IN FERNEM LAND

TEATRO REAL 2016/2017: OTELLO (KUNDE,JAHO,PETEAN,DOLGOV,COMA-ALABERT;ALDEN-PALUMBO)


petean-kunde

George Petean i Gregory Kunde

No ha començat bé el Teatro Real, va triar una aposta brillant i arriscada com és l’Otello verdià i ha perdut.

El canvi decebedor de Desdemona, de la prevista Stoyanova a Jaho no és motiu suficient, tot i que si notable, ja que una Desdemona no pot fer mai trontollar tant un Otello. El que si el pot fer trontollar fins el fracàs és el director musical, i de manera sorprenent l’excel·lent director Renato Palumbo ha dirigit una versió absolutament desconcertant, difícil d’entendre o de pair, perquè un Otello no es pot fer mai feixuc i molt menys deixar caure la seva tensió dramàtica i ves per on, ell ho aconsegueix en moments cabdals del segon acte, que és quan es va començar a adreçar el vaixell d’una deriva preocupant durant tot un primer acte que em va semblar desastrós.

The Opera Platform ahir ens va portar a casa una altra vegada una vetllada del Real (El Liceu va perdre el tren) i de manera gratuïta  varem poder assistir a la inauguració, però com va succeir l’any passat al Liceu amb les desgraciades (encara més que la d’ahir a Madrid) representacions, un dels grans títols verdians i una de les òperes més reeixides de tots els temps, gràcies a una comunió magnífica entre el llibret i la partitura, no va tenir la interpretació,. ni tampoc la posada en escena adient, i la prova és la fredor i la manca d’empatia que s’apreciava en la reacció del públic, només lleugerament animanda al final, com dient, quina sort que s’ha acabat.

Palumbo va desgraciar el discurs i la tensió dramàtica amb una direcció que semblava més fruit dels capricis anímics que no pas d’un seriós estudi de les escenes i la progressió dels personatges i les situacions. Canvis sobtats de dinàmiques, de passatges letàrgics i xiuxiueigs inaudibles a esclats incomprensibles. En el mestrívol joc dramàtic del segon acte Palumbo es va perdre en personalismes que potser volien ser genials però van quedar com solucions arbitràries que no van aconseguir en cap moment donar coherència, tensió i sobretot sentit a una òpera que ho té tot a la partitura i que només cal seguir fil per randa el que Verdi i Boito van proposar i en canvi el mestre italià ho esbomba tot llençant per la borda de manera imperdonable.

Sorollosa l’Orquestra del Real i cridaner el Cor Intermezzo, cor que està passant per  moments complicats amb una rebaixa del sou que òbviament acaba repercutint en el rendiment. Les polítiques de subcontractació en un cor de teatre d’òpera són tan perverses com denigrants i desprestigien la institució que ho permet.

Sense un director ferm és complicat fer reeixir un Otello, només amb veus excepcionals, que no és el cas, és podria superar el desgavell orquestral. però Kunde, Jaho i Petean no són precisament Del Monaco, Tebaldi i Protti en mans d’un poc inspirat Alberto Erede, i és clar, per molta voluntat que hi posin, amb instruments o gastats o insuficients, és complicat portar endavant una òpera d’aquestes exigències vocals i dramàtiques.

Cada representació de Kunde evidència més el desgast, i més enllà de l’admirable entrega d’aquest tenor a una edat que molts ja fa anys que tenen cura dels néts, la seva veu mostra senyals evidents del desgast i esforç dels darrers anys, aquests anys de propina artística que ves per on podríem dir que són els anys amb més reconeixement. Durant el primer acte va mostrar oscil·lacions i poca qualitat, no parlo de la seva peculiar emissió, parlo de la difícil homogeneïtat de color, moltes vegades amb la veu situada al clatell i excessivament reservat. A partir del segon acte va semblar que s’estabilitzava, però no va ser fins al tercer i el quart acte que va oferir en les dues grans àries el millor de la nit. té força i temperament, tot i que la veu de gran volum no és la del tenor dramàtic exigible.

A Venècia o en aquell meravellós Otello de Les Arts, utilitzava tant la tècnica com l’experiència dels anys, les taules escèniques que es diu en l’argot teatral, per composar el personatge encara que la veu no fos la més apropiada, però ara, pocs anys després i amb uns quants rols que han forçat encara més una veu de privilegi amb una tècnica d’emissió sui generis (no ens enganyem, no estem davant de Carlo Bergonzi) Kunde ja no canta l’Otello amb aquell exultant desvergonyiment que deixava bocabadat a tothom, ara ja no. El seu Esultate! és extremadament reservat, i en el seu primer duo amb Desdemona, el més líric,, sembla que deixi que ella sigui qui domina l’escena i no deixa de ser un error en un duo on més aviat estem davant d’un dialeg, ja que les veus no s’acaben d’acoblar fins la darrera frase.

Tota l’escena amb Iago del segon acte també va deixar que fos Petean qui controlés la situació, reservant forces segurament. Només lluïa en determinades frases o fins i tot notes, però no vaig trobar continuïtat i és que Palumbo no va ser mai còmplice. El “Dio mi potevi scagliar” i el “Niun mi tema”, si, però em sembla que Otello és bastant més que les dues grans àries. Kunde no hi ha dubte que ha fet història cantant de manera alternativa els dos Otellos, el de Verdi i el de Rossini, però no acceptar o constatar que ara ni l’un ni l’altre sçon el que haurien de ser, és mirar cap a un altre costat.

Ermonela Jaho repeteix la seva insuficient Desdemona que ja la temporada passada vam veure al Liceu. Tot i que el rol és per a una lírica, ella no té suficient registre per fer front amb total garanties per fer-se respectar. Com que no té prou registre ha de farcir la seva actuació amb pianos i pianíssims que pretenen narcotitzar a l’oient, però que en realitat Desdemona reclama altres coses, més temperament i força, però sobretot veu en el tercer i quart acte. La seva interpretació és exagerada en el gest i excessivament manierista en el cant. L’orquestra se la va cruspir en masses moments que era cabdal que ens arribés amb nitidesa. És una soprano sensible, ho sabem, però quan la sensibilitat a vegades és més especulativa per amagar carències, que veritablement sentida, deixa de ser efectiva, emotiva i sincera.

Iago no pot semblar mai Sancho Panza, possiblement Petean no sigui Lawrence Olivier, però caram! aquest personatge és el rei d’aquesta òpera i el centre neuràlgic, per tant mai pot ser un personatge amb vocació de secundari, sense gaire personalitat, només refiant-se d’una veu ben notòria però poca cosa més. Sense personalitat interpretativa, sense subtilesa en el fraseig, sense intel·ligència dramàtica capaç de dotar a les frases d’un intens sentit, és absolutament impossible que saltin les guspires imprescindibles en els moments que Verdi i Boito ho van servir amb safata.

De tota la colla de rols secundaris vull destacar a Gemma Coma-Alabert, massa cantant per un rol tan ingrat que ella per això, aprofita amb seguretat.

Vicenç Esteve, maltractat per la direcció escènica, sempre és una garantia de seguretat, Radó i Galan, discrets, mentre que Dolgov em va semblar insuficient.

L’altra gran desastre, també en gran mesura culpable del fracàs d’aquesta estrena, és la producció escènica de David Alden. Quan els teatres co-produeixen haurien de fer-ho amb teatres similars, perquè entre la ENO i el Real hi ha una diferència de dimensions d’escenari que condicionen els resultats. No vull dir amb això que aquest sigui el gran problema, no, rai si només fos aquest el problema, però que és una producció escanyolida que desllueix molt en el teatre madrileny, si, i tant!, però que no té idees o les que té són confuses, erràtiques o equivocades. L’acció es dispersa en elements innecessaris mentre que el dibuix dels personatges principals es desdibuixat, pretensiós i buit.

Però és que Alden no encerta a trobar en un espai escènic lleig, amb pretensions estètiques emmirallades  en els espais escènics que Richard Peduzzi regalava al gran Chéreau, però sense el talent del malaurat director francès, un discurs coherent, creïble. interessant, arriscat o fins i tot rupturista, no. Els personatges estan deixats de la ma de Déu, intentant alguna que altre genialitat donant protagonisme excessiu a personatges secundaris, potser davant la impotència d’aconseguir que Iago fos el centre de l’acció i sabent que Kunde va  a la seva i Jaho sembla treta d’una pel·lícula de cinema mut.

Per altra banda hi ha uns excesos de coreografia per omplir l’escena, força inadmissibles, superflus i gratuits, No cal dir que el garbuix habitual en el disseny de vestuari no ajuda gens a fer que la proposta funcioni i això que aquesta és  una òpera tan perfecta que aparentment no caldria fer res.

No arriba a l’horror de la producció del Liceu de la temporada passada, però sembla que busqui arribar-hi.

Giuseppe Verdi
OTELLO
Drama líric en quatre actes
Llibret d’Arrigo Boito, basat en l’obra Othello, or The Moor of Venice (1603) de William Shakespeare

Otello: Gregory Kunde
Iago: George Petean
Cassio: Alexey Dolgov
Roderigo: Vicenç Esteve
Ludovico: Fernando Radó
Montano i un herald: Isaac Galán
Desdemona: Ermonela Jaho
Emilia: Gemma Coma-Alabert
Ballarina solista: Claudia Agüero
Ballarins: Joaquín Abella, Fredo Belda, Carlos Belén, Jordi Casas, Gabi Nicolás, Juan Manuel Ramírez, Nacho Rodríguez, Alexandro Valeiras, David VentosaNiños bailarines Alberto Gil, Hugo González, Mateo Montero, Clara Navarro, Aroa Ortigosa, Maggie del Real, Emma Soto

Coro Intermezzo
Orquestra Titular del Teatro Real
Pequeños Cantores de la Comunidad de Madrid
Director del cor Andrés Máspero
Directora del cor de nens Ana González

Director musical: Renato Palumbo
Director d’escena: David Alden
Escenógrafia i vestuari: Jon Morrell
Disseny de llums: Adam Silverman
Coreografia: Maxine Braham

Teatro Real, Madrid 24 de desembre de 2016

The Opera Platform ens permet veure la representació si és que no l’heu vist

http://www.theoperaplatform.eu/en/opera/verdi-otello

La realització per la televisió no em va semblar gaire bona, amb tomes poc agraïdes i plans visuals que no afavorien gens una producció ja poc afavorida, però més val això que res i aquí no estem per fer-li un lleig a un canal que de tant en tant deixa en obert que assistim a representacions operístiques, d’entrada amb interès, a banda que moltes  vegades queden uns dies més a disposició per fer la repesca si t’has perdut el directe o re-visionar si es creu convenient. Jo en aquest cas amb una vegada n’he tingut ben bé prou. Mals temps per l’Otello.

20 comments

  1. Certament a mi en Gregory Kunde mai m’agradat. Què li passa a la Jaho? M’ho sembla en a mi o és que no té ni prou tècnica ni prou potència? Aquesta cantant queda bé fent un Mozart. No un Verdi ja desbocat!
    Em va agradar molt el Iago de Petean. Tot i que en la meva opinió té un frasseig i una emissió “molt seva”, em va semblar molt bó. Fins i tot, en algún moment, em va recordar molt al Iago de Sherril Milnes. (Si no l’heu sentit, el recomano. És bestial) El credo em va encantar. Respecte a la direcció, crec que Palumbo volia fer alguna cosa semblant al que va fer Piollet al Liceu amb La Bohème de la temporada passada, és a dir, oferir-nos una versió impressionista.
    No sé, potser al final acabarem sentint unes Noces de Fígaro amb l’orquestra necessària per la Leningrad de Shostakòvitz. O la simfonia dels mil, de Mhaler, tocada amb un quartet de corda.
    Serà pet atemptat contra la música!….

    M'agrada

    • o és una qüestió de tècnica. Jaho en té molta, però el que li passa és que ha de forçar perquè com a tants i tantes altres, canta coses que sobrepassen la seva capacitat vocal i si ha de forçar aleshores la tècnica acaba com acaba.

      M'agrada

  2. colbran

    De lo que ví, pues el aburrimiento me comenzó en el segundo acto, la puesta en escena me pareció horrible una vez más; la dirección escénica de tercera categoría, los cantantes insuficientes y Palumbo imposible.

    Gregory Kunde abusa del insufrible portamento, pero tiene notas y frases aquí y allá que no están mal, lástima que no culmine el personaje. Ermonela Jaho no me interesa para nada; puede que exista un personaje que se acomode a su voz (“Suor Angelica” quizás), pero me aburre soberanamente. Es probable que Petean fuera el mejor de los tres, pero está a años luz de la calidad vocal e interpretativa del Iago del gran Carlos Alvarez. En resumen me fui a ver que decián por la tele.

    M'agrada

  3. gloria aparicio

    Pués me temo Fede que el cambio no sería tan positivo, por la tele hace mucho que no nos notifican nada bueno a no ser que pasen alguna buena película……como por ejemplo podría ser la nuestra inolvidable y estimada “El Gran Caruso”
    no crees ?, un abrazo.

    M'agrada

  4. Yo vi anoche el segundo reparto. Alfred Kim pegando pepinazos pero sin matizar una nota. Muy buena Lianna Haroutounian y muy actor, aunque insuficiente de voz, Ódena. El Cassio lamentable y a Emilia no se la oía. Bien los secundarios. La orquesta me parece que cogió vuelo a partir del tecer acto, los dos primeros fueron de un rutinario escandaloso. Al final la función remontó y el final del 3er acto y el 4º me llegaron a emocionar, con Kim metido en papel y la soprano muy bien. Lástima de dúo de amor del 1er acto, que fue de una monotonía espantosa.
    La producción es feísima, pero sobre todo cutre. ¡Coño, que las paredes se tambaleaban cuando en la pelea del primer acto alguien las tocaba! Y la dirección escénica sosa, antigua y con detalles mil veces vistos, sólo entretenía el juego de luces y sombras.
    Aplausos al final, con ovación para la pareja protagonista.
    Yo salí contento. Nada del otro jueves pero bien, no fue el desastre que me habían anunciado.

