IN FERNEM LAND

VERBIER 2016: FALSTAFF (Terfel-Salsi-Ayan-Grimaldi-Fang-Naef;Desderi-López Cobos)


Tornem als Alps per assistir a una representació semi-escenificada de la darrera òpera de Giuseppe Verdi, el genial Falstaff que malgrat ser una òpera que necessita si o si una producció escènica, ha trobat una solució prou satisfactòria per apreciar la grandària teatral de Bryn Terfel, ben secundat per la resta de la companyia, que sota la direcció escènica de Claudio Desderi i la musical de López Cobos ens ofereixen una vetllada amb llums i ombres, però que gràcies a la personalitat abassegadora del baix-baríton gal·lès que tot ho galvanitza al seu entorn, la representació esdevé un èxit sense discussió.

El director Jesús López Cobos s’excedeix amb les intensitats, a vegades amb uns atacs orquestrals com cops de mall propis d’una forja wagneriana i jo crec que Falstaff, amb els seus cops de geni inclosos, és una filigrana però que en mans del director espanyol es germanitza. D’acord que aconsegueix un so contundent, homogeni i  dens, de qualitat, però també ho és, almenys en la transmissió televisiva, que en els moments més lírics, nocturns i íntims,  a l’orquestra li manca subtilesa, màgia i misteri. És una direcció enèrgica, en cap cas crepuscular, com ho pot ser la famosa direcció de Giulini o virtuosística com la de Karajan, a López Cobos se li escapen detalls orquestrals, li manca subtilesa i sembla que hagi volgut garantir la quadratura d’una òpera que a les seves mans sembla un immens scherzo concertant.

Bryn Terfel té una gran personalitat escènica i vocal que aprofita per fer-se l’amo i el senyor de l’escenari. Diu amb intenció i fraseja amb intensitat, a vegades vulgaritzant en excés el só de les vocals més obertes i tot i el desgast vocal que s’evidencia en els extrems de la seva àmplia tessitura, amb moltes taules escèniques i amb bons trucs vocals, s’escapoleix amb destresa dels moments més compromesos. Els aguts són curts i forçats mentre que la zona més greu és poc audible, però Terfel s’associa amb les seves mancances per lluir les seves moltes virtuts i és fa difícil no caure rendit al seu Falstaff, tan treballat, tan ple de detalls, tan intens i tan seductor.

Brillar quan al costat hi ha algú com Terfel interpretant un rol on ell és el centre d’atenció de la partitura i l’escenari, és pràcticament impossible, doncs bé, la soprano xinesa Ying Fang establerta al MET i on ja ens va deixar bocabadats la temporada passada cantant un encisador pastor del Tannhaüser o una Barbarina a Le Nozze en la temporada 14/15. Ara Fang ha esdevingut, Terfel a banda, la gran triomfadora d’aquest Falstaff, cantant una Nannetta que enamora per la dolçor, per la facilitat amb la que canta i per la bellesa que transmet amb les sonoritats flotants o l’emotivitat del fraseig. És un estel radiant que ens donarà moltes satisfaccions perquè la veu té consistència-

També brilla el Fenton del tenor brasiler Atalla Ayan, tot i que el seu cant i la seva emissió no són tan lliures i fàcils com els de Fang. Ayan comunica molta emotivitat i això en un tenor és garantia d’èxit, però haurà d’anar en compte que aquesta emotivitat no el faci perdre l’estil com hem vist altres vegades en tenors que semblava que s’ho havien de menjar tot i han hagut d’abandonar abans d’hora.

Un graó per sota pe`ro encara en un nivell de qualitat i bona adequació tenim a Luca Salsi, un baríton amb veu de baríton, que tendeix, com molts barítons italians. a imitar a Nucci, com si Nucci fos un model vocal a seguir. Tot i així Salsi treu relleu al preciós rol més per la categoria vocal que no pas per la importància de la línia de cant, que no em sembla especialment brillant.

Brillar com a Meg Page és quelcom pràcticament impossible perquè Verdi no la va obsequiar amb cap moment o cap frase especialment notable. Roxana Constantinescu compleix amb suficiència en els moments concertants.

Quickly és un rol que s’ha de fer notar quan entra en escena, i no ho ha de ser per distinció, sofisticació o elegància, Quickly ha de tenir una presència vocal contundent, que imposi al mateix Falstaff, alhora que ha de seduir, enredar i enganyar amb gràcia. La personalitat de la cantant és tan essencial com la veu acontraltada que ha de cridar l’atenció amb els seus paradigmàtics “Reverenza”. La mezzosoprano suïssa Yvonne Naef canta bé, però ni imposa, ni contralteja, ni impressiona. No és la veu idònia, no hi ha res més a dir.

Com tampoc ho és Erika Grimaldi, una soprano que l’any 2014 cantava Jenny, que és el rol que li escau, no pas Mathilde en el  Guillaume Tell de Rossini dirigida per Noseda, i ara, només dos anys més tard  canta Alice quan en tot cas és una Nanetta. Grimaldi no brilla, ni destaca a partir de la zona central. La seva veu simplement desapareix incapaç de fer front a una tessitura de soprano verdiana que no té. Ja no cal parlar de l’absoluta incapacitat per fer-se notar en la zona greu, on ha d’oferir alguna que altra frase memorable que ella per impotència no pot fer lluir. Qui l’ha enredat?

David Shipley (Pistola), Carlo Bosi (Bardolfo) i Luca Casalin (Dr. Caius), sobretot els dos primers, donen excel·lents rèpliques a Terfel i completen un cast masculí molt superior al femení.  

Claudio Desderi dirigeix la mínima part escènica d’aquesta representació en forma de concert però amb moviment escènic i un cert treball amb els actors, tot i que sembla que el baríton italià hagi deixat que el gran Terfel s’encarregui de lligar-ho tot amb la seva innegable personalitat.

Giudeppe Verdi
FALSTAFF
òpera en 3 actes, llibret d’Arrigo Boito

Bryn Terfel (Falstaff)
Erika Grimaldi (Alice Ford)
Ying Fang (Nannetta)
Luca Salsi (Ford)
Roxana Constantinescu (Meg Page)
Yvonne Naef (Quickly)
Atalla Ayan (Fenton)
David Shipley (Pistola)
Carlo Bosi (Bardolfo)
Luca Casalin (Dr. Caius)

Oberwalliser Vokalensemble
Hansruedi Kämpfen, director del cor
Verbier Festival Orchestra
Director musicaal: Jesús López Cobos

Director escènic: Claudio Desderi

Salle des Combins, Verbier, 29 de juliol de 2016

Falstaff és una de les meves òperes que més estimo, ho he dit moltes vegades aquí, públicament i també en privat, potser per això algú podrà dir que sóc excessivament magnànim amb aquesta representació, jo malgrat les ombres em quedo amb aquest Falstaff i per això m’ha agradat compartir-ho.

2 comments

  1. jaumeM

    Se me fa difícil imaginar un Falstaff en versió de concert, encara que he sabut que se va fer així a Chicago no fa gaire.
    ¿Serà una nova moda? preconitzada per el Liceu?

    M'agrada

    • No és ben bé de concert, hi ha acció escènica, entrades i sortides i una mena d’ambientació minimalista, però és que Verbier no tenen escenari, aquesta és la gran diferència amb el Liceu i no vull entrar a fer pupa 😉

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: