George Petean i Gregory Kunde

No ha començat bé el Teatro Real, va triar una aposta brillant i arriscada com és l’Otello verdià i ha perdut.

El canvi decebedor de Desdemona, de la prevista Stoyanova a Jaho no és motiu suficient, tot i que si notable, ja que una Desdemona no pot fer mai trontollar tant un Otello. El que si el pot fer trontollar fins el fracàs és el director musical, i de manera sorprenent l’excel·lent director Renato Palumbo ha dirigit una versió absolutament desconcertant, difícil d’entendre o de pair, perquè un Otello no es pot fer mai feixuc i molt menys deixar caure la seva tensió dramàtica i ves per on, ell ho aconsegueix en moments cabdals del segon acte, que és quan es va començar a adreçar el vaixell d’una deriva preocupant durant tot un primer acte que em va semblar desastrós.

The Opera Platform ahir ens va portar a casa una altra vegada una vetllada del Real (El Liceu va perdre el tren) i de manera gratuïta  varem poder assistir a la inauguració, però com va succeir l’any passat al Liceu amb les desgraciades (encara més que la d’ahir a Madrid) representacions, un dels grans títols verdians i una de les òperes més reeixides de tots els temps, gràcies a una comunió magnífica entre el llibret i la partitura, no va tenir la interpretació,. ni tampoc la posada en escena adient, i la prova és la fredor i la manca d’empatia que s’apreciava en la reacció del públic, només lleugerament animanda al final, com dient, quina sort que s’ha acabat.

Palumbo va desgraciar el discurs i la tensió dramàtica amb una direcció que semblava més fruit dels capricis anímics que no pas d’un seriós estudi de les escenes i la progressió dels personatges i les situacions. Canvis sobtats de dinàmiques, de passatges letàrgics i xiuxiueigs inaudibles a esclats incomprensibles. En el mestrívol joc dramàtic del segon acte Palumbo es va perdre en personalismes que potser volien ser genials però van quedar com solucions arbitràries que no van aconseguir en cap moment donar coherència, tensió i sobretot sentit a una òpera que ho té tot a la partitura i que només cal seguir fil per randa el que Verdi i Boito van proposar i en canvi el mestre italià ho esbomba tot llençant per la borda de manera imperdonable.

Sorollosa l’Orquestra del Real i cridaner el Cor Intermezzo, cor que està passant per  moments complicats amb una rebaixa del sou que òbviament acaba repercutint en el rendiment. Les polítiques de subcontractació en un cor de teatre d’òpera són tan perverses com denigrants i desprestigien la institució que ho permet.

Sense un director ferm és complicat fer reeixir un Otello, només amb veus excepcionals, que no és el cas, és podria superar el desgavell orquestral. però Kunde, Jaho i Petean no són precisament Del Monaco, Tebaldi i Protti en mans d’un poc inspirat Alberto Erede, i és clar, per molta voluntat que hi posin, amb instruments o gastats o insuficients, és complicat portar endavant una òpera d’aquestes exigències vocals i dramàtiques.

Cada representació de Kunde evidència més el desgast, i més enllà de l’admirable entrega d’aquest tenor a una edat que molts ja fa anys que tenen cura dels néts, la seva veu mostra senyals evidents del desgast i esforç dels darrers anys, aquests anys de propina artística que ves per on podríem dir que són els anys amb més reconeixement. Durant el primer acte va mostrar oscil·lacions i poca qualitat, no parlo de la seva peculiar emissió, parlo de la difícil homogeneïtat de color, moltes vegades amb la veu situada al clatell i excessivament reservat. A partir del segon acte va semblar que s’estabilitzava, però no va ser fins al tercer i el quart acte que va oferir en les dues grans àries el millor de la nit. té força i temperament, tot i que la veu de gran volum no és la del tenor dramàtic exigible.

A Venècia o en aquell meravellós Otello de Les Arts, utilitzava tant la tècnica com l’experiència dels anys, les taules escèniques que es diu en l’argot teatral, per composar el personatge encara que la veu no fos la més apropiada, però ara, pocs anys després i amb uns quants rols que han forçat encara més una veu de privilegi amb una tècnica d’emissió sui generis (no ens enganyem, no estem davant de Carlo Bergonzi) Kunde ja no canta l’Otello amb aquell exultant desvergonyiment que deixava bocabadat a tothom, ara ja no. El seu Esultate! és extremadament reservat, i en el seu primer duo amb Desdemona, el més líric,, sembla que deixi que ella sigui qui domina l’escena i no deixa de ser un error en un duo on més aviat estem davant d’un dialeg, ja que les veus no s’acaben d’acoblar fins la darrera frase.

Tota l’escena amb Iago del segon acte també va deixar que fos Petean qui controlés la situació, reservant forces segurament. Només lluïa en determinades frases o fins i tot notes, però no vaig trobar continuïtat i és que Palumbo no va ser mai còmplice. El “Dio mi potevi scagliar” i el “Niun mi tema”, si, però em sembla que Otello és bastant més que les dues grans àries. Kunde no hi ha dubte que ha fet història cantant de manera alternativa els dos Otellos, el de Verdi i el de Rossini, però no acceptar o constatar que ara ni l’un ni l’altre sçon el que haurien de ser, és mirar cap a un altre costat.

Ermonela Jaho repeteix la seva insuficient Desdemona que ja la temporada passada vam veure al Liceu. Tot i que el rol és per a una lírica, ella no té suficient registre per fer front amb total garanties per fer-se respectar. Com que no té prou registre ha de farcir la seva actuació amb pianos i pianíssims que pretenen narcotitzar a l’oient, però que en realitat Desdemona reclama altres coses, més temperament i força, però sobretot veu en el tercer i quart acte. La seva interpretació és exagerada en el gest i excessivament manierista en el cant. L’orquestra se la va cruspir en masses moments que era cabdal que ens arribés amb nitidesa. És una soprano sensible, ho sabem, però quan la sensibilitat a vegades és més especulativa per amagar carències, que veritablement sentida, deixa de ser efectiva, emotiva i sincera.

Iago no pot semblar mai Sancho Panza, possiblement Petean no sigui Lawrence Olivier, però caram! aquest personatge és el rei d’aquesta òpera i el centre neuràlgic, per tant mai pot ser un personatge amb vocació de secundari, sense gaire personalitat, només refiant-se d’una veu ben notòria però poca cosa més. Sense personalitat interpretativa, sense subtilesa en el fraseig, sense intel·ligència dramàtica capaç de dotar a les frases d’un intens sentit, és absolutament impossible que saltin les guspires imprescindibles en els moments que Verdi i Boito ho van servir amb safata.

De tota la colla de rols secundaris vull destacar a Gemma Coma-Alabert, massa cantant per un rol tan ingrat que ella per això, aprofita amb seguretat.

Vicenç Esteve, maltractat per la direcció escènica, sempre és una garantia de seguretat, Radó i Galan, discrets, mentre que Dolgov em va semblar insuficient.

L’altra gran desastre, també en gran mesura culpable del fracàs d’aquesta estrena, és la producció escènica de David Alden. Quan els teatres co-produeixen haurien de fer-ho amb teatres similars, perquè entre la ENO i el Real hi ha una diferència de dimensions d’escenari que condicionen els resultats. No vull dir amb això que aquest sigui el gran problema, no, rai si només fos aquest el problema, però que és una producció escanyolida que desllueix molt en el teatre madrileny, si, i tant!, però que no té idees o les que té són confuses, erràtiques o equivocades. L’acció es dispersa en elements innecessaris mentre que el dibuix dels personatges principals es desdibuixat, pretensiós i buit.

Però és que Alden no encerta a trobar en un espai escènic lleig, amb pretensions estètiques emmirallades  en els espais escènics que Richard Peduzzi regalava al gran Chéreau, però sense el talent del malaurat director francès, un discurs coherent, creïble. interessant, arriscat o fins i tot rupturista, no. Els personatges estan deixats de la ma de Déu, intentant alguna que altre genialitat donant protagonisme excessiu a personatges secundaris, potser davant la impotència d’aconseguir que Iago fos el centre de l’acció i sabent que Kunde va  a la seva i Jaho sembla treta d’una pel·lícula de cinema mut.

Per altra banda hi ha uns excesos de coreografia per omplir l’escena, força inadmissibles, superflus i gratuits, No cal dir que el garbuix habitual en el disseny de vestuari no ajuda gens a fer que la proposta funcioni i això que aquesta és  una òpera tan perfecta que aparentment no caldria fer res.

No arriba a l’horror de la producció del Liceu de la temporada passada, però sembla que busqui arribar-hi.

Giuseppe Verdi
OTELLO
Drama líric en quatre actes
Llibret d’Arrigo Boito, basat en l’obra Othello, or The Moor of Venice (1603) de William Shakespeare

Otello: Gregory Kunde
Iago: George Petean
Cassio: Alexey Dolgov
Roderigo: Vicenç Esteve
Ludovico: Fernando Radó
Montano i un herald: Isaac Galán
Desdemona: Ermonela Jaho
Emilia: Gemma Coma-Alabert
Ballarina solista: Claudia Agüero
Ballarins: Joaquín Abella, Fredo Belda, Carlos Belén, Jordi Casas, Gabi Nicolás, Juan Manuel Ramírez, Nacho Rodríguez, Alexandro Valeiras, David VentosaNiños bailarines Alberto Gil, Hugo González, Mateo Montero, Clara Navarro, Aroa Ortigosa, Maggie del Real, Emma Soto

Coro Intermezzo
Orquestra Titular del Teatro Real
Pequeños Cantores de la Comunidad de Madrid
Director del cor Andrés Máspero
Directora del cor de nens Ana González

Director musical: Renato Palumbo
Director d’escena: David Alden
Escenógrafia i vestuari: Jon Morrell
Disseny de llums: Adam Silverman
Coreografia: Maxine Braham

Teatro Real, Madrid 24 de desembre de 2016

The Opera Platform ens permet veure la representació si és que no l’heu vist

http://www.theoperaplatform.eu/en/opera/verdi-otello

La realització per la televisió no em va semblar gaire bona, amb tomes poc agraïdes i plans visuals que no afavorien gens una producció ja poc afavorida, però més val això que res i aquí no estem per fer-li un lleig a un canal que de tant en tant deixa en obert que assistim a representacions operístiques, d’entrada amb interès, a banda que moltes  vegades queden uns dies més a disposició per fer la repesca si t’has perdut el directe o re-visionar si es creu convenient. Jo en aquest cas amb una vegada n’he tingut ben bé prou. Mals temps per l’Otello.