IN FERNEM LAND

MUNICH 2018: PARSIFAL (KAUFMANN-PAPE-GERHAHER-STEMME-KOCH;PETRENKO)


Nina Stemme (Kundry)i Jonas Kaufmann (Parsifal) a Munich 2018. Producció Pierre Audi Fotografia © Wilfried Hösl

El proper 8 de juliol la Bayerischen Staatsoper oferirà pel seu canal gratuit de televisió el Parsifal de Richard Wagner que aquest dies es representa a Munich en el marc del festival que cada inici d’estiu té lloc al Nationaltheater de la capital bavaresa, però per a valorar la vessant musical i vocal res millor que la transmissió radiofónica que sense la vessant escènica, sovint distorsionadora, ens concentra en l’esència del drama musical.

El passat 28 de juny l’emisora BR-Klassik la va oferir en directe i és d’aquesta primera impressió extrictament musical i vocal que us vull parlar avui i ja insistiré, si cal, en la vessant escènica deguda al sempre conflictiu Pierre Audi, després de l’esperat streaming televisu, si bé cal anticipar que el Sr. AUdi es va emportar una notable proptesta barrejada amb aprovacions, podríem dir que a parts iguals. Ja ho veurem.

Per primera vegada Kirill Petrenko es feia càrrec del drama sacre wagnerià i com era d’esperar no ha decebut, al menys en a mi, si bé i com també era d’esperar, el seu Parsifal s’allunya de qualsevol visió extrictament mística per configurar un apassionant relat que flueix amb contundència, de manera grandiosa, emotiva i fins i tot diria que passional. El públic sense discussió possible li dedica l’èxit més sorollós i desenfrenat de la nit. El llegat que el mestre Petrenko deixa a Munich serà molt difícil d’igualar i aquest Parsifal contribueix a forjar la llegenda.

Reunir en una mateixa representació a Jonas Kaufmann, René PapeChristian Gerhaher, Nina StemmeWolfgang Koch en els rols principals és allò que defineix un teatre de primera categoria davant la resta. Decididament Munich, amb un règim similar a Viena, li passa la ma per la cara a l’opera austríaca i demostra una vegada més l’estat de salut vigorós de la temporada bavaresa, amb un director estelar, quelcom que Viena fa anys que busca però que no sé si amb la incorporació de Jordan podrà assolir, ja que grandiosos noms de la direcció operística ho han intentat i sempre s’han topat amb un mur insalvable, des de Karajan a Abbado, passant per Ozawa o Welser-Möst.

Petrenko ha comptat amb un elenc espectacular, amb el millor Kaufmann, que potser no iguala la prestració novaiorquesa de fa uns anys però que millora molt la impressió de les seves darreres aparicions en òperes italianes, sempre especulant. El seu Parsifal és natural, flueix amb llibertat d’emissió i sense les sonoritats guturals i els pianíssims sense sentit que tant sovinteja actualment. No cal dir que aquest és el meu Kaufmann i que qualsevol aprofondimernt en aquest repertori el saludaria amb extraordinària alegria, si bé a la parroquia els agrada veure’l més que escoltar-lo en rols de repertori cantable i popular i ell lamentablement es deixa enganyar més que estimar. La veu viril i la intensitat d’un fraseig enlluernador el situen sense cap mena de dubte per la meva part, com el tenor pel repertori germànic de referència.

Segurament el rol més satisfactori de la carrera de René Pape serà Gurnemanz, i encara que el seu registre greu sigui feble i allunyat dels grans referents del rol, ell ho acaba sent per la seva implicació,quelcom que tots sabem que en moltes ocasions no succeeix en les intrepretacions del baix alemany que sembla que passi de puntetes o llegint més que no pas interpretant, les partitures. Una vegada més, com ja ho va ser també al MET,  el seu Gurnemanz és noble i gens monòton o avorrit, és clar que Petrenko no  deixa mai que els cantants s’adormin i en el cas dels relats de Gurnemanz és molt important aquesta cura per vetllar el sentit dramàtic del relat.

El cantant que s’emporta l’ovació més gran és el baríton Christian Gerhaher que canta un Amfortas dit amb precisió, però jo crec que darrerament el baríton exagera el manierisme de la seves interpretacions fins a límits quasi anti musicals. Hi ha un estudi profund, certament, però no pot ser que totes les interpretacions, ja sigui Amfortas o el Wolfram von Eschenbach de Tanhäuser tingui aquest caire tan interioritzat que fa difícil, segurament a la sala molt més que per radio, seguir-lo amb claredat sense la necesssitat d’un sonotone addicional.

Per una vegada, i no és que em molesti en absolut la presència del baix baríton rus Nikitin, el Klingsor no va ser ell i a Munich li van donar a Wolfgang Koch, que se’n surt molt millor que amb el seub decebedor Wotan o l’holandès.

El baix hongarès Bálint Szabó arrodoneix el cast masculí amb sobrada suficiència cantant Titurel.

M’he deixat la Kundry de Nina Stemme pel final. La poderosa veu de la soprano sueca s’imposa i malgrat que he trobat a faltar en el segon acte més passió, no hi ha retrets. La veu és ample, generosa en el registre amb un centre ampulós i greus de veritable soprano dramàtica. L’únic problema que té Stemme és la antipatia que pot arribar a transmetre, degut a una manca d’empatia o calidesa, però està clar que és una Kumdry poderosa que fa trontollar a Parsifal més pel seu poder que no pas per la seva sensuallitat.

Insistiré amb aquest Parsifal, n’estic segur, però l’escoltada ha estat tota una experiència positiva per la suma de talents concentrats en una casa oprística que jo situaria com la capdaventera d’Alemanya per sobre de les dues importants cases operístiques berlineses.

Richard Wagner
PARSIFAL

Amfortas, Christian Gerhaher
Titurel, Bálint Szabó
Gurnemanz, René Pape
Parsifal, Jonas Kaufmann
Klingsor, Wolfgang Koch
Kundry, Nina Stemme
Erster Gralsritter, Kevin Conners
Zweiter Gralsritter, Callum Thorpe
Stimme aus der Höhe, Rachael Wilson
Erster Knappe, Paula Iancic
Zweiter Knappe, Tara Erraught
Dritter Knappe, Manuel Günther
Vierter Knappe, Matthew Grills
Klingsors Zaubermädchen, Golda Schultz, Selene Zanetti, Tara Erraught, Noluvuyiso Mpofu, Paula Iancic, Rachael Wilson

Chor der Bayerischen Staatsoper
Bayerisches Staatsorchester

Director musical: Kirill Petrenko
Nationaltheater, Munich 28 de juny de 2018

20 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de julio 2018 | Beckmesser

  2. Susana

    Moltes gracies, gran obra el Parsifal i amb aquest interprets no m’ho perdré, a veure si recupero la fe en Kaufmann, perduda completament des de que va entossudir-se en el repertori italià/verísta.

    M'agrada

  3. Niklaus Vogel

    Moltes gràcies Joaquim, per brindar-nos aquesta oportunitat. Saps que tinc una debilitat per Munic i, com tu ben dius, actualment hi ha pocs llocs que li puguin fer ombra al menys quant a veus i orquestra. Una altra cosa son les posades en escena. És difícil imaginar un cast superable a aquest Parsifal (a sobre una de les meves obres de preferència màxima) així que m’hi llançaré de cap. Si Déu vol, a final de mes escoltaré en directe a Kaufmann-Stemme al Ring bavarès, dóna gust saber que estan en plena forma. Ja anirem comentant. Que passis un bon estiu!

    M'agrada

  4. ANTONIO SANS

    Gran Parsifal. He xalat. Però en algun moment he pensat si Gerhaher era Parsifal o Anfortas pel color de veu.
    Esperarem a final de mes per escoltar la versió de Beyreuth amb un tenor més lleuger i un Anfortas més baix.

    M'agrada

  5. jordifosal

    Notable, però em quedo amb la versió del MET i dubto que un cop vista aquesta de Munich la producció em faci canviar d’opinió. Stemme cada vegada m’apassiona menys.
    Gràcies Joaquim

    M'agrada

  6. I attended the 5 July performance and I totally confirm your impressions Joaquim. Petrenko did a great job and so far Gatti and him are the only conductors in that generations whose vision of Parsifal moves me. Each one has his own view, they are like the two sides of the same coin though. I found Kaufmann in very good shape and totally committed to the role, which is not always the case. He unfolded the evolution from a careless young boy to the saviour of the brotherhood with ease with a totally free singing. Gerhaher was a big surprise, his timbre and care for each note portraying a very convincing Amfortas. Pape is still a noble and smooth Gurnemanz but the projection was sometimes missing despite Petrenko’s help. Stemme as you said was a maternal Kundry, possibly a deliberate choice by Audi. I quite liked the production, even the Flower maidens nudity. It was definetely a non-religious view of the piece, all centred on a self-acknowledgement process of growth. An incandescent evening at the opera after all. Thank you again Joaquim

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: