Simon Keenlyside (Don Giovanni) Viena 2017

Un nou streaming de la temporada de la Staatsoper de Viena, que si ens hem de cenyir al que ofereixen en el seu canal privat de transmissions, no aixeca el cap.

Adam Fischer, en altres ocasions un director esplèndid, converteix la vibrant partitura en una mena de llosa pesant, fosca i feixuga, on pràcticament podrem apreciar l’espurnejant brillantor de les transparències mozartianes, en aquesta ocasió inexistents. Un veritable crim

Simon Keenllyside és un cantant refinat, un artista intel·ligent i un intèrpret distingit. Vocalment el Don el posa en algun conflicte de tessitura, ja que ell és molt líric i tots sabem que el rol és més propici als baixos barítons que als barítons purs i encara menys als barítons de coloracions i gruixos lleugers, com és el cas del barítonn anglès. Ell ha fet èxits més que notables en aquest rol, però de ben segur una direcció musical més lleugera, àgil i transparent l’hagués ajudat molt més. A l’octubre de l’any passat al MET i amb una batuta més propicia, va lluir més

Erwin Schrott, reputadíssim Don Giovanni, en aquesta ocasió és un Leporello, vocal i estilísticament  adequadíssim, si bé la caracterització del personatge no és diferència gens del Don Giovanni, i per tant no s’estableix aquella terrible submissió d’amo i criat imprescindible en el relat dramàtic. No és creïble que Schrott estigui sotmès a Keenlyside.

Benjamin Bruns, aplaudidíssim per un públic vienès excesivament generós (encara no m’he recuperat d’una reacció tan complaent), canta un Don Ottavio ple de fixacions, portamentos i palanquejaments vocals per a mi insofribles. Té detalls d’exquisida musicalitat, però la veu és massa lleugera i el timbre no és sempre grat.

Irina Lungu és una Donna Anna més voluntariosa que efectiva, ja que ella posseeix una veu de soprano lírica i el rol necessita una dramàtica d’agilitat. Ja està dit tot, perquè o bé pateix per fer-se notòria en zones de la veu per a elles inabastables (greus) o les característiques tècniques s’allunyen massa del que és exigible en el primer teatre austríac. La coloratura no és precisa. Millor en la segona ària, però sense enlluernar.

Molt millor, per estil i tècnica la Donna Elvira de Dorothea Röschmann, tampoc completament cenyida a la vocalitat sempre conflictiva del rol, però malgrat la lentitud tan perniciosa vocalment de la direcció de Fischer, sap sortir del parany permanent amb classe, convicció i domini tècnic.

Sorin Coliban no és la tipologia de baix que precisament imposi com a Commendatore, mentre que Ileana Tonca canta una deliciosa Zerlina però mancada de la malicia d’aquest rol que dóna tant de joc.Manuell Walser tanca l’elenc amb un Masetto que tampoc és gaire creïble degut a una presència escènica que també l’apropa més al Don que a un senzill i poc ambiciós camperol.

La producció de Martinoty sembla feta expressament per a la direcció de Fischer, ja que és igualment fosca i pesant, una producció que acaba sent una llosa que fa impossible que la partitura, el drama i la narració flueixin amb la vitalitat que caldria.

Wolfgang Amadeus Mozart
DON GIOVANNI

Don Giovanni Simon Keenlyside
Donna Anna Irina Lungu
Don Ottavio Benjamin Bruns
Donna Elvira Dorothea Röschmann
Leporello Erwin Schrott
Il Commendatore Sorin Coliban
Masetto Manuel Walser
Zerlina Ileana Tonca

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper
Direcció musical: Adam Fischer
Direcció escènica: Jean-Louis Martinoty

Staatsoper de Viena 29 de gener de 2017

L’actualitat obliga i segurament la proposta que us he portat avui a IFL, si no fos per la lògica legió de mozartians, com també de seguidors de Keenlyside i en menor mesura de Schrott, me l’haués estalviat, però ja sabeu que aquí no només parlo del que m’agrada. Potser ho gaudireu, ves a saber!