    M'agrada

    • Hola Mocho, todo un honor contar con tu opinión al respecto de esta penosa producción, Haroutounian es mucho más interesante cantando Verdi que Jaho. En cuanto a los pepinazos de Kim, si luego alcanza a matizar en el tercer i cuarto acto, salva un poco la monotonia aclaparadora de las voces trompeteantes, porque en los dos primeros tambien hay que matizar y mucho.
      Espero comentar más cosas del Real y así tenerte por aquí más a menudo.

      M'agrada

  5. OLYMPIA

    Ja t’ho vaig dir, Joaquim. Kunde aportava dignitat. No té la veu d’Otelo però s’esmerça i Iago s’entrega molt i no dramatiza malament però Jaho…Malaguanyat paper per una veu que, de vegades, sembla a punt d’escanyar-se, Aqyell “cantiamo” encara em dol.

    M'agrada

    • No, no és ben bé això perquè l’Otello de Kunde a Les Artys va ser un Otello amb tots els ets i uts, molt més enllà de la dignitat, t’ho garanetixo.
      Pensar que Desdemona havia de ser la immensa Stoaynova encara fa més mal.

      M'agrada

  6. Pepa MG

    vale, no es que yo este sorda o dispersa, es que la orquesta no sonaba cómo tenía que sonar, aquel otelo de valencia (visto en video) a pesar de los comentarios que he leido sobre la lentitud de Mehta, tenía mas pasión. Y para mí que Kunde sonaba mejor allí, al igual que en Otello muy mediático en Venecia (al aire libre). No mencionaré la pelicual de Karajan con Vickers. Es curioso que tanto Karajan, como Glenn Gould al final de sus vidas se centraran en grabaciones. Tienen su punto, en una representación en vivo la experiencia musical es diferente no ya cada día, sino desde cada punto del teatro (eso creo que es de Glenn Gould). Aunque nada puede superar la experiencia de la música en directo evidentemente, pero es algo inefable.

    M'agrada

  7. Nuria

    D’acot em tot.
    Vaig ser’hi a la representació del dia 18 y cal dir que esperava l’estrena em candeletes. De tot lo dit per tu, en la meva opinió el pitjor de tot van esser els decorats. Pobres, lletjos, tristos i ho dic perquè donava pena veure aquell cartropedra que fins i tot es movia si el tocaven.
    No entec tants diners gastat en propaganda per l’estrena de aquesta temporada, fins i tot en una exposició de documents vinguts de la Casa Ricordi on es veien fotografies de Verdi i en Boito ja groguenques i partitures manuscrites del mateix Verdi. Tot això exposat al saló del sisè pis, que té uns grans finestral que donen a la Plaça d’Orient. Vaix arribar em tems al teatre per veure l’exposició avant de que comences la representació, i renoi tot aquest tresoret posat al sol que entrava per els vidres.
    Ho vaix dir a una persona de dins del teatre i em va dir que també li feia estrany i creia que eren facsímils. Tot malament, si eren de debò com si eren facsímils ja que no ho posava enlloc. Mai escric aquí però avui no em podia estar.

    M'agrada

    • Hola Núria, quan parlo del Real sempre hi ets i t’ho agraeixo.
      No ha estat una producció encertada i per una inauguració que sembla marcar el nivell que vol tenir la temporada, encara menys.
      De l’exposició no en puc parlar malgrat que vaig veure un reportatge per la TV

      M'agrada

  8. alex

    Alguien que presenció este Otello y uno de los Otellos licesiticos de la temporada pasada me comentó que si uno resultó casi pésimo ( el Liceistico ), este resultó simplemente bastante malo

    M'agrada

  9. Leonor

    Lo vi en las proyecciones en la calle (dentro de un museo); Palumbo ensordeció y no ofreció matices en la obra; lo cantantes hicieron…Lo que pudieron y con diferencias: Kunde se dosificó como pudo, Petean pasaba por ahí (cielos, vaya tipo más inexpresivo) y Jaho no puede con este rol; aparte, no había Cassio (¿no habrá tenores que lo puedan cantar o viene con el “pack”? No lo sé, es una duda) y la pobre Coma-Alabert estaba desperdiciada del todo.
    La puesta, un horror; lo peor, que me aburriera…¡Con “Otello”! ¡Maledizione!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: