IN FERNEM LAND

LICEU 2016/2017: MACBETH (Tézier-Serafin-Kowaljow-Pirgu;Loy-Bisanti)


Possiblement, només possiblement, si en lloc de l’anodí, poc apropiat i gris Giampaolo Bisanti al capdavant de la direcció musical haguéssim tingut un director amb idees, força i grandesa verdiana, sentit teatral i dramàtic, i només una mica de la categoria necessària per inaugurar una temporada d’òpera d’un teatre que vol ser alguna cosa, la cosa hagués anat millor del que va anar, perquè sense anar malament, sense ser quelcom calamitós, va ser un Macbeth on Verdi no va aparèixer en cap moment, ni tan sols en aquells finals dels actes primer i segon on un director pot fer enlairar la temperatura gràcies al regal que Verdi els ofereix amb dos concertants, marca de la casa, per sucar-hi pa, però Bisanti que ja va demostrar a Peralada en el Turandot d’aquest passat estiu que no té cap mena de interès, mai pot ser el director que inauguri la temporada del Liceu.

Llastimosa direcció musical, sense nervi, sense sentit teatral, sense cap mena d’autoritat i personalitat, sense ni tan sols quadrar i equilibrar, dues nocions directorials a l’abast de qualsevol aprenent. Va desaprofitar totes i cadascuna de les grans ocasions que Verdi cedeix pas al director per crear les tensions dramàtiques que a les seves mans decauen estrepitosament en una mena de belcanto tou, fluix i a estones pla, sense ritme, tediós i que influencia molt negativament a uns cantants que ja no són el paradigma vocal verdià que es necessita per a una òpera exigent però lluïda. Calia ajudar al senyor Tézier, ja de mena una mica tou, a extraure la malignitat que aquest rol atresora, per no parlar de la Lady de Serafin, si bé en aquest cas la malaguanyada soprano austríaca, erra com ja ho va fer l’any passat en aquella oblidable Abigaille, en un repertori que no és gens beneficiós per a la seva veu, ara ja lluny d’aquelles Lisa i Marschallin meravelloses de fa uns anys. Ella com moltes altres que es beuen l’enteniment i sense un director musical que les ajudi a centrar-se o un agent artístic que les intenti fer entrar a raó, van  malmetent el seu instrument. Bisanti no deu ser capaç d’ajudar  i més aviat em va semblar que es doblegava a les poques possibilitats que Serafin té en molts moment, especialment en un Brindis penós, no ja per la dificultat en els aguts que ens van martiritzar tota la nit o les maldestres agilitats, sinó imposant un ritme pesant i feixuc que ralentitzava la narració i frenava la tensió.

Bisanti no va saber narrar una òpera que no té respir possible. Al final va ser generosament aplaudit en una de les més grans injustícies comeses els darrers anys al Liceu, un teatre que ha protestat directors molt més talentosos i amb criteri que aquest mestre poc digne, no de inaugurar temporada, sinó de figurar en el seu cartellone.

L’orquestra amb un director així, què voleu! mediocritat sense pífies, mentre que el cor, amb bons moments, va demostrar un excessiu volum en escenes que Bisanti no va saber equilibrar escenari i fossar. Les cordes femenines en les cabdal escenes de les bruixes van denotar una certa manca de coordinació, mentre que el cor d’homes va mostrar la solidesa habitual. En el “Patria Oppressa” van lluir en el conjunt amb moments bons de matís i expressivitat. Fa un any que Conxita García va ser nomenada directora del cor en un moment complicat i sense recursos per dotar a la formació dels evidents reforços que necessita. Fa miracles però no poden esperar gaire més sense donar-li el que necessita, perquè estan esperant massa. Al final van rebre, cor i directora, la merescuda aprovació del públic.

Ludovic Tézier és un excel·lent veu de baríton pur, color bronzí i elegant fraseig, que ha brillat en el repertori belcantista i ara, endinsat en el repertori verdià evidència més unes mancances expressives innates que potser amb un Riccardo Muti al fossar quedarien minimitzades, però el mestre Bisanti jo crec que es magnifiquen. No va sobrepassar la barrera de la distant correcció fins al quart acte, on si es va implicar, massa tard, i va regalar-nos després de la gran ària, en un poti poti poc explicat,  l’escena de la mort de la versió original de 1847, una intensitat que es va trobar molt a faltar en la resta de l’obra, especialment en el gran duo amb la Lady al primer acte, on l’escena del brindis al segon i les bruixes a l’acte tercer. Llàstima que un bon cantant brilli tan poc.

El cas de Martina Serafin és tot un altre. Ella és una cantant de temparament i implicació, però el rol la sobrepassa. No sé pas qui l’ha enredat fent-li creure que és una dramàtica d’agilitat, perquè no és ni una cosa ni una altra. Ella és una soprano lírica ampla, una spinto si som generosos i no ens fixem en allò que abans eren les sopranos spinto, s’obstina a fer Turandot, Abigaille o Lady Macbeth de manera irregular (sent magnànim) podent centrar-se en Sieglinde, Elisabeth, Kaiserin, Marschallin, Elsa, Tosca, Maddalena, Lisa o Elisabeth, que li són molt més apropiades i benignes per la veu. Els excesos i les imprudències han passat factura i tots, exclusivament tots els exhibits ahir van ser mal emesos, oberts i en molts casos cridats. D’acord que Verdi deia el que deia, però no crec que es referís a això, perquè per altra part Serafin cau en l’error de dulcificar en excés el cant, i això si que no ho volia Verdi, però com que el mestre Bisanti a més a més incideix amb la seva direcció mel·líflua a magnificar-ho, el resultat és una estranya Lady, excessivament àcida en els aguts i dolça en la resta del registre audible, perquè els greus de dramàtica, tan necessaris en molts moments del relat vocal, senzillament no hi són perquè no els té. Vesteix, i mai millor dit, de manera espectacular la seva bellesa i l’impacte escènic, però també en aquest sentit, i això no és culpa seva, ni s’arrossega per terra com volia Verdi, ni molt menys resulta demoníaca. Equivocada i fàcilment oblidable.

Vitalij Kowaljow és un Banco modest. Canta de manera correcta, fins i tot bonica, però la veu no és imponent com els baixos de Verdi demanen. La temporada passada ja va ser un Zaccaria i un Fiesco sense la personalitat i la força desitjables i aquest any no sembla que hagi millorat gaire. Trist

Saimur Pirgu és millor del que va demostrar ahir. No va tenir la nit i ja en la seva entrada que origina el gran Finale primo va mostrar una veu opaca i enganxada al clatell que no corria i mostrava el seu color més grisós i opac. En la “Paterma mano” va confirmar les sospites i no va estar gens lluït. Discretíssim en un rol que no té l’exigència dels altres rols que ha cantat a Barcelona de manera més brillant i lliure. Ahir li passava alguna cosa, segur.

Anna Puche va ser una correcta Dama de la Lady, mentre que la presència vocal d’Albert Casals es va fer notar com a Malcom, malgrat que alguna nota no fos del tot afinat. David Sánchez i Marc Canturri van completar amb solidesa els rols de metge, i el segon com a  servent, sicari i herald, tot i que a l’hora de la veritat, en la sessió psicoanalítica de Christof Loy és difícil identificar rols amb els vestuaris canviats de sexe, en una giragonsa intel·lectual d’aquelles que tant agraden als directors d’escena actuals, segurament per exorcizar els dimonis recurrents de les seves infanteses traumàtiques.

Loy ho emmarca tot en un escenari imponent, que recorda el gran hall de Manderley, amb l’escalinata inclosa per la que la segona senyora de Winter (Joan Fontaine) baixa amb la mateixa vestit que Rebeca va utilitzar en el darrer ball de disfresses de la mansió, exasperant al traumatitzat “Maxim” de Winter (Laurence Olivier) en la genial pel·lícula d’Alfred Hitchcock. Doncs bé l’escenògraf Jonas Dahlberg va idear un gran saló de mansió anglesa de recurrents visions cinematogràfiques, per recrear el castell de Cawdor, però aquest gran saló amb una imponent escalinata al fons i una llar de foc/portalada a l’esquerra de l’escenari, de dimensions enormes, que serveix per ambientar absolutament tots els espais escènics de l’obra, perquè tots aquests espais no són reals, deuen ser mentals (això ja és una suposició meva, fàcil però suposició) i per tant les bruixes són una barreja del personal del servei d’aquest Manderley re-decorat i camperols de la zona, amb un vestuari atemporal que tant pot ser d’ara mateix com de far 60 o 70 anys i que contrasta amb el dels senyors de la casa que sense ser definits del tot ens retrauen a èpoques més antigues. Tot en un blanc i negre que incideix en aquesta idea cinematogràfica i que deixa espai per a les mil i una fantasies mentals del senyor Loy, que no ens estalvia res, fins i tot imposa per sobre del criteri del director musical, que és qui hauria de manar en aquestes coses,  el final de 1847 amb la mort en escena de Macbeth i estalviar-nos la xaranga d’aquella mena de himne que tan poc li escau a la tragèdia que acabem de presenciar.

Per la recaragolada fantasia que Loy psicoanalitzada hi ha una mica de tot, molt ben embolcallat i amb un disseny de llums molt suggeridor del cinema clàssic dels anys 40/50. El moviment escènic no acompanya tant i els personatges que deambulen per l’escenari no acaben o no m’acaben de quadrar en la coherència visual dels protagonistes, però és clar, en el món del psicoanàlisi i cap tot i tot s’explica i per tant hom pot arribar a entendre que desvesteixin a un senyor molt ben plantat a l’inici del tercer acte i es passegi per l’escenari ben nuet ensenyant un espectacular cul  que no aporta res a la narració però de ben segur va fer estirar el coll a mig teatre i treure’l del ensopiment tediós a que el senyor Bisanti amb la complicitat dels cantants, ens va sotmetre.

Loy sempre té idees i no sempre són de bomber, però l’excés de fauna a sobre l’escenari pertorba l’acció o distreu, quelcom que no hauria de ser cap problema si et mantens fidels a tal o qual personatge, però intentar copsar tot el sub-món mental representat en un catàleg de friquis vestits i caracteritzats amb el sexe canviat acaba esdevenint una tasca feixuga, però també estimulant en el cas que com ahir, les veus no tinguin gaire interès, perquè estic segur que amb un quartet solista de primeríssima magnitud, la meitat de la fauna ni l’hagués vist.

Fredor generalitzada del públic, només trencada tímidament als finals d’acte per pocs bravos i poc naturals. Al final i com ja comença a ser costum a la casa, una reacció que res té a veure amb el que s’ha respirat durant tota la nit. Una reacció bastant més generosa tot i la fredor evident per aquells que sabem com respon encara, el Liceu en les grans nits de veritat i la d’ahir no ho va ser.

Bastant públic però ple del tot no. A mida que anaven passant els entreactes (dos i innecessaris, amb un era suficient ja que mai deixem Manderley) es veien més buits.

De la crònica social i el postureig, com es diu ara, no us en puc parlar. Vaig veure per sobre la catifa vermella de l’entrada principal (a Sant Pau no tenim de catifa)  algun que altre polític que ben segur que no va pagar ni un cèntim d’euro i després va piular En el inicio de la temporada de . Apoyando la cultura! En fi el que us deia, postureig

  • Les fotografies de l’encapçalament són gentilesa del departament de premsa del GT del Liceu i provenen de © GTG / Monika Rittershaus.

80 comments

  1. OLYMPIA

    Esperant la teva crònica se m’ha fet de matinada. Sento que l’espectacle hagi estar tan decebedor. Tant Tézier com Serafin semblaven una garantia d’èxit.
    Ho sento. En veure un altra versió per Opera Platform.

    Liked by 1 person

  2. Doncs una veritable llàstima començar així la temporada, especialment tenint en compte que potser s’hauria pogut evitar aquest “espectacle” que ens expliques. M’hauré de consolar pensant que volia ser-hi i no vaig poder, almenys m’ho vaig estalviar, en tots els sentits. En qualsevol cas, moltes gràcies per la teva crònica.

