ROH 2016/2017: LES CONTES D’HOFFMANN (Grigòlo-Hampson-Lindsey-Fomina-Rice-Yoncheva; Schlesinger-Pidó)

Recuperar la mítica producció de Les Contes d’Hoffmann de la ROH, deguda a John Schelinger, amb un vestuari fastuós de la gran Maria Björson i una escenografia bigarrada per a la qual els anys han passat de manera definitiva, bé mereixia un repartiment que tot i no intentar superar a Domingo, Serra, Baltsa, Cotrubas i Ghiulevev, al menys mantingués el llistó alt per preservar-la com un dels referents quan es parla d’aquesta òpera, però la Royal Opera House de Londres no ha estat gens encertada en aquesta nova retransmissió cinematogràfica de la temporada 2016/2017, proposant un cast a totes totes insuficient i vulgar, impropi de la categoria de la immensa majoria de produccions operístiques que presenta en les seves temporades. Continua llegint

ROH 2016/2017: NORMA (YONCHEVA-GANASSI-CALLEJA-SHERRATT;OLLÉ-PAPPANO)

Una de les fites de la temporada 2016/2017, una temporada farcida de fites, era la inauguració de la ROH amb Norma protagonitzada per Anna Netrebko, però la soprano russa va dir que de moment aquest rol no era per a ella o no es veia prou preparada per fer-li front, i va cancel·lar. El temps per trobar una substituta era limitat i el rol no és que precisament estigui en el repertori de la immensa majoria de sopranos, només per això la imprudent gosadia de Sonya Yoncheva cal valorar-la en tota la seva magnitud i transcendència artística, perquè la soprano búlgara arriscava molt i en un temps rècord s’havia de preparar per un rol que li exigeix molt més del que ella pot oferir, tot i que el que ofereix és molt i bo, perquè Yoncheva és una soprano magnífica, que canta meravellosament i que estilísticament no té gaire rivals en el repertori belcantista actual. Continua llegint

IL TROVATORE A LA ROH (Haroutounian-Semenchuk-Meli-Lučić-Muraro;Bösch-Noseda)

Si feu un exercici previ i intenteu oblidar que la música que heu escoltat mil i una vegada associada a una òpera d’argument impossible ambientada en el segle XV entre Biscaia i l’Aragó, ara s’ha reciclat en una historia igualment impossible, menys comprensible encara i això sí, amb pretensions de voler ser una obra dramàticament rellevant, que en cap cas ho és i si no fos per la força musical i vocal de Verdi no existiria.

No comptem amb el millor quartet vocal del món, premissa per altra part tòpica associada a aquesta òpera i que sense el top four també funciona com és en aquest cas, amb una bona soprano spinto,  Lianna Haroutounian posseïdora de bones maneres, millor legato i veu de veritable naturalesa verdiana, una mezzosoprano, Ekaterina Semenchuk, inspirada, dramàtica, a vegades vulgar i temible,  que malgrat haver de fer el respectiu ridícul escènic s’assembla i aproxima bastant a l’ideal patró verdià del que ha de ser una mezzosoprano dramàtica. Continua llegint