En un divendres on coincidien el popular E.T. de John Williams a L’Auditori i amb l’OBC i l’orquestra de Bamberg dirigida per Jakub Hrusa amb Viktoria Mullova al Palau, la temporada del Gran Teatre del Liceu oferia l’impressionant Rèquiem Alemany de Johannes Brahms amb el Cor i l’Orquestra de la casa, amb l’imprescindible suport de la Polifònica de Puig-Reig i la participació de Mojca Erdmann i José Antonio López en les parts solistes.

Calia escollir i l’opció per a mi era clara: Brahms! Com jo uns quants més, perquè amb l’oferta esmentada jo creia que el Liceu presentaria una aspecte més preocupant, i tot faltant un grapat de butaques per omplir, l’aspecte no era desolador com altres vegades en altres concerts.

El repte era gran i pel resultat obtingut podria dir que no es va assolir del tot perquè la realitat és tossuda i si no s’inverteix en el projecte del cor i l’orquestra com es va dir que s’invertiria, és impossible que la millora dels cossos estables de la casa, el fonament de qualsevol teatre d’òpera que vulgui ser, es produeixi per molta abnegació i voluntat que hi posi el mestre Pons, que encara no entenc com pot aguantar tants anys esperant que el teatre compleixi les promeses que anaven associades amb la seva contractació.

L’orquestra va oferir un so discret, només correcta i a estones anònima acompanyant d’un cor més potent i present. Mancava gruix a les cordes, mancava subtilesa en el so i calidesa en el fraseig, tot plegat només correcte sent generós, sense relleu i sense una especial personalitat. L’Orquestra del Liceu no podia oferir allò que el mestre Pons els hi demanava. Quan l’orquestra puja del fossat a l’escenari hom espera una alenada sonora que l’alliberi de l’encotillament soterrat on sempre ha de guanyar-se les garrofes i en canvi ahir l’orquestra sonava esporuguida.

Com a preludi del Tristan und Isolde no és un bon presagi, però estic convençut que amb el Wagner el canvi serà radical.

Segurament a la massa coral hi havia més membres externs (Polifònica de Puig-reig i algun reforç masculí de l’anònim Intermezzo que treballa molt més del que els programes de ma ens fan veure) que del propi Cor del Gran Teatre del Liceu i això deixeu-me dir que és lamentable. D’entrada el Cor del Liceu en una situació ideal hauria de poder fer front ell sol al difícil repte, però ja fa temps que el cor es va debilitant sense que no es prenguin les mesures, ara ja urgents, de renovació de les cordes des de fa massa temps envellides sense que la necessària incorporació de veus joves facin natural i gens traumàtic l’imprescindible relleu. El Cor actual del teatre no pot assumir un risc com el Ein Deutsches Requiem i el teatre contracte a la Polifònica i el resultat, sense arribar a ser excel·lent, va ser bo i passats els dos primers números, molt bo.

Certament el protagonisme de l’obra recau en el cor i Brahms es llueix escrivint 7 grans números corals que l’obliguen a desplegar subtilesa, potència, lirisme, equilibri, precisió tècnica, calidesa, contundència i qualitat sonora.

Els dos cors reunits van assolir moments molt reeixits, quasi sempre en els fortes o en aquells on es necessita la potència aclaparadora, tot i que en més d’un moment els aguts femenins sonaven molt més al límit que els masculins. En canvi poques vegades es va assolir aquell so ple però eteri dels moments més íntims en piano o pianíssims que van brillar per la seva absència.

L’esforç, la voluntat i la professionalitat de tots plegats van aconseguir que els aplaudiments més generosos fossin per ambdós cors i els seus directors: Conxita García, Emmanuel Niubó i Josep Maria Conangla. Just és que fos així

Incomprensible que per cantar el deliciós “Ihr habt nun Traurigkeit” es contractés a l’anodina Mojca Erdmann, una soprano que encara és l’hora que m’hagi de demostrar el perquè de la seva fama. A casa en tenim un sac de sopranos molt millors que ella per fer front a la part. Ella ni ho va cantar bonic ni tan sols diria que bé, mostrant una veu plena d’arestes que en més d’una ocasió resultaven feridores i que no em va oferir mai el consol que la seva part pregona.

Millor el baix-baríton José Antonio López que sense ser un prodigi de subtilesa o bellesa vocal captivadora, va dir amb autoritat la seva part, tot i que vaig trobar a faltar una mica més d’emotivitat transcendent.

Al final, sense ser un èxit memorable, el públic va respondre amb general satisfacció. Cal dir que es va respectar un silenci final molt necessari i no va sortir cap d’aquells espontanis entusiastes que sense contenció llencen a la bassa aquests moments de recolliment i reflexió final. El mestre Pons ho va saber controlar bé i el públic va respondre i això que em temia el pitjor després de que entre cada moviment hi hagués hagut l’habitual concert dodecafònic d’estossecs impertinents propis de temps de refredats però també d’un públic decididament mal educat.