La d’avui és una altra de les òperes que estimo més i que malauradament a casa nostra no es representa des de la temporada 1958/1959 que va ser quan es va fer per primer cop a l’Estat Esapanyol, partlem de 58 anys. La vergonya que fa escriure-ho no pot ser més gran que la que haurien de tenior els responsables que han passat pèl Liceu ençà d’aquella històrica estrena amb la Duval i la Crespin encapçalant el cast.
La proposta ve de La Monnaie i està dirigida musicalment de manera magnífica per Alain Altinoglu i escénicament per Olivier Py.
El repartiment reuneix el bo i millor del panorama vocal femení francès, amb una grandiosa Patricia Petibon al capdavant de l’emotiu rol de Blanche de la Force, acompanyada per les imponents Sophie Koch, Véronique Gens, Sandrine Piau o Sophie Pondjilis.
pel que fa als rols masculins, no tan rellevants però importants destaca el Chevalier de la Force del tenor Stanislas de Barbeyrac.
Aquesta és una òpera de sentiments, d’impacte musical que va entrant de mica en mica. Per a tots els que no la coneixeu us recomano que us deixeu emportar, la música us anirà calant com la pluja fina, acompanyant l’emotiva historia i acabareu amb el cor en un puny en un dels finals més colpidors que heu viscut en un escenari operístic, ja que el talent i l’instint teatral de Poluenc va estar del tot inspirat.
La versió és esplèndida en totes les vessant, la musical perquè Antinoglu sap anar teixint la xarxa que acaba per commoure, la vocal perquè tots els cantants estan en el seu rol, fent-los creïbles amb força i una naturalitat poc habitual sobre els escenaris operístics propensos a les exhibicions. Aquí i per mèrit d’un director que no sempre em convenç, Oliver Py, s’aconsegueix que el cant i el teatre s’uneixin sense artificis.
Una producció esplèndida per a una òpera esplèndida.
Francis Poulenc
DIALOGUES DES CARMÉLITES
Marquis de la Force, Nicolas Cavallier
Blanche de la Force, Patricia Petibon
Chevalier de la Force, Stanislas de Barbeyrac
Father Confessor, Guy de Mey
Gaoler, Thierry, M. Javelinot, Nabil Suliman
Madame de Croissy, Sophie Pondjilis
Madame Lidoine, Véronique Gens
Mother Marie of the Incarnation, Sophie Koch
Sister Constance of St. Denis, Sandrine Piau
Mother Jeanne of the Child Jesus, Mireille Capelle
Sister Mathilde, Angélique Noldus
First commissary, Yves Saelens
Second commissary, Arnaud Richard
La Monnaie Chorus and MM Academy
Chorus Master Martino Faggiani, Benoît Giaux (MM Academy)
La Monnaie Symphony Orchestra
Director musical: Alain Altinoglu
Director escènic: Olivier Py
Escenografia: Pierre-André Weitz
Disseny de vestuari: Pierre-André Weitz
Diosseny de llums: Bertrand Killy
La Monnaie De Mont, Brussel·les 12 i 15 de desembre de 2017
IN FERNEM LAND 
El regal de Nadal més estimat, adoro aquesta opera com també la pel·lícula, Gens versus Moreau, que fort!
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2017 | Beckmesser
Gràcies Joaquim. Se’m va “escapar” quan vaig ser a Brusel·les: jo marxava el 8 i l’estrenàven eñ mateix dia…Em va saber greu ja que tenia molt interés en veure-la fa temps.
M'agradaM'agrada
Quina sorpresa aquest post! Vaig tenir la sort de poder veure-la un parell de vegades aquest pont.:l.’estrena i el 2n repartiment. Forces catalans entre el públi per cert. . Sophie Koch va cantar refredada l.estrena i el dilluns ho va fer Karine Deshayes. Adoro aquesta òpera d,ençà que la vaig escoltar a Amsterdam amb Rita Gor fent de priora. La tornen a fer a Paris el febrer, amb la von Otter per si algú s.anima.
M'agradaM'agrada
A pesar del gran treball d’en Joan Matabosch per representar moltes òperes oblidades i algunes cabdals en la història del òpera, encara en queden unes quantes que no hem vist mai per aquí malauradament. Sortosos els qui poden anar al estranger a veure les. Moltes gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
I el cas és que seria una òpera que agradaria al públic, amb un llibret excel·lent i una música que, per molt refractari que hom sigui la del segle XX, està més a prop de la música “que sol agradar” (com la de Britten, els postveristes o Strauss) que no pas amb els “papus” dodecatònics i atonals. A més, es va convertint en una habitual d’altres teatres o sigui que no fóra difícil de trobar bones intèrprets o una bona producció. No en perdem l’esperança, doncs, que també és una actitud adequada al missatge d’aquesta òpera (tot i la mort, se suposa que assoleixen quelcom de millor, al cap i a la fi). No sé si seria una aposta segura i portaria públic, però valdria la pena provar-ho…
Per cert, que ahir va ser l’únic concert de l’OBC que he vist la sala de l’Auditori més o menys plena aquesta temporada i el cas és que l’única obra “popular” del programa era l’Així parlà Zaratustra, que fora dels primers minuts… no sé jo si pot titllar-se d’obra “de multituds”. En fi… que no entenc el nostre públic, la veritat, i així que m’hi incloc.
M'agradaM'agrada
Jo dissabte al concert de l’obc, al menys a platea,el que vaig veure va ser una munió de convidats que no sabien ni on els tocava seure.
M'agradaM'agrada
Ho vaig veure per Internet i em va agradar molt
M'agradaM'agrada
Soy de los que deben empezar de cero su training, y prometo hacerlo!
M'agradaM'agrada
Vaig tenir la sort de ser-hi el divendres passat dia 15 i la funció realment va superar les expectatives que tenia. Un conjunt rodó, com poques vegades es veu: tant la posta en escena (el Sr. Olivier Py no és precisament sant de la meva devoció), com l’orquestra i la magnífica direcció d’Alain Altinoglu, com els (especialment “les”) solistes. Efectivament grandiosa la Patricia Petibon, però la interpretació per mi més colpidora va ser la Madame Lidoine de Veronique Gens.
Per cert, i en resposta a Julianen: el duel seria Sophie Koch/Moreau i Veronique Gens/Alida Valli.
Gràcies per la crònica i per l’oportunitat de tornar-la a escoltar.
M'agradaM'agrada
También es una ópera por la que siento una debilidad especial. Poulenc logró crear una atmósfera estremecedora y sobrenatural que te deja una huella indeleble. Es , como bien decís, vergonzoso que no se represente en España desde hace casi sesenta años, casi inmediatamente de su estreno mundial
M'agradaM'agrada
Hola, aqui aparec jo dient, queeee? Quina opera? De qui? I resulta que es una de les que mes s’estima una part de la familia d’aquest blog! Doncs res, novament deixare que obriu la meva ment a experiencies desconegudes. Fins ara no me n’he agut de penedir mai! Com us ho podre pagar tot aixo?
Gracies,
M'agradaM'agrada
agut! Marededeu! Hauria de dir: hagut!
M'agradaM'agrada
Jo quasi també com JordiP. Sabia d’ella, tinc alguna gravació però mai (vergonya!) he fet els deures. Ara estimulat pel Blog (com tantes vegades) els faré.
Gracies
M'agradaM'agrada
fins ara de Poulenc el nom i poc mes. Me ha gustado mucho, y gran representación. Unidad forma-contenido. Lo de la cama (en vertical!) muy bien. Final muy emocionante, los aplausos y saludos devuelven a la realidad. Gracies per la cronica.
M'agradaM'agrada