Alfredo Kraus

Victoria de los Ángeles

Matti Salminen

Thoimas Quasthoff

Brigitte Fassbaender

En Bocachete, protagonista del darrer qüestionari del 2017, també és de les persones associades a la meva etapa primerenca a can Liceu. Jo vaig començar una mica abans (1975), però ell encara va tastar aquell Liceu del final de l’època Pamias.

Curiosament després de molts comentaris llegint-lo mai l’havia associat a en Jesús que és el seu veritable nom i qui jo vaig conèixer en aquells anys de transició, també operística. Quan ell mateix en un entreacte del Liceu em va fer saber que era en Bocachete em va fer especial il·lusió i vaig entendre que hi haguessin tantes coincidències amb la meva pròpia experiència operística.

Us adonareu aviat que en Bocachte, tot i que respecte quasi sempre les normes de participació en aquest qüestionari, s’ha esplaiat a gust en les respostes, quelcom  que fa que el seu qüestionari sigui, malgrat les respostes coincidents amb altres participants, absolutament diferent.

Aquí el teniu:

1. La primera vegada que vas anar a l’òpera quin any va ser?  El 23 de desembre de 1979, un diumenge a les cinc de la tarda.
2. A quin teatre?  Al Liceu; en tenia ganes després de seguir-ne les temporades per ràdio durant alguns anys.
3. Quina òpera vas veure?  Rigoletto, amb Matteo Manuguerra i Adriana Anelli: em va impressionar tot, sobretot la música i la part orquestral.
4. Els teus pares anaven o van a l’òpera? No; ma germana gran n’havia comprat algunes en disc (unes deu), molt heterogènies (Aida, Tosca, Walküre, Meistersinger, Falstaff…), però no anava a veure’n. Algun cop l’he convidat jo, després.
5. Quin compositor operístic t’estimes més? Difícil… Amb el temps, cada cop aprecio més Mozart, però si haig de dir algú, encara és, potser, Wagner (tot i les seves mancances dramàtiques).
6. Quin és l’aspecte que valores més d’una representació operística? Que el conjunt sigui globalment satisfactori; en general, però, sempre m’arriba primer (i més intensament) la música i la resta s’hi va afegint.
7. Quin és el teu tenor predilecte? Aquí i en les següents, si hem de dir només un, em limitaré als que he pogut sentir en viu; en disc hi ha aspectes que no es poden valorar i que resulten igualment importants.  Alfredo Kraus, segurament, és el tenor que m’ha fet gaudir més i de manera més regular (si Aragall hagués tingut aquesta seguretat…).
8. Quina és la teva soprano predilecta? De les que he sentit en viu, Victòria dels Àngels, tot i que ja era en una etapa de declivi; la vaig veure per primer cop en 1982 i tenia una expressivitat, una musicalitat i una capacitat de transmetre sentiments que no he tornat a trobar amb la mateixa intensitat: era la integració absoluta de la persona en la música. Malgrat totes les mancances per l’edat, els seus recitals posteriors a aquest sempre tenien moments sublims.
9. Quin és ell teu baríton predilecte? Estrictament, vaig sentir Dietrich Fischer-Dieskau cantant una cançoneta en un recital, ja retirat, però faria trampa si em cenyeixo als “realment sentits en viu” perquè encara que seria “el” candidat a predilecte, aquesta cançoneta no era prou representativa. Dels sentit “de debò”, Thomas Quasthoff era un músic d’una extraordinària alçada (metafòricament, és clar) i podria ocupar aquest lloc.
10. Quina és la teva mezzosoprano predilecta?  Brigitte Faesbender tenia alguna cosa especial… Si hi pogués entrar en la categoria Ewa Podleś.
11. Quin és el teu baix predilecte? Matti Salminen em va agradar molt sempre que el vaig veure.
12. Quin és el teatre dels que has visitat que més t’ha impressionat?  No són tants, els que ha visitat, però cada cop que en veig un, en confirmo en la idea que la sala més bonica, més harmoniosa i més impressionant era la del Liceu, amb el sostre d’abans de l’incendi, que pujava (no com ara) amb una gairebé imperceptible corba fins a l’òcul central que li donava una lleugeresa única. El fet que no tingui llotja central fa que la continuïtat de la ferradura, enorme, tingui una gràcia que no tenen d’altres. Fora del Liceu, potser la Staatsoper de Munic és el que més m’ha agradat; també en va ésser el primer que veia fora del Liceu i també hi pot haver influït.
13. Podries viure en una ciutat sense teatre d’òpera?  Sí; preferiria que en tingués, però per poder, podria viure’n sense.
