Andris Nelsons, Camilla Nylund, Jonas Kaufmann and the Boston Symphony © Hilary Scott

I el primer tast del que podria ser el Tristan de Jonas Kaufmann va tenir lloc el dia dissabte passat a la seu de la Boston Symphony Orchestra sota la direcció d‘Andris Nelsons i amb la companyia d’un altre debutant en el rol la Isolde de la soprano finlandesa Camilla Nylund.

Ambdues veus són tan líriques com ho eren Margaret Price i René Kollo quan el genial Carlos Kleiber els va triar per gravar la seva apassionant versió discogràfica. Tots dèiem que era una gravació de laboratori però mai fins aleshores havíem escoltat un segon acte amb aquell lirisme desbordat, sensual i intensament romàntic.

Mentre escoltava el segon acte, que és l’únic que s’ha interpretat en aquest concert wagnerià, pensava que si Kleiber hagués pogut comptar amb Kaufmann i Nylund la gravació hagués estat un somni.

Nelsons ho dirigeix bonic i l’orquestra respon a l’alçada de la seva fama i espectacularitat, però això interessava poc, tot i que un Tristan und Isolde com cal necessita tant uns cantants exemplars com un director musical capaç d’extreure tot el que hi ha en aquesta música insuperada.

Tot l’interès mediàtic es centrava en Kaufmann, jo diria que fins i tot l’esplèndida aproximació de Nylund passarà sense pena ni glòria perquè tots esperàvem, jo també, escoltar aquest tast tristanesc de Kaufmann.

Tothom ho esperava i tots sabíem com faria front a aquest segon acte, a aquesta exaltació de l’amor en aquest duo abassegador. Lirisme, pianos, mitges veus, xiuxiueig amorós i lirisme exaltat, mesurat i fins i tot en un excés de manierisme, però absolutament adient a la partitura i al llibret. Un duo cantat amb una subtilesa inusitada, que veus molt més robustes no han estat capaces de recollir i emetre amb aquesta lògica renyida amb tants i tants brams escoltats i patits en tants i tants cantants destralers que només saben dir t’estimo cridant.

Ara bé, serà possible que Kaufmann després d’aquesta demostració de gust exquisit, de musicalitat, delicadesa i ben cantar, sigui capaç de fer front al tercer acte? És més, el públic que seia a les butaques del Symphony Hall de Boston el varen escoltar com s’escolta en la transmissió radiofònica? Perquè si no és així en cap dels dos supòsits, aleshores haurem de dir que Kaufmann no és, ni serà mai Tristan.

M’encanta aquest segon acte, sempre i quan hi hagi un primer i sobretot un tercer on la veu expressi amb la mateixa convicció dramàtica i musical, l’agonia exaltada i embogida d’un Tristan que no entendríem xiuxiuejat, perquè l’exaltació musical de Wagner no ho permet, i si l’orquestra el tapa i aclapara, aleshores tindrem la prova fefaent que de la mateixa manera que l’Otello era un escull insalvable, el Tristan també ho serà. Kaufmann ho sap i distribueix les píndoles necessàries per mantenir l’esperança.

Nylund és una Isolde lírica, amb una veu dúctil, bonica i extensa, i amb unes intervenció globalment més compromesa que la de Tristan. És molt més probable que ella canti moltes més Isoldes que Kaufmann Tristans, ara bé, no li convé a la veu si al davant de l’orquestra no hi ha directors que s’arrepleguin tant a les seves limitacions de cos i projecció, com ho fa Nelsons, no sé si per ajudar-la a ella, a Kaufmann o a tots dos. La soprano finlandesa és una cantant magnífica, una Salomé sensacional i una Sieglinde de somni, Isolde és un altre univers vocal, altres cantants com ella han deixat petjada en aquest rol, però per  altre sha significat la seva tomba.

La resta del cast és d’una solvència demostrada i admirable, començant pel Rei Marke del gran Georg Zeppenfeld o la seductora sensibilitat de la Brangane de Mihoko Fujimura en els seus reconeguts advertiments, on sap transformar el seu avis en un meravellós clar de lluna.

Andrew Rees en el dolentot Melot i David Kravitz en el fidel Kurnewal completen dignament el cast.

Estem davant d’un experiment interessant, d’una provatura abans de fer un salt important. No crec que Tristan només sigui un repte, un trofeu a exhibir en una llista de rols interpretats. El Tristan de Kaufmann si acaba sent, ho ha de ser per quedar-se i cantar-lo en els millors teatres i per suposat a Bayreuth, on de ben segur seria rebut  amb els braços oberts.

Potser el Chénier li reporti menys esforç i mes aplaudiments, però Kaufmann quan llueix com mai és cantant el repertori germànic i si és capaç d’emocionar en la resta d’actes com ho fa en aquest segon des d’un angle atípic, alkeshores no hi ha dubte que el seu Tristany pot marcar una referència a seguir, perquè molt pocs com ell, poden CANTAR en majúscules un rol massa sovint maltractat fins la condescendència còmplice d’un deteriorament del cant wagnerià.

Richard Wagner
IDIL·LI DE SIEGFRIED
TRISTAN UND ISOLDE
2on acte

Isolde – Camilla Nylund
Tristan – Jonas Kaufmann
Brangane – Mihoko Fujimura
Marke – Georg Zeppenfeld
Melot – Andrew Rees
Kurwenal – David Kravitz

Boston Symphony Orchestra
Director musical: Andris Nelsons

Symphony Hall, Boston 7 d’abril de 2018