Catedral de Erfurt (Turíngia)

Avui us porto una Messa da Requiem de Giuseppe Verdi amb intèrprets “exòtics”, jutgeu vosaltres mateixos, les senyores i el baix són habituals a Bayreuth i només el tenor sud-coreà no l’enquadraríem en principi en els repartiments del turó verd, tot i que tal i com va la cosa a can Wagner, tot podria ser..

M’ha semblat interessant portar aquesta versió interpretada ahir a l’imponent catedral d’Erfurt (capital de Turíngia) no perquè sigui excepcional, que no ho és, com podria ser-ho amb cantants tan poc idiomàtics?, sinó perquè és curiós com cantants valorats en el repertori wagnerià (em refereixo sobretot a elles dues) evidencien uns defectes o vicis en el repertori diferent i aleshores ens semblen pitjors o és que potser una desafinada o calada en Verdi té més delicte que si es fa en Wagner.

Moltes vegades n’he parlat d’això. Per què un tenor que desafina cantant Siegfried, com era el cas de Lance Ryan entre una legió d’altres exemples possibles, era fins i tot bravejat, i un tenor que cala cantant Edgardo, Calaf o Radames, acostuma a ser protestat o en cap cas bravejat?

La poderosa veu de la senyora Foster desafina tant (que és molt) quan canta Brunnhilde com en aquesta preciosa part per a soprano que Verdi va escriure per el seu Rèquiem. De ben segur que la percepció i valoració per a un públic hipotèticament igual, seria ben diferent, com si cantar Wagner ja portes associat un cert marge de desafinació permesa i amb Verdi no.

Weismann, tot i les seves emissions poc italianitzants és la més acurada i sense ser el paradigma de la italianitat, és la que per emissió i fraseig s’adequa més a l’estil.

El cas del tenor Lee (enèsim cantant coreà amb aquest cognom!) és diferent i no m’interessa per a aquest exercici comparatiu que m’ha vingut al cap quan escoltava la gravació de la radio alemanya, tot i que tampoc és que sigui de moment, un nom i cognom a retenir.

El cas de Wilhelm Schwinghammer és sagnant, perquè la poderosa veu de baix no és suficient per agradar-me ni cantant Verdi ni cantant Wagner.

La direcció del ucraïnès Kirill Karabits tampoc és que ajudi gaire a concertar un Verdi peculiar, però que ofereix, per a intentar ser positius” diguem que una visió menys teatral i més severa i austera, que no estaria malament com a exercici ecumènic, però que desvirtua l’essència d’un compositor tan arrelat a les emocions meridionals.

Una interpretació que jo crec que cal escoltar tot i que no sigui per a gaudir.

Giuseppe Verdi
MESSA DA REQUIEM

Catherine Foster, Soprano
Nadine Weissmann, Alto
Jaesig Lee, Tenor
Wilhelm Schwinghammer, Baix

MDR Rundfunkchor
Staatskapelle Weimar
Director: Kirill Karabits

Dom St. Marien Erfurt , 8 de setembre de 2017

Aquí no sé si tindria gaire èxit, però vist com està el nostre panorama d’exigència i tenint en compte els resultats del darrer Rèquiem escoltat a Barcelona, el que va tenir com a protagonista absolut un mapping cutrelux, potser aquest d’avui també acabaria seduint als que aplaudeixen a rabiar als cantants de l’actual Bayreuth.