14. Quina és la teva òpera predilecta?  Impossible triar-ne una; encara si fossin cinc… Posem Tristan und Isolde, però remeto al comentari que pugui venir després. Contradient el que diré després respecte d’altres, no és una “òpera perfecta”: té un llibret teatralment feble i excessivament retòric i gairebé antiteatral en moltes parts (Wagner, per molt que insisteixen alguns, no era bon llibretista), però encara i així, el conjunt sublima aquesta coixesa inicial. Recordo fa molts anys, sentint una retransmissió des de Bayreuth (des de la ràdio, sense altaveus ni alta fidelitat ni cap garantia de so bo), seguint-la amb l’excel·lent traducció del llibret d’Anna d’Ax, que vaig haver d’eixugar-me els ulls per la pura emoció de la bellesa que traspuava. Això no ho aconsegueixen altres òperes.
15. Quina òpera detestes?  Detestar, detestar, cap: sempre hi trobes alguna cosa valuosa o interessant (fins i tot en Einstein in the beach, tan esmentada en els qüestionaris) o, ni que sigui, valores l’esforç (encara que sigui estèril) dels autors.  Sí que hi ha òperes que no m’han agradat, però és una qüestió de gust, de costum, fins i tot de formació. Sense que sigui “detestar”, sí que trobo malaltissa, gairebé insuportable perquè transmet perfectament la repugnància que poden provocar els personatges (i probablement això vol dir que és una obra mestra que sap reflectir perfectament aquests personatges i ambient malaltissos fins al límit) una òpera tan consagrada com la Salome de Strauss. M’entusiasmen Elektra i algunes altres obres de l’autor, però Salome em produeix una gran sensació de rebuig i d’incomoditat… però no només per la música, d’una enorme qualitat i riquesa certament, sinó per l’obra dramàtica en si, que ja parteix d’un text excessivament decadent, que entenc que en el seu moment fos escandalós.
16. Valora de 1 a 10 la importància del director d’escena en una representació operística.  Tant si ho fa molt bé com si ho fa molt malament, influeix decisivament en la impressió final de l’espectacle, però sempre amb un paper secundari: no hauria de passar del 4, si és que hi arriba. Una bona funció en versió de concert pot ser més satisfactòria que una mala interpretació musical amb una escena excel·lent. Aquell malaurat Tristan que ens va portar GergIev, encara que s’hagués representat amb la millor escenografia possible, continuaria essent vergonyós i estaria molt per sota d’aquell Nabucco que va fer-nos Mutti sense escenificar. I encara que l’hagués fet a les fosques i ens haguessin embenat els ulls i no el veiéssim dirigit, també seria millor.
17. A quina ciutat del món que no sigui la teva i amb teatre d’òpera, t’agradaria viure?  Viure? A Roma, però ho diria encara que tanquessin el teatre. Si fos per l’oferta musical, potser a Viena o Londres, però com a ciutat, per a viure-hi, Roma: sense cap dubte.
18. Quin és el llibretista operístic preferit?  Hugo von Hoffmannstahl ho té tot; com els de Boito, els seus són llibrets que podrien representar-se sense música i funcionarien bé dramàticament, però els de Hoffmannstahl, encara que pocs, són, potser, més concentrats i no es dispersen tant, a banda que parteixen d’idees pròpies, llevat d’Elektra.
19. Quin és el teu heroi de ficció operística?  Com a personatge d’una òpera en particular, trobo immens el marquès de Posa de Don Carlos (de la versió completa en francès, que hi queda millor dibuixat i, personalment, m’agrada més que la italiana retallada).
20. Quina és la teva heroïna de ficció operística?  Potser Fidelio (bé: Leonore, que és una senyora), però si no es considera que és “prou dona” perquè fa d’home, la Brunilda de Götterdammerung (que la d’abans tampoc no és una dona, de fet).
21. La gravació operística que t’enduries a l’illa deserta?  Si és per a passar-hi el temps, hauria de ser L’anell del nibelung, que és llaaaarg i pot ocupar més hores que d’altres… Però posats a triar de debò, hi portaria més companyia, Le nozze di Figaro, en la versió de Karajan amb Schwarzkopf, Seefried i Jurinac, que és d’aquelles rodones on tot funciona com un rellotge de precisió.
22. El director d’orquestra operístic preferit? No sabria dir-ho. I si hem sentit grans veus al Liceu, no ens han vingut tants directors d’una talla similar. D’altres sentits fora (Harnoncourt, Abbado, Mutti) no els he sentit més d’un cop o dos per a poder formar-ne un judici. Dels que he sentit habitualment, doncs, recordo amb molt d’afecte, de quan teníem “aquella” orquestra, Peter Schneider: li treia molt de suc.
23. El director d’escena preferit? També és difícil… Les posades en escena de Jean-Pierre Ponnelle, en general, sempre les he trobat encertades (algun cop s’excedeix, però no tant com Zeffirelli) i no només en Monteverdi, Mozart o Rossini: aquell Parsifal que es va donar al Liceu era fabulós, especialment en els actes primer i tercer.
24. La representació operística que t’hagués agradat assistir? M’hagués agradat veure una representació amb la Callas: la de La traviata dirigida per Visconti al 1955 o, potser encara més, la que va fer amb Kraus a Lisboa en 1958.
25. L’òpera barroca que més t’agrada?  L’Orfeo de Monteverdi; ara redescobrint Il ritorno d’Ulisse i és tota una mina, però encara em quedaria amb L’Orfeo. A més, és una obra mestra absoluta bastida sobre el no res (bé, sobre quatre precedents): Cavalli, Caccini, Purcell, Rameu, Haendel, etc., ho tenen més fàcil i no assoleixen la “naturalitat” (és difícil dir això d’una òpera, tan artificiosa per definició) extraordinària d’aquest primer Monteverdi.
26. L’òpera clàssica que més t’agrada?  Le nozze di Figaro de Mozart. La música no necessita lloances, però té un dels pocs llibrets perfectes de la història. En Don Giovanni, per exemple, amb un acte final tan extraordinari, trobo que falla el llibret, que, sense ser dolent, no és una obra de teatre tan ben construïda com Le nozze. Così s’hi apropa molt a aquesta perfecció.
27. L’òpera romàntica que més t’agrada?  És un període massa farcit d’opcions i la tria resulta injusta. Tristan und Isolde? Per ésser coherent, hauria de dir-la, però deixar Falstaff o Borís Godunov fa mal.
28. L’òpera del segle XX que més t’agrada? D’entrada, hagués dit que triaria entre Lady Macbeth de Mtsensk i Peter Grimes, però si realment hi ha una òpera del segle XX que m’ha captivat des de la primera escolta i que trobo genial en tots els sentits és El retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla. És mitja hora d’absoluta bellesa que té “més música” que moltes òperes extenses i habituals en el repertori. Me’n vaig enamorar amb l’enregistrament d’Isabel Penagos, Pedro Farrés i Odón Alonso, que no sembla res d’extraordinari, però que és també “rodó” (i no perquè fos un LP). Com ho són els d’Argenta o Toldrà.
29. L’òpera del segle XXI que més t’agrada? No n’he sentit tantes i mira que se’n fan arreu: alguna d’aquelles que sembla que no veurem mai al Liceu, com Levxa o El caminant encisat de Rodion Sxedrín o The tempest de Thomas Adès, estan molt bé i tenen un llibret coherent (trobo que en moltes òperes que s’estrenen, el problema és que tenen llibrets presumptuosos, inintel·ligibles i directament dolents que fan que no funcioni l’espectacle i que la música, per si sola i encara que sigui bona, no pugui aixecar-lo). Però per a triar-ne una hauria de veure-les en teatre i no ho he pogut fer-ho. De les poques que he vist en viu, la que ha resultat més equilibrada en els diferents aspectes ha estat Written on the skin. Enguany, van estrenar fer al TNC Après moi, le déluge amb música de Miquel Ortega sobre l’obra de Lluïsa Cunillé: estava francament bé i “funcionava” en tot, però potser al costat de l’òpera de Benjamin, queda una mica en una altra escala.
30. Si poguessis escollir una vocalitat lírica, què t’agradaria ser: soprano, mezzosoprano, contralt, tenor, baríton o baix?  Baix-baríton: m’agraden més les veus greus, tot i que no tenen l’espectacularitat de les agudes.

Doncs aquí teniu la gravació que Bocachete s’enduria a l’illa, les fabuloses Nozze dirigides per Karajan amb un repartiment de somni:

Figaro : Erich Kunz
Susanna : Irmgard Seefried
Il Conte di Almaviva : George London
La Contessa di Almaviva : Elisabeth Schwarzkopf
Cherubino : Sena Jurinac
Bartolo : Marjan Rus
Marcellina : Elisabeth Höngen
Don Basilio : Erich Majkut
Don Curzio : Erich Majkut
Barbarina : Rosl Schwaiger
Antonio : Wilhelm Felden

Wiener Philharmoniker
Herbert von Karajan

Moltes gràcies Jesús (Bocachete)

La setmana vinent coneixerem el qüestionari de Luvi que inaugurarà la recta final del 2018, amb qüestionaris programats fins el dia 3 de juny.