Bryan Hymel

Karen Cargill

Sir Simon Rattle

Christopher Purves

Simon Rattle i Gábor Bretz

Com en el cas de Khovànxtxina, en menys d’un mes ens torna a visitar a IFL la bellíssima i poderosa La Damnation de Faust del grandiós Hector Berlioz, en una imponent interpretació que poc té a veure amb la meravellosa dels Proms 2017 dirigida per Gardiner i els seus musics lluminosos i revolucionaris, ja que ara és Simon Rattle el nou director de la London Symphony Orchestra qui erigeix aquesta monumental obra amb un vigor i una empenta romàntica abassegadora, dins la temporada de concerts de la LSO.

Meravellós plantejament dramàtic d’una òpera a la que no li fa falta escena, fascinant tractament tímbric, espectacular control de dinàmiques i intensitats, amb una resposta de l’orquestra, sumptuosa i una rotunditat i expressivitat dels cors sota la direcció del  ara nostrat Simon Halsey, absolutament impactants i que em provoquen l’eterna pregunta sense resposta possible de perquè no tenim un cor professional per l’OBC.

El quartet solista és notable. Inicialment estava previst que Mephistopheles fos Gerald Finley, que de ben segur hagués donat més notorietat vocal al rol, però Purves fa una creació dramàtica important amb mitjans menys notoris i el gegantí Gábor Bretz va substituir, de manera molt notable en la poca estona que Berlioz li permet a Brander, a Florian Boesch.

Faust va a càrrec de Bryan Hymel, cantant molt expressiu i sensible que passa per alguna que altre tibantor que sobrepassa els límits del vocalment correcte. La veu és bonica i seductora, l’emissió a vegades no tant, però la visió romàntica i l’estil m’han agradat molt en aquesta concepció tan romàntica i voluptuosa de Rattle.

Vocalment sumptuosa la Marguerite de la mezzosoprano anglesa Karen Cargill que si tingués més cura en el francès inintel·ligible que practica, arrodoniria una interpretació sensible, intensa i evocadora en la seva gran ària acompanyada de manera primorosa per la clarinetista de LSO. Màgia i sensibilitat

No me’n puc estar una vegada més de demanar-vos que us deixeu seduir per aquest gran mag de l’orquestra, per aquesta manera encara avui original de desenvolupar els temes melòdics i d’orquestrar amb un enginy i originalitat originals.

La interpretació en el seu conjunt m’agrada més que la dels PROMS, potser perquè s’apropa més a Colin Davis de qui em sento fervorosament proper, fidel i agraït. Curiosament Davis amb la LSO va deixar un llegat absolutament imprescindible per estimar a Berlioz, i que sigui precisament ara Rattle a l’inici del seu nou regnat, qui hagi triat aquesta obra és sota el meu entendre un homenatge grandiós a tot aquest llegat, a l’orquestra i al director que tant va fer pèr situar al músic francès en el lloc estel·lar que li correspon..

Hector Berlioz
LA DAMNATION DE FAUST
Llegenda dramàticaen 4 parts, Op. 24

Karen Cargill (Marguerite)
Bryan Hymel (Faust)
Christopher Purves (Méphistophélès)
Gábor Bretz (Brander)

London Symphony Chorus
Director del cor: Simon Halsey
Tiffin Children’s Chorus
Tiffin Girls’ Choir
Tiffin Boys’ Choir
Director del cors infantils: James Day

London Symphony Orchestra
Director: Sir Simon Rattle

Barbican Hall, 17 de setembre de 2017

Tenim la sort que la LSO ha deixat a Youtube el concert en obert. Comença en el minut 19

I és clar, tantes vegades tingui a disposició un Berlioz i una Damnation, sempre el trobareu aquí.