IN FERNEM LAND

LICEU 2017/2018: ATTILA (ABDRAZAKOV-PIROZZI-LADYUK-BROS;SCAPPUCCI)


Després de 34 anys ha tornat al LiceuAttila, una de les òperes primerenques de Giuseppe Verdi i continuo pensant que una de les millors d’aquest període, amb grans moments vocals pel quartet protagonista i sobretot amb el primer gran rol protagonista per a un baix. Verdi ja havia escrit des d’un bon principi grans rols per a baixos, però no els protagonistes, i en aquest cas el rol d’Attila no està destinat ni a un tenor (Ernani, Il Corsaro,Trovatore), ni a un baríton com havia fet amb Nabucco, o com faria amb Macbeth, Ernani o Rigoletto. Per tant necessitem d’un veritable baix verdià, dúctil, musical i contundent per fer un èxit.

Al costat del rol d’Attila, brilla el complicat i espectacular rol d’Odabella que representa un dels paradigmes de la soprano verdiana, vocalitat spinto o dramática d’agilitat, amb una extensió diabòlica i una expressivitat dramàtica no apte per a moltes de les sopranos que creuen que amb una veu gran n’hi ha prou per interpretar un rol que també necessita del domini del pianíssim i les agiulitats hereves del belcanto encara vigent.

Doncs bé amb aquests dos rols magníficament servits per a dos estels del panorama actual com són el baix-baríton rus Ildar Abdrazakov i la soprano italiana Anna Pirozzi, el Liceu s’ha apuntat un altre èxit merescut, després del Chénier estel·lar, en una temporada massa irregular.

La versió de concert no és una mala opció en òperes d’aquesta mena, sobretot si violent ser originals s’acaba encarregat la producció a un “enfant terrible” que la situa a Mart o en una fàbrica de filatures. D’aquesta manera ens estalviem disgusts innecessaris i ens centrem en la música i les veus, dos aspectes molt més principals en una òpera on l’argument és una pura convenció romàntica per desplegar un doll de melodies tan fàcils com inspirades i engrescadores o d’un calat melòdic imponent com és el preludi orquestral previ a la gran ària d’Odabella, “Liberamente or piangi”.

El Liceu va encarregar la direcció musical d’aquestes dues úniques funcions concertants (divendres 6 i diumenge 8 d’abril) a la directora italiana Speranza Scappucci, una senyora amb molta projecció, que si mesures més les intensitats ensordidores que utilitza en la majoria de finals, on l’orquestra i el cor desbocat ho tapaven tot en busca de l’espectacularitat gratuita, no m’hagués enutjat tant, perquè el tremp verdià hi era, tot i que en algun moment semblava que anava per lliure sense tenir en compte els cantants, a qui sistemàticament en les cabalettes tapava de manera immisericorde..

L’orquestra va tenir moments magnífics i altres de descontrol sonor i d’equilibri que em van molestar. Ni de bon tros em va provocat l’entusiasme que va obtenir en acabar la representació.

Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu, tan protagonista en aquesta òpera,cal dir que no era ben bé el Cor del Teatre ja que quan hi ha un augment de la plantilla d’aproximadament del 50%, els reforços desvirtuen la percepció de l’estat actual de la formació coral. Ni calia que fossin tants, ni calien que estiguessin sempre cantant en el forte. Sent tants l’estat del cor original quedava dissimulat i qui dies passa anys empeny i per altra banda Scappucci forçant l’orquestra i el Cor a aquesta grandiloqüència decibèlica no s’adonava que ho tapava tot i evitava que les mancances s’evidenciessin amb cruesa. El públic es va deixar endur per aquesta tendència a l’espectacularitat i com que el programa i les fulles de sala no anomenaven els reforços del cor Intermezzo i d’altres subcontractats, va creure que aquella vuitantena llarga de cantants era el Cor del Liceu, i no és així.

Ildar Abdrazakov és un baíx-baríton més que un veritable baix verdià. Té l’agilitat que el rol demana i l’exquisida musicalitat que sempre l’ha caracteritzat, gràcies als seus inicis belcantistes tan ben apresos i assimilats, que permeten que el cantant rus, quan l’orquestra no se’l menja, sigui un exemple de musicalitat i refinament, però és clar, la projecció és limitada i com ja vaig dir en ocasió del seu Philippe II al Don Carlos a La Bastille, allò que en el disc, per la radio o al cinema és esplèndid, al natural és una mica decebedor perquè li manca més cos a la veu i més projecció. Canta de meravella però deixeu-me enyorar aquells Siepi, Giaiotti, Ghiaurov o Christoff que van deixar ben alt el llistó de la vocalitat verdiana per a baix sense discussió. Abdrazakov sense arribar a la seva excel·lència està més en la línea del gran Ramey, que no és una línia dolenta precisament però que oblida l’essència de la veu verdiana .

Anna Pirozzi per fi ha debutat al Liceu i ho ha fet amb estrepitós succés. La seva veu gran, bonica, veritablement verdiana i d’ample registre si que corria per la sala i a ella que també els decibels ensordidors de la direcció de Scappucci va afectar, va ser la que varem poder gaudir amb més solvència. Va passar per un moment complicat en els pianíssims de “liberamente or piangi”, on segurament es va despistar i es va perdre. No va estar reeixida del tot en aquest moment veritablement màgic de la partitura, però no hi ha cap retret, va ser un accident i ningú ho va tenir en compte. Va agradar molt al públic del Liceu, un públic que sempre ha mostrat predilecció per les veus grans i la de Pirozzi ho és, però a més a més canta molt bé i ja des de la seva sortida, el temible “Santo di patria” va encaterinar-nos a tots. Un debut important que tindrà continuïtat la propera temporada amb La Gioconda de Ponchielli, fent la competència a una altra diva de la casa la Theorin. En aquest rol crec que no hi haurà color.

Els grans actius ja es van acabar amb aquest parell de cantants de primera, perquè el baríton Vasily Ladyuk, no va estar gens bé amb el magnífic duo entre Attila i Ezio. Va tenir greus problemes d’afinació i de col·locació de la veu. Canvis de color constants que semblaven fer presagiar el pitjor. Després en la seva gran escena va estar esplèndid en el recitatiu, no tant en l’ària i brillant en la cabaletta. No em va satisfer gens en general i no vaig entendre la reacció tan generosa del públic, ahir entregat des d’un bon inici, quelcom que s’agreix molt, però amb una mica més de rigor no estaria gens malament, perquè la tendència a homogeneïtzar els èxits, fa que els que el mereixen de veritat i en diferència, quedin bastant més igualats amb la resta que no ho mereixen tant.

A Josep Bros se l’estima molt al Liceu, és un cantant de la casa i hi ha cantat molt i coses molt bé, veritablement magnífiques. És un tenor líric lleuger que mai hauria d’haver fet el pas a rols més pesants i que han malmès la seva veu. Ahir estava en un estat de forma molt millorat respecte al desgraciat concert de la celebració del 25è aniversari del debut al teatre,.que més mal no esmentar, ara bé, la veu està tocada i només la gran intel·ligència de l’artista per dissimular les oscil·lacions que s’evidencien en les frases llargues i quan es necessita que el diafragma aguanti amb fermesa l’emissió de la columna sonora. La veu de Bros no és, ni serà mai verdiana, ja no és una qüestió del timbre, és una qüestió del cos vocal, és una qüestió física. Ell fa bé en  tendir a falsejar estilísticament el seu fraseig més donizettià, per no dir directament rossinià, que no pas verdià. Ell no pot ser Foresto i quan ha de cantar el duo amb Odabella i aquesta si és una autèntica verdiana, aleshores l’antagonisme vocal i tímbric evidencien que el tenor català ha errat amb l’elecció d’aquest rol i repertori, però això ja forma part d’una altra discussió que allargaria innecessàriament l’apunt. El rol necessita una altra veu, però també cal dir que Bros tot i estar apunt, no s’ha estavellat si bé l’estat vocal actual és el fruit d’eleccions tan errades com aquesta. Verdi necessita una altra veu, un altre fraseig i una altra seducció vocal, més heroica tot i no oblidar mai que això no vol dir cantar bé.

Josep Fado en el breu rol d’Uldino va estar esplèndid, com també ho va estar en el rolo episòdic però fonamental del Papa Leone, el baix Ivo Stanchev, de projecció magnífica.

La tarda va ser una festa i feia temps que no es veia al públic, relativament escàs, tan satisfet. Públic verdià del de tota la vida, aquell que amb veus com la Pirozzi tornaven a sospirar pel que podria ser el retorn, després de la sensació Radvanovsky de les darreres setmanes, de les grans veus al Liceu i quan dic grans també ho dic pel volum, tips ja de tanta veueta xiuxiuejant, sense personalitat.i oblidada tan bon punt surts a les Rambles. Amb Pirozzi això no passa i això sempre és un motiu de festa.              

Giuseppe Verdi
ATTILA
Drama líric en un pròleg i 3 actes
llibret de Temistocles Solera

Attila: Ildar Abdrazakov
Ezio: Vasily Ladyuk
Odabella: Anna Pirozzi
Foresto: Josep Bros
Uldino: Josep Fado
Leone: Ivo Sitanchev

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Direcció del cor: Conxita García

Direcció musical: Speranza Scappucci

Gran Teatre del Liceu 8 d’abril de 2018

25 comments

  1. alex

    Yo no creo que ni ayer Scapucci ni por supuesto Steinberg en los Cheniers, abusaron de los forte o fortissimi en los concertante o ciertos finales de acto, respectivamente
    Creo que de acuerdo con la partitura ( no soy músico y habría que conocerla ), Scapucci ( se nota que ha trabajado con Muti ) ha concertado con pulso y personalidad y ademàs nos ha regalado u ofrecido, las cabalettas íntegras ( las dos estrofas o repeticiones )
    Particularmente y pese a alguna posible irregularidad Sonora, bienvenidas al Liceo concertaciónes como las de Steinberg o ayer, Scapucci, no las pobres o deficientes concertaciónes como la del desgraciado Romeo et Juliette
    ( no sè si ahogaba parcialmente a los cantantes – no me lo pareció con Pirozzi-, o bien los cantantes de ayer no siempre podían con la partitura del ATTILA). En el 85 y con R. Abobado concertando, no quedaron tapados los Nestrerenko, Dimitrova y Todisco

    M'agrada

  2. colbran

    Me gustó mucho la voz de Anna Pirozzi, tanto por volumen como por intensidad dramática, pero si quiere y puede ha de mejorar las coloraturas y pianísimos para ser una dramática de agilidad de auténtico relieve. Sus agudos son magníficos y sus graves suficientes. Una auténtica verdiana. Incluso la pérdida de peso ha mejorado su “look”, con una estatura y rostro que recuerdan a la gran wagneriana norteamericana Helen Traubel.

    Abdrazakov canta muy bien pero su volumen vocal no llena el Liceu. En el Met lo tiene solucionado con la aplificación y en Pésaro estuvo sensacional el verano pasado en su recital en el teatro Rossini con sus 860 butacas.

    M'agrada

  3. bocachete

    En el meu cas, a la tercera. Havia vist Attila en la versió de Nesterenko i Dimitrova i, anys després, a Roma, amb Scandiuzzi i Theodossiu, ambdòs cops escenificada: els dos cops vaig sortir molt decebut per l’òpera. No per la interpretació, sinó per l’obra en si, que vaig trobar molt fluixa, poc inspirada, molt taxtan-tatxun i poca cosa més, a banda d’avorrida fins arribar a l’enuig. Ahir, sense esperar-ho, vaig començar a trobar-li les gràcies i, la veritat, sense que consideri ara que sigui una obra mestra (la trobo molt irregular), sí que té el seu què i escenes francament brillants; fins i tot, moments musicals notables.En fi, que per a mi ha estat el gran “descobriment” de la vetllada: ha costat més de trenta anys, però benvingut sia.

    Va ser prou rodó: per a mi, la directora va portar l’obra amb ritme i estil, però potser se li anava la mà en el volum, certament, ¿potser perquè no tenia en compte que, en la versió de concert, orquestra i cor són fora i se senten més? Però seria interessant que tornés més sovint, perquè sembla molt adequada per a aquest tipus d’òpera. Em van agradar molt Pirozzi i Bros, sense aquelles inseguretats habituals en ell. Sí que té un to més d’enamorat traït que de militar heroic i enfurismat, però va cantar molt bé, amb una línia exquisida. Abdrazakov té això… que no acaba de destacar en alguns moments, però com que l’orquestra també estava desaforada… Potser en una versió amb l’orquestra al fossat n’haguéssim canviat la percepció. Ladiuk… no el vaig trobar tan malament: potser em vaig quedar amb la resolució de la cabaletta, però té una veu interessant i té bona dicció. Ja voldria que hagués fet alguns papers que hem sentit no fa tant…

    En general, bona funció, home. Si anem sumant al Chénier, Tristan, Poliuto, Ariodante… encara pot sortir un balanç menys negatiu del que es preveia. Llàstima que massa dels millors resultats siguin en versions de concert. I, ja dic, positiu també aquesta “reconciliació” amb Attila. Suposo que passaran més anys perquè passi una cosa semblant amb Alzira, Giovanna d’Arco i alguna altra òpera d’aquesta època. Com que, de moment, tampoc no es fan (ho justificaria i tot), haurem d’esperar.

    M'agrada

  4. Fer

    Crec que la funció d’ahir l’orquestra no va sonar tant malament, crec que la directora influenciada per Muti, va crear moments molt interessants i va acompanyar molt be els cantants, potser una mica passada de decibels però això passa cada vegada que surt del fossat, els tempi eren vibrants, brillants i les cabalettes amb el ritme enėrgic de l’escola de Muti

    M'agrada

    • alex

      Como dice bien Fer, es posible que el aparente exceso de volumen en algunos momento ( para mi no lo fue) fuese debido a la colocación de la Orquesta sobre el escenario detrás de los solistas, en lugar del foso

      M'agrada

    • alex

      A mi también me lo pareció, la diferencia del registro medio alto al registro bajo en esta buena soprano ( y eso sí que su asesor de imagen o agente, le recomiende vestir algo más discretamente y con menos estampados en sus vestidos, para una versión concierto )

      M'agrada

  5. Fer

    Ana Pirozzi va fer un desplegament magistral de soprano dramática coloratura estic desitjant veure-la en la Gioconda, el baix rus va cantar l’aria i cabaletta brillant, amb un desplegament vocal extraordinari, no es Ghiarov ni Raimondi, ni Ramey però a mi hem va agradar molt, el veig un bariton baix ja que potser no te els greus de Giagliotti o Chaliapin però en la funció del divendres va repetir l’estrofa final de la cabaletta en un bis inoblidable que feia temps que no veia al Liceu, el bariton també hem va agradar, algun petit probrema d’afinació però res greu, va treure molt partit de la seva aria i cabaletta i va donar el 100 per cent del seu volum de veu, espero veure’l mes vegades, discrepo del que s’ha dit aquí del sr. Bros, crec que està en un moment de maduresa i ampliació de la seva carrera amb nous horitzons i així com va fer amb una aparició inesperada en un brillant i emotiu Simon Boccanegra ha interpretat el rol amb un frasseig i un gust exquisit potser no es la veu del Carreras, o Bergonzi però on hi han tenors així? de fet a Itàlia l ‘estimen molt, es veritat que durant una època va tenir problemes vocals amb la zona aguda com li passa a l ‘Alagna però Josep Bros ho ha sabut superar molt be.

    M'agrada

    • El bis de divendres va ser absolutament fora de lloc, no el va demanar ningú i tampoc es va aplaudir tanta estona, va ser un bis a l’estil Nucci perquè tothom que no hi va ser m’entengui
      El millor la soprano Pirozzi.
      No calia tanta orquestra i cor, jo hi estic d’acord, l’orquestra del primer Verdi no passava de 40 o 45 músics i si a més a més els posen a dalt de l’escenari, l’ímpetu de la direcció va fer que els cantants quedessin tapats.
      Fer de Muti quan no s’és Muti te masses riscs.
      Per a mi una bona però no excel·lent versió

      M'agrada

      • Xavier C.

        I tant que es va demanar el bis! Podem discutir si ho va demanar prou gent i amb prou insistència com per haver-lo de fer, però dir que no el va demanar ningú, em sap greu dir-ho, és fals.

        M'agrada

  6. Pep2

    Felicitats al que ho vau poder gaudir. Per salut em vaig haver d’acontentar a escoltar la radio i no vaig poder estrenar en viu les veus de Pirozzi i Abdrazakov. Amb el permís de Joaquim, poso el link on, per uns dies, es pot disposar de l’àudio a Catalunya Música (i també gràcies mil a CatMusica, car, per a TV3 l’ÒPERA ja està morta i enterrada (quina cultura de país!!! (o hauria de dir vergonya?)):
    http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/els-directes-de-catalunya-musica/attila-versio-concert-en-directe-des-del-gran-teatre-del-liceu/audio/997605/

    M'agrada

  7. Jordi Medallo Muñiz

    Completament d’acord amb el Jordifosal. El bis del dijous va ser, per a mi, una complaença a algú. Es van sentir 4-5 cops “bis” des del mateix lloc amb una “estoneta” d’aplaudiments que no justifica el bis. Per cert, amb entrada malament. Un bon Attila que no em farà oblidar el del 1984. Per ser Attila cal una veu que el sr. Abdrazakov no té, malgrat canti molt bé, cosa que si fa. Coincideixo plenament amb els comentaris d’en Joaquim.

    M'agrada

  8. Arnau

    A mi em va agradar molt, sobretot Pirozzi i Abdrazakov. No tant Bros (del que li he sentit ultimament, a Attila i a Simon Boccanegra, és on més m’ha agradat), i el baríton (em costa detectar quan un cantant cala les notes, i aquest és que li detectava totes perquè eren descaradíssimes).
    Això sí, el bis el vaig trobar molt “Nucci”, com diuen més a munt. Una persona va cridar “bis” (que va estar molt bé, però tampoc va ser per bisar com si acabessim de sentir el millor Ramey), i el va concedir, però res a veure amb els bisos Radvanovsky o amb els bisos del “Ah mes amis” amb Camarena.
    També coincideixo força amb els comentaris!

    M'agrada

  9. Fer

    Si comparem amb les veus del passat esclar no hi ha color, aquella ėpoca dorada de les veus no tornerà mes, Dimitrova i Neschterenko, sinó recordo malament el baix rus tenia un volum de veu petit, Todisco era un tenor irregular

    M'agrada

  10. dandini

    Doncs jo vaig gaudir molt i els vaig sentir a tots totes les notes.
    Ildar Abdrazakov és el millor Attila de l’actualitat per mí sense cap dubte.El seu coneixement del rol és absolut,el fraseja a la perfecció i es pot esplaiar en el registre agut com feia Samuel Ramey.Ara em ve a la memòria com es discutia que el mestre Ramey no era un baix verdià als anys 80 i 90.
    La soprano Anna Pirozzi té una gran veu i és una gran cantant.El atac del seu “Do” a la primera frase va ser espectacular pero el rol d’Odabella té molts paranys i dues vessants massa oposades que sempre posa a les sopranos entre les cordes.La seva segona aria va ser molt ben modulada pero li va mancar per mí una mica de sensualitat i de facilitat en el bel canto.Personalment m’agraden més les versions de Cristina Deutekom o Tatiana Serjan.
    El baríton Vasily Ladyuk va començar amb problemes en el recitatiu d’entrada en el registre greu.La veu sonava mal emesa i no del tot afinada.El problema va desapareixer i va estar molt brillant en la seva ària ,que per cert no té res de fàcil.
    El tenor Josep Bros és un grandíssim professional,sap el que diu,pronuncia bé, té estil i elegància pero la veu sona excessivament nasal i les oscilacions malgrat la inteligència d’amagar-les i són.Potser si no forcés tant el volum les podría controlar millor.
    La directora Speranza Scappucci una mestra ascendent va saber transmetre l’esperit de l’obra i en tot moment va demostrar un coneixement profund de l’obra.Portem unes setmanes afortunades en aquest aspecte.Evidenment l’orquestra és la del Liceu i la distància amb les gravacions de Verdi de Riccardo Muti segueix sent massa gran.

    En darrer lloc no em puc estar de de deixar-vos la versió de la primera ària d’Odabella interpretada per Joan Sutherland.
    Es tracta d’una gravació integrada en un disc mític de l’any 1963 que se nomenava L’edad d’or del Bel Canto.
    Jo personalment ho trobo una fita històrica i no paro de llegir referències d’admiració a la xarxa.

    M'agrada

  11. Guillermo Iván Soto Aliste

    Veo que esta hermosa ópera ha traído muchos comentarios. Deduzco que el mejor ha sido el gran Ildar y que el más inadecuado ha sido Bros y que la orquesta ha sonado muy fuerte. Gracias Joaquín por la reseña.

    M'agrada

    • Alex

      En versión concierto, con la orquesta situada detrás de los cantantes y las paredes protegidas con madera, siempre la sonoridad o acústica es mas fuerte y seca que estando en el foso orquestal. Además, es un Verdi vibrante como el Attila, más aun
      Bien la concertadora Scapucci y correcta la orquesta ( salvo los habituales deslices de las trompas )

      M'agrada

  12. colbran

    Veo que varios comentaristas -y por supuesto Joaquim- mencionan las funciones del Liceu de 1984, pues los audios los coloqué más arriba y parece ser que nadie los ha escuchado. Nesterenko tenía una voz mucho más voluminosa y de bajo que Abdrazakov y, sin embargo, él se consideraba barítono-bajo; a su lado este compatriota suyo debiera ser considerado barítono. Ghena Dimitrova es la mejor Odabella que yo haya escuchado; su voz era enorme, sus agudos precisos y fulgurantes, sus graves eran los adecuados en esta ópera, pero su “fra le tenebre” de “La Gioconda” eran de caverna. Por no hablar de sus maravillosos pianos y pianísimos y además se ajustaba a la partitura, mientras que las soprano coloratura tipo Sutherland y Deutekom intercalaban agudos y sobreagudos no escritos. Por otra parte tanto Deutekom -ópera completa- como Sutherland -únicamente aria- sólo efectuaron grabaciones de estudio, la primera para Philips y la segunda para Decca. En Youtube se encuentran también gabaciones de esta ópera por Dimitrova procedentes -creo- del San Carlo de Nápoles y de la Opera de Sofía. Y, además, era una uténtica soprano dramática de agilidad que parece ser que muchos no recuerdan, pero sus grabaciones aún están disponibles tanto en DVD como en CD y los que tuvimos la suerte de verla en vivo, especialmente en “Nabucco” y en este “Attila”, no la olvidaremos nunca. En particular para mí es la mejor soprano dramática que yo haya conocido en vivo del repertorio italiano. Mi soprano favorita Maria Callas no tuve la suerte de poderla escuchar al natural y bien que lo siento porque tuve la oportunidad de hacerlo pero no quise pagar el desorbitado precio de su único concierto en el Liceu.

    M'agrada

    • alex

      Concuerdo contigo Fede, que la Dimitrova era en el mejor sentido del término, una BESTIA vocal. Extraordinaria su Odabella del 84, así como Nesterenko en el rol protagonista.
      No estoy de acuerdo en algún comentario donde me ha parecido leer que Nunzio Todisco fue una simple corrección como Foresto ( Todisco, al que escuché este Foresto asi como el Ernani anterior, era un muy correcto tenor heroico de la época que hoy en día, sería casi un número uno en este tipo de repertorio)
      En aquel Attila del 84 que concertó Roberto Abbado, solo me decepcionó parcialmente en la función que presencié, el Ezio de Antonio Salvadori que acabó la función semi-afónico

      M'agrada

  13. Fer

    Yo también estaba aquella noche del año 84, y si Dimitrova no tiene parangón como soprano dramática coloratura, irrepetible la ví también en Nabucco, pero esa época de grandes voces tristemente no volverá Todisco nunca me gustó como tenor en aquella época, el estilo los portamentos, el color de voz, ahora creo que sí que me gustaría viendo la plantilla de tenores que hay

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: