblido dels convencionalismes teatrals.
      Camarena/Gimadieva realment un somni. Ets afortunat

      M'agrada

  9. Supongo que la retransmisión fue la de la función del dia 14, que fue a la que tuve la suerte de asistir y encontrarme con este extraordinario Camarena, que además de todo lo que dices, o como consecuencia de ello, cantó transmitiendo una enorme emoción, la misma que, a pesar de su entrega y de su calidad, le faltó a Damrau. Pidò, además de deslavazado y aburrido, tuvo un ratito en el primer acto, creo que con Tezier en su primera y para mí peor intervención (y sin embargo aplaudida), absolutamente catastrófico. Pero Camarena hizo que esa función fuera inolvidable. Las comparaciones son odiosas, pero me parece que tiene más potencia por abajo, que la transiciónes a las notas más altas son naturales, y, sobre todo, esa tarde hizo creible todo lo que cantaba en todas sus intervenciones.

    En la misma plaza había instalada una pantalla, y al acabar, tuvieron el detalle de salir y dirigirse a la gente, Damrau contenta como una chiquilla, Tezier un poco chuleta y Camarena muy simpático y amable. Les pidieron que cantaran, cosa a la que, naturalmente, hicieron oidos sordos.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: