IN FERNEM LAND

STAATSOPER DE VIENA 2017/18: DER ROSENKAVALIER (STOYANOVA-HOUTZEEL-MORLEY-ROSE;SCHENK-FISCHER)


Avui un altre monument, de fet un dels monuments indiscutibles del meu opus operístic, Der Rosenkavalier.

Hi ha en aquesta proposta empolsinada d’Otto Schenk una necessitat imperiosa de canvi perquè per molt respectuosa que sigui amb l’original, per molt clàssica i per molt reconeguda que sigui, els vienesos necessiten per salud mental, veure un altre Rosenkavalier a la vida. N’hi ha que no en deuen haver vist una altra i potser si que un altre Rosenkavaleir és possible, sense necessitat que passi a la lluna o en una comunitat okupa, que tot és possible.

De fet segurament el Rosenkavlaier deu ser una de les òperes del gran repertori més respectades a nivell escènic, al menys en l’àrea germànica que acostuma a ser la més “innovadora”, transgressora o provocadora, també a nivell operístic.

L’hongarés Adam Fischer atorga a la direcció l’esperit decadent, nostàlgic i espurnejant d’una viena imaginada i idealitzada per una música i un llibret admirables.

L’equip vocal encapçalat per la omnipresent i extraordinària Krassimira Stoyanova com a meravellosa i suggeridora Feldmarschallin, compta amb la mezzosoprano Stephanie Houtzeel com a refinat Octavian i la etèria Sophie de la nord.americana Erin Morley, que embolcallen de bellesa una representació amb tendència a l’auto complaença estètica d’un conservadorisme potser exasperant, però que com a peça museística de valor, conserva l’encant i funciona mñés enll`pa de l’antigalla que Otto Schenk va proposar  en el seu moment i que perdura després de més de 300 reposicions.

El britànic Peter Rose és un Ochs de manual, potser massa genèric i tot, mentre que l’habitual als casts vienesos, el baríton Peter Jelosits compleix com a Faninal, el pare de Sophie.

Justeja Jinxu Xiahou en el “Di rigor armato”  la tan difícil com exposada i breu ària del cantant que ve a distreure els matins de la mariscala però és bruscament interromput per el grollerot Baró (com enyoro a Moll)

Obtenir un èxit sorollós a la Staatsoper amb aquesta òpera vol dir que el nivell és bo, i al final de la representació hi ha unanimitat, sobretot perquè Fischer i el tercet femení ho fan deliciós. No entrarem a comparar amb els referents amb Karajan, Kleiber, Solti o Bohm i els seus meravellosos repartiments, el gaudi el teniu garantit

Una festa que amb una producció moderna i amb un vestuari menys de fons d’armari teatral, podria esdevenir molt més que notable.

Richard Strauss
DER ROSENKAVALIER

Peter Rose  (Baron Ochs auf Lerchenau)
Peter Jelosits  (Haushofmeister bei Faninal)
Jinxu Xiahou  (Sänger)
Herwig Pecoraro (Wirt)
Erin Morley (Sophie)
Thomas Ebenstein (Valzacchi)
Ulrike Helzel (Annina)
Alexandru Moisiuc (Polizeikommissar)
Stephanie Houtzeel (Octavian)
Marcus Pelz (Notar)
Krassimira Stoyanova (Feldmarschallin)
Clemens Unterreiner (Faninal)
Regine Hangler (Leitmetzerin)
Wolfram Igor Derntl (Haushofmeister bei der Marschallin)
Bryony Dwyer (Modistin)

Chor und Orchester der Wiener Staatsoper

Director musical: Adam Fischer

Director teatral: Otto Schenk
Escena: Rudolf Heinrich
Disseny de vestuari: Erni Kniepert

Staatsoper de Viena 16 de desembre de 2017

Un comentari

  1. Retroenllaç: Noticias de diciembre de 2017 | Beckmesser

    • colbran

      No comprendo como la contestación a mi comentario, a partir del tuyo, aparece aquí y no en el apunte de Enric Julián, pero sea como sea voy a añadir algo.

      En mi opinión si se dice que un cantante no ha cantado nunca en el Liceu es que no ha estado en el escenario nunca, pero si ha venido por recitales ha cantado en el Liceu. Por otra parte el “Requiem” de Mozart no es un recital, tampoco una ópera es cierto, pero es una obra completa y el reparto que acompañaba a Ludwig en 1965 era de Primera A, “di tutto rispetto” y para el recuerdo, pues el director era nada menos que Karl Böhm.

      Por cierto en “Der Rosenkavalier” que cantaron Caballé, Troyanos y Helen Donath (como muy bien añades) también cantaba como Ochs Günter Missenhardt -alternándose con Hans Sotin- y se da la circunstancia que era el marido de Agnes Baltsa -fallecido el 22 de octubre de 2015- y que por cierto no estuvo muy lucido en la representación que yo ví.

      M'agrada

    • colbran

      La gran Caballé dejó de serlo en 1983 con “Herodiade”. Yo no he dicho que aquella Marschallin de1984 fuera de referencia porque a mi tampoco me gustó, pero sigue el consejo de Joaquim y escucha la versión de Glynderbourne de 1965. Se aprendió el maravilloso rol de la mariscala en menos de una semana, gracias a su pefecto dominio del alemán y a su gran musicalidad, sustituyendo a una colega que canceló. Ese mismo año Caballé cantó la condesa de “Le nozze di Figaro”, también en Glyndebourne. 1965 fue el año del lanzamiento mundial de Caballé, gracias a la “Lucrezia Borgia” que interpretó previamente a Glyndebourne en el Carnegie Hall de N.Y. con una “standing ovation” para ella sola de 25 minutos. A raíz de esos acontecimientos la gran Zinka Milanov (que no “tragaba” a Callas) dijo: después de mi no ha surgido una soprano como Montserrat Caballé.

      M'agrada

      • colbran

        A uno de los Glyndebourne le sobra una r…Me olvidaba decir que aquel sensacional debut en el Carnegie Hall de Caballé con “Lucrezia Borgia” fue debido a una sustitución, la de Marilyn Horne que estaba de parto y que aún alternaba roles de mezzo con alguno de soprano y fue la propia Horne quien aconsejó que otorgaran el rol de la Borgia a la Caballé.

        M'agrada

  2. M.A.

    Efectivament , és un monument. I per mi aquesta producció ja la poden seguir fent fins el dia del judici final, que no me’n cansaré. Anar a Viena i veure aquest Rosenkavalier, habitualment amb molt bons cantants i amb la sempre fabulosa orquestra, és un dels plaers musicals més extraordinaris que hi ha. A diferència d’altres òperes de Strauss, i penso particularment en La dona sense ombra, sovint tan maltractada, la majoria de produccions del Cavaller de la rosa són força respectuoses. En tot cas, jo prefereixo en Mohamed amb turbant i recollint el mocador que no pas disparant el respectable (per citar les produccions de Carsen). Un magnífic regal de Nadal. Gràcies !

    M'agrada

  3. Alex

    Entre presenciar una reggia clasicona y quizás ya de museo como puede ser esta de Schenk o cualquier otra suya o de un Ponelle, o ver una Bohéme en la luna o en una estación espacial, viva siempre lo clásico aunque pueda estar enmohecido!
    Y si al público de Viena , le reponen año tras año estas regias antiguas o anticuadas, será porque mayoritariamente llenan la Staatsoper y disfrutan con las mismas.

    M'agrada

Deixa un comentari