    M'agrada

  3. Felipe

    Buenos días. Sin embargo para mi esta representación ha tenido un aliciente especial, muy especial diría yo, y es que por fin después de tanto tiempo nos hemos podido saludar y conocernos personalmente. Joaquim, realmente ha sido un verdadero placer. LLegará el día que nos saludemos en alguna de las grandes noches que este Teatro nos tiene reservadas en los próximos años, estoy seguro. Un abrazo.

    Liked by 2 people

  4. jordifosal

    Jo aniré a la Serjan i Salsi, però això suposa aguantar al Guerreri que per molt senyor Serafin que sigui ella no té el status de gran estrella com per exigir al teatre que canti el seu marit i menys un rol rellevant. Com a molt hauria de cantar el metge.
    Espero que mai contractin a Serafin per fer Don Carlo perquè l’haurem d’aguantar com a Felip II

    M'agrada

  5. Jordi Medallo Muñiz

    Veig que segueixen oferint Verdis descafeinats, per no dir altres coses malsonants. En fi, a mi em toca el dijous 13. Lo del senyor nu oferit el seus glutis expledorosos, no se si s’explica psicoanalíticament, però, no se que carai fa voltant per l’escenari.

    M'agrada

  6. alex

    Me imaginaba desatinos con Serafin y con Tezier. A Bisanti no lo conozco aún
    Iremos el 14 al segundo cast donde creo, tanto Salsi y sobre todo Serjan, estarán màs adecuados a sus rols
    Solo con recordar los Macbeths que dirigieron aqui Muti ( espectacular con la orquesta y coros de alla Scala ) e incluso despues en 2004 Bruno Campanella, tiemblo con lo que has contado de Bisanti

    M'agrada

  7. Parsifalx

    como dice Alex….todavia palpitan en la memoria el estupendisimo Macbhet que nos regalo Mutti, y la magnifica interpretacion de Carlos Alvarez……No esperaba nada de la Serafin…..estaba anunciado su fracaso en el rol…Una lastima Tezier….que tuvo momentos brillantes con otros mas insulsos, culpa como bien dices de una direccion inadecuada…..
    Otro tema es la campaña que llevamos ya sufriendo desde la nueva direccion artistica del liceo….mas pr4opia de Tele 5 que el de un gran teatro de opera

    Liked by 1 person

  8. marcozincone

    Gracias por los comentarios! Ya sabes, es muy triste pero estoy de acuerdo en todo… y aunque no me guste Muti, yo también soy de los que atesoran el recuerdo de aquella noche!

    M'agrada

  9. dandini

    Encara no hi he anat pero si segueix al nivell Abigail et donc tota la raó quan parles de la deficient Serafin.Crec que Verdi volia un so psicològicament feridor.El cas de Martina Serafin no és aquest.El que ella emet es ,en el registre superior, físicament feridor comparable quan rasquem un vidre amb un ganivet.I està clar aguantar un rol protagonista així es dificilment soportable.
    De la resta no puc dir res i m’en alegro que no em toqués la primera funció que acostuma a ser la pitxor aquí i a tot arreu.
    Una llastima el que expliques de Giampaolo Bisanti perque aquesta es una obra amb moments fantàstics malgrat que el tercer acte farcit de bruixes sempre m’ha resutat bastant “tostón” i anticlimax.

    M'agrada

  10. m.a.

    Molt d’acord amb la majoria de les teves apreciacions. Sobretot pel que fa a la direcció musical. No demanem un Muti (el seu Macbeth de fa quinze anys al Liceu es dels que costa d’oblidar) però hi ha uns mínims exigibles. Versió aburrida, tediosa, sense tremp ni tensió. Si hi sumem la “recargolada fantasia psicoanalitzada” del Sr. Loy i adlateres, per mi inencaixable amb la part musical, el Macbeth impossible del Sr. Tezier i una Sra. Serafin fora de rol (ambdós cantants esplèndids en altres repertoris), tenim servits tots els ingredients pel fracàs. I molt em temo que la a priori mes esperançadora parella malvada del segon repertiment no podrà aixecar el vol amb la direcció del Sr. Bisanti. Per mi el millor de la vetllada va ser el cor.

    M'agrada

  11. Rosa

    Gràcies per la teva crónica, que espero sempre amb candeletes. A mi em va agradar la producción, i vaig trobar encertada la decisió del blanc i el negre per definir ambició i poder de forma escènica, encara q m va faltar el punt vermell, el drama que acompanya l obra original. Completament d’acord amb les teves opinión sobre aquesta Lady Macbeth. Li vaig comentar a la meva mare, abonada del 5é pis, i ella va dir: “darrerament, al Teatre, els cantants criden massa I canten poc”.

    M'agrada

  12. XavierCat

    Moltes gràcies Joaqum per una nova crítica tan constructiva i tan esclaridora, crec que no em vaig errar al no escollir aquesta sessió, no se perqué però em va fer una sensació de “fiasco” des de que en vaig llegar els comentaris previs, tot i aixó m’agradaria poder veure-la o escoltar-la en un futur per tenir mes criteri, malauradament aquestes versions tan “psicológiques” ens fan perdre la essència del verdader Verdi i de tantes grans vetllades del Liceu al meu modest parer.
    Per altra banda jo no vaig tenir ocassió de veure las versions que tots recomaneu tant la de Mutti com la de’n Campanella al Liceu, algú sap si espoden obtener o compartir en video/DVD?, ho agrairia molt, salutacions cordials i comparteixo la teva opinió: aquest “Tristan und Isolde” del Metropolitan si que es una estrena de temporada com cal!.

    M'agrada

      • XavierCat

        Gràcies Joaquim miraré de veure-la si mes no al cinema o d’escoltar-la la semana vinent.
        Pel que fa a la grabació en DVD del Macbeth recomenat, la cercaré tot i que no em sona haver-la vist al Fnac o al Corte Inglés, que es on habitualment compro les grabacions, si en saps d’altre lloc t’ho agrairé perque cada cop resulta mes difícil d’accedir a moltes grabacions i mes les históriques i si son del Liceu son quasi impossibles, qualsevol aportació em será d’ajut en aquest sentit, felicitacions pel blog que em resulta molt instructiu i informatiu com a bon aficionat a la opera.

        M'agrada

      • colbran

        Puedes conseguir esta versión con Alvarez y Guleghina en Amazon.es y Amazon.com, pero tardarían algo en llegar, mientras que si lo pides a Amazon.uk te costará 30 libras esterlinas más portes y en una semana lo tienes en tu casa. Apresurate porque quedan pocos ejemplares.

        M'agrada

      • XavierCat

        Muchas gracias Colbran!!, efectivamente tan solo quedaban dos!!…bueno ahora una porque la mía ya viene en camino!!!, muy agradecido por tu ayuda inestimable y ahora impaciente por visionarla (después de tantos comentarios positivos y recomendaciones no pude ser de otra manera) espero poder verla antes de ir al cine a ver esta menos agraciada versión.
        Moltes gràcies a tu també Joaquim perque em vas “assenyalar el camí”. Fins ara la meva referencia de Macbeth en DVD era una versió que tinc del 2006 al Teatre Reggio de Parma amb Leo Nucci be com gairebé sempre i dirigida per Bruno Bartoletti (tot i no ser un excelent director guanya per “golejada” a en Bisanti), la resta de repartiment no acompanya tant però l’escenografia “clásica” no está gens malament i es un Teatre segur de “Segona o Tercera Divisió” si mes no oi? !!

        M'agrada

      • Arnau

        Hi ha una pagina de torrents, per descarregar gravacions d’opera, que està en rus. Moltes són descatalogades, i a mi em funciona prou bé. Es diu rutracker.org.
        T’has d’inscriure per descarregar. No estan en DVD oficial, però si no les trobes al FNAC sempre és una bona manera de tenir-les.

        M'agrada

  13. Marc

    Havent assistit a la funció del segon repartiment i la del dia de l’estrena puc dir que tant Macbeth com la Lady Macbeth van ser superiors en el suposat segon repartiment. En canvi el baix és realment nefast. La direcció musical diria que va millorar en algunt moment però no m’acaben d’agradar els tempos ràpids de determinats moments.

    M'agrada

  14. M.Luisa Esquius

    Esperaba la teva crònica…..es sempre acurada i detallada. Jo vull demanar te: perquè en totes les situacions s’aplaudeix tan….Malgrat el resultat d’el opera ….tot agrada o que passa?.Després venen les cròniques…que coincideixen casi sempre amb el que hem vist, jo no pispo ni la meitat Peró..ve baixa veig quan un Verdi, no es Verdi…però a tothom li agrada tot…o és cortesia?

    M'agrada

    • Deixem que discrepi una mica. Ara durant la representació en prou feines s’aplaudeix, tot és fred perquè les representacions crec que no tenen el que han de tenir, ara bé al final s’aplaudeix molt més del que realment és mereix el que acabem de veure. Jo diria que manca criteri i exigència, que és el que passa quan algú va a l’òpera per que només l’entretinguin, els que volem més acostumen a sortir insatisfets.

      M'agrada

  15. Leonor

    La dirección musical “cuidó” a los cantantes, apropiados ambos para otros muy diferentes repertorios; Tezier posee una bella voz pero Macbeth le excede (y el pobre mío no le añade el tormento desgarrador del personaje), Serafin el liria con cuerpo (me parece) pero no es una Lady; Pirgu no es Macduff y anoche estuvo muy irregular (me duele, es un cantante apreciado). Cumplidores el resto, me gustó el coro y de la dirección musical (de la escénica no puedo hablar, lo escuché) ya está todo dicho.
    Ay, ojalá tenga más suerte Verdi próximamente…

    M'agrada

    • Cantantes inapropiados, normalmente en el repertorio verdiano.
      Todos se atreven con Verdi y el público acaba aceptando todo porqué el grado de exigencia cuando el objetivo es solamente el entretenimiento es mucho más laxo.

      M'agrada

  16. Leonor

    Eso mismo; Tezier, a la ópera francesa y con más “fuerza” (con vida, es muy frío), Serafin, al Strauss de “Rosenkavalier”.
    Me dolió mucho cómo estaba Pirgu, qué lástima. Desde que se metió en Idomeneo, papeles puccinianos y verdianos siendo un tenor lírico ligero, ligero además…Ya está todo dicho.

    M'agrada

  17. colbran

    “Macbeth” es una de mis óperas preferidas de Verdi. El personaje de Lady Macbeth es el rol femenino que siempre me ha impactado y mi favorito en el mundo de la Opera; en esta ocasión me ha dejado indiferente, como el resto de los personajes.

    Esta versión es tan descafeinada que mejor olvidarla. Ya en la retransmisión por radio no me convenció; en vivo me ha aburrido. Los cantantes son “miscasts”. La puesta en escena es muy interesante, pero para otro título no para “Macbeth”.

    En concreto 3 1/2 horas malgastadas y sólo compensadas por la compañia de Joaquim, el intercambio de saludos con los buenos amigos y las charlas en los entreactos con algunos de ellos.

    Me refiero a la función de hoy domingo 16 de octubre.

    Esperemos mejor ocasión.

    M'agrada

  18. Després d’haver vist els dos castings d’aquest Macbeth, primer el mal anomenat segundari, i ahir diumenge el primer jo dels dos en faria un de sol. Em quedo amb el Macbeth del Tézier (tot i que Salsi també em va agradar) pel que fa a la seva elegant veu, encara que no l’acompanya la seva fredor expressiva…i no ajudava gens la seva caracterització. La producció de Christof Loy diu que situa l’atmosfera recordant la peli·licula Rebeca, per mi em recorda més a la Familia Addams (potser és la proximitat en Tots sants) i sobretot amb la llarga perruca de la Morticia Lady Macbeth. En aquest cas no hi ha cap dubte que em quedo amb la Serjan on el personatge va creixent bé i la seva veu no resulta estrident i forçada com la de Serafin.
    Respecte el Banco sense cap mena de dubte em quedo amb Kowaljow i pel rol de Macduff cap dels dos ha estat gaire lluït (malgrat que suposo que per un tenor que generalment no està acostumat a tenir tant poc paper no deu ser fàcil), malgrat tot em quedo amb el Ilincai.
    En resum uns Macbeths correctes, però que no emocionen, sobretot si recordo el Macbeth que la Escala de Milà amb Ricardo Muti al davant van oferir al liceu fa uns anys en versió concert amb una “brutta voce extraordinaria” Maria Guleghina i Leo Nucci.

    M'agrada

    • Espero que algun dia el Liceu decideixi acabar amb les imposicions de cantants més o menys il·lustres que obliguen en el seu contracte a posar a les seves parelles. És clar que quan això ho fan Netrebko o Damrau el disgust és menor que quan ho fa Serafin , que ni ella hagués hagut de venir a cantar aquest rol. Aquí es demostra la poca autoritat d’un teatre capàs d’acceptar que Serafin provi la seva Lady després d’una Abigaille poc reeixida, encolomant una altra vegada al seu marit, si ella fora del seu repertori és insostenible, lo del senyor Guerzoni és inadmissible en un teatre com cal. Gràcies per comentar Marta, saps que ho aprecio molt

      M'agrada

    • Joan

      Després d’assistir al 2n repartiment ahir dissabte 22 volia dir també la meva però és fil per randa el que diu la Marta. El que no entenc és que tenint la Serjan vagis a buscar la Serafin, que a més tampoc ve sola. Francament pensava que el liceu repetiria la jugada d’anunciar la Pankratova com Abigail i el segon cast el cantés qualsevol altra. No essent així no ho entenc.

      M'agrada

  19. bocachete

    Sí que ha resultat decebedor, sense força i amb una Lady Macbeth que, sense entrar en si canta bé o no, no transmet gaire, ni té grapa ni caràcter ni intimida ni res… I això és mig Macbeth, o més. Tézier, trobo que ho fa millor i en l’últim acte se’n surt i tot: té una veu molt bonica i té volum, però també li falta maldat i caràcter. No te’ls creus i, tot plegat, es fa avorridot. Res a afegir, doncs, al que ja s’ha comentat. Ha de ser molt trist per a una soprano, acabar cadascuna de les grans escenes de l’obra i no sentir ni una intenció d’aplaudiment, ni que sigui de cortesia…

    En el que no estic gaire d’acord és en l’escena. Que queda bonica la sala i la xemeneia i els jocs de llums? Sí, no diré que no. Ara, conceptualment, no li trobo res: que em dieu que és un somni? Com no sigui del que surt assegut durant l’obertura… Però no queda gens clar després; al final, assegut hi ha el nou rei Malcolm, però amb tothom en l’escena… Si en traiem aquesta conjectura, trobo que Loy ha fet coses molt més interessants. El moviment escènic no tenia gaire sentit i tota la representació semblava pensada perquè quedés bé l’escena del banquet, potser la de les bruixes del tercer acte… La resta? És igual. Que facis matar Banquo al mateix saló de casa teva és d’allò més dissimulat: no caldrà cridar el Poirot per a resoldre el crim. Que la sala sigui tots els castells d’Escòcia, el bosc de Birnam i el cau de les bruixes… tampoc no vindrà d’aquí. Això sí: ja que no tenim calés, que el Liceu compri aquest Manderley i el faci servir tota la temporada: ens estalviem un munt de decorats i pot servir per a la casa sevillana dels Almaviva, el jardí de Charlotte, el palau de Micenes, un fiord noruec i un campament de gitanos que forjaran en la llar de foc. I si es guarda per a l’anunciada Turandot de no sé quan, ja té escales perquè hi baixi la princesa i el botxí pot sortir de la llar de foc.

    Que l’escena de Guth per a Parsifal era per l’estil? Noooo, que hi havia al darrera alguna cosa i tot funcionava i tenia sentit. Ahir, en l’escena de Loy, jo no hi veia res, la veritat, fora de la voluntat de fer un quadre bonic per a dues escenes, però que en la resta no tenia sentit i no rutllava. No ho sé… penso que es cau en escenografies i posades en escena que acaben resultant críptiques i que, al final, només poden acabar d’entendre qui ja ha vist l’òpera algun altre cop. Qui ja sap que “allò” és al bosc o que “allò altre” (el mateix, al final) és un descampat i pot arribar a interpretar la situació; si no, un que no conegui de què va, es perd i no entén res de l’argument. I això, més que atreure, allunyarà el públic que es vol portar. Serà com la música serial que només entenen altres músics capaços de veure-hi les simetries d’acords o coses per l’estil, però que fan que el públic se n’allunyi; al final, un excés d’escenografies “psicoanalítiques” que només entenen els habituals del repertori, farà que el públic inexpert no vingui perquè sap que no se n’assabentarà de res…

    Liked by 1 person

    • Es que em sembla que jo valoro l’escenografia i no tant la direcció d’escena, que són coses diferents. És clar que quan tenim una escenografia generosa s’agraeix perquè normalment estem acostumats a quatre parets ben planes o a una lletjor exasperant (Otello de l’any passat). Ara bé a Macbeth hi ha molt teatre i no és el cas. En qualsevol cas si els cantants haguessin estat importants la producció hagués crescut, però res ha estat a l’alçada.

      M'agrada

  20. Joan

    Lamentablement s’erra el senyor Guasch a l’entrevista. La representació d’ahir diumenge 16 és un clar reflex de la crítica de l’estrena. El pas de les funcions certament millora la sincronització del conjunt, però això no pot disimular que a aquestes funcions els falti un Macbeth i,sobretot, una Lady. Si tens fidelitzats uns cantants has de programar pensant en què et poden cantar i què no haurien de. Però clar, per debutar un paper fer-ho amb el binomi LV (Liceu/La Vanguàrdia) deu ser l’opció somniada. Funció correcta, merescudament aplaudida en conjunt que potser arriba a un 60% de grau de satisfacció però l’excel.lència és una altra cosa.

    M'agrada

    • El senyor Guasch encara no sap valorar una representació d’òpera i les possibilitats reals de creixement durant el seguit de representacions. Aquest Macbeth del primer cast no pot mai aixecar el vol senzillament perquè per molt que assagin els cantants no tenen la capacitat de interpretar la veritable dimensió dels rols o pitjor encara no tenen el mínim exigible, la veu per fer-ho.
      La Vanguardia ha establert un conveni de col·laboració, amb el teatre, jo no critico el que fas i tu em busques subscriptors regalant diaris i abonaments els dos primers mesos.

      M'agrada

  21. Arnau

    Esperava comentar el del segon repartiment, pero vist que no hi ha apunt comento aquí.
    Correcció. Bé Luca Salsi, interpretant amb convenciment i dramatisme. A Serjan no li vaig entendre ni un borrall del que cantava, pero igualment va fer una brillant interpretació. La millor de la nit. Ara bé, els dos secundaris van ser per plorar. Fatal Alessandro Guerzoni, sense greus i aguts cridats (crec que va quedar ben clar qui l’ha posat allà, i no per merits propis). Teodor Illincai em va estar fent patir tota l’aria per si gallejaria.
    I del primer cast correció també, inclus quan esperava el pitjor. Bé Tezier i Serafin (malgrat un vibrato excessiu i algun agut xisclat, un brindis fatal). On més em va agradar ella va ser a l’aria del sonambulisme. Ell a l’aria del “Pieta, rispeto, onore” (millor que Salsi). Horrible el “Ora di morte e di vendetta”. Kowaljov bé, encara que comparant-lo amb Guerzoni tenia les de guanyar. L’ultim dia Pirgu no va cantar per malaltia i el va substituir Illincai.
    El cor em va agradar i l’orquestra va millorar l’ultima nit (poc, pero algo millor).
    I vull agrair l’apunt a tots els estosecs i el mobil que em van arruinar el “Patria opressa”, com també al nen que es va tirar tota l’opera xocant els peus. Gracies